EL JOC DE L'AMOR I DE L'ATZAR, de Pierre de Marivaux.

Traducció: Salvador Oliva

Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Escenografia: Ezio Frigerio. Ajudants escenografia: Leila Fteita i Marco Menegaldo. Realització escenografia: Espazio Scenico. Vestuari: Franca Squarcipino. Realització vestuari: Danielle Boutard i Cornejo. Il·luminació: Albert Faura. Caracterització: Toni Santos. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa. Ajudants de direcció: José Antonio Gutiérrez i Pep Planas.  

Direcció: Josep Maria Flotats  

Teatre Nacional de Catalunya
 

Em consta que SalvadorOliva és un gran traductor de l’anglès, però no del francès. El cas és que un text del segle XVIII i aristocràtic corre riscos al passar-lo al català en el segle XXI. A més a més, per la mateixa raó, Josep Maria Flotats ha hagut de fer un gran treball amb els actors de forma que l'oralitat no grinyoli i que els espectadors entrem en aquest espai, l'escena, del segle XVIII amb la mateixa naturalitat com si fos un text d'un autor contemporani. L'obra en qüestió a ulls d'avui resulta d'una ingenuïtat aclaparadora, plena de disfresses, de malentesos, de posicionament envers l'amor i el matrimoni d'una inconsistència que costa d'entendre, però crec que si l'espectador és capaç de fer-se la idea que està en un ambient pintat per Fragonard o per Boucher, aleshores li serà molt més fàcil entendre aquests personatges, que en definitiva són també de carn i ossos com nosaltres i que, si es mira amb compte, potser no hi ha tant distància entre nosaltres i aquells. 

La posta en escena em sembla perfecte perquè que tota la trama tingui lloc al jardí ho podem relacionar amb el jardí d'amor que sempre s'ha associat amb el joc de l'amor.
 

Val a dir que un aspecte de treball de direcció que cal aplaudir és que per a la interpretació de Plaisir d'amor hi hagut la mà de Jordi Savall i que al final de tot l'obra la sentim cantada per Victòria dels Àngels.

El treball dels actors és magnífic, però sí un m'ha resultat espectacular ha estat Mar Ulldemolins, que tot i la comicitat del seu paper no es passa, que és a on hi ha el risc.

STALIN

A partir de la novel.la Une exécution ordinaire, de Marc Dugain, Josep Maria Flotats n'ha fet l'adaptació teatral que és estrena mundial, que presenta al Teatre Tívoli i que el propi Flotats dirigeix.
Intérprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol. Alexander Korotkov i Vladimir Lukin.

Per començar he de dir que vaig veure Flotats per primera vegada al Teatre Lliure de Gràcia i des d'aleshores he vist tot el que ha fet a Barcelona i sempre ha demostrat ser un gran home de teatre, tant si només fa d'actor com, en aquest cas, a més fa de director.

Tots sabem que Josep Maria Flotats ha esdevingut un personatge especial a l'escena política de Barcelona i fa l'efecte que tingui ganes de mantenir aquest ser especial perquè no entenc que en el programa ens digui: A Lluís Torner i a Carles Sabater companys estimats. I a Anton Canyellas amic enyorat, que amb la llei a la mà com a Síndic de Greuges, en hores baixes, fa deu anys, em reconfortà. I al fidel i gran humanista Alexis Eudald Solà. Tot això està molt bé clar, però què hi pinta en aquest programa?

No hi ha dubte que és una obra que pot resultar dura per a aquelles persones més acostumades al cine d'acció perquè és una obra de discursos quasi monòlegs, però aquests quasi monòlegs amb els que Flotats ens obsequia donen una imatge perfecte del veritable objectiu de l'obra: mostrar-nos la humanitat de Josef Stalin. Evidentment he dit humanitat en un sentit ampli perquè en realitat ens mostra una manca d'humanitat absoluta, per això ens parla de la seva habilitat de practicar el terrorisme aleatori, que és el més refinat de tots perquè no saps mai per on, quan i perquè et vindrà la clatellada.

L'obra doncs ens mostra també la soledat del dictador, que de bon segur és aplicable als seus col.legues (Hitler, Mao, etc.) i és que quan es busca el poder absolut individual només és possible a costat de tots els altres, entre els quals cal comptar en primer lloc els que esta més a la vora, que són els que tenen més ganes d'agafar el relleu, com ell va tenir ganes de prendre el relleu a Lenin.

Pel que fa a les interpretacions, totes són excel.lents i, en aquest sentit, cal remarcar la de Carme Conesa que es mereix des d'aquí un aplaudiment especial.

"Tres versions de la vida"

Tres versions de la vida, de Yasmina Reza. Traducció del francès Lluís Massanet. Direcció de Xicu Masó. Escenografia i vestuari Lluc Castells. Il·luminació August Viladomat. Intèrprets. Míriam Alamany Agnès Finidori / Ricard Borràs Humbert Finidori / Alicia González Sònia Teatre Lliure - Espai Lliure.

.

Els qui només van de tant en tant al teatre segur que saben molt bé que l'autora d'aquesta obra és la mateixa d'Arte, aquella peça teatral que el nostre Josep Maria Flotats ens va portar al Tívoli.

.

Tot i que no cal fer possibles comparacions entre ambdues obres, els que sí resta clar que l'autora domina el diàleg teatral. Si en aquell cas era una discussió a tres bandes sobre si aquella pintura era art o no, ara és una discussió entre quatre o dues parelles que a partir d'un tema científic sortien les frustracions de cadascú amb una mescla de patetisme i comicitat.

No deixa de ser una pirueta teatral que a partir doncs del mateix tema científic ens serveixin tres desenvolupaments diferents, és a dir, podríem dir tres petites peces teatral, així l'espectador té l'oportunitat de veure que podem ser patètics de moltes maneres amb situacions idèntiques.

.

Es tracta doncs, com Arte, d'una obra intel.ligent, però amb l'ingredient de ser força divertida.