España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  

Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

EL ZOO DE VIDRE, de Tennessee Williams

Direcció: Josep Maria Pou 

Traducció d'Emili Teixidor. 

Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives.

Ambientació espai: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura.
Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls.
Caracterització: Toni Santos. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Pepa Mogeda.
Teatre Goya Codorniu

 Fa anys vaig veure aquesta obra al Teatreneu de Gràcia, recordo que em va agradar, però la memòria no arriba a més. En qualsevol cas es tracta d'un clàssic del segle XX.

Per tres vegades en el curs de l'obra hi ha referències a la Guerra d'Espanya, per dues vegades s'esmenta Guernica i la darrera vegada se'ns diu que Franco ha guanyat la guerra. Amb aquestes referències cal entendre que l'obra s'emmarca històricament quan els EUA estan immersos en una gran crisi i comencen a pensar que s'acosta una gran guerra. Situació que es concreta en una família en la que el pare, un borratxo, ha abandonat la família: es rep una postal d'ell des de Mèxic, sense adreça; una filla amb problemes de psicomotrocitat; un fill en una feina que no té cap interès i mal pagada, s'evadeix anant al cine cada dia i el seu somni és fer com el pare: embarcar-se i anar lluny; i la mare que en la seva frustració per tantes desgràcies només parla de quan era jove, bella i que tenia èxit entre els nois de les millors famílies del poble, mentre no té altre objectiu que casar la filla i que el fill acabarà triomfant.

Amb aquest panorama de misèria, de frustració i angoixa es presenta un noi que desvetlla les il.lusions de la mare de cara a casar la filla. Aquesta visita té lloc al final i trasbalsa tota la família, a on l'escena de ball amb la filla de la casa és de les més emocionants que he vist al teatre, però, l'element clau d'aquest personatge és que és portador de tots els missatges de l'American way of life, ell té clar que tothom té una qualitat que el pot fer destacar i triomfar, que l'únic que ha de fer és trobar aquesta qualitat, per tant, el món està dividit entre els vencedors i els perdedors. Ell sap que és un vencedor i, per descomptat, el fill de la casa és un perdedor, per això vol marxar. 

La creació escènica dels personatges feta per Josep Maria Pou és magnífica. Un casting perfecte. La mare, Míriam Iscla domina l'escena tot el primer acte. Hi demostra ser una gran dama del teatre, un treball que farà història. El seu fill, Dafnis Balduz, té l'expressivitat que parla fins i tot quan no diu res, quan escolta a sa mare es veu que ell és un home turmentat. La tasca que fa Meritxell Calvo és inevitablement inquietant i, per tant, la seva bellesa queda amagada fins que arriba la gran escena de la segona part junt amb Peter Vives. Aquí ella es transforma no solament com actriu, sinó el personatge que encarna. A més a més s'evidencia perquè Josep Maria Pou la va triar. Si aquesta rossa és una rossa més abans, en aquesta escena esdevé un àngel. Per descomptat que Peter Vives encarna perfectament l'americà nou que ell representa: el país que es farà l'amo del món.

Només em va decepcionar el poc públic que hi havia. Ni Josep Maria Pou, ni els actors, ni Tennessee Williams, ni el teatre s'ho mareixen.

ELS DIES FELIÇOS, de Samuel Beckett

Traducció de Sergi Belbel.

Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina.
Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Nina Pawlowsky.
 Caracterització: Toni Santos. Il•luminació: Kiko Planas.
So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Antonio Calvo.
Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure Gràcia.


No se sap ben bé si Sergi Belbel va proposar a Emma Vilarasau que interpretés 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, o que ella li hagués demanat que la dirigís per a fer el paper de Winnie, la protagonista d'aquesta obra, el que sí està clar que aquesta actriu semblar està en el millor moment de la seva carrera teatral. Jo la vaig trobar fantàstica en el treball que no fa molt va fer al T.N.C. amb "Barcelona", de Pere Riera. Ara però, amb aquesta obra de Beckett aquesta actriu ha fet un salt copernicà.

Al Primer Acte

Efectívament és quasi un saolt mortal passar d'una obra situada en un espai i un temps molt concret i en la que fins i tot balla i vesteix elegantment a una obra en la que tot passa en el no-espai i en el no-temps i ella és la dona del no-cos.


Cal dir que el protagonisme de Winnie respecte el de Willie és gairebé absolut, l'obra és gairebé un monòleg en el que Òscar Molina fa un treball necessàriament marginal. És de notar que l'obra ha quedat dividida en dos actes en el que el primer, una hora, té un dramatisme còmic, mentre que el segon acte, de mitja hora, és tràgic amb un contingut emotiu captivador.

Al Segon Acte. Final

Òbviament si el final m'ha resultat emocionant ha estat gràcies al magnífic, insuparable diria, treball d'Emma Vilarasau.

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.

EL JOC DE L'AMOR I DE L'ATZAR, de Pierre de Marivaux.

Traducció: Salvador Oliva

Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Escenografia: Ezio Frigerio. Ajudants escenografia: Leila Fteita i Marco Menegaldo. Realització escenografia: Espazio Scenico. Vestuari: Franca Squarcipino. Realització vestuari: Danielle Boutard i Cornejo. Il·luminació: Albert Faura. Caracterització: Toni Santos. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa. Ajudants de direcció: José Antonio Gutiérrez i Pep Planas.  

Direcció: Josep Maria Flotats  

Teatre Nacional de Catalunya
 

Em consta que SalvadorOliva és un gran traductor de l’anglès, però no del francès. El cas és que un text del segle XVIII i aristocràtic corre riscos al passar-lo al català en el segle XXI. A més a més, per la mateixa raó, Josep Maria Flotats ha hagut de fer un gran treball amb els actors de forma que l'oralitat no grinyoli i que els espectadors entrem en aquest espai, l'escena, del segle XVIII amb la mateixa naturalitat com si fos un text d'un autor contemporani. L'obra en qüestió a ulls d'avui resulta d'una ingenuïtat aclaparadora, plena de disfresses, de malentesos, de posicionament envers l'amor i el matrimoni d'una inconsistència que costa d'entendre, però crec que si l'espectador és capaç de fer-se la idea que està en un ambient pintat per Fragonard o per Boucher, aleshores li serà molt més fàcil entendre aquests personatges, que en definitiva són també de carn i ossos com nosaltres i que, si es mira amb compte, potser no hi ha tant distància entre nosaltres i aquells. 

La posta en escena em sembla perfecte perquè que tota la trama tingui lloc al jardí ho podem relacionar amb el jardí d'amor que sempre s'ha associat amb el joc de l'amor.
 

Val a dir que un aspecte de treball de direcció que cal aplaudir és que per a la interpretació de Plaisir d'amor hi hagut la mà de Jordi Savall i que al final de tot l'obra la sentim cantada per Victòria dels Àngels.

El treball dels actors és magnífic, però sí un m'ha resultat espectacular ha estat Mar Ulldemolins, que tot i la comicitat del seu paper no es passa, que és a on hi ha el risc.

Al galop (llibre), de Mark Hampton i Mary Louise Wilson.

El 16 d'aquest maig vaig fer una entrada en aquest blog per a comentar aquesta mateixa obra, però de la representació teatral que va fer la Carme Elias al Teatre Akadèmia. Com l'esmentat teatre regalava, a canvi de dues entrades, el llibre amb el text complet de l'obra més una presentació del Teatre Akadèmia, em permet, amb el text a la mà, fer algunes citacions de l'obra.

Com hi ha cas de comentar l'obra, sí és una bona oportunitat per a posar en relleu quina mena de persona en la vida real va ser Diana Vreeland, que no es pot perdre:

Oloreu aquests lliris! No em cansaria mai de tenir flors, a casa. No m'imagino una cambra de bany sense flors. EXCÉS! Crec fermament en la vulgaritat, jo. Un petit toc de mal gust tothom el necessita. Del que estic en contra és de l'absència de gust.
- - - - - - 
si has nascut a París, és impossbile que deixis de pensar en la roba ni cinc minuts. Hi anava continuament a París. Per la roba. I és que em tornava boja. La roba, i els cosmètics, i ... tot.
- - - - - -
Sempre vaig pensar que tenia una idea perfectament clara del que era possible per al públic. Doneu-li al públic allò que no hauria dit mai que volia!

- - - - - -
Remunteu-vos al segle XV, al segle XIV, remunteuvos on vulgueu i no trobareu mai una dona amb l'esquena totalment nua i unes faldilles fins aquí. Als anys seixanta, és que et sortien els ulls de les òrbites! Als anys seixanta tot tornava a ser nou com als any vint. El jet, la píndola... els hippies... ningún no suportava la llargada del seus cabells... però a la roba hi llegies la revolució. Tot és proporció, i línia... i la moda és això, senzillament: línia; impacte; gosadia....
- - - - - - 
Treballar no fa per mi, la veritat ... el que m'agrada és somiar. Treballar ho pot fer tothom. Jo vaig néixer mandrosa! Quan em vaig casar amb en Reed era com una esposa japonesa. No havia de fer res. Mai no tenia ni una sola idea. I allò era la felicitat completa!
Si em vaig posar a treballar era pels diners. 
- - - - - -
Las senyores de Vogue trobaven altament immoral fer servir fotomuntatges. Van estar a punt de tenir un infart quan vaig combinar les cames de la Cyd Charisse amb el cos d'una altra persona. Sempre les feia servir, les cames de la Cyd Charisse. Per què? Doncs perquè eren les cames més llargues del món! I combinava cames i mans i peus i el que fos per obtenir el que jo volia.
- - - - - 
Com va dir una vegada Joan Crawford: "Si vols veure una noia de sa casa, truca a la veïna"
- - - - -
Has de tenir algun tipus de somni, compreneu? Si et vols comprar unes sabatilles d'estar per casa, has d'have somiat com vols que siguin aquestes sabatilles. I jo, com que no trobo mai unes sabatilles que m'entrin, doncs només tinc el somni, però no les sabatilles. I aquesta idea és aplicable a qualsevol cosa.
- - - - -
Aquesta darrera citació és es pot llegir a la pàgina 69 i la darrera pàgina del llibre és la 73. En homanatge a Diana Vreeland, als autors de l'obra, a l'editorial i al Teatre Akadèmia cal dir que al final del llibre és a on es manifesta la màxima genialitat de Diana Vreeland, a on demostra la seva gran capacitat de supervivència després de ser acomiadada per Harpers Bazaar, la seva adaptació al món de la moda i de l'art i donar una gran lliçó de quina és la funció d'un museu, per tant, qui vulgui saber tot això que es llegeixi tot el llibre, que ja veieu que només té 73 pàgines, però plenes de suc, enginy i una lliçó de sociologia pràctica.

A qui llegeixi l'anglès que visiti aquest blog:
http://www.simplifyingfabulous.com/blog/2012/09/28/fab-friday-icons-diana-vreeland/

 

L'Arc de Sant Martí sobre el barri de Sant Martí

El divendres  passat, el 30 de maig es va poder veure l'Arc de Sant Martí des de l'entrada al Teatre Nacional de Catalunya, la gràcia és que era com si estigués damunt del barri de Sant Martí de Provençals.

Victus-Barcelona 1714, d'Albert Sánchez Piñol

  Tot i que aquest blog ja té prop de 10 anys aquest llibre és una excusa per a dir que de noi havia llegit alguna novel.la història de Eugenio Sue i de Pablo Feval, amb aquests perquè els llibres eren en castellà. Els llibres eren part d'una biblioteca feta a mitjans del segle XIX per un oncle-besavi. Finalment un lot d'aquest llibres els vaig donar no fa gaire a la Universitat Pompeu Fabra. A més d'altres llibres comprats per mi i d'aquesta manera tenir més espai a casa pels llibres més actuals. 

Aprofito per dir que quan vaig començar la carrera d'Humanitats, el setembre del 2004, vaig escriure al blog una entrada en la que deia que aturava el blog per a dedicar-me a la carrera. Els pocs lectors que des del setembre del 2004 em visiten es deuen adonar que darrerament la meva activitat blogaire ha augmentat. Té una explicació. Tal com dic en el blog A la Universitat el 16 de desembre vaig acabar la carrera i, per tant, estic més lliura del que he estat durant tot aquest temps.

Des d'aleshores no havia llegit mai novel.la històrica, però tenia interès per VICTUS perquè ho evidencia l'actualitat política, perquè som a l'any del Tricentenari (altres van celebrar el "V Centenerio") i perquè durant la carrera em vaig interessar per la Barcelona moderna. El motiu directe no era l'Onze de Setembre, sinó un llibre de l'americà James Amelang sobre el món dels artesans i la classe mitjana en general. Aquest llibre dóna llum sobre com era aquesta societat i perquè va defensar el seu sistema polític davant els borbons. 

Encara que sé que aquesta novel.la està en el mercat també en català, he optat per llegir-lo en castellà perquè així és l'original de l'autor essent la versió catalana una traducció que no és de l'autor.


Comencem per la sinopsi, que és part de la contraportada:

Victus es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar. VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles. I la contraportada segueix: VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas. Pero ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como demuestra que se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés, el italiano, el portugués, el coreano, el croata, el francés, el noruego y el inglés.

En El blog de Ivan Rúmar llegeixo: "A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobre todo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho".És una opinió que la puc comprendre, però no la comparteixo perquè la trobo interessantíssima i fa que tinguin més sentit les cavil.lacions sobre l'atac i o defensa d'una muralla o d'una trinxera. A l'esmentat blog no és l'únic d'opinar d'una manera semblant, em recorda el que diu Umberto Eco sobre les cent o dues-centes primeres pàgines de El nom de la rosa, que per ell són la formació del lector. Jo opino el mateix i, evidentment, és un mal lector el que abandona el llibre perquè aquesta primera part la troba "un rotllo".

De tota manera aquest punt no és el més important perquè el que m'interessa, com ja he exposat més amunt arran d'un llibre de James Amelang, és la lluita de classes que de forma soterrada vivia Barcelona durant aquell temps i el que diu l'esmentat blog no em convenç, ho considero una interpretació lliure: "Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos." És possible que a VICTUS pugui fer aquest afecta perquè l'autor fa un esforç per a desideologitzar la novel.la. En aquest sentit crec que és interessant l'article que el 9 de gener de l'any passat el diari La Vanguardia li va publicar com a resposta a un article del 27 de gener signat per Francesc de Carreras. Albert Sánchez Piñol deia: "El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita." Naturalment, al final de la lluita, quan es veia clarament que els exèrcits borbònics entrarien guanyadors a Barcelona, aleshores es van acollir a la vida, la família i la casa. Sabien que no solament serien invasors, sinó venjatius.


Darrerament es parla d'una segona part de VICTUS, serà interessant veure com es novel.larà la post-guerra perquè no va ser gaire diferent a la que hi va haver després del 1939.

De tota manera no hem d'oblidar que VICTUS és una novel.la i, per tant, el que més val no és que té de veritat o de versemblant. Tant Cervantes com Nabokov van ser uns grans mentiders i, tanmateix, els seus llibres es llegeixen amb gran fruïció, doncs jo també m'ho he passat molt bé amb VICTUS. No solament això, sinó que la part final m'ha emocionat.

Mediterrani - Del mite a la raó

Exposició a Caixa Forum

No hi ha cap dubte que en una ciutat com Barcelona que no té un Louvre o British Museum li cal de tant en tant una exposició d'aquestes característiques.

A més a més cal agrair als organitzadors que, com de costum, l'exposició sol tenir un objectiu pedagògic, és a dir, que no es limita a mostrar unes obres artístiques que pel sol fet de ser-ho ja són ben rebudes a la ciutat, sinó que a més a més les peces en qüestió conformen una temàtica o, com diuen els del ram, un discurs.

En aquest cas el discurs més que històric o artístic és filosòfic, per tant, l'exposició mostra les peces a la vora del riu del discurs.

Per a no perdre's a cada tombant del riu hi ha uns plafons trilingües que van situant al visitant. No obstant aquest ajut mínim i essencial, com de costum de la casa, hi ha un magnífic catàleg, de 280 pàgines en aquest cas, que amplia a bastament la informació.

Al catàleg podem llegir un interessant text de Gregorio Luri del que m'ha atret: "Res no és obvi en el descobriment de la natural. De fet, allò que els grecs entenen coma tal (la physis) no és a la Bíblia. Per natural no ens referim aquí a geografia, sinó a allò de què sorgeix tot el que és concret. Veiem que les coses neixen, es modifiquen i moren. Però neixen d'alguna cosa, es modifiquen amb l'ajut d'alguna cosa i quan moren tornen a aquesta cosa de la qual van sorgir. En termes grecs, diríem que la natura és el que roman mentre tot el que veiem canvia."

Com el comissari de l'exposició és Pedro Azara, també és pràcticament l'autor del catlàleg en el que hi ha capítols tant interessants com La Mitologia, El Cosmos, L'Espai comú, La Persona. 

En un subcapítol sobre el rapte d'Europa llegim: "Europpa era una princesa fenícia. Zeus va quedar enamorat de lña seva bellesa en veure-la al costat d'altres noies mentre passejava per la platja de Sidó. Sabent que no aconseguiria atansar-se ala jove si no recorria a un subterfugi, el déu es va metamorfosar en un esplèndid i afable brau blanc, de banyes albes com la lluna. Es va acostar a les joves, que el van acariciar i jugar amb ell. A poc a poc li van anar perdent la por, fins al punt que Europa va gosar asseure's damunt del seu llom, moment que Zeus va aprofitar per allunyar-se de la costa tot endinsant-se al mar.

Aquest text acompanya aquesta pintura al fresc de l'any 79 trobada a Pompeia i que sota el títol Europa i el brau pertany al Museo Archeologico Nazionale di Napoli.


Arran de la pintura al fresc de l'any 45-79 també de Pompeia i que sota el títol Eros i Psique, pertany també al mateis museu de Nàpols. Fedre de Plató, difós al segle IIIaC, un període en què trobem la primera representació dels dos personatges alats units en una clara actitud amorosa ... La Psique amb ales de papallona és també una al.legoria de l'ànima, entesa com una ombra que deixa el cos després de la mort".

D'aquesta obra llegim: "Ell està assegut damunt d'una roca i ella, d'esquenes a l'espectador, mostra les seves ales de papallona ... és una al.legoria de la unió de l'ànima humana amb l'amor diví, un tema tractat en el

No cal dir que l'exposició consta no només de frescos de Pompeia, com podria sembla aquí, ans tot el contrari, però a mi m'han agradat especialment els frescos.

Només em queda apuntar que aquesta exposició acaba el 15 de juny, per tant, qui vulgui anar, que no trigui.

"El banquero anarquista", Fernando Pessoa

El títol d'aquesta obra del 1922 es podria dir que és el contrari d'un oxímoron. El títol em recorda un text de fa uns quants anys que també era contradictori, em refereixo a La terrorista bona, de Doris Lessing.

El veritable problema és que és una obra força inclassificable perquè no és una novel.la, per la brevetat podríem pensar que és un conte, però tampoc. Té l'aparença de diàleg filosòfic quan de fet és un monòleg que sembla un diàleg, que no es pot dir ben bé que sigui filosòfic; tanmateix ho sembla.

No es pot dir filosòfic perquè és, com el títol, tot força contradictori, encara que molt ben plantejat que sembla que sigui coherent i lògic.

En aquest diàleg que només parla un, el banquer, l'altre escolta. El banquer vol fer la disintició entre els anarquistes de la bomba i ell mateix, que presumeix de ser banquer i de ser més anarquista que tots els altres:

No hay otra diferencia: ellos sólo son anarquista teóricos, yo soy téorico y práctico; ellos son anarquistas místicos, y yo científico: ellos son anarquistas acobardados, y yo lucho y libero…en una palabra: ellos son pseudoanarquistas, y yo soy anarquista."

Aquest curiós plantejament el porta, no diguem l'autor, sinó el narrador o el banquer anarquista creat pel narrador a fer aquesta crítica dels anarquistes, els altres: "Los anarquistas, trabajando en conjunto, condicionándose lo sunos a los otros tal como ya le he indicado, crean entre ellos, al margen de las ficciones sociales, una tiranía; y ésa que es una tiranía nueva. Pero esa yo no la he creado. De hecho no podría crearla, dadas las condiciones de mi actuación. No, amigo mío; yo sólo he creado libertad. Me he liberado. Me he liberado a mí mismo.

 Veiem que el que critica dels anarquistes és exactament el mateix del que es critica dels comunistes, socialistes i de totes les organitzacions humanes. El banquer diu que s'ha alliberat, però no ens diu que té esclaus que treballen per ell.

Pel final de l'obra ens fa aquest acudit:

El socialismo y el comunismo se basan en la idea de igualdad, pero desprecian la libertad. Son peores tiranías que el sistema burgués, que al menos, al basarse en el individualismo , se basa indefactiblemente en algo que contiene el germen de la libertad."

Suposo que aquesta visió és molt del 1922 perquè els individualistes que treballen per ell en el seu banc intentaran robar al banc -en diuen "corrupció"- i si no ho fan és per por a què els enxampin, perquè el gèrmen de la llibertat dels esclaus ha estat sempre trencar les cadenes, que en aquest cas passaria per robar al banc perquè en la cultura burgesa la llibertat té un preu: diners.

De tota manera, com no sabem quin és el joc literari de Fernando Pessoa, cal acceptar que al marge de la contradicció que planteja el text, està molt ben travat i és una lectura interessant i amena de com va construint l'ideal anarquista de forma que arriba a la conclusió d'abandonar els anarquistes per a fer-se banquer, que no bancari.