M'arriba, des del blog La panxa del bou i també del veí de dalt- aquest nou meme -quin nom, vatua- que corre per la xarxa:
Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!
Resultat: En Mateu li va dir que potser el propietarino ho voldria
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. 11ª Edició, Club Editor, Barcelona, genmer de 1976
Curiositats sobre el llibre: Crec que a hores d'ara no hi ha molt a dir d'aquest llibre perquè crec que estarem d'acord que és la millor novel.la catalana del segle XX.
Perquè dona la casualitat que l'he triada i no he fet trampes? És a dir, com és que aquest llibre és el que tinc a mà? La curiositat doncs no està en l'obra en si car vull suposar que els lletraferits en saben molt més que jo; tanmateix la curiositat del llibre com objecte té la seva raó per ser el que realment jo tinc al meu costat.
Alguns blocaires saben que jo faig cursets variats al Centre Cívic la Casa Golferichs, que té un enllaç recomenat a la dreta. Doncs si us hi entreteniu visitant virtualment la Casa Golferichs veureu que hi ha un curs que es diu INTERPRETACIÓ DAVANT LA CÀMERA que fa el professor Jordi Sànchez. Aquest professor, que ho fa molt bé per cert, ens ha donat tota la llibertat per a triar el text a treballar. Uns han triat lírica, altres èpica, cançó i jo prosa. Concretament el primer paràgraf d'aquesta novel.la perquè aquest paràgraf és per la seva sensillesa de paraules, per la naturalitat amb que parla una treballadora, és per mi el més bell que hi ha en català. I per això m'ha tocat aprendre'l de memòria.
EL MEU LOGO
a
dilluns, de desembre 11, 2006
dimarts, de desembre 05, 2006
dilluns, de desembre 04, 2006
LA BARAQUE"
El dissabte vaig veure a la Plaça Margarida Xirgu LA BARAQUE, un espectacle de Théâtre Dromesko. Autor: Volière Dromesko. Companyia: Théâtre Dromesko. Cicle: Festival ¡Mira!Director: Volière Dromesko. Intérprets: Igor, Lily, Sani, Yansi, Jëno...El darrer dia va ser ahir diumenge.El Théâtre Dromesko i els germans Forman (fills del director Milos Forman), que fa anys que treballen junts, es van inventar l'espectacle. Una cantina rectangular, de fusta, amb uns aires siberians, amb un decorat interior molt original, on hi ha diverses taules i cadires d'estisores.
Aquesta cantina ambulant ens invita a passar-hi unes quatres hores. A les seves taules es veu de tot per a sorpresa del comensal. Una mena de cigonya fa acte de presència a la sala i els cambrers va recullen galldindis per sota de les taules sense que nosaltres, el públic, ens haguéssim adonat de la seva presència. Es podria dir que Lily porta el pes de l'espectacle perquè fa de tot, des de cantar a fer el pallasso o armar un escandol o mig despullar-se. Tot té un aire irreverent. I per descomptat la música no hi falta mai, música francesa, alemanya, italiana, eslava, amb un aire de cabaret surrealista.
Un espectacle que obliga a la participació i demana a un públic amb ganes de passar-s'ho bé. Un per exemple, un que es creu estar tranquilament en un racó a on no passa res i es troba que pel darrera se li obre una porta per la qual apareixen titelles o un que ser veix una mena d'estomacal que fa arriba a les copes de la taula mitjançant un tub de plàstic.
Evidentment un dels moments estrella és la sopa, que després de nomenar els corresponents cap de taula cal anar a buscar al centre de la barraca per a repartir-la a la taula, veieu les fotos, ah, i la sopa estava boníssima.
Al llarg de la funció passen moltes coses: actuacions musicals, números de prestidigitació, bellíssimes escenes de marionetes i titelles, cine i sorpreses. En aquesta singular cantina, càlidament il.luminada, hi ha moments en què es representen a la vegada fins a quatre accions diferents, formant un caos controlat que submergeix el públic en un clima de festa, així en el video podem veure que mentre el músics fan la seva feina el prestidigitador va fent de les seves per les taules.
dissabte, de desembre 02, 2006
Posa-hi color
El millor desig pel cap de setmana és que tingui color, que no sigui apagat, que el cap de setmana sigui un esclat de color i de joia i que ens porti coses noves. Sigui una bona obra de teatre o un passeig pel camp o tranquilament a casa fent allò que més ens abelleix, però en qualsevol cas que doni la sensació de color a la vida.
I crec que l'objecte que millor representa el color de les coses és una flor. Podria ser molt bé una papallona també, però si ja és un maltracte arrencar una flor de la planta per a posar-la civilitzadament en un vas, sabem, quan érem nens ho havíem fet, que agafar una papallona és matar-la, per molta cura que s'hi posi.
Ofereixo aquesta flor els qui facin una parada en aquest diari digital.
És un ciclamen, però el nom no fa la cosa.
divendres, de desembre 01, 2006
A l'estació de tren de Caldes de Malavella
De tornada de Girona, el tren va parar a Caldes de Malavella i com ja estava veient la posta de sol, em vaig dir que no me la podria perdre i no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar del tren.Una posta de sol és una posta de sol, que quasi sempre resulta un magnífic espectacle que ens dona la naturalesa.
Que el gran astre i els núvols ens apareguin entre els ferros i cables característics d'una estació de tren pot semblar que li tregui encant propi, però crec que no és així, sinó ans al contrari.
Precisament els ferros i els cables, que són la marca de l'home, no poden amagar el que de veritat hi ha al darrera, la natura amb tota la seva natural bellesa, amb perdó de la redundància.
De fet, dut pel sentiment vaig fotografiar la posta de sol des d'un punt que no es veuen els cables i el ferros, però m'ha sembla incoherent. Si estic en una estació de tren fem honor a la natura i allò més emblemàtic de la Revolució Industrial: el ferrocarril. I com he dit al començament, una posta de sol és una posta de sol.
A la segona foto veiem com hi ha un tren que està venint.
dijous, de novembre 30, 2006
GIRONA AIMADA
Ahir vaig ser per Girona i heus ací les fotos que vaig fer.
GIRONA AIMADA
Lletra : Joan Serracant i Lluís Papell
Música : Vicenç Bou
Girona estimada,
Girona immortal
ets aureolada
d'amor triomfal.
Ciutat estimada,
per què et vaig deixar?
Per què cruel ventada
de tu em va allunyar,
deixant-me sola isolada
d'un goig que passà?
En sentir el compàs de la sardana,
content venia el meu fadrí,
el més trempat de la plana,
que feia parella amb mi.
Bella sardana! Tot dansant,
sentia al cor un goig diví,
les nostres mans entrellaçant
com si ens ajuntés un bell destí.
Jorns de placidesa,
hores de goig i de tendresa
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.
Girona aimada,
et dic dintre el cor;
porto clavada
sageta d'amor.
Records de follia
m'omplen de condol;
sento nostàlgia
d'admirar el teu sòl,
i tinc por de fer ma via,
com també‚ tinc melangia
de viure l'amor.
Vaig marxar de la ciutat volguda
tenint el cor ple d'il·lusions
vagant sempre esmaperduda,
plena de folles passions.
I sento avui l'hora fatal
que de Girona vaig marxar.
Oh, trist record per mi mortal,
que ja mai més podré oblidar.
Jorns de placidesa,
hores de goig i tendresa,
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.
dimecres, de novembre 29, 2006
"Borat", de Larry Charles
Acabo de veure BORAT. Títol original:Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan. Any 2006. Durada 206 minuts. Director: Larry Charles. Guió: Sacha Baron Cohen, Anthony Hines. Intérprets: Sacha Baron Cohen, Ken Davitian, Luenell. Gènere: Comèdia.
Si hi ha una sola pel.lícula políticament incorrecte és aquesta, però aquest fet no li treu que sigui aquesta incorrecció li hagi aportat bons ingressos de taquilla.
Encara que no es pot dir que Sacha Baron Cohen, el protagonista, és qui crea el personatge, en certa mesura és així. De fet ell és co-guionista de la pel.lícula. Encara que la pel.lícula sigui el que abans en deiem astracanada no deixe de ser curiós que l'esmentat actor-guionista sigui una persona de gran cultura, titolat a Cambridge i expert en autisme.
Sacha Baron Cohen interpreta un periodista sexista i antisemita que per a fer un documental destinat al seu país, Kazajstan, viatja pels E.U.A., que deixe en ridícul en aspectes tan sensibles com la religió.La pel.lícula està farcida de fets pintorescos i alhora envoltada d'escandols igual o més pintorescos com és el cas de la demanda judicial de dos alumnes de la Universitat de Carolina del Sud asseguren van firmar enganyats els contractes per aparèixer a Borat després d'una llarga sessió de copes --pagades pels productors-- i que aquests els asseguressin que la pel.lícula estava destinada al mercat estranger i que no s'estrenaria mai al seu país.
També una professora de protocal ha fet una demanda perquè també surt a la pel.lícula donant lliçons de protocol o bones formes i que, evidentment, a la pel.lícula se'n fa una rexufla d'ella.
I per descomptat, les autoritats de Kazajstan també ha posat la corresponent demanda. Diguem que no agrada a cap Establishment.
Resumint, és una pel.lícula difícil de valorar i de recomenar perquè per una banda podríem dir que és dolenta, insubstancial, però alhora té també una crítica dura, escatològica, despietada i divertida. Se li pot aplicar allò de què se n'en fot del mort i de qui el vetlla.
dimarts, de novembre 28, 2006
"La Reina", de Stephen Frears
Ahir vaig veure LA REINA, Títol original: The Queen. Any 2006. Durada: 97 minutos. País Regene Unit, França i Itàlia. Gènere: Drama. Director Stephen Frears. Intérprets: Helen MIRREN, Michael Sheen, James Cromwell, Sylvia Syms, Paul Barrett, Forbes KB, Helen McCrory,
Amb aquesta pel.lícula Stephen Frears va guanyar en el darrer festival de Venècia el premi Fipresci de la crítica internacional, l'Osella Dorada pel millor guó i la Copa Volpi per la millor actriu, Helen Mirren o sigui La Reina.
I és que Helen Mirren com a reina té més dignitat que el personatge que representa.
La trama de la pel.lícula és la trifulga entre el govern de Sa Majestat i Sa Majestat arran de la mort de Lady Di a París, de la manera i circumstàncies que tothom sap.
Crec la pel.lícula té dos trumfos. El més notable és que els diàlegs al si de la monarquia o al si del govern són versemblants, de tal manera que un es pot imaginar que la dona de Tony Blair tinc un aire republicà i que el Duc d'Edimburg estigui més interessat en caçar un gran cèrvol que ha vist que no pas en considerar quines són les queixes del poble britànic envers la monarquia arran de tot el tripijoc que va envoltar a la Princesa de Gal.les abans i després de morir.
L'altre trumfo és l'ambientació de tot plegat, de tal manera que un es pensa que és dins del Palau de Buckingham o del de Balmoral o del nº 10 del carrer Downing. I té el seu encant veure a Blair amb la canalla o la reina passejant pel palau o mirant la tele, només ens ha faltat veure-la menjar amb tupperware, que és com ho fa.
No cal dir que la pel.lícula llueix de l'inevitable humor anglès i constato que unes sis vegades em va fer esclatar de riure per la finura de la ironia, una ironia que és la manifestació del cinisme.
Les caracteritzacions estan molt bé en general i són magnífiques les de la Reina, del Duc i de la primera dama.
Encara que per a anar al cine em deixo influir pels crítics de cinema, en aquesta ocasió em vaig deixar influir per Enric Juliana, un dels millors analistes polítics de La Vanguardia, que el darrrer diumenge deia : "La escena de la libreta de Cambell és una de la más interesantes de The Queen, película que hay que ver, por la extraordinaria interpretación de Helen Mirren y por ser una gran lección de política. Una de esas lecciones que sólo pueden dar los británicos..."
diumenge, de novembre 26, 2006
Una altra Anita O'Day si us plau...
Aquest passat dijous va morir Anita O'Day que em fa l'efecte és a la qui dec la meva afició al jazz, encara que aquestes coses són difícils de precisar el fet és que quan era un xaval vaig anar amb un amic al cine del carrer Pelai a veure una pel.lícula el títol de la qual és Jazz on a Summer's Day (1960), que és un reportatge del Festival de Jazz de Newport del 1958.No m'equivoco de gaire que vaig veure aquesta pel.lícula quan tenia uns divuit anys i que poc després començava anar al Jamboree de la plaça Real.
En aquesta pel.lícula o més ben dit, a l'esmentat festival de jazz van actuar també altres grans del jazz, però ella amb el seu gran sentit musical passa a la història com la més gran cantant blanca de jazz i que no té res a envejar a les grans com Billie Holiday, Ella Fritzgerald o Dinah Washington. Com a cantant tenia un veritable geni per a la improvització i el seu Tea for two és una relíquia.
Anita O'Day ha estat la cantant de jazz amb la carrera més llarga de la història, que va des del 1940 fins el 2000. en la seva carrera ho ha vist tot i entre en el selecte grup de les persones que han estat entrevistades per la patum dels entrevistadors nordamericans: David Frost.
La seva actuació al festival esmentat tenia, indubtablement, una gràcia especial. Com es pot veure pel video anava com una veritable dama: vestida de negra, pamela negra amb plomes blanques i es cobria les seves llargues mans amb uns guants blancs i com es pot veure a l'acaba s'acomiada del públic fent aquella genuflexió que jo de noi només veia a les senyoretes i senyores de l'aristocràcia barcelonina.
Avui, no m'he pogut estar de tornar a veure la seva actuació que m'ha emocionat.
Podeu llegir en català que la inefable Madonna farà d'Anita O'Day en una pel.lícula.
Aquí hi ha informació d'ella en castellà
divendres, de novembre 24, 2006
Espìes catalans i de tot un poc
A la meva entrada anterior comento el llibre Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit i dic que a tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.
Doncs malgrat aquest bona intenció em vaig deixar un que és interessant per una raó ben senzilla, esdevingué el primer President de la Generalitat de Catalunya que he conegut com a ciutadà, l'Honorable Josep Tarradellas, que el servei d'intel.ligència britànic anomenava com lipstick (pintallavis).
Domènec Pastor escriu que La faceta d'un Tarradellas com a espia doble -per l'estil del que va fer Joan Pujol, però amb mil vegades més risc- restà sempre a l'ombra... no es manifestà fèrtil com el de Pujol, però el superà -repetim-ho- amb escreix en audàcia.
M'ha semblat escaient esmenar l'oblit de l'anterior entrada per dues raons. Primer de tot perquè un error s'ha d'esmenar, però també perquè com es tracta un personatge d'ara no voldria que es pensés que tinc tírria a Tarradellas, ans tot el contrari.
En l'entrevista que l'autor del llibre li va fer a França a l'octubre del 1976, Tarradellas li digué Si voleu saber quin és el tret principal del meu tarannà, us el diré: sóc pragmàtic. M'interessa el futur, no el passat. Sóc positivista. M'importen els fets, no les teories, Em deleixo per construir, no per xerrar. Hi ha molta feina a fer. Vull gent amb empenta i que mai no es rendeixi.
I l'autor escriu d'ell: Pronunciava "Catalunya" amb respecte, però mancat de sentimentalisme. De tot en volia xifres. I els mots "botifler", "quintacolumnista" i "traïdor" no li feien fred ni calor.
Ahir pel migdia, a la tertúlia que hi havia a BTV sobre el discurs de José Montilla el que més em va cridar l'atenció va ser l'elogi que li feu Manuel Millán del Partit Popular perquè va trobar un discurs tarradellista just en el mateix sentit que acabem d'apuntar com a característica de Tarradellas.
Albert Rivera diu a la de BTV que no ha estat mai militant del PP, sinó simplement simpatitzant, i ens fa tot una lliçó de la diferència entre una cosa i l'altra, però l'esmentat militant del PP ens diu que tenia ganes de pujar ràpid i quan va veure que hi havia una doble tàpia ho va deixar. Tenia pressa i es va ajuntar amb el professor Francesc de Carreras i amb un comediant que admiro com comediant, per fer un partit.
Després de l'èxit electoral de Ciutadans tothom ha corregut a fer escarni dels socialistes perquè es va considerar que la majoria dels vots per Ciutadans provenia dels socialistes. Ara resulta que la majoria provenien del PP i per això ara hi ha aquest foc creuat entre el PP i Cs que si galgos o podencos sobre les passades simpaties d'Albert Rivera envers el PP. I es despenja en portar les coses als tribunals. Ja veiem que el flamant president de Ciutadans va fort.
Per a tancar aquest entrada torno al principi. La molt culte Júlia Costa em comenta a l'entrada anterior que Domènec Pastor Petit és un gran especialista en espionatge. Evident. En cas contrari Edicions Proa no li hauria editat el llibre i fer un llibre és una inversió. Val a dir que l'esmentat llibre no solament és un treball de biblioteca -erudició?-, sinó que l'autor s'ha entrevistat amb molts dels espies esmentats, fins i tot va parlar per telèfon amb la Blonde, que no cito, però que va donar lloc a una obra de radioteatre que va interpretar Mercè Sampietro, el títol de la qual era L'espia.
Efectivament Domènec Pastor és l'expert català en matèria d'espionatge i contraespionatge industrial. Tanmateix, les darreres pàgines del llibre semblen d'un altre llibre. I aquí ja no en podem dir que l'autor sigui un expert, la qual cosa escric amb apreci i simpatia perquè el tema que exposa és interessant, però molt subtil i subjectiu.
Si l'expert britànic que va contractar el català Viadiu per fer d'espia ho va fer perquè el va veure jugar al bridge, vol dir que potser tot hi cap. O no? Què ens diu Domènec Pastor a l'EPÍLEG?
Hi ha alguna relació -íntima, subtil, no aclarida- entre la vocació escènica i la capacitat, la sensibilitat i l'abnegació en tasques de la guerra secreta?
Pot diagnosticar-se que s'observa a Catalunya un brou de cultiu més apropiat que a la resta de la Península pels temes o activitats de misteri? Experimentem els catalans per les coses ocultes, enigmàtiques i subterrànies una inclinació i una aptesa especials?
I moltes preguntes més que fa. El tema és interessant i les observacions de l'autor també. Sense l'ús de grans paraules toca el tema de l'essència del poble català, per la qual cosa, seria bo que el llibre fos molt llegit, amb més seny que rauxa, amb el mateix seny que l'autor. Antropologia? Psicologia social?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)