Titol original : La môme. Direcció: Olivier Dahan.Països: França, República Txeca i Regne Unit.Interpretació: Marion Cotillard (Edith Piaf), Sylvie Testud (Momone), Pascal Greggory (Louis Barrier), Emmanuelle Seigner (Titiene), Jean-Paul Rouve (Louis Gassion), Gérard Depardieu (Louis Leplée), Clotilde Courau (Anetta), Jean-Pierre Martins (Marcel Cerdan), Catherine Allegret (Louise), Marc Barbé (Raymond Asso), Caroline Silhol (Marlene Dietrich).Guió: Olivier Dahan i Isabelle Sobelman.Producció: Alain Goldman.Música: Christopher Gunning.Fotografia: Tetsuo Nagata.Munatatge: Richard Marizy.Disseny de producció: Olivier Raoux.Vestuari: Marit Allen.Estrena a Catalunya: 20.04.07Versió doblada al català: No.
Em resulta difícil escriure res sobre aquesta pel.lícula perquè en aquest cas els sentiments són molts més forts. Aquesta gran artista, aquesta veu inconfundible de la cançó francesa es va apagar quan jo tenia dinou anys. Encara que a casa meva no se sabia francès la Piaf i les seves cançons eran cosa de casa i quan va morir va ser una gran pèrdua. Sabia, com tothom, que va ser una dona amb una vida molt dura que havia començat cantant pels bars. Tanmateix, vaig quedar-me amb la ignorància de no saber gaire cosa més, deixant de banda que els discos que vaig comprar.
El resultat de tanta ignorància meva és que la pel.lícula m'ha sorprès i m'ha commogut més de l'esperat i el fet és que després he pogut comprovar aquí que la pel.lícula és fidel a la seva vida i crec que és injusta la crítica que diu que no passa de ser un biopic, clar que és un biopic, però que fa comprensible perquè va tenir un final tràgic més que dramàtic, tràgic.
Em resulta difícil escriure res sobre aquesta pel.lícula perquè en aquest cas els sentiments són molts més forts. Aquesta gran artista, aquesta veu inconfundible de la cançó francesa es va apagar quan jo tenia dinou anys. Encara que a casa meva no se sabia francès la Piaf i les seves cançons eran cosa de casa i quan va morir va ser una gran pèrdua. Sabia, com tothom, que va ser una dona amb una vida molt dura que havia començat cantant pels bars. Tanmateix, vaig quedar-me amb la ignorància de no saber gaire cosa més, deixant de banda que els discos que vaig comprar.
El resultat de tanta ignorància meva és que la pel.lícula m'ha sorprès i m'ha commogut més de l'esperat i el fet és que després he pogut comprovar aquí que la pel.lícula és fidel a la seva vida i crec que és injusta la crítica que diu que no passa de ser un biopic, clar que és un biopic, però que fa comprensible perquè va tenir un final tràgic més que dramàtic, tràgic.
La pel.lícula no és precisament una obra d'art, però si l'objectiu era explicar la vida d'Edit Piaf aquest queda perfectament assolit perquè fa una bona exposició de la sordidesa, duresa i menysteniment que va envoltar la seva infantesa, la qual cosa fa comprensible el seu final.
Els addictes a Edith Piaf no se la poden perdre.
2 comentaris:
Hi ha hagut opinions molt diferents, a mi no em va entusiasmar tant com a tu, la veritat. No pas pel fet de ser o no un biopic sinó pel tractament que s'hi dona, vaig comentar-ho,
http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/04/la-vida-no-s-pas-sempre-de-color-de.html
Bon dia júlia,
No, no és que m'entusiasmés, és que vaig aprendre'n.
Publica un comentari a l'entrada