EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de desembre 23, 2007

LA PLAÇA DEL DIAMANT


A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.
Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.
Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.

Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.

L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.

La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.

Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.
Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.
Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.
P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció

3 comentaris:

Claudia-40 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Albert de la Hoz ha dit...

Hola claudia,
Doncs sí, igual que es parla del plaer de les coses petites, també crec amb la grandesa de les paraules senzilles, aquelles que en diem d'estar per casa, però que com diu Rodoreda al principi del llibre: My dear, these things are life. El gran mèrit és aquest, que tenen vida, la vida quotidiana del cada dia i malmesa per la injustícia de la guerra.

Claudia-40 ha dit...

En PALABRAS SENCILLAS,como las de Mercé Rodoreda,siempre ENCONTRAMOS: el rayo de esperanza,que brilla en la oscuridad de la noche,la tranquilidad que anhelamos, y la paz y la felicidad que buscamos...VIDA.