Xitang ( 西塘; Xītáng), Jiashan, Zhejiang, China

Algunes escenes de la pel.lícula "Missió Impossible III" es van rodar a Xitang. Xitang és el subjecte d'un poema conegut: 上有天堂，下有西塘；不去一趟，实在冤枉。"A dalt de tot hi ha el paradís, a sota Xitang. No anar-hi una vegada, seria ungran error"

Avui fa 15 any a LA VANGUARDIA

Vam ser molts els qui vam demanar el mateix i, encara que no estic segur, crec que finalment Gregorio Rojo en va ser portador per una estona.

Gregorio Rojo era un entrenador especial perquè per una banda era molt seriós; quan feiem calentament demanava silenci per tal de respirar adequadament i per altra banda, recordo en una ocasió ens deia, el que heu de fer és beure força llet i així us fareu forts, de manera que quan balleu amb una xicota podreu apretar bé.

Avui fa 28 anys a EL PERIÓDICO

Aquesta Carta al Director com tantes altres de les meves té molta rauxa i poc seny i, de bon segur, que ara no escriuria així, però per fidelitat a mi mateix o al meu blog, heus aquí.

Ara no ho diria així, però...

Cap de setmana a Cardona

Fins ara jo només havia estat en algun parador per fer un cafè, però al final sembla que ha arribat el dia d'estranar-m'hi. I m'he estrenat amb el de Cardona que com es pot veure ara fan això dels dies daurats, que és una oferta per als qui passem de la seixantena.

.

Per altra banda, fa més de quaranta anys que tenia ganes de veure les famoses mines de sal, però pel que sigui encara no les havia vistes. O sigui que aquest cap de setmana puc dir que amb un tret he matat dos pardals.

.

Evidentment les mines de sal m'han impressional i com a mostra aquí hi ha dues fotografies, una és desde la finestra del parador i l'altra és un detall per dins. Des de temps prehistòrics la sal de Cardona ja era un font de riquesa i que es féu més evident amb la romanització.

.

Encara que sigui lògic fins ara no havia sapigut que el poder del Ducat de Cardona venia en bona part del factor econòmic de les mines de sal.

.

Encara que a aquest element de la natural, cal afegir que durant força temps va ser un punt fronterer, és a dir, estratègic, respecte als musulmans.

.

També ha estat interessant saber que Antoni Desvalls va fer que Cardona ressistís més que Barcelona el setge de les tropes filipistes a la Guerra de la Successió i es va veure obligat a rendir-se quan va rebre l'ultimatum que si seguia ressistint seria morts tots els barcelonins. Així doncs que la Guerra acabà el 18 de setembre de 1714.

.

Un altra aspecte a destacar és l'esglésa romànica, que indutablement és especial i podria dir-se la més espectacular després de la de Sant Pere de Roda.

Shanghai - 上海 - Shànghăi - China

A partir d'aquest cap de setmana, aniré posant en el blog un video d'un viatge. Aquí és el del primer dia per Xina, Xangai o Shanghai o 上海 .
Tota la música és per Gu Zheng a l'harpa.

Va de meduses

A la contra de La Vanguardia del dilluns, 6 de juny, hi ha una interessant entrevista amb Sergio Rossi, que ens parla de les meduses. Ens explica que com més maltractem el mar, més augmentarà el nombre de meduses a les nostres costes.

Resulta que el senyor Rossi fa recerca en un institut oceanogràfic i que està especialitzat amb meduses i el corall roig. I ens diu: A mí me fascinan. Son elegantes y bellas. Las más comunes en nuestras costas son la "Ristozoma pulmo (llamada aguamar), que no pica mucho, y la "Pelagia noctulica", que sí pica. Y luce unos tonos rosáceos y violacios preciosos.

.

En el recent viatge per la Provença vaig visitar l'Institut Oceanogràfic de Mònaco i també em van fascinar les meduses, per la qual cosa va ser l'única foto que vaig fer d'un ésser. I és que la medusa és realment quelcom diferent, la seva transparència com de gasa, els colors que agafa i el seu moviment suau, tranquil la fan atractiva, màgica.

Cap de setmana a El Montanyà

Encara que en la meva declaració de propòsits d'aquest blog se suposa que he de parlar d'excursions o sortides del cap de setmana, quasi no ho faig mai o només ho faig quan són caps de setmana prou llargs que han justificat una escapada amb avió.
.

Com per una banda tot el que pago d'IBI va a l'Ajuntament de Barcelona, vull dir que no tinc cap segon habitatge, i per l'altra, la meva dona és una fura davant l'ordinador a la recerca de quelcom econòmic. El resultat va ser que el passat cap de setmana vam anar a EL MONTANYÀ RESORT, que és un hotel de pocs pisos d'alçada i format de vàries instal.lacions, situat en una zona que se'n diu El Montanyà dins del municipi de Seva, en el Parc Natural del Montseny.

.

Jo no m'havia ficat mai en un SPA i com en l'oferta d'aquest hotel i incloïa un circuit pel SPA em vaig estrenar en aquest veritable aiguabarreig, sobretot pel que fa a temperatures; i també el que en podríem dir a formats, que si bombolles o dolls potents o no tant. Diuen que tot aivò va bé per a la circulació de la sang, Beneïda sigui; tanmateix quan això es fa una vegada a la vida no té cap sentit. I aquest és el meu cas.

.

De tota manera com aquest hotel té només tretze mesos les instal.lacions del SPA i de tot són impecables. Tot és realment nou i com sóc conscient que en aquest país el manteniment és dolentíssim doncs un servidor agraeix trobar-ho tot nou.
.

L'habitació és el luxe de la senzillesa, vull dir que no é gens luxosa, fusta blanca, però tot impecable amb abundor d'espai per a posar les coses. I l'espai avui dia és luxe.
.

Tot amb això el mèrit més important de l'hotel és que té vida. Hi ha molta gent i se'n sapigut atreure diverses menes de públic. Hi ha la família que tenen com taca principal fer que els fills mengin o es distreguin. La parella d'enamorats. Les colles d'amics que venen a practicar els diversos esports, el banquet d'un aprimera comunió i, sobretot, el producte estrella de l'hotel, casaments. En un mateix dia pot haver més d'un casament. Clar que a la nostra Santa Maria del Mar en pot fer cinc en un dia, però és que en aquest hotel després de muntar el casament civil estil made in USA fan el banquet.
.

Malgrat que De gustibus non est disputandum la idea de casar-se en aquest lloc no em desagrada, al contrari. El que em desagrada és que des del principì fins el final pugui ser un espectacle per personal aliè al casament no m'agrada, tot admetent que els que miren tenen un comportament correcte, és a dir, un comportament correcte per estar d'oci al camp, com es pot veure a la foto. De tota manera la foto mostra el que en podríem dir dos ambients, mentre uns van d'allò més ben arreglats, uns altres romanen asseguts a l'herba amb pantaló curt. Lògic, respectable, però no m'agrada.

.

A nivell personal, com deia al principi, com no tinc cap torre o masia, si vull respirar una mica millor que a la gran ciutat, no tinc més remei que rascar-me la butxaca i, per això, el Parc Natural del Montseny és ideal per la proximitat. Com una prova, si cal, de la netedat de l'aire és que a prop, es pot veure al mig de la segona foto -foto feta des de la meva cambra- un observatori astronòmic, concretament l'Observatori Esteve Duran.

Foc davant de casa

L'entrada del dia 11 Octubre 2005 duu el títol d'OBRES DAVANT DE CASA perquè es varen començar dues obres, una de relativament petita i l'altra de les més grans dels darrers temps. Aquesta segona ocupa l'espai de l'antiga Bayer, on es fabricava la famosa Aspirina.

.

Avui al voltat de les dotze del migdia m'he quedat sense llum a casa i al cap d'una estona al sentir sovint les sirenes he sortit a guaitar a la terrassa i m¡he trobat amb l'espectacle que ofereix la primera foto.

.

La segona foto fa mitja hora que està feta.

.

Poc després de fer aquesta foto (1520 hores) m'he adonat que ja teníem llum a casa, he engegat la televisió i casualment he vist que Barcelona Televisió acabava una entrevista amb l'Herald de l'Eixample.

.

Com és normal els veïns no tenim cap explicació de res, fora de que primer ens hem quedat sense aigua, gas i llum. Ara tenim llum, però seguim sense gas i aigua.

.

Sembla estrany que els tècnics d'una obra tant important no tinguessin en compte de l'existència de les canonades del gas. Sembla que no hi ha víctimes, però a la segona foto es pot veure que l'espectec ha fet malbé part de la paret i ha fet un bon forat al carrer de París.

Això és el que diu EL PERIÓDICO

Claes Oldenburg Coosje Van Bruggen

Ahir diumenge 3 de Juny va ser el darrer dia de l'exposició que hi hagut a la Fundació Miró, una exposició que és la del treball conjunt d'aquests dos artistes, sota el títol ESCULTURA, POTSER.

.

Efectivament és escultura i l'oferta artística ha estat realment atractiva. De fet, la peça més impactant és la que figura en el programa i aquesta peça és la que em decideix a fer aquestra entrada al blog. I que de fet m'ha dut a anar a la Miró un parell de vegades.

.

Com, per altra banda, estic molt lluny de ser un crític d'art em deixo dur pel que diuen els altres si això que diuen expressa el que sento i val a dir que m'ha atret més el que he llegit en italià que no pas el que he trobat per aquí.

.

Per tant, em permeto transcriure el que he trobat al respecte Un fiore caduto a terra. Un papavero, uno di quei misteriosi fiori il cui colore, come dice Baudelaire, "entra nell'occhio imperiosamente", con i petali intatti rosso sangue, che sembra rubato a un quadro di Monet, precipitato sul pavimento. Niente di strano se non fosse enorme, in grande scala, a tal punto che se in quella caduta a terra avesse incontrato una persona, l'avrebbe travolta. Sensuale e ambiguo, perfetto nei suoi dettagli naturali, con quei petali gonfiati dalla tensione dell'aria per la caduta, ma inquietante nelle sue dimensioni oversize. Il più umile dei fiori della terra, selvatico e spontaneo, trasfigurato in una forma gigantesca. E' lo strepitoso "Dropped Flower", il fiore caduto, che Claes Oldenburg, uno dei grandi protagonisti della Pop Art, e Coosje van Bruggen hanno realizzato, in legno, metallo, filo di ferro, tela, nastro adesivo e pittura al lattice, per il Castello di Rivoli che ospita la rassegna.

Per altra banda, encara que m'agrada molt la Fundació Miró, per la peça concreta que m'ocupa, aquesta flor caiguda al terra, trobo que resulta molt més ben ambientada a la gran sala d'aquest palau italià, el de la foto, que no com estava a la Miró perquè resultava com un gran armari en una cambra petita, és a dir, que la flor es menjava el volum de la sala, mentre que com s'aprecia, en el palau italià la flor respira, té espai i es pot dir que realment és una flor al terra i no un monstre com resultava aquí, que més aviat podia fer pensar en aquella flor perillosa d'una obra de teatre.

.

En qualsevol cas aquesta flor-escultura que, evidentment, és la rosella m'ha fet ganes de posar aquí la foto d'una rosella de veritat.

És democràtica l'abstenció?

En un blog amic he dit fa poc que sí que és democràtica perquè no em sembla elegant anar excessivament dur en un altre blog i perquè si crec que no ho és, vull, abans que res, deixar clar que pretenc desqualificar, sinó discutir i ho dic amb humilitat. Com sóc conscient que el meu blog és senzill, en el sentit que no té gaire audiència doncs només em queda afegir que sigui quina sigui l'opinió majoritària sobre el tema, aquí va la meva.

.

Crec que com passa amb moltes lleis de la física el valor d'un fet es veu amb l'exageració, més ben dit, amb l'ampliació. No em puc estar aquí d'assenyalar un exemple que en el seu moment em va xocar. Durant un temps he anat cada primer divendres de maig al Sopar del Cacau que es feia a Londres, en el famós Grosvenor House, on el nombre de comensals era prop de mil. Doncs quan entrava l'exèrcit de cambreres a posar els plats a les taules, unes cambreres ben educades que posaven els plats amb la cura normal, la suma de tots els plats resultava un terrabastall increïble.

.

L'abstencionista creu que el seu vot no afecta al resultat final i, per tant, és prescindible. Error. Si tots acceptem la el desconeixement de la llei no justifica el seu cumpliment. I no votar és incumplir la llei electoral, una llei que en un país democràtic no és d'obligat cumpliment, però sí que és d'0bligat cumpliment per a qui se sent demòcrata perquè qui ni està d'acord amb l'esmentada llei o no se sent degudament representat ha de votar en blanc.

.

Cal tenir en compte que el recompte de vots es fa pel nombre de vots emesos, per tant, a Barcelona es van abstenir 622.370 ciutadans, un 50,42 %, i van votar en blanc 24.754 ciutadans, 4,05 %. Si els dos grups s'haguessin sumat 647124 vots en blanc, un 54,47%.

.

Un percentatge que inexorablement plantejaria tantes incògnites que obligaria els partits a prendre mesures i, faria que el resultat electoral fos nul perquè el partit guanyador era el del vot en blanc, mentre que l'abstensiocista no és ningú en democràcia perquè l'abstencionista es pensa que és un sol plat que va a la taula i no s'adona que tots junts poden fer un veritable terrabastall a la política del país.

.

Nota: La foto posada és perquè m'agrada i no és cap missatge sobre el tema.