El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.
Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.
Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.
Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.
I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.
I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.
Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.
No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.
Endavant Pasqual! Vencerem!
9 comentaris:
Cuando en clase de Neurología, te explican el comienzo de la Enfermedad de Alzheimer,te dicen que se caracteriza por agnosia,afaxia y apraxia.
Luego tratan de explicarte su etiología,que si es una demencia progresiva de causa desconocida,que si en los infinitos estudios con técicas complementarias(TC,RM,SPECT realizadas a multitud de enfermos, se ve una afectación de la corteza cerebral,en no se qué zona,y que está alterado aquel neurotransmisor.
Luego tratan de explicarte los síntomas y signos que sufre el paciente y que a ti te permite diagnosticarla,y acaban resumiéndolos en uno,en que el paciente acaba por vivir en un mundo desconocido para él y que no entiende.
Posteriormente,te dicen que pronto tal vez se encuentre algo que pueda curarlo,pero que hoy sólo existe tratamiento en los estadios iniciales.
Palabras,que en este caso,se reunen en folios que luego tendré que estudiarme para superar un examen...
Pero,¿QUIÉN HABLA,DEL DÍA A DÍA, DE ESTOS ENFERMOS Y DE SUS FAMILIAS?
Una vez en clase de Psiquiatria,al hablar de las Demencias orgánicas,nos hablarón de un hombre que durante años sufrió la enfermedad en silencio,porque nadie conocía que se la habían diagnosticado,y él fue apuntando en una libreta las cosas pequeñas que realizaba cada día,para que así cuando las olvidara,sólo tendría que leerlas y poder realizarlas,con aparente normalidad...
Esto sí que es una lección,la enseñanza de quién se aferra a la vida,de quién no quiere olvidar,de quién lucha por recordar no aquellas "cosas grandes":el coche que ambicionaba,el puesto que alcanzo en la empresa,el dinero de su cuenta corriente...sino por seguir haciendo y disfrutando de lo más pequeño:el nombre de la persona amada,el como ir al lugar preferido de su ciudad, o disfrutar de una charla con amigos...Hoy,Ellos desde su mirada ausente,parecen gritarnos:¿Por qué os olvidáis del valor de los detalles,de la importancia de las pequeñas cosas y de la "rutina diaria", aquellos que aún tenéis memoria?
Y que Referente el de sus familias,para alguien que sueña con ser médico algún día,Ellos,desde su ejemplo diario y su combate diario,nos muestran como se lucha contra la enfermedad,como se les gana batallas en favor de la vida,y como la mejor terapéutica no es el último fármaco o tal intervención,sino el Amor que sientes,y todo lo que ello conlleva,por el que hoy,pese a todo,nunca será un extraño...
...porque el cerebro puede olvidar,pero el corazón ama y siente siempre...
UNA FORTA ABRAÇADA!
Bona nit Amelia,
Molt bé. No hi tinc res a afegir. Moltes gràcies.
Un molt bon post, Albert. Com gairebé tots.
petonets.
Moltes gràcies Montse
Un post molt emotiu, de debò.
Moltes gràcies reusenca
Excel·lent comentari. Ara que tenia la mare malalta he conviscut amb molts familiars de persones amb Alzheimer a l'hospital i em deien que jo, al menys, podia tenir una conversa amb ella.
Només una puntualització frívola, crec que no és 'l'única filla' de Rita, en va tenir una altra amb Welles.
..encara que aquesta va morir fa pocs anys, crec,
Hola Júlia,
Gràcies pel comentari.
El segon comentari no és frivol, és diferent. Ja m'havien fet adonar d'aquest error; el motiu del qual és un mot perquè hauria d'haver escrit: "l'única filla de l'artista viva".
Rebecca Welles va néixer el 17.12.44 i va morir el 10.10.2004, mentre que Yasmin va néixer el 28.12.49 i viu.
Publica un comentari a l'entrada