Dublín, la Guinness i la disbauxa de Temple Bar

HISTORIAS DE PEKIN

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.
.
David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.
.
Per raons òbvies l'autor pren partit a favor de la classe que va adquirir mitjançant el matrimoni; tanmateix això no li resta, al contrari, li serveix per ser molt crític amb el sistema comunista i li aplaudeixo la sensibilitat que hi mostra en valorar l'art xinès en totes les seves vessants, com pugui ser la cuina i la fabulació.
.
Tots sabem de la bellesa del jardí japonès perquè la cultura japonesa ha viatjat molt més que la xinesa que per diverses raons ha estat tancada o Occident l'ha tinguda tancada. Doncs el jardí japonès està concebut per a la seva contemplació, mentre que el xinès està per ser viscut, per passejar-s'hi, per estar-s'hi.
.
I posat a què he fet referència a Occident val a dir que el 1900 les forces d'ocupación occidentals se sentien fartes de tanta bellesa i es varen dedicar a convertir els budes en blanc per a les pràctiques de tir. Aquí ens podem imaginar el que es diria si altres haguessin fet el mateix amb sagrats cors o mares de déu. Sense oblidar que una familiar d'aquesta famíla era muda des que petita, durant la Rebel.lió Boxer, un anglès va matar la seva mare amb baioneta davant d'ella.
.
Mentre alguns aquí i avui fan mofa dels ecologistes quan l'ecologia no és altra cosa que fer les coses amb seny, em permeto assenyalar que al Beijing o Pequín d'abans de Mao ja tenia una doble xarxa d'aigua, una de potable i una altra pels jardins. De fet no ha de sorprendre aquesta dada si tenim en compte l'enginyeria hidràulica xinesa té mils d'anys d'història.
.
Es tracta doncs d'un bon llibre, sense moltes pretensions, però amb el mèrit de l'autor d'apropar-nos al que va ser la cultura xinesa, aquesta gran desconeguda. Un llibre que es llegeix bé perquè tots els aspectes culturals estan posats en un context, gràcies al fet que la família xinesa amb la que va conviure l'autor era de les més importants de la capital, així sabem que a principis del segle XX hi havia una cremadors d'incens que portaven quatre-cent anys cremant sense parar. O la pena de les filles de la casa que considera que no es pot endur les peònies sense endur-se els crisàntems o la velleta que ha aconseguit que un vellet li expliqui les qualitats de les herbes i què fer per conrear-les i de qui herederà una magnífica col.lecció de llibres (rotllos) sobre plantes medecinals.

VERMELL A PART

és el títol de l'exposició que hi ha a la Fundació Miró des del 22 de febrer fins el 25 de maig. Fa unes setmanes ja vaig anar-hi, però ahir vaig repetir. Es tracta d'una exposició força interessant per a tot aquell qui estigui interessat amb l'art actual i, més encara, amb l'art xinès actual.

Sembla que és normal que aquestes menes d'exposicions siguin col.leccions particulars d'un occidental que ha disposat d'un bon compte corrent, que raons privades o professionals el van dur a viure un temps a la Xina o a un país oriental i a més a més amb la sensibilitat i l'ull per a adonar-se que un nou art emergia al seu voltant, de tal manera que va començar a comprar peces que amb el temps guanyarien valor. En aquest cas es tracta de la col.lecció feta per Uli i Rita Sigg.

Les obres que s'hi poden veure són variades en tots sentits, cercàmica, pintura, escultura, fotografia, video i també té lloc el brodat, que com es pot veure, no és inferior als que brodaven les emperadrius.

Dintre de la varietat temàtica, no hi manquen referències a Marchel Duchamp i a Warhol, també hi ha una crítica al sistema d'avui com es pot veure en aquesta peça de ceràmica aparentment mil.lenària o la senyera de Chanel, que ens portarà una flaire diferent a la dels meravellosos jardins xinesos, uns jardins que no són per contemplar, sinó per viure.

L'home, la bèstia i la virtut

de Luigi Pirandello. Traducció: Josep Maria Fulquet. Intérprets: Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Dani Claramunt, Raimon Cardalús, Eduard Farelo, Nacho Fernández, Jordi Martínez, Ernesto Ollero, Santi Ricart, Teresa Sánchez, Enric Serra, Teresa Urroz. Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Jo mateix no m'he de sorprendre d'haver vist aquest funció en la seva penúltima representació a Barcelona perquè com es pot veure pel blog, he portat una temporada que pràcticament no he anat al cine, ni al teatre, ni enlloc.

És una peça còmica, i diem còmica perquè fa riure, però que en el fons tanca una drama i precisament aquesta és la gràcia, ens posa una drama domèstic en safata en el que, com és normal quan hi ha adulteri, que és una jugada a tres bandes i ningú és innocent.

Val a dir que no és una obra d'aquestes que en podríem dir intel.lectual o filosòfica perquè la realitat que hi ha al darrera és clara imalgrat els dos personatges centrals, els de la foto, que són Eduard Farelo i Teresa Sánchez, sembla que parlin en segones, la claredat del que diuen és indubtable i d'aquí precisament que la peça resulti realment divertida.

,

Homenatge a Mercè Rodoreda

Per prou sabut no em priva de recalcar que el Dia de Sant Jordi és al mateix temps el Dia del Llibre i de la Rosa i, també al mateix temps som a l'Any Rodoreda, l'any que celebrem el naixement de qui ha donat les millors obres de la novel.lística catalana.

.

Si la tradició ha fet que Catalunya estableixi i mundialitzi en aquesta data un bell diàleg entre el llibre i la flor, per altra banda, els que coneixem mínimament l'obra de Mercè Rodoreda sabem que no solament era una amant i bona coneixedora de les flors, sinó que les flors esdevingueren moltes vegades matèria primera en la seva creació literària fins al punt que en algunes ocasions prengueren un caràcter simbòlic que gairebé podem veure com un personatge més de l'obra.

.

Per aquesta raó he fet aquesta fotografia que tot i que no té intenció artística tot l'espai és ocupat per la seva obra i per roses de color carn, com deia la Teresa de Mirall Trencat.

.

Encara que tot canon és discutible, el canon de la literatura catalana també ha de ser-ho, tanmateix és una referència, especialment si tenim en compte que no està subjecte als tripijocs dels certamens literaris. Mercè Rodoreda té dues novel.les en el canon català, La Plaça del Diamant en el cinquè lloc i Mirall trencat al dotzè.

.

Coincidentment ahir vaig rebre un email d'una feminista que té el bon costum de posar a tots els seus missatges una cita, aquesta vegada la cita m'ha recordat a la Mercè Rodoreda malgrat que l'autora és de tres dècades abans: Les noies criades amb atencions i vigilància sempre poden trobar moments per escapar al món on aprendre les maneres per a arribar a la saviesa. Gertrud Stein. Qui m'hagi llegit fins aquí no li cal interpretar al peu de la lletra aquesta cita.

.

Sant Jordi 2007

MADEIRA

Falgueres i aigües que corren, encepeguen i cauen

L’atractiu de les grans cascades, com Niàgara i Iguaçú, no m’emociona. Suposo que la raó principal és que s’han convertit d’una manera excessiva, possiblement inevitable, en un recurs turístic en el que compte és més l’espectacle que no la seva bellesa natural.

Això fa que aquestes cascades es puguin veure pel costat, pel davant, pel darrera, per sota, navegant i des d’una avioneta. De fet converteixen un paratge natural en un parc temàtic, la qual cosa és un insult a la sensibilitat. A sobre, l’atabalament que et fan els guies de quants metres cúbics d’aigua cau a cada segon i altres dades tant absurdes com inútils.

Per altra banda a mi m’emociona la senzilla contemplació d’aigua i foc que representa la combinació de l’aigua amb aquestes petites falgueres que viuen tant a prop de l’aigua que sembla més que la beguin a galet que no la xuclin pels peus. Alguns diran que és més bell un jardí amb el seu esclat de colors, però totes les flors són de temporada i per la tardor són veritables àngels caiguts que si decoren el terra ja és molt, però la falguera no passa per aquest tràngol. Fins i tot una cançó mallorquina ens diu que “En una nit i un dia / n’ha florit i n’ha granat”.

Aquestes falgueres a prop de l’aigua sempre estan verdes i no tenen res d’envejar de les flors més espectaculars perquè la seva verdor sempre és viva i sempre estan bevent i agraint que la seva humil bellesa fa que ningú es prengui la molèstia d’agafar un esqueix per plantar a casa i és que saben que si se les treu del seu lloc es moren.

Fonts com aquesta són a l’abast i no demanen un viatge de pressupost i, el que aquí vull fer notar, és que permeten una contemplació propera, com la de quan mirem l’aparador d’una botiga i sentim el soroll de les gotes d’aigua i si volem hi posem la mà.

Aquesta font natural està situada just a l'entrada del Museu Frederico Freitas, a la ciutat de Funchal, a l'illa de Madeira, que és una Comunitat Autònoma de la República de Portugal. El vídeo està fet amb una càmera compacte, per la qual cosa no es tracta de valorar ni l'art ni la tècnica de la filmació, sinó apreciar la bellesa d'aquesta petita font natural i les falgueres que l'acompanyen.

Aquesta falguera es diu adiant, capil·lera, capil.lera per a la tos, falzia o falzilla (Adiantum capillus-veneris) i en castellà culantrillo de pozo

Espai de propaganda electoral

Karl Marx va escriure que el plaer estètic que ens dona un diamant al pit d'una dona desapareix quan la pedra és mirada com una inversió. Traduït de "Marx Engels on literanture and art" DOMA, nOVA yORK 1974.

Un segle després

Joan Oliver -el poeta Pere Quart- explicava el 1955 la història d'un industrial barceloní que "es fa" la "Bernat Metge", en edició de luxe. El fill llegeix les Consolacions de Sèneca... i el pare el renya perquè ha obert el llibre, amb les paraules següents: ¡Qué vergüenza! ¿No sabes que un libro al ser cortado pierde un treinta por cientode su valor en venta?

Avís a Navegants

Vent d'Aram

és un espectacle amb la poesia de Joan Vinyoli. Espai Escènic Joan Brossa. Direcció Lluís Solà. Intèrprets Lluís Solà - Mercè Miró - Pep Paré. Flauta Mercè Miró. Imatges M. Àngels Jordà.

Els tres autors ens han llegit de forma separada diferents poemes de Joan Vinyoli, a més, Mercè Miró a vegades ens ha regalat, a guisa de pausa, ámb la seva flauta.

Es tracta d'un espectacle dut amb la màxima austeritat on tot el protagonisma està en la paraula tot i que en alguns moments s'ha fet un mínim de teatralitat o s'han projectat imatges marines a la pantalla.

Encara que jo no sóc lector de poesia, sí que m'agrada escoltar-la, per la qual cosa ha estat per mi una bona vivència poètica, que recomano.

IMPRESSING THE CZAR

de de William Forsythe, Ballet Reial de Flandes - Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver.
Coreografia William Forsythe / direcció artística Kathryn Bennetts / música Thom Willems, Leslie Stuck, Eva Crossman-Hecht i Ludwig Van Beethoven / decorats Michael Simon.

Aquest ballet s'ha fet dos dies a Barcelona, 27 i 28 de febrer. Crec que és una llàstima que un espectacle d'aquestes característiques estigui només un parell de dies perquè la fama que l'ha dut aquí i la bona acollida que segur li donarà la crítica haurien permès una estada més llarga per aquest troupe formada per desenes de dansaires.

L'espectacle s'ha dividit en quatre parts. El primer, Potemkin's signature és una veritable disbauxa en la que hi ha una mica de tot, des de els solos a una mena de pas à cinq i número que més aviat feien pensar amb el Cirque du Soleil. És evident que el corèograf és una persona molt sofisticada que té un gran sentit de l'espectacle escènic perquè es l'humor es mescla amb el virtuosisme.

El segon espectacle, In the middle, somewhat elevated ha estat el més aplaudit de tots. Un ballet que m'ha recordat els primers treballs de Béjart de la mateixa manera que la música, que el programa de mà en diu electrònica, però jo en diria concreta, com la que Pierre Henry va fer per Béjart. Aquest espectacle farcit també de solos i pas à deux es duu a terme en un espai lleugerament il.luminat, els ballarins vestits en fosques i lluents malles verdes executen una sèrie de pas à deux i solos impressionats al compas de la potent música de Thom Willems, que no cal dir avui es beneficia d'uns aparells acústics més potents que els d'aquell temps quan el sintetitzador era una novetat musical.

El terce espectacle La Maison de mezzo-prezzo és més aviat una pantomima amb més notes d'humor que de dansa, però li hem de personar que només ha durat 10 minuts. El quart i darrer espectacle ha tornat a posar-se el públic a la butxaca amb Bongo bongo Nageela & Mr. Pnut goes to the big top en el que els 40 ballarins i ballarines van amb faldilles plisades i bruses blanques, com si fossin nenes d'un col.legi pijo. Tots arrenglarats i fent diferents dibuixos a l'escenari per a demostrar-nos que el ballet clàssic és modern o el modern és clàssic.

Després d'un espectacle com aquest indubtablement sóc més ric.