EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, d’agost 05, 2005

Marilyn Monroe





Tal dia com avui de l'any 1962 , fa 43 anys, jo en tenia 18, va morir Marilyn Monroe, va ser trobada morta a la seva casa a Brentwood, Califòrnia. L'autòpsia psiquiàtrica deia que la causa eren les drogues, tranquil-litzant, i que per la manera de morir era "probablement suicidi".

Ella va néixer com Norma Jeane Mortensen a dos quarts de deu del matí de l' 1 Juny 1926 a la Casa de Caritat de Los Angeles.

La vaig veure per primera vegada a "Gentlemen prefer blondes" (1953) i després a "Let's make love" (1960) fent parella amb Yves Montand. Jo em vaig enamorar de Marilyn Monroe arran d'aquesta pel.lícula i calculo que hauria de tenir doncs uns disset anys perquè aleshores les pel.lícules americanes trigaven a ser estrenades a Barcelona.

La manera com es perceben les notícies és un reflex de l'època que es viu, obvi. El cas és que l'endemà de la notícia de la seva mort vaig anar a la feina com tocava. A l'ascensor de Can Cros hi havia altres companys de feina, força més grans que jo, que comentaven aquesta notícia i se'm va clavar com un senyor d'uns quaranta anys deia "no se ha perdido nada". Com en els llocs de treball cal passar per ser una persona amb una moral lliure de tota sospita, no cal dir que aquesta frase quedava molt bé perquè ja se sap que una artista de cine, pur "sex appeal" en el cas de la Marilyn, havia de tenir una moral sospitosa.

Com a compensació de la ferida que em va fer el de "no se ha perdido nada", dos dies després em vaig trobar pel carrer amb l'amic Ramon, un xaval del meu barri, que només veure'm em va donar el condol que sabia de la meva feblesa per la Marilyn.

Evidentment ella, com suposo moltes altres, quan tenia una proposta de feina deia "no" al nu perquè sabia que això podia perjudicar la seva carrera. Un cop morta, s'ha anat veient que era alguna cosa més que un cos, era una veritable actriu.

El fet però és que ella va lluitar de valent per ser reconeguda com actriu i per això va entrar a Actors Studio, la més important acadèmia d'interpretació. Poc després va fer pel.lícules de veritable categoria com "The Misfits", de John Huston, seguida de "The Prince and the Showgirl" amb Lawrence Olivier. En aquest temps una gran dama del teatre, Dame Sybil Thorndike va dir que "Marilyn knew more about film-acting than any of them". Crec que això deixa clar que no era una maca i tonta com s'ha fet veure a vegades.

Tanmateix sembla que tota la seva vida va ser perseguida per ser una noia maca sense cap i el nu que podem veure en aquest bloc la va marcar per sempre. Un nu que va haver de fer quan la Columbia la va fer fora, i per aquesta foto per un calendari, feta el març de 1952. el fotògraf Tom Kelley li va pagar $ 50 mentre que el 1956 la Fox ja li pagava $ 100.000 a a l'any.

Això no treu que la seva vida fos especialment agitada i com deia al principi 5.8.62 moria. Al seu enterrament varen assistir únicament Joe DiMaggio, el seu primer marit, i el seu fill Joe Jr., la germanastra Bernice Miracle i la seva agent Inez Melson. Abans de prendre's les píndoles que la van matar, Marilyn va fer vàries trucades i queden algunes preguntes sense resposta. ¿Va ser la seva mort un suicidi? ¿O les seves relacions amb els Kennedys van teixir el seu tragic destí?

La foto en color és del llibre "Marilyn. A Hollywood life", d'Ann Lloyd, Brompton Books Corporation, 1989.

La fotografia en blanc i negre és del catàleg de "Exposición Mundia de la Fotografia", de la Comisaría General de Exposiciones, Dirección General de Bellas Artes, Ministerio de Educación y Ciencia, el fotògraf és Bob Willoughby. El catàleg no té data, però la foto està feta en un descans de la filmació de "Let's make love", del 1960. L'exposició es va fer al Palau de la Virreina i seria a principis de la dècada dels 60

1 comentari:

Valentí S. ha dit...

Segons els experts, els mites no són més que productes imaginaris dels qui els prenen com a referent; projectem en ells tots els nostres ideals i els modelem —com si fóssim petits deus creadors— seguint el dictat del nostre subconscient. Sigui com sigui, la Marilyn ens apareix ara com un personatge ple de tendresa —el “sex appeal” s’ha difuminat gairebé del tot—, ennoblit pel seu tràgic destí.