9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014

Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.

La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

Tema: "La importancia del diálogo en la política"

Com si es tractés d'un conte o d'un malson, arran de la carta d'Artur Mas em puc imaginar que Mariano Rajoy va concentrar en un lloc desconegut els millors alumnes de l'assignatura de Retòrica, que naturalment coneixen la situació política que viu Espanya. Es va demanar als alumnes que redactessin una carta de resposta en la que es fes una succinta menció a Catalunya i que centressin la carta en un sol tema: "La importancia del diálogo en la política". No cal dir que aquests alumnes han estat tot aquest temps, com els membres d'un jurat, concentrats fins que es produís una carta que fos aprovada per la majoria d'alumnes amb el corresponent vist-i-plau de la mà dreta de Mariano Rajoy.

El pobre resultat de la carta salta a la vista i un recorda que una vegada Rajoy, referint-se a Zapatero, va dir que per a ser president no n'hi havia prou de ser major d'edat; aleshores un es pregunta sobre l'equipament intel.lectual i polític del redactor de la carta que ahir dissabte ja es podia llegir a internet. 

La carta que hem llegit no és la d'un líder polític que agafa el toro per les banyes, més aviat és la d'un espontani que a la que veu el toro salta la tanca perquè el diàleg entre polítics se suposa, com el valor a la guerra i l'amor entre esposos, és a dir, parlar-ne és retòrica pura. Òbviament la carta pot estar escrita per una funcionària o un funcionari que se sap el reglament, que sempre diu el mateix: "respeto a la ley y a la constitución", és a dir, no fa mai política, parlar del reglament no arriba ni a retòrica, pur llenguatge funcionarial.

El lider veritable no es talla per dir "Via Catalana", sinó que recondueix l'objectiu d'aquesta via cercant un compromís que no plaurà els que es van manifestar, com tampoc els que es van quedar a casa, tot reconeguent que quedar-se a casa no significa, en tots els casos, estar en contra de la via. Si la grandesa de la Democràcia està en el vot, l'exercici del dret a decidir no equival a independència i, si així fos, alguna cosa més greu està passant senyor president.

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA

El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?

Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.

Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.

En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.

Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.

A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota:

Premsa internacional

Que se joda Andrea Fabra (Diego Escusol)

Andrea Fabra, Supongo que hay que disculpar las palabras groseras que se dicen en el parlamento porqué lo que has dicho tú no es algo nuevo. Está claro que en política no hay adversarios, sino enemigos que se odian, si bien contradictoriamente todos decís que defendeis a los españoles. Es evidente que no me representa ningún diputado que odia a los diputados de signo opuesto. ¿A quién representas tú? Tú representas a tu partido, pero ya no representas a los que te han votado porque entre los que te han votado hay también muchos perdedores, quiero decir muchos españoles que con las medidas aprobadas por el PP se ven duramente perjudicados y no podrán comer o no podrán comprar medicinas para su hijo. Y no les representas porque tú has dicho claramente que se jodan, que nos jodamos. Es una desgracia lo que está haciendo la política. Tú y los demás teneis la obligación de hacer pedagogía, pero resulta que lo único que sabes decir es que se jodan, que nos jodamos. ¿Es esto tu sentido de la política? ¿Qué es el parlamento para tí? Quizá para tí sea un burdel y estés contenta porque allí tienes el macarra que te protege. Y si me equivoco, que bien puede ser, entonces, te pido disculpas y me demuestras que ando equivocados y que tienes un gran respeto por las Cortes Españolas. ¿Sabes que la ministra de trabajo italiana lloró ante los recortes? ¡Qué diferencia contigo! Es posible que no lo creas y que muchos españoles tampoco lo crean, pero a pesar de todo YO tengo fe de que no todos los políticos son iguales. Con estas palabras no defiendo a ningún partido político, que esto quede claro, pero sí defiendo que en este mundo hay personas que se toman de una forma ética el trabajo que hace para el bien común. ¡Qué diferencia con los diputados del PP! En especial el padre de Andrea, Carlos Fabra. Aunque no está muy bien, no es grave la tradición en las Cortes de aplaudir el grupo de diputados que ha vencido una votación en el hemiciclo y por lo tanto se aprueba una determinada ley; sin embargo, en el caso que nos ocupa, la aprobación de una ley que implica una pérdida en la calidad de vida de buena parte de los españoles, posiblemente la mayoría, no puede ser motivo de aplausos, satisfacción y regocijo. No. Es una ley dura, quizá beneficiosa a largo plazo, pero de momento es un trágala de gran calado. Una ley que es más para llorar que para aplaudir. Estos aplausos evidencian la falta absoluta de sensibilidad humana, cristiana, política y patriótica de los que así procedieron en las Cortes.

La hipocresia del nacionalisme espanyol

Un dels molts arguments que darrerament hem pogut sentir i llegir en els mitjans cada vegada que es produeix alguna reclamació dels catalans és que amb la crisi que hi ha a Espanya el país no està per atendre el victimisme dels catalans. Primer s'ha de resolde la crisi i després ja en parlarem, que no és tenir visió d'Estat fer reclamacions territorials quan hi ha problemes més importants.

El cas curiós és que portem setmanes que el tema de l'Estatut ha quedat força tapat pel futbol. Quan escric això he sentit que Espanya s'ha proclamat campiona mundial de futbol. Espanya ha guanyat? Què ha guanyat Espanya? Una copa. Exactament ha guanyat una copa i res més. Quina part em toca d'aquesta copa? Com estem en plena crisi, suposo que ens diran quan ha guanyat cada jugador i l'entrenador que han participat amb aquesta contesa. És del nacionalisme més obscè dir que Espanya ha guanyat i no saber quans diners ens ha costat aquesta competició. Aleshores ens adonem que es pot parlar de futbol tranquilament perquè això no té res a veure amb la crisi, però parlar de les reivindicacions dels drets dels catalans és perjudicial per Espanya perquè el més important ara es resoldre la crisi, de moment ja ens han fet un gol i ens l'ha fet un jugador del Barça. Moltes gràcies.

Espanya no ens convé

La primera Diada mig legal que es va fer quan Franco era mort i enterrat es va fer a Sant Boi, vaig ser-hi i vaig seguir els parlaments de Jordi Carbonell, Miquel Roca i Octavi Saltor. També vaig participar a la famosa Diada de 1977, va ser famosa arreu del món perquè hi varen participar més d'un milió de persones. Un dels aspectes significatius d'aquelles dues diades nacionals era que s'hi havia banderes estelades, no eren la nota significativa, senzillament es volia LLibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Aleshores hi havia catalanistes i nacionalistes, però uns i altres volíem que Espanya esdevingués un país normal, democràtic i que respectés el fet diferencial català que s'havia de concretar amb un Estatut d'autonomia.

Això no va ser prou ben entès i per a aigualir els anomenats "nacionalismes perifèrics" -car el nacionalisme espanyol no és perifèric, sinó l'únic que és fruit d'una llei natural- doncs per a aigualir els nacionalismes de poca talla es va fundar l'Estat de les Autonomies. La idea potser no era del tot dolenta si ens havia de fer d'Espanya un Estat Federal. Al cap d'uns anys Pasqual Maragall amb molt bon criteri va parlar del federalisme asimètric i totes les parts varen mofar-se.

Del què ha fet el Tribunal Constitucional ab el segon Estatut de Catalunya no cal que ho digui perquè ja se sap prou bé. El resultat és que a la manifestació d'avui he vist més banderes estelades que mai. I és que ha quedat clara una cosa, Espanya no ens serveix. Catalunya ha de cercar la independència No hi ha dubte que si el Rei Joan Carles I d'Espanya vol continuar essent el rei de tots els espanyols, és a dir, també dels catalans, hauria de convocar els dirigents de tots els partits en representació a les Corts i a tots els membres del Tribunal Constitucional a fi i efecte anul.lar la sentència perquè és un tribunal que legalment estava caducat i políticament està mort.

Espanya? Constitució? Democràcia!

Democràcia i no

A Ciudad de Juárez, Chihuahua, Mèxic, hi ha una comunitat encerclada amb parets de ciment i fils ferro amb púes. Es tracta de la colònia Granjas Lomas del Poleo, en la que hi viuen més de cent famílies, les quals pateixen un setge de 24 hores al dia i estan vigilades des d’una torre de control com si es tractés d’un camp nazi, però es tracta de Mèxic, un país suposadament democràtic, i la vigilància amb guàrdies suposadamente privats, pagats per la familia més rica, la tristament cèlebre, Familia Zaragoza Fuentes.

Tot amb la finalitat d’apropiar-se dels terrenys en litigi amb els colons. Per això aquesta família juga amb el cansament dels colons i amb l’apatia de la comunitat de Juárez i d’altres parts de Mèxic i del món.

Entre altres coses la Familia Zaragoza, mitjançant guardies privats, nega l’accés a amics i familiars dels colons de Lomas. També fa impossible el pas de materials de construcció per a la reparació dels habitatges, així com el menjar de subsistencia, tot violant les garanties constitucionals que procuren el lliure moviment de les persones pel territori de Mèxic i la vexació als Drets Humans per qualsevol persona que vulgui transitar per aquests llocs. No deixa de sorprendre que en ple segle XXI hi hagi una familia que es pugui permetre no deixar circular per uns terrenys que no són seus.

A on és el resò d'aquesta injustícia? En sap alguna cosa això que se'n diu la comunitat internacional? Moltes vegades he llegit i sentit sobre la dictadura cubana, i és cert que a Cuba no hi ha demopcràcia, com també és cert que cada fet antidemocràtic per part del govern de Cuba és conegut arreu del món.

Per altra banda fets com aquest a Mèxic i tants d'altres que es produeixen a Mesoamèrica i Amèrica del Sud no circulen i no circulen perquè la premsa fa ús de la llibertat d'expressió d'una manera interessada.

Per descomptat que em refereixo a la premsa internacional, la mateixa que ens informa sobre les injustícies que es produeixen a Xina.

És democràtica l'abstenció?

En un blog amic he dit fa poc que sí que és democràtica perquè no em sembla elegant anar excessivament dur en un altre blog i perquè si crec que no ho és, vull, abans que res, deixar clar que pretenc desqualificar, sinó discutir i ho dic amb humilitat. Com sóc conscient que el meu blog és senzill, en el sentit que no té gaire audiència doncs només em queda afegir que sigui quina sigui l'opinió majoritària sobre el tema, aquí va la meva.

.

Crec que com passa amb moltes lleis de la física el valor d'un fet es veu amb l'exageració, més ben dit, amb l'ampliació. No em puc estar aquí d'assenyalar un exemple que en el seu moment em va xocar. Durant un temps he anat cada primer divendres de maig al Sopar del Cacau que es feia a Londres, en el famós Grosvenor House, on el nombre de comensals era prop de mil. Doncs quan entrava l'exèrcit de cambreres a posar els plats a les taules, unes cambreres ben educades que posaven els plats amb la cura normal, la suma de tots els plats resultava un terrabastall increïble.

.

L'abstencionista creu que el seu vot no afecta al resultat final i, per tant, és prescindible. Error. Si tots acceptem la el desconeixement de la llei no justifica el seu cumpliment. I no votar és incumplir la llei electoral, una llei que en un país democràtic no és d'obligat cumpliment, però sí que és d'0bligat cumpliment per a qui se sent demòcrata perquè qui ni està d'acord amb l'esmentada llei o no se sent degudament representat ha de votar en blanc.

.

Cal tenir en compte que el recompte de vots es fa pel nombre de vots emesos, per tant, a Barcelona es van abstenir 622.370 ciutadans, un 50,42 %, i van votar en blanc 24.754 ciutadans, 4,05 %. Si els dos grups s'haguessin sumat 647124 vots en blanc, un 54,47%.

.

Un percentatge que inexorablement plantejaria tantes incògnites que obligaria els partits a prendre mesures i, faria que el resultat electoral fos nul perquè el partit guanyador era el del vot en blanc, mentre que l'abstensiocista no és ningú en democràcia perquè l'abstencionista es pensa que és un sol plat que va a la taula i no s'adona que tots junts poden fer un veritable terrabastall a la política del país.

.

Nota: La foto posada és perquè m'agrada i no és cap missatge sobre el tema.