.
Dir que la pertinença a un lloc dona sentit a la vida és certament exagerat, però el mesurador segur que ens diria que Déu n'hi do.
.
Encara recordo quan a la tornada a Barcelona de fer una mili massa llarga, a la Marina, creia que el taxista se m'havia equivocat i em duia a un altre lloc. Vaig cridar-lo i em va dir que ho estava fent bé. Senzillament el que passava era que no reconeixia el meu carrer, el carrer del Clot, els grans magatzems de ferro, ca l'Alberich, no hi eren. El seu negoci del ferro no m'interessava gens, però la transformació d'aquell gran espai va ser la pèrdua d'una referència.
.
Encara recordo quan a la tornada a Barcelona de fer una mili massa llarga, a la Marina, creia que el taxista se m'havia equivocat i em duia a un altre lloc. Vaig cridar-lo i em va dir que ho estava fent bé. Senzillament el que passava era que no reconeixia el meu carrer, el carrer del Clot, els grans magatzems de ferro, ca l'Alberich, no hi eren. El seu negoci del ferro no m'interessava gens, però la transformació d'aquell gran espai va ser la pèrdua d'una referència.
.
Com la meva mare dominava l'agulla tot el que em vestir de nen estava fet per ella, però com no sabia fer pantalons llargs per vestir-me de primera comunió em va dur a can Pantaleoni, a la Portaferrissa, aleshores tenia vuit anys.
Anys després quan vaig haver de fer-me un vestit amb pantalons llargs em va dur a la Modelo de la Rambla, que també és propietat dels Pantaleoni. I em sentia molt home amb aquell primer vestit que ja no estava fet per la meva mare, amb la seva mostra de Príncep de Gal.les, tenia 16 anys.
.
Tot i que he de reconéixer que gràcies a l'ofici de la meva mare jo era dels xavals més ben vestits del barri.
.
Ahir Lluis Permanyer, el Sempronio d'ara, informava que els Pantaleoni pleguen i els dos llocs esmentats tanquen. Com diu Permanyer al final de l'article: Una pena.
.
Alguna vegada encara que tornat a la tenda de la Rambla, però la proximitat amb altres ha fet que hagi deixat d'anar-hi. Desconec els motius que han dut a tancar, suposo que uns diran que és Xina i uns altres el turisme. No ho sé. Sigui el que sigui, em sap greu perquè quan passava davant d'aquestes botigues la memòria feia de les seves.
5 comentaris:
Yo siempre digo que mis referencias están en mis canas. En fin amigo, me gustó este post (muy guapo de joven, ¿eh?;).
Estàs molt guapo, jo també ho penso. Bé, 'quién tuvo, retuvo'. Amb perdó de la teva senyora.
Dit això, una llàstima, efectivament, i no és l'únic comerç tradicional que tanca. Recordo que l'anunciaven per la tarda, amb Casarramona 'los trajes casarramona de primera comunión son para todos los niños el traje de la ilusión'.
Jo pensava que era Pantaleón y Hermanos, quan era petita, i no Pantaleoni Hermanos. Y que això de pantaleón venia del fet que feien pantalons, coses de la infantesa.
Per cert, ahir vaig dinar al Clot amb el meu marit, perquè per la tarda tenia una visita professional a l'Escola Professional, a la Biblioteca, i comentaven que tot allò no ho coneixeria ningú, ja, ell havia treballat a l'Hispano del Clot, on anava la Salomé, en els temps que era com tu a la foto, sifanofa.
Volia dir 'per la ràdio' i no 'per la tarda', m'he 'tivocat'.
mar,
Jo no em veig els cabells blancs, però hi són perquè del contrari no tindria a on posar les referències com fas molt bé tu.
júlia,
Pel que fa a guapo només puc dir que com era tímid i tanoca no em va servir de gaire. La meva casa és davant d'això que en dius "Escola Professional", ho pots veure a Flick, al set: El Clot.
júlia,
M'he deixat de dir una cosa. Si a Flicks visites el set 0.- Sant Martí/Clot veuràs que no diu Escola Professional, sinó Col.legi de Sant Pere Claver. Quan l'escola nocturna va agafar fama, els jesuïtes, mestres en marketing, van començar a donar més nom el centre de nit que el centre de dia.
Publica un comentari a l'entrada