del Nou Teatre de Riga. Direcció Alvis Hermanis. Intérprets Guna Zarina, Balba Broka, Kaspars Znotins, Girts Krumis i Vilis Daudzins. Teatre Lliure, Salva Fabià Puigserver.
A la pel.lícula ÉL el director Luis Buñuel demostrava que el ridícul malaltís de la gelosia pot fer-nos petar de riure, de tal manera que és de les pel.lícules que més he rigut malgrat ser un drama. Amb aquesta obra de teatre Long Life (Llarga Vida), que no pot ser més patètica també va fer riure a bona part del públic.
L'escenari representa els tres ambiens en que viuen cinc vells, dues parelles i un home sol. És un espectacle visual sense paraules que comença quan és el matí i encara són al llit roncant i acaba quan ja s'ha fet fosc i tornen al llit.
Com a vells que representa que són, estan discapacitats i veiem les dificultats que tenen per a fer les diverses coses quotidianes, com vestir-se, menjar, cagar, rentar-se o posar la tele entre altres moltes coses.
Com a tot arreu, a Letònia tampoc és moda parlar dels vells i com diu el director no hi ha revistes que en parlin, les revistes són per a les dones joves. Aquí, en el millor dels casos, si es parla dels vells és com a mercat. I s'arregla amb allò de tercera edat, edat dorada, etc.
A la pel.lícula ÉL el director Luis Buñuel demostrava que el ridícul malaltís de la gelosia pot fer-nos petar de riure, de tal manera que és de les pel.lícules que més he rigut malgrat ser un drama. Amb aquesta obra de teatre Long Life (Llarga Vida), que no pot ser més patètica també va fer riure a bona part del públic.
L'escenari representa els tres ambiens en que viuen cinc vells, dues parelles i un home sol. És un espectacle visual sense paraules que comença quan és el matí i encara són al llit roncant i acaba quan ja s'ha fet fosc i tornen al llit.
Com a vells que representa que són, estan discapacitats i veiem les dificultats que tenen per a fer les diverses coses quotidianes, com vestir-se, menjar, cagar, rentar-se o posar la tele entre altres moltes coses.
Com a tot arreu, a Letònia tampoc és moda parlar dels vells i com diu el director no hi ha revistes que en parlin, les revistes són per a les dones joves. Aquí, en el millor dels casos, si es parla dels vells és com a mercat. I s'arregla amb allò de tercera edat, edat dorada, etc.
Ahir diumenge va ser la darrera funció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada