LA PLAZA DEL DIAMANTE

Títol original: La Plaça del Diamant 
Autora: Mercè Rodoreda 
A partir d'aquest magnífic text 
Joan Ollé ha fet una adaptació per un monòleg que 
Lolita Flores ha interpretat al 
Teatre Goya 

En el programa de mà que ens han donat al teatre hi ha part d'una carta que la Mercè Rodoreda va escriure el 1982 a Joan Ollé. El final de l'esmentada citació hi podem llegir:

la Colometa fa tot el que li toca fer dins de la seva situació a la vida. I fer el que toca fer i només això, demostra un talent natural digne de tots els respectes (...) La Colometa nomérs s'assembla a mi en el fet de sentirse perduda al mig del món"

Del programa de mà:

Sinopsi

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.

La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.

"El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

No sé si és perquè jo sóc un etern admirador de l'obra de Mercè Rodoreda i, molt especialment de la Plaça del Diamant, però confesso que vaig anar sense molt entusiasme, tot i que havia llegit i escoltat elogis tant de la feina de Joan Ollé com del treball de Lolita Flores; tanmateix, acabada la representació vaig aplaudir com qui més i amb tot l'entusiasme que es pot desenvolupar assegut al teatre.

Com a mostra de la meva antiga admiració per Rodoreda i la seva novel.la, heus aquí

Homenatge a Mercè Rodoreda

Per prou sabut no em priva de recalcar que el Dia de Sant Jordi és al mateix temps el Dia del Llibre i de la Rosa i, també al mateix temps som a l'Any Rodoreda, l'any que celebrem el naixement de qui ha donat les millors obres de la novel.lística catalana.

.

Si la tradició ha fet que Catalunya estableixi i mundialitzi en aquesta data un bell diàleg entre el llibre i la flor, per altra banda, els que coneixem mínimament l'obra de Mercè Rodoreda sabem que no solament era una amant i bona coneixedora de les flors, sinó que les flors esdevingueren moltes vegades matèria primera en la seva creació literària fins al punt que en algunes ocasions prengueren un caràcter simbòlic que gairebé podem veure com un personatge més de l'obra.

.

Per aquesta raó he fet aquesta fotografia que tot i que no té intenció artística tot l'espai és ocupat per la seva obra i per roses de color carn, com deia la Teresa de Mirall Trencat.

.

Encara que tot canon és discutible, el canon de la literatura catalana també ha de ser-ho, tanmateix és una referència, especialment si tenim en compte que no està subjecte als tripijocs dels certamens literaris. Mercè Rodoreda té dues novel.les en el canon català, La Plaça del Diamant en el cinquè lloc i Mirall trencat al dotzè.

.

Coincidentment ahir vaig rebre un email d'una feminista que té el bon costum de posar a tots els seus missatges una cita, aquesta vegada la cita m'ha recordat a la Mercè Rodoreda malgrat que l'autora és de tres dècades abans: Les noies criades amb atencions i vigilància sempre poden trobar moments per escapar al món on aprendre les maneres per a arribar a la saviesa. Gertrud Stein. Qui m'hagi llegit fins aquí no li cal interpretar al peu de la lletra aquesta cita.

.

Sant Jordi 2007

LA PLAÇA DEL DIAMANT

A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.

Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.

Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.

Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.

L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.

La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.

Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.

Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.

Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.

P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció