EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de juliol 04, 2006

"Mao. La historia desconocida", de Chang i Halliday



Acabo de llegir MAO. LA HISTORIA DESCONOCIDA, de Jung Chang i Jon Halliday. Editat per Taurus, Madrid, 2006. 1029 pàgines.

Si partim del fet que Mao Zedong ocupa un lloc important del segle XX perquè té el discutible honor de seure ara al costat de Stalin, Hitler, i Pol Pot entre altres; i fins i tot un blogaire s'ha sorprès que Wharhol l'immortalitzés. El cas és que molts occidentals vam ser enganyats i vam saber tard el que Mao Zedong, així podem posar l'exemple que Simone de Beauvoir va tornar de la Xina encantada de com es feien les coses en aquell gran país.

El fet és que quan la muralla Xina va quedar obsoleta el sistema xinès ha sapigut sempre mantenir-se aïllada de la resta del món de tal manera que era i és impossible influir-hi com de la mateixa manera el ha sortia i surt de la Xina ha passat i passa per un dens sedàs.

Evidentment el pes del maoïsme ha estat ridícul, especialment si sabem que els esforços van ser important, però tampoc era fàcil trobar persones disposades. Així d'acord amb aquest llibre una persona digne d'esment és Edgar Snow que va fer llargues estades a la Xina, amistat amb Mao i ha estat el màxim hagiògraf de Mao; tanmateix l'eficàcia de Snow ha estat molt baixa, per sort.

El que queda clar de la lectura del llibre és que ningú ha superat la criminalitat de Mao Zedong perquè a més dels crims directes cal afegir la fama que va sotmetre la pagesia, que és la major part de la població. La megalomania de Mao no tenia límit i es delia per convertir Xina amb una super-potència, per la qual cosa calia comprar armament i tecnologia, com era un país que no tenia indústria havia de pagar totes les importacions amb aliments, aliments que requisava a la pagesia a la força.

A Mao no li amoïnava gens entrar en guerra, ans al contrari, li encantava, encara que hagués estat nuclear, perquè el seu país tenia coixí, un coixí de 800 milions de xinesos, cosa que no tenien ni els americans ni els russos.

El que més impressiona de la vida política de Mao és que estigués al capdamunt d'un paíx, durant tants anys i sempre desconfiant de tothom perquè només tenia enemics, però va saber crear una xarxa de complicitats i desconfiances que li va funcionar fins al final. Així, les poques persones honestes que tenia a prop van acabar amb mort cruel.

Com cruel va ser la Revolució Cultural que de cultural no va tenir res, més aviat va ser contra la cultura, la història i l'art de la Xina i tota la població que havia cregut amb el comunisme perquè si una cosa resta clara és que Mao no va tenir mai ideals, sinó va ser un gran manipulador de la gent.

Com potser més d'un sap aquest llibre està molt criticat, així alguns l'han deixat força malament (Rafael Poch a La Vanguardia) altres al contrari, força bé (Alfons Quintà a Diari Mataró), mentre que d'altres el comenten sense ànim crític (El País)

Quan vaig comprar el llibre ja era coneixedor de la dura crítica publicada a La Vanguardia però malgrat tot vaig decidir llegir-lo perquè de Jung Chan ja havia llegit Cisnes salvajes, que em va agradar força, com es pot veure a la meva entrada al bloc del 5 de Novembre. De tota manera, encara que tingui mancances de rigor, crec que si Mao és responsable de la mort de setanta milions o menys, no arregla les coses perquè en qualsevol cas ningú no nega que la seva xifra estigui molt per sobre de Stalin o Hitler.

7 comentaris:

júlia ha dit...

Hola, Albert, felicitats pel premi i l'estada.

Respecte als dictadors d'esquerra, sorprèn adonar-se de la papanateria absolutament condemnable de certa esquerra progre, fins i tot de molts intel·lectuals. Beauvoir i Sartre sabien, per exemple, què feia Stalin, ja que hi tenin allà, patint, gent molt propera, però ho justificaven o 'tapaven'. Respecte a Mao, dramàtic tot plegat, recordo articles de, per exemle, Triunfo, sobre Xina, Albània. A Rosa Sensat havia escoltat panegírics excelsos sobre Castro i les seves escoles, d'adoctrinament pur i dur, per part de gent que hi havia estat -amb viatges pagats, suposo, per partits i/o ongs. O sigui que estar allà no vol dir 'veure què passa'. En fi, que ara ja no em crec pràcticament res, que m'enganyin els de dretes suposo que entrava, fa anys, en la lógica del meu pensament, però els desastres i mentides de les suposades esquerres fan molt més mal, i crec que una part de l'acceptació del resultat de la guerra civil, ara que ho veig en perspectiva i recullo molts testimonis, va venir d'aquest desengany amb els arrauxats esquerrans, tan febles i mentides, quan els convé com 'els altres'. Una cosa són les idees, valorables, que poden ser molt bones, i l'altre els resultats i les persones.

Arare_ ha dit...

No deixes de sorprendre'm, Albert, amb tantes coses que fas, que llegeixes i que saps! buf buf buf... quin reportatge!

Petonets de bon matí.

ferrancab ha dit...

Hola Albert,
molt interessant el post. Només volia aclarir que la meva sopresa no es devia al fet que Warhol l'immoratalitzés sinó que es digués que el pintor el posa en el mateix pla que a Marilyn Monroe per ser aliè a moralismes excessius. Com bé demostres al post no crec que davant Mao Tse-Tung es pugui tenir la mateixa consideració moral que davant Marilyn tot i que no descarto que a algú escandalitzi més l'orgàsmic Happy Birthday que la criminalitat de Mao.
Salutacions

Albert de la Hoz ha dit...

júlia, gràcies per la felicitació. Estic d'acord amb el papanatisme i cal dir que un dels que n'ha generat més és Marx. Doncs el meva favorit de Marx era "Nihil humani a me alienum puto" (cal dubtar de tot). Tanmateix discrepo amb tu, jo no puc condemnar a Sartre, etc. perquè desconec les informacions que tenien i perquè pensaven com pensaven; el que sí sé és que hi havia la Guerra Freda, que aquesta guerra encara afecta a Cuba, que té al costat un país que s'està feixistitzant i l'ofega i malgrat l'ofec encara està per sobre de la majoria d'Amèrica Llatina. No sóc capaç de defensar a Castro, però precisament perquè no crec en res, tampoc el puc acusar.
arare, si t'he sorprès doncs bé està, que tinguis un bon dia.
ferrancab, t'havia entès, però potser el voler ser breu no quedava clar. Els qui condenaren a Bill pel servei, no gratuït, de Mònica, també condemnarien a Zedong que com a bon emperador també tenia les seves concubines disfressades d'inferemeres, ballarines, etc.

ronals ha dit...

Sí, sí... Sempre parlem dels dictadors, de dretes o d'esquerres (ecs!), però, ¿i els que passen per ser defensors de la democràcia i la llibertat? Actualment n'hi ha uns quants (no diré noms) a qui es podria asseure en un tribunal amb imputacions de greus crims contra la humanitat i no hi seuran mai, simplement perquè les víctimes (i els seus països) no tenen prou força per enfrontar-se als gegants.

Albert de la Hoz ha dit...

ronals, en aquesta vida totes les coses tenen nom i això de "passen per ser defensors de la democràcia i la llibertat" no vol dir res. Si ho són és que ho són i si vols dir que pels altres sí i per tu no, aleshores, tu veus més que els altres i jo no puc fer res.

júlia ha dit...

Cal dir que aquests que ara anomenem dictadors, com Mao i Stalin, en uns moments historics i per molta gent també van ser considerats defensors de les classes populars, encara, que no de la democràcia o del concepte de democràcia occidental. Les víctimes mai no tenen prou força per enfrontar-se a res, en tot cas, al llarg dels anys, se les homenatja, moltes vegades ho fan els mateixos que van veure, acovardits, impotents o condescendents, com anava tot. Per això em fan gràcia aquestes condemnes actuals del franquisme, però... que bé vivien, molts esquerrans d'avui o els seus papes, en aquella època. Perquè els de dretes ja se suposa que també, oi.