EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de desembre 17, 2005

Una tarda al Palau de la Música Catalana


A propòsit del Palau em ve a la memòria que vaig ser-hi per primera vegada quan tenia uns tretze anys, no va ser amb els pares, sinó amb dos companys del col.legi, Miquel Roig i Alfred Rull. Els tres anàvem a portar un xec que per nosaltres era una fortuna, eren uns milers de pessetes que duiem en nom de tot el col.legi, el Colegio Academia Cataluña, que estava davant de la plaça del Clot.

Aquest donatiu era per a la Obra Pro Cama del Tuberculoso Pobre i la campanya es duia des de l'emisora Radio España de Barcelona amb les veus d'Enrique Casademont i Pilar Montero. Enrique Casademont va ser el creador del famós Pau Pi per a Ràdio Barcelona i elcreador de Paulinet per Radio España (la meva mare en deia Ràdio Successió) o el que és el mateix, pel programa esmentat, perquè la campanya pels donatius es feia tot l'any, però hi havia un dia que anàvem al Palau una representació de tots els col.legis de Catalunya que havien fet un donatiu i per l'emisora es deia l'aportació econòmica de cada escola i després venien els aplaudiments.

Després d'aquesta pàgina viscuda per mi, però que també és una mica el reflex d'una època pobresa, escriuré una mica de la tarda d'avui, però abans no em puc estar de dir una cosa sobre el Palau.

Qui ha seguit mínimament els meus escrits al blog o a d'altres blogs ha notat que intento marcar distàncies amb el nacionalisme català perquè entenc que el patriotisme, l'amor a la pàtria, a la pròpia terra, no té perquè donar lloc a una ideologia anomenada nacionalisme. Crec que, encara no sigui sempre, el nacionalisme cau en el xovinisme i la xenofòbia; tanmateix, ai las, confesso que he anat al llarg de la meva vida moltes vegades al Palau i no m'hi acostumo.

Cada vegada que estic assegut al Palau i veig aquelles escultures que són dones de cintura cap amunt, amb un instrument musical popular a les mans, o aixeco el cap i miro el cavall de Pau Gargallo; cada vegada, cantin o toquin, tinc la sensació de ser un privilegiat perquè estic en un dels llocs més bells fets per la mà de l'home. Podria dir que em ve una pujada o subidón de xovinisme o si es vol ser més elegant em ve això que ara en diuen el síndrome de Stendhal.

El programa que ensha ofert avui l'Orquestra Simfònica de Vallès, sota la direcció d'Albert Argudo, és de valsoso polques, és a dir música que ens porta a la Viena imperial.

Es tracta d'un programa idoni per aquestes festes i que té la virtud que és plaent per aquells que no estem gaire refinats en la música clàssica. Després del programa, en els bisos, ens han regalat amb una divertida i curiosa peça de Strauss jr. "Marxa Egípcia", durant la qual alguns músics s'han posat un mocador al cap de caire egipci, després el "Tren del Plaer" també de Strauss, que és una peça divertida en la que ens uns moments el públic ha de fer un xiulet (el del tren), tot plegat una gresca que ha acabat, com toca en aquestes dates, amb el melòdic White Christmas tenyit en uns moments de jazz i després fer-nos a tots picar de mans amb la Marxa de Radesky.

Tot plegat una bona estona, que em ens digué el director d'orquestra segur que passaríem uns moments feliços i a veure si l'any vinent llegint coses més agradables als diaris.

2 comentaris:

júlia ha dit...

Llegint el teu comentari m'ha vingut a la memòria un moment personal semblant, vam anar amb l'escola al programa dels senyors Dalmau i Vinyas, la 'campaña benéfica', a portar uns calerons que havíem recollit i jo vaig recitar 'Mi vaquerillo'. Recordo que em va semblar que anava molt lluny, el carrer Aragó encara era obert i un conjunt va cantar, a l'estudi de ràdio allò de Anda chiquillo tira el cigarrillo... Respecte al Palau, també hi vam anar amb l'escola en una celebració del centenari de l'orde religiosa i em va impressionar molt, la primera vegada musical de veritat vaig escoltar Dafnis i Chloe, una meravella, també tenia uns tretze anys, crec.

Albert de la Hoz ha dit...

Jo també recordo els "señores Dalmau y Viñas" i l'abaixador del Passeig de Gràcia el van enderrocar quan treballava al davant, a Can Cros, des de la finestra veia les obres. Ara hi ha Burberry