El que passa a Cachoeira i que per les fotos veiem una mica és, per desgràcia, molt habitual al Brasil.
Ja ho podria haver dit per Salvador i per Santo Amaro, i aquí, a Cachoeira es repeteix. Són poblacions que tenen, com diuen de l'Havana, una gran riquesa arquitectònica, però que necessiten alguna cosa més que un manteniment. El guia ens parlava tot sovint de la declaració, pendent o no, que l'UNESCO les consideri Patrimoni de la Humanitat, amb l'esperança que aquesta declaració anirà acompanyada d'un flux de diners.
Pel que es veu de l'estat de les cases, és molt més econòmic enderrocar-les i fer-ne de noves, amb materials d'avui, que no pas la reconstrucció. Evidentment ja es veu que hi ha de tot. Així tenim que la primera foto ens en mostra una que ja té un ús, un museu; la segona es veu que era molt bonica, però està fatal; l'església del Rosari està bé; seguida per una casa amb rosa i groc que és una meravella, però que li cal un esforç econòmic; la cinquena és el claustre del convent del Carme del segle XVIII, que funciona temporalment com a hostal de joves, els guanys del qual permetran la seva restauració per retornar a la comunitat religiosa que l'ocupava, un cop aquesta estigui finalitzada; després tenim dues cases força dignes i dues portes.
Tot plegat, un país amb moltes velles glòries que per rehabilitar o posar guapes, el F.M.I. s'hi hauria d'abocar de valent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada