de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música original de Paul Dessau. Intèrprets: Marta Marco, Anna Lizaran, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pilar Pla, Jordi Banacolocha, Pere Ventura, Albert Ribalta, Jacob Torres, Marissa Josa, Màrcia Cisteró, Babu Cham, Josep Maria Domènech, Tomeu Amer, Martí Atance / Conrad Cortinas. Músics Cabo San Roque: Roser Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents. Veu cantaire: Víctor Estévez. Escenografia i vestuari: Jean-Guy Lecat. Col.laboració en el vestuari: Laurence Forbin. Il.luminació: Xavi Clot. So: Joan Manuel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Màscares: Paula Bosch. Assessorament moviment: Mercè Boronat. Treball cant coral: Pablo Puche. Construcció ninots: Sílvia Delagneau i Xesco Quadras. Direcció d'Oriol Broggi. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 17 febrer 2008.
La meva entrada era per la fila 2, però abans d'entrar a la sala me la van fer canviar per una de la fila 8 perquè les dues primeres files es van anul.lar. El motiu és que hi han muntat un hiper-escenari que s'ha cruspit dues files. Broggi no ha estat el primer director del TNC que es pensa que això és Broadway o més aviat Hollywood perquè l'espectacle, amb tant de realisme, sembla cinema.
Reconec que aquest espectacularitat no espatlla l'obra, però dubto que encaixi amb el pensament de l'autor, que hauria preferit que el seu conte s'expliqués amb més modèstia.
Això no treu que l'escenografia i la luminotècnia resulten encertades per a crear el clima escaient en cada moment.
L'obra fou escrita entre el 1938 i el 1944, quan Hitler estava eufòric i l'autor preveia o desitjava el seu final. Es tracta del conte xinès El cercle de guix, que es basa en el famós mite del judici de Salomó, però en el que el jutge se'ns presenta tant deformat que podria ser d'una obra del esperpento de Valle Inclán, la qual cosa ens porta a un veredicte que no és el que esperen els qui llegeixen la Bíblia, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de Brecht.
No cal dir que a la diàspora causada per la caiguda del governador autoritari es combina l'egoïsme, la fam, les agressions de tota mena, l'amor matern i l'amor que fa que el món giri, el caos, el classisme dels rics i l'arrossegar-se dels pobres.
Fan una bona tasca el músics de Cabo San Roque tot i que el cantat ho fa bé, no té una dicció prou clara, quan tractant-se d'una obra de teatre hauria de ser ben clar. El conjunt dels intérprets, però dels que hem de destacar la dama Anna Lizaran que broda el paper de jutge.
Per altra banda, la Marta Marco, té llum pròpia. A parer meu la Marta Marco s'està convertint la millor actriu catalana. Té una dicció claríssima, fins i tot, una de les vegades que canta sola ho fa amb una vocalització més clara que el cantant. A més a més, quan s'escau, li dona un to tràgic que la fa incomparable. Sóc de l'opinió que podria interpretar perfectament les tràgiques gregues.
2 comentaris:
27 DE MARZO,DÍA MUNDIAL
DEL TEATRO 2008
MENSAJE INTERNACIONAL POR ROBERT LEPAGE,HOMBRE DE TEATRO.
"Existen varias hipótesis sobre los orígenes del teatro, pero la más estimulante
tiene la forma de una fábula:
Una noche, en tiempo inmemorial, un grupo de hombres se habían reunido
en una caverna para calentarse en torno a un fuego y contarse historias.
Cuando, repentinamente, uno ellos tuvo la idea de levantarse y de utilizar
su sombra para ilustrar su relato. Al ayudarse con la luz de las llamas, hizo
patentes sobre las paredes de la cueva a unos personajes de tamaño
mayor que los naturales. Los otros, deslumbrados, reconocieron en las
sombras al poderoso y al débil, al opresor y al oprimido, al dios y al mortal.
Hoy día, la luz de los proyectores sustituye a la fogata inicial y la maquinaria
de escena, a las paredes de la caverna. Y con todo respeto a algunos
puristas, esta fábula nos recuerda que la tecnología es la causa incluso del
teatro y que no debe percibirse como una amenaza, sino más bien como
un elemento enriquecedor.
La supervivencia del arte teatral depende de su capacidad para
reinventarse integrando nuevas herramientas y nuevas lenguas. ¿Si no,
cómo el teatro podría seguir siendo el testigo de todas las grandezas y de
lo que está en juego en su tiempo y, al mismo tiempo, promover el acuerdo
entre los pueblos, si él mismo no demostrara apertura? ¿Cómo podría
jactarse de ofrecer soluciones a los problemas de la intolerancia, la exclusión y
el racismo, si, en su práctica propia, se negase a todo mestizaje y a toda
integración?
Para representar al mundo en toda su complejidad, el artista debe
proponer formas e ideas nuevas, confiando en la inteligencia del
espectador, que es capaz así mismo de distinguir la silueta de la
humanidad dentro del perpetuo juego de luces y sombras.
Es cierto que jugando mucho con el fuego, el hombre corre el riego de
quemarse, pero así alberga también la esperanza de convencer y de
iluminar."
Robert Lepage
Québec.
Publica un comentari a l'entrada