EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de febrer 27, 2006

Dret a Morir Dignament


Oganitzada per l’ASSOCIACIÓ DRET A MORIR DIGNAMENT, de Barcelona, el divendres passat vaig assistir a la conferència sota el títol EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES, que ens acaba de fer el Dr. Marc-Antoni Broggi, el qual és doctor en Medinicina i Cirugia i des de 1991 és el Cap dels Serveis de Cirugia General de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, president de la Societat Catalana de Bioètica i president del Comité d’Ètica Assistencial de l’Hospital Germans Trias i Pujol. És autor de diversos articles, ponències i conferències sobre bioètica i s’ha especialitzat en les relacions metge-pacient. També ha contribuït en la redacció de l’actual projecte d’Estatut de Catalunya

És precisament aquesta relació metge-pacient el punt central o, com es diu ara, la idea force, que va dominar el conjunt de la conferència d’aquest metge que ens va agradar pel seu alt nivell pedagògic, cosa que els profans sempre agraïm.

Així doncs una de les primeres coses que ens va dir és que la Medicina no és dels professionals com ho ha estat històricament, sinó dels pacients. Aquesta distinció tan simple i, per tant, lògica és la que presenta més dificultats perquè el metge es considera que està al seu món. Ens ho va dir d’una manera un xic sorneguera en fer-nos la imatge que, abans quan un pacient passava per la porta de la consulta, el metge que el veia entrar es deia a si mateix tu no saps on entres, estàs entrant a tot un un món que és el meu i del que tu gairebé no ens saps res, però els temps, gràcies a déu, canvien i ara és a l’inrevés i avui dia quan un pacient passa per la porta de la consulta, el pacient s’acosta al metge tot pensant tu no saps qui entra i jo sóc tot un món, del que tu creus saber-ho tot, però no és així, pare compte el que em dius i el que em fas.

Aquest canvi de mentalitat ha causat certa perplexitat en el cos dels metges i ha creat certes intoleràncies en alguns aspectes.

El metge ha considerat que l’objectiu de la Medicina és la màxima eficàcia davant la malaltia, la qual cosa feia que la seva autoritat prevalgués sobre tot, fins i tot la mentida; mentre que ara l’objectiu és el màxim respecte envers el malalt. El malalt té el dret a la informació, tampoc l’obligació, i té també el dret a la confidencialitat.

D’aquesta manera ens deia doncs que cal passar d’una òptica deontològica a una òptica dialògica en la que preval la defensa de l’autonomia del malalt.

Indiscutiblement la millor manera de fer prevaldre aquesta autonomia és mitjançant el document EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES a fi i efecte la voluntant del pacient pugui prevaldre en algun moment que hagi perdut la facultat d’expressar-la. Una manera doncs de garantir aquest dret és mitjançant un document.

Per exemple, donat el cas, el pacient pot tenir el dret a no ser ingressat, el dret a posar límit al seu tractament, el dret a no ser intubat, el dret a retirar la intubació, el dret a la sedació –en els darrers moment- per a no patir, i fins i tot va dir que té el dret a voluntats que podríem dir “capriocioses”, aquestes han de tenir certa lògica perquè a vegades es podrien trobar que un digués que vol morir a la cambra més alta de l’Hotel Arts (els americans diuen un de Manhattan). I també molt important, el que s’ha dit de la medicació és aplicable també a l’alimentació..

Per tal que el document sigui vàlid cal assegurar-se que s’ha fet amb tota la llibertat, sense cap mena de coacció i que, indiscutiblement, el signant està perfectament informat, és a dir, que sap molt bé totes les implicacions que hi ha al darrera de la seva signatural.

El Dr. Broggi ens recomana que es demani fer incloure les VOLUNTATS ANTICIPADES a l’historial clínic i, si convé, que aquest document es renovi quan un cregui que s’ha produït un canvi objectiu en la seva salut o un canvi objectiu, és a dir, que ha canviat el punt de vista en un determinat aspecte dava una malaltia.

En determinades situacions hauria de ser el metge qui aconsella al pacient que faci les Voluntats Anticipades.

És també important que el document sigui conegut, és a dir, per llei han d’haver un mínim de tres persones que el coneguin.

Si el metge no està segur, sempre ha de poder demanar consell a la Conselleria.

Finalment va dir que l’eutanàsia no està permesa, és a dir, no està prevista en el projecte d’estatut de Catalunya, la qual cosa no impedeix que, si es vol, figuri en el document per si hi ha un canvi legislatiu.

En aquest punt va acabar la conferència.

Veure article d'Eulalia Solé

7 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

Per sort, i toco fusta, no acostumo a anar gaire al metge, però m'agrada aquesta nova perspectiva de la que parles "cal passar d’una òptica deontològica a una òptica dialògica en la que preval la defensa de l’autonomia del malalt". Crec que el pas definitiu serà el dia que es reconegui l'eutanàsia, aquell dia canviaran moltes més coses, això sí, també penso que és un reconeixement força complicat i que si es fa s'haurà de fer fent especial èmfasi a les garanties del malalt. Sobretot cal garantir que quedar clar que és realment lliure de prendre la decisió que pren i això a vegades pot ser difícil.

Sabrosona ha dit...

Doncs mira, és una de les coses que tinc pendents de fer, i no vull trigar gaire.
No m'agradaría que algún catòlic proper no respectés les meves decisions.
No vull màquines en el meu darrer moment, vull la gent que estimo, una ma sobre la meva i un somriure, tant demano?.
Un petonet.

Arare_ ha dit...

buf buf buf, el món dels metges... a la teva primera part del tema et diré que potser això és el que diuen, pero no és ben bé el que fan. I a la segona part... aquesta me l'hauria de llegir amb més calma per opinar. Sempre havia pensat que si estigués molt fotuda voldria poder decidir i tot això. Bé, ara ho continuo pensant, però després de veure morir algú molt proper que s'aferrava a la vida malgrat saber que no se'n sortiria de cap manera, els sentiments es barregen... no canvien, però es remouen i arriba un moment que no saps què faràs en arribar a viure/morir la situació... incultura de la mort, diria jo que patim, tots plegats.

P-tonets
Arare_

Albert de la Hoz ha dit...

Això que dius Arare jo també ho he vist, però crec que no calia que li donessin sopes amb carn desfeta, com van fer. Vull dir que no cal allargar més del compte. Aquesta és la cosa. Esteu tots d'acord oi?

Son55m2 ha dit...

Bon dia Albert... És un gran tema el que comentes. D'una banda aquesta visió (opino igual que Arare) que tenen els metges de la seva professió; aquests herois que salven vides... Val a dir que els respecto profundament però... I si no vull viure més en el cas de trobar-me en la situació X, no puc suicidar-me perquè no em puc moure etc..? No compte la meva llibertat? És un gran tema pendent on la religió continua tenint un pes important.
(Aquest comentari serà força llarg però com m'has comentat que tens problemes per obrir la pàgina que fa referència a aquest tema...) Et faig una còpia d'una carta que va escriure una persona molt coneguda... Ramón Sampedro... Per reflexionar-hi... Petonets

"Srs. Jueces, Autoridades Políticas y Religiosas:

Después de las imágenes que acaban de ver; a una persona cuidando de un cuerpo atrofiado y deformado -el mío- yo les pregunto: ¿qué significa para Vds. la dignidad?

Sea cual sea la respuesta de vuestras conciencias, para mí la dignidad no es esto. ¡Esto no es vivir dignamente!

Yo, igual que algunos jueces, y la mayoría de las personas que aman la vida y la libertad, pienso que vivir es un derecho, no una obligación. Sin embargo he sido obligado a soportar esta penosa situación durante 29 años, cuatro meses y algunos días.

¡Me niego a continuar haciéndolo por más tiempo!

Aquellos de vosotros que os preguntéis: ¿Por qué morirme ahora -y de este modo- si es igual de ilegal que hace 29 años?

Entre otras razones, porque hace 29 años la libertad que hoy demando no cabía en la ley. Hoy sí. Y es por tanto vuestra desidia la que me obliga a hacer lo que estoy haciendo.


Van a cumplirse cinco años que -en mi demanda judicial- les hice la siguiente pregunta: ¿debe ser castigada la persona que ayude en mi eutanasia?

Según la Constitución española -y sin ser un experto en temas jurídicos- categóricamente NO.

Pero el Tribunal competente -es decir, el Constitucional- se niega a responder. Los políticos -legisladores- responden indirectamente haciendo una chapuza jurídica en la reforma del Código Penal. Y los religiosos dan gracias a Dios porque así sea.

Esto no es autoridad ética o moral. Esto es chulería política, paternalismo intolerante y fanatismo religioso.

Yo acudí a la justicia con el fin de que mis actos no tuviesen consecuencias penales para nadie. Llevo esperando cinco años. Y como tanta desidia me parece una burla, he decidido poner fin a todo esto de la forma que considero más digna, humana y racional.

Como pueden ver, a mi lado tengo un vaso de agua conteniendo una dosis de cianuro de potasio. Cuando lo beba habré renunciado -voluntariamente- a la propiedad más legítima y privada que poseo; es decir, mi cuerpo. También me habré liberado de una humillante esclavitud -la tetraplegia-.

A este acto de libertad -con ayuda- le llaman Vds. cooperación en un suicidio -o suicidio asistido-.

Sin embargo yo lo considero ayuda necesaria -y humana- para ser dueño y soberano de lo único que el ser humano puede llamar realmente "Mío", es decir, el cuerpo y lo que con él es -o está- la vida y su conciencia.

Pueden Vds. castigar a ese prójimo que me ha amado y fue coherente con ese amor, es decir, amándome como a sí mismo. Claro que para ello tuvo que vencer el terror psicológico a vuestra venganza -ese es todo su delito-. Además de aceptar el deber moral de hacer lo que debe, es decir, lo que menos le interesa y más le duele.

Sí, pueden castigar, pero Vds. saben que es una simple venganza -legal pero no legítima-. Vds. saben que es una injusticia, ya que no les cabe la menor duda de que el único responsable de mis actos soy yo, y solamente yo.

Pero, si a pesar de mis razones deciden ejemplarizar con el castigo atemorizador, yo les aconsejo -y ruego- que hagan lo justo: Córtenle al cooperador/ra los brazos y las piernas porque eso fue lo que de su persona he necesitado. La conciencia fue mía. Por tanto, míos han sido el acto y la intención de los hechos.

Srs. jueces, negar la propiedad privada de nuestro propio ser es la más grande de las mentiras culturales. Para una cultura que sacraliza la propiedad privada de las cosas -entre ellas la tierra y el agua- es una aberración negar la propiedad más privada de todas, nuestra Patria y Reino personal. Nuestro cuerpo, vida y conciencia. -Nuestro Universo-".

(A continuación hay unos párrafos de despedida escritos en gallego dedicados a su familia que no se reproducen aquí por respeto a su intimidad)

"Srs. Jueces, Autoridades Políticas y Religiosas:

No es que mi conciencia se halle atrapada en la deformidad de mi cuerpo atrofiado e insensible, sino en la deformidad, atrofia e insensibilidad de vuestras conciencias".

Albert de la Hoz ha dit...

Gràcies per visitr el meu i per reproduir la carta de Sampedro, amb qui sempre em vaig sentir solidari. Cal dir que el Dr. Broggi va posar molt èmfasi que ara el màxim objectiu no és salvar-nos de la malaltia, sinó respectar el malalt. Estic d'acord amb el que dius, però jo penso anar més lluny encara, una cosa que no suggereixen els de DMD i jo suggereixo ara: que el Testament Vital/Voluntats Anticipades vagi acompanyat d'una fotocòpia de la carta del Arquebisbar de Barcelona conforme "hem procedit a registrar la seva baixa com a fidel de l'Església Catòlica". Així ningú no tindrà cap excusa.

Son55m2 ha dit...

jajajaja... Em sembla que a aquest Club no li agrada gaire perdre socis. Petons