EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de gener 09, 2006

Teatre "Jocs de paciència", d'Abla Farhou



A l’Espai Escènic Joan Brossa acabo de veure aquesta obra d’Abla Farhoud. Direcció: Pep Pla. Traducció: Elisabet Ràfols. Intérprets: Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins.

L’autora és una libanesa exiliada al Canadà a la dècada dels cinquanta. Mercè Anglès (tercera a la 2ª foto), discuteix amb la seva cosina Anna Güell (primera) que representa alhora la mare de Mar Ulldemolins (la jove del mig), morta en les guerres que ha patit aquest país, un Líban era la joia de l’Orient Mitjà.

Els dos grans temes de l'bra són l'exili i la guerra. Les dues cosines es retruen la solidaritat, la incomprensió, la fidelitat i, en definitiva, les contradiccions de l’eixi. L’actriu que per mi toca els cel és la joveneta Mar Ulldemolins, fa un paper magnífic, que si ja em va agradar quan la vaig veure a Reus amb Casa i Jardí (veure la meva entrada del dia 17 Octubre 2005), ara s’ha crescut i és la que més m’ha emocionat i la que ho ha tingut més difícil perquè es pot dir que totes les seves intervencions eren monòlegs. Efectivament, les intervencions de Mar són ewn el text de l'obra els darrers records de quan era viva i ens parla del refugi i de la pèrdua de la seva millor amiga.

Mentre que la mare, en les seves discussions amb sa cosina no admet la mort de la filla i només espera que la cosina, l’alter ego de l’autora, escrigui sobre la seva Samira.

Per descomptat que es tracta d'una gran obra de teatre, amb un text d'aquells que s'escolten frases que un voldria recordar per allò que tenen d'ironia, força, sentiment i, en definitiva, emoció.

Tots fem moltes vegades la distinció entre cinema i teatre. La característica principal del cinema és que l'obra d'art es pot desar en un armari, mentre que l'obra de teatre només és art mentre es representa, mentre uns actors comparteixen un espai amb els espectadors.

Voldria aquí dir que mentre una sala de projeccions no em desvetlla cap sentiment, encara que sigui una magnífica sala com la del Coliseum, hi ha sales de teatre que per mi tenen màgia, com és el cas de l'Espai Brossa; un teatre que per les seves petites dimensions et permet estar a frec a frec amb l'actor. Així recordo quan fa anys hi vaig veure Cartes a nenes, lectures realitzades per Herman Bonín i Rosa Novell.

Per descomptat que no solament sento una especial estima per l'Espai Brossa, també el Villarroel, l'anyorat Capsa i l'indiscutible Romea, la sala per excel.lència de l'escena catalana. A on he vist els darrers treballs de Maria Vila (Fang) i Matilde Almendros (L'hostal de la Glòria) o el primer de la Montserrat Carulla, una noia que feia de Julieta amb Romeu i Julieta.

I és que en el teatre veiem persones de casa, persones que parlen com jo i en el cinema no passa el mateix. Fins i tot, encara que hagi vist al teatre a actrius com Vanessa Redgrave o Mia Farrow, actriu que admiro, no desvetllen en mi un sentiment especial perquè no pertanyen al meu espai.

8 comentaris:

La reusenca ha dit...

M'encanta el teatre. Estic d'acord amb això que dius que el moment de gaudir una obra de teatre, és màgic.Jo la última que he vist és NO ET MOGUIS, de la Clara Segura i el Bruno Oro. Estava a primera fila, i no hi havia estat mai tan a prop dels actors... Per cert, si tens ganes de passar una bona estona, te la recomano.

Anònim ha dit...

Això de la València neta és cosa de l'escàndol del PP. Clar que a tu això no et deu fer res...

Albert de la Hoz ha dit...

a la reusenca: Gràcies pels comentaris i per la recomenació, que tinc en compte.
a l'anònim: La indecència és escriure un anònim i encara és més indecent una insinuació malèvola, que àdhuc és falsa. Viatjo per aprendre i si alguna cosa a València he interpretat malament és un error d'apreciació, però buscar política el que era una apreciació errònia és una vilesa

júlia ha dit...

Bon dia, Herald.
Al teatre cada representació és única i irrepetible, sempre diferent, és la seva màgia lligada al present i a un moment concret que ja no tornarà.

júlia ha dit...

Per cert, m'agrada que recordis Maria Matilde Almendros, molta gent jove no sap qui era, 'la Grace Kelly catalana', li havien dit. I, per a mi, també, el Romea és el rei dels teatres que queden, espero que hi pugui continuar anant durant tota la vida, més o menys.

Albert de la Hoz ha dit...

És lògic que el joves no coneguin a l'Almendros, com tu i jo no hem conegut a l'Enric Borràs, però jo servo d'ell el que em deia ma mare quan amb un bot el Manelic (Borràs) pujava damunt la taula, en una època que els actors no en sabien res del que ara en diem "expressió corporal"

Pedro ha dit...

No veig enlloc cap referència política per part de l'Albert en la crònica del viatge a València.

Albert de la Hoz ha dit...

Evident Pedro, gràcies. Es veu que aquest anònim li ha molestat que hagués dit que València està neta i com mana el PP ha considerat que sóc del PP, però mani qui mani, si la veig neta ho he d'aplaudir i punt. La intolerància no té color