EL ESPEJO DE LAS ALMAS SIMPLES, de Margarita Porete

Autora: Margarita Porete

Títol original: Le mirouer des simples âmes anéanties

Edició, pròleg i traducció: Blanca Garí

Editorial Siruela, Madrid 2005.

-------------------------------------

El dilluns següent, el primer de juny de 1310 a la plaça de Grève es va cremar a una beguina clèriga que es deia Margarita Porée que havia traspassat i trascendit les divines escriptures i havia errat en els articles de la fe, i del sacrament de l'altar havia dit paraules contràries i per judicials i havia estat condemnada per tot això pels mestres en teologia. (Les Grandes Chroniques de France, t. VIII, p.273, cit. Verdeyen, 1986)

---------------------------------------

Al pròleg del llibre que ens ocupa llegim: "el legista Guillermo de Nogaret reúne en la iglesia de los Mathurins, sede administrativa de la Universidad, a veintún teólogos para examinar una list de artículos extraídos de El espejo de las almas simples, el libro prohibido y quemado tres años antes en Valenciennes, escrito por una beguina ahora detenida y encarcelada en París, pendiente de juicio. Al parecer, en base a estas frases, la asamblea  juzgó el libro herético. Margarita, sin embargo, se negó primero a comparener ante el inquisidor y, cuando por fin lo hizo, se negó a prestar el juramento reglamentario que precedía al interrogatorio. Guuillermo de París pronunció entonces contra ella la excomunión mayor y permaneció encarcelada un año."

També en el pròleg llegim: "Sorprende finalmente, y quizás sobre todo, que esa mujer responda durante más de un año a la presión de ese inmenso aparato de poder religioso y político con un ostentoso y digno silencio que emula una frase de su Espejo. El Alma libre -había escrito allí- si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no se dignaría a responde a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta." (Capítulo 88)."

------------------------------------------

Tot i que el llibre l'he trobat interessantíssim i alguns passatges emocionants, més que res perquè un no pot evitar de pensar, quan estàs llegint, que per escriure aquest llibre l'hi fos llevada la vida. Com, per altra banda, a mi no se'm dóna el comentari de text. Faig com de costum, transcriure alguns dels passatges que m'han semblat dels més sucosos. Val a dir que el llibre està plantejat en forma de diàleg, de manera que els "personatges" d'aquest diàleg són: Amor, Alma, Razón

------------------------------------------

Amor. Hijos de l Santa Iglesia -dice amor-, por vosotros he hecho este libro, a fin de que oigais, para valeros mejor, la perfección de la vida y el estado de paz a los que puede llegar en virtud de la caridad perfecta la criatura a la que le es concedido este don de toda la Trinidad. Don del que oiréis dirimir en este libro a través de las respuestas de Entendimiento de Amor a las preguntas de Razón. Pg. 34/35.

Amor Esta Alma que posee tal amor -dice el propio Amor- puede decirles a las Virtudes que ya ha estado largo tiempo y muchos días a su servicio.
El Alma: Os lo confieso, dama Amor -dice esta Alma-, hubo un tiempo en que lo estuve, pero ahora es otro momento; vuestra cortesía me ha apartado de su servidumbre. Por ello ahora les puedo decir y can­tar abiertamente:
Virtudes, me despido de vosotras para siempre,
Tendré el corazón más libre y más alegre,Serviros es demasiado costoso, lo sé bien,Puse en otro tiempo mi corazón en vosotras, sm reservas,
Era vuestra, lo sabéis, a vosotras, por completo abandonada.
Era entonces vuestra sierva, ahora me he liberado. Pg. 38

(Un dels més interessants  és aquest sobre la no necessitat de la voluntat.)

Amor: Sin duda esta Alma no tiene voluntad; pues cuanto esta Alma quiere y consiente es aquello que Dios quiere que ella quiera y ella lo quiere por cumplir la voluntad de Dios y no por su propia voluntad; y no puede querer esto por sí misma, sino que es el querer de Dios que lo quiere en ella; por ello es evidente que esta Alma no tiene en absoluto voluntad de Dios que le hace querer todo cuanto ha de querer.  Pg. 47

INCÒGNIC, de Nick Payne

Teatre Lliure de Montjuïc

de NICK PAYNE direcció MÒNICA BOFILL
cia. LA INCÒGNITA

intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès

intèrprets vídeo Fanny Marsà i Pep Martínez

traducció de l'anglès Mònica Bofill / escenografia Laura Clos 'Closca' / vestuari Míriam Compte / caracterització Toni Santos / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / vídeo Joan Rodon / música i espai sonor Clara Aguilar i Damien Bazin / moviment Ferran Carvajal

ajudanta de direcció Sandra Monclús / cap tècnic David Pascual / producció executiva Adriana Nadal i Roger B. Sardà / alumna en pràctiques de vestuari Laura Bermejo

construcció d'escenografia Jorba-Miró Taller d'escenografia

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i La InCògnita

agraïments Adriana Parra, Sergi Corbera, Octavi Cortès, Mireia Farrarons i La Brutal

i especialment a la Fundació Pasqual Maragall

Sinòpsi
Gira al voltant de temàtiques recurrents en l'art contemporani, com el debat sobre la identitat, la memòria i la crisi de l'individu, i ho fa des d'una vessant força singular: la ciència.
És en algun aspecte quantificable del cervell d'Albert Einstein on rau el seu  geni? Seguim essent qui som si no recordem res del que hem fet?De què ens podem refiar si el nostre propi cervell és el primer que omple els buits per construir un relat que ens permeti mantenir la il.lusió de coherència?Incògnit són dinou personatges en mans de quatre actors, tres històries al llarg de 60 anys, un calidoscopi emocional amb un nexe comú: la recerca de la identitat; cadascú amb el seu relat, cadascú amb el seu cervell.
Mònica Bofill

La meva valoració

El darrer paràgraf de la Sinòpsi és clau per a adonar-se dels dos aspectes essencials de l'obra. Per una banda hi ha una gran i magnific treball de la directora i dels actors de forma que cada actor en qüestió de segons deixa de ser una personatge per a passar a ésser-ne un altre amb el que implica un canvi amb el seu posat i la manera d'actua.

L'altre aspecte hi ha la creació fet per l'autor de l'obra en la que intervenen diferents aspectes de les febleses humanes que es manifesta en certes malalties com l'Alzheimer, l'epilèpsia, la pèrdua de la memòria o la infidelitat, tant si és del matrimoni o no. Tot plegat fa que l'obra sigui una mena de revulsiu per l'espectador com abans ho havia fet la tragèdia grega. Una obra molt valuosa.

EL CUENTO DEL GRIAL, Chrétien de Troyes

Títol original: Li Contes del Graal (escrit en francès antic)
Títol: El Cuento del Grial
Editorial: Alianza Editorial, Madrid 1999
257 pàgines
Introducció, traducció i notes: Carlos Alvar

Si de nen m'agradaven molt les pel.lícules d'espases i encara tinc a la retina algunes imatges de la pel.líula Los caballeros de la mesa redonda amb actors i actrius com Robert Taylor i Ava Gardner, però que va anar quedant oblidat. Cal dir que el rei Artur és un dels mites més significatius de l'Europa Medieval i, especialment en el món francès i britànic.

En aquest sentit apuntem que Chrétien de Troyes va fer un munt de novel.les i les més significatives són Erec i Enide, el Cavaller de la Carreta, el Cavaller del Lleó i, evidentment, el conte del Grial.

El conte del Grial no solament és la darrera obra de Chrétien de Troyes, que de fet es considera inacabada, però, malgrat tot és la més influent perquè és en la que es funda el mite del Grial. Un mite que arriba de ple al segle XX. En aquest sentit no està de més apuntar que el 23 d'octubre de 1940 es va fer a l'Hotel Ritz de Barcelona un banquet en honor de Heinrich Himmler. Es tractava, però, de visitar Montserrat perquè una llegenda meitat nazi i meitat wagneriana situava el Sant Grial a Montserrat. Aquí ens hem d'afanyar a dir que a l'obra de Chrétien de Troyes el grial no és mai qualificat de sant. Com hem dit és una obra inacaba, però com ja a l'Edat Mitjana va tenir un gran èxit ja aleshores van aparéixer com bolets el que s'anomena com les "·continuacions" del conte del Grial i algunes d'asquestes continuacions es van dedicar a fer sant el grial.

Manuscrit de Montpeller

Una de les tantes peculiaritats d'aquesta obra és que conté dues històries independents, és a dir, hi ha dos protagonistes que si bé a la cort del rei Artur coincideixen en una ocasió, les trajectòries dels dos són independents. Per una banda hi ha el cavaller Galván i, per l'altra, Perceval. Una de les teories és que algú posterior a l'autor es va dedicar a unir els textos que estaven separats, potser perquè haurien quedat dos contes massa curts.

Perceval deixar la casa materna perquè vol fer-se cavaller, però el disgust que té la seva mare vídua li provoca la mort, de manera que arrossegarà aquesta culpa. Més endavant troba uns cavallers i el cap dels quals li fa unes preguntes, però Perceval, ennloc de respondre a les preguntes, fa preguntes, de manera que el cavaller li diu que ha de tenir mesura i saber distingir quan cal preguntar i quan contestar.

A la vora d'un riu està perdut i demana orientació. Un pescador que va en una barca li diu a on ha d'anar que li donaran aixopluc per passar la nit.

Quan és dalt de tot, busca la casa i no la veu, per la qual cosa maleix al pescador que l'ha enganyat, però de cop i volta "Entonces vio delante de sí, e n un valle, la parte más alta de una torre que apareció." (pàg. 122).

Arriba a la torre que ja l'esperen i el fan entrar en una gran sala al mig de la qual hi ha el que ha conegut com el pescador, que li dóna una espasa amb aquestes paraules: "Bello señor, esta espada os ha sido adjudicada y destinada, deseo de sobremanera que la tengáis. Ceñidla y probadla." (pàg.125)

Al cap de poc "Volvió a sentarse junto al señor, que le hacía muchos honores. Había dentro tanta luz como se podría conseguir con velas en un albergue. Mientras hablaban de una cosa y otra cosa, un criado vino de una habitación sujetando una blanca lanza empuñada por el centro, pasa entre el fuego y los que estaban sentados en la cama, y todos los de allí vieron la lanza blanca y el hierro blanco, y desdee la punta salía una gota de sangre que corría hasta la mano del criado." (pàg. 125 i 126).

Després van passar criats que portaven canalogres d'or pur, amb deu espelmes cada un i "una doncella  que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos." Aquest grial és anomenat tres vegades més i "El muchacho los vio pasar y no se atrevió a preguntar a quién servían con el grial, pues él siempre recordaba en el corazón las palabras del noble sabio." (pàg.126).  Es refereix el cavaller que més amunt li va dir que calia tenir mesura.

Un passatge molt bell és el de l'oca ferida. "Perceval empiza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y pafecía color natural."... "Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntasle recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga, y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco como las gotas de sangre que aparecieron sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresxco color del rostro de su bella amiga." (pàg. 149).

Perceval és rebut pel Rei Pescador

EL DESGUACES DE LAS MUSAS, d'Eusebio Calonge

Teatre Romea

Autor: Eusebio Calonge

Direcció: Paco de La Zaranda
Amb: Gabino Diego, Inma Barrionuevo, Mª Ángeles Pérez-Muñoz, Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos 
Il·luminació: Peggy Bruzual
Vestuari: Encarnación Sancho
Fotografia i cartell: Víctor Iglesias
Producció Artística: Eduardo Martínez

Sinòpsi

El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s'escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable
història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.

Allí es refugien aquestes restes de coristes, vedets esgotades i ruïnes d'imitador, agonia i furor d'una cultura, a l'hora de tancar, quan la nostàlgia balla en la penombra, el moment de col·locar les cadires damunt les taules.

Inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, aquesta és l'al·legoria d'una cultura apuntalada, que espera l'ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que treuen el cap als nostres treballs, on un nucli d'artistes aïllats i a contracorrent resisteix, esgotats, entre la resignació i la rancúnia, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d'una època que renuncia al fet poètic.

La meva valoració

Com passa a la majoria de les obres que ens volen fer riure hi ha una irregularitat perquè fer riure és molt més difícil que fer plorar. L'obra no m'ha entusiasmat gaire, però no treu que tingui puntes de bon humor i suposo que ho hem de donar per bo. El tema és fàcil d'explicar per aquells que tenen certa edat i que, en el seu moment, vam tenir la sort de conéixer la BODEGA BOHEMIA, que era l'antre on cantaven o ballaven aquells que havien fracassat amb la seva afició. En realitat no estem parlant de velles glòries, no, eren persones que no havien trepitjat mai un escenari de veritat, però es creien que ho feien prou bé.

En aquest sentit és prou explícit aquest film alemany fet s la BODEGA BOHEMIA, al carrer de Lancaster:

TRANS (MÉS ENLLÀ), creació i direcció DIDIER RUIZ cia. LA COMPAGNIE DES HOMMES

Teatre Lliure de Gràcia

Reprenem per una setmana l’espectacle de Didier Ruiz que l’any passat va obrir la mostra de teatre inclusiu NOSaltres, en l’àmbit de la diversitat sexual i afectiva. Coratge vital a escena.

intèrprets Neus Asencio, Ian de la Rosa, Clara Palau, Danny Ranieri, Raúl Roca, Sandra Soro i Leyre Tarrasón Corominas

escenografia Emmanuelle Debeusscher / vestuari Maria Negretti / il·luminació Maurice Fouilhé / música Adrien Cordier / vídeo Zita Cochet / imatge Lu Aschehoug, Garance Bigo, Clothide Evide, Aurore Fénié, Arthur Gaillon, Anne Hirsch, Yu-Heng Lin i Julia Nuccio (Gobelins escola de la imatge) / col·laboració artística Tomeu Vergés

ajudanta de direcció Mònica Bofill / producció executiva Emilie Raisson - La compagnie des Hommes

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure, Châteauvallon scène nationale, Le Channel scène nationale de Calais, Arpajon–La Norville–Saint-Germain-lès-Arpajon, Fontenay-en-Scènes/Fontenay-sous-Bois, Festival d’Avignon, Le Grand T théâtre de Loire-Atlantique, Théâtre de Chevilly-Larue, Scène nationale de l’Essonne Agora-Desnos, La Filature scène nationale – Mulhouse i Théâtre de Choisy-le-Roi - Scène conventionnée d'Intérêt National - Art et Création pour la diversité linguistique

amb el suport de l’Institut Français i de la Fondation Un monde par tous, en el marc de la Fondation de France

amb la col·laboració d'Àngels Nogué i Solà per la selecció dels participants

La compagnie des Hommes és una entitat concertada amb la Direction régionale des affaires culturelles d’Ile-de-France/Ministère de la Culture, subvencionada per la Région Ile-de-France en virtut de la permanència artística i cultural, la DRAC Ile-de-France i el Département de l’Essonne per la residència a Arpajon, La Norville i Saint-Germain-lès-Arpajon

Crítica del diari ARA
Santi Fondevila

La magnífica funció pensada i dirigida pel francès Didier Ruiz neutralitza la visió sòrdida sobre la transsexualitat. Per fi, la normalitat: la d’un conductor d’autobús, una administrativa, una perruquera, un jove cineasta... Tots ells éssers humans que un bon dia van decidir assumir la seva identitat sexual fora de la que els havia sigut atorgada. Homes que se sentien dones. Dones que se sentien homes. Les seves històries, sense dramatisme, il·lustraven aquest desig i el camí per fer el canvi. Estimulava sentir una comercial a qui el seu cap no només va entendre sinó que va fer una regulació per evitar actituds o comentaris excloents al magatzem de l’empresa. [···] I allà hi eren ells i elles, en una filera davant el públic. Nom i feina. La normalitat. Sarcàstic, el comentari d’una dona que ha fet la transició a home i que, ja entre iguals, s’adonava del masclisme imperant.

La meva valoració
Per començar cal dir que no es tracta de si m'ha agradat o no per la senzilla raó que no és teatre, entenent per teatre allò que el públic veu en un escenari o un espai que fa la mateixa funció en el que uns actors i actrius treballen per a què els espectadors hi passem una bella estona.

Això no és teatre i els homes i dones que apareixen a l'escenari no són actors o actrius. Diguem que el Teatre Lliure ha fet una activitat socialment inclusiva per a què la gent "normal"· ens adonem i, principalment, empatitzem amb el patiment de les persones que han nascut amb el sexe equivocat i, per tant, han esdevingut "trans".

No cal dir que em sento molt agraït envers el Teatre Lliure que ha contribuit a què jo empatitzi amb tots els "trans"·perquè he de reconéixer que és un fet del que jo he passt sempre de puntetes, no per un prejudici d'estar-hi en contra, sinó, senzillament, la meva ignorància havia fet que no hi pensés gens. En aquest sentit, no solament estic agraït envers el Teatre Lliure, sinó a tots els "trans" que han tingut el coratge i la humanitat de donar la cara als espectadors i, reconec, m'han fet més humà.
En el video de més abaix, el de la roda de premsa, el Lluís Pascual parla molt encertadament d'aquelles persones que miren de reüll certes problemes socials. Em reconec que davant del fenòmen "trans" jo ho mirava de reüll.

LAPÒNIA, Cristina Clemente i Marc Angelet

Teatre Club Capitol

Una comèdia escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans.

SINOPSI

Dues famílies es troben a Lapònia per celebrar la nit de Nadal i esperar l’arribada del Pare Noël, però una de les criatures explica a l’altre que aquest home amb barba blanca no existeix i que és un personatge de mentida que utilitzen els pares per fer xantatge als fills. El que havia de ser una vetllada de festa i il·lusió es convertirà en una batalla campal entre germanes, parelles i cunyats, i de seguida sortiran a la llum totes les seves mentides, veritats i secrets inconfessables.

La meva valoració
És una obra magnífica i imprescindible per aquells que diuen que els agrada el teatre de text. No perquè l'anterior, per exemple, no fos teatre de text, sinó perquè en aquesta es parlen de coses domèstiques, aparentment intranscendents, però cal dir que són les coses domèstiques, familiars o de parella, com es vulgui dir,  que van més directament a les nostres entranyes.
Es precisament per això que aquesta obra tant oral, tant parlada, el factor més determinant és el matís. Ens matem pels matisos del què diem. I això s'ha de veure.

DIGNITAT, d'Ignasi Vidal

Aquitània Teatre

Escrita i dirigida per Ignasi Vidal
Intérprets: Octavi Pujades i Roger Pera

Dignitat és un viatge a les entranyes de la política, que trasllada l’espectador a un despatx de qualsevol partit polític.

En ell, dos homes, prop d’assolir el poder, després d’anys de dedicació a la política, posen al descobert els seus desitjos, ambicions, il·lusions i pors.

El que en un primer moment és una distesa reunió improvisada, acaba convertint-se en un tens intercanvi de retrets.

Obra nominada al Millor text i a Millor autor viu per Teatro de Rojas 2015.

SINOPSI

Un despatx a la seu d’un partit polític. Francesc, líder del partit, esperança de canvi per a la societat, convida a Alejandro, la seva mà dreta i amic, a degustar un magnífic whisky.

El que comença sent una xerrada amigable acabarà per destapar aspectes inesperats que amenaçaran l’equilibri d’una relació d’amistat i col·laboració de molts anys.

La meva valoració

L'aspecte curiós d'aquesta obra, que no se li dona importància, és que aquests dos polítics parlen com si Catalunya fos una nació normal, és a dir, independent. Sabem que és Catalunya perquè els cognoms dels personatges són catalans, evidentment, si fossin en francès podríem pensar que passa a França.

Al marge d'aquest aspecte, l'obra és perfecte. Tal com llegim més amunt, l'obra comença de manera distesa i a poc a poc hi ha un augment de l'adrenalina, tal com es reflecteix amb les dues fotografies. 

Evidentment el treball dels actors és magnífic, perfecte. 

El video que segueix és una interessant entrevista amb l'autor i un dels actors.

LA TENDRESA, d'Alfredo Sanzol

Teatre Poliorama

Autor i Director: Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo

Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Música original: Fernando Velázquez

Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad  i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.

Sinòpsi

T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.

L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.

La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."

Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.

La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.

L'ÚLTIM ACTE, basat en textos humorístics d'Anton Txékhov

Teatre Goya

Textos d'Anton P. Txékhov

Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent

Traducció:Anna Maria Ricart

Direcció: Carles Alfaron

Intérperets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Bárbara Granados.

Sinòpsi

Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.

De la mà de tres "esperits" femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.

La meva valoració

D'entrada és innegable que Txékhov és del millor de la història del teatre i encarta que no sigui pròpiament una peça teatral, sinó textos, només ens cal que s'hagi tingut perícia en la tria dels textos i la seva escenificació, que no és poca cosa, per tant, cal aplaudir la feina feta per Carles Alfaro i Enric Benevent. Els dos han fet una magnífica tasca i això que jo sóc un enemic dels que aprofitens textos de tota mena d'autors per a fer un obra teatral. Per descomptat, han tingut la intel.ligència de fer-ho amb textos d'un autor teatral. Això es nota.

La cosa important doncs, en aquest cas és que allò que es diu a l'escenari flueix. Gràcies també a un repartiment de luxe. No cal que digui els nom aquí perquè ja estan posats al principi i no hi ha un de millor que un altre. En tot cas és just citar a Nina perquè a més de ser actriu també canta i ens demostra que és una gran cantant.

En conjunt, en l'obra de Txékhov es percep allò que podríem dir l'ànima russa o les misèries de Rússia, doncs en aquests textos també, la qual cosa li dóna un valor afegit perquè en alguns aspectes s'immgergeix en aquesta ànima russa, és a dir, l'abús de qui té poder i la disposició de deixar-se trepitjar qui no en té gens.

KINGDOM, creació de Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal

Teatre Lliure de Montjuïc

Repartiment:

Performes: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal

Música Nico Roig / videoprogramació David Muñiz / videocreació Vicenç Viaplana / espai escènic i maquetes Àlex Serrano i Silvia Delagneau / vestuari Silvia Delagneau / il·luminació Cube.bz / coreografia Diego Anido / espai sonor Roger Costa Vendrell / ajudant de direcció Martín García Guirado / suport tècnic Sergio Roca / cap de producció Barbara Bloin / producció executiva Paula Sáenz de Viteri / distribució Art Republic

Text de Núria Cañamares

L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent. [···] En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual.

La meva valoració

És un espectacle molt peculiar i que ja es percep des del primer moment que comença l'obra en la que un dels membres de la companyia es dirigeix al públic i diu "estamos bien" de forma que tots, els que són a l'escenari, com el públic, per tant, tota la societat, estem tots bé. Això ho repeteix, tot mantenint el to cínic. El públic comença a riure. Després comencen a sortir les desgràcies de la societat i les del planeta, però clar, no ens hi hem d'amoïnar, estem bé. 

A partir d'aquí comença l'espectacle de veritat, que queda explicat en el text de la Núria Cañamares i també pel video que segueix.