Un poema

Aquest silenci

Aquest silenci nostre deus vetllar-lo,
tu, des de lluny, amb la mirada encesa,
amb aquells ulls tan clars de quan somreies
i compartíem tots la teva joia.
També nosaltres et pensem, i ens omples
la quietud de fondes placideses,
de llocs, de noms, de veus que no canvien.
Tot, pel record, se’ns fa més assequible,
I és com si un vent suau dictés preguntes
que podem contestar només mirant-te.
Vas viure poc entre nosaltres, i ara
ets un jonc que creix sol a la ribera
del nostre fer i desfer de cada dia.
Mai cap tempesta no podrà arrencar-te’n,
I si algun cop un vent d’oblit et vincla
quan et redreces altra volta, esclaten
tots els colors i et sentim molt més pròxim
vetllant com sempre aquest silenci nostre
des de les teves clares llunyanies.

Miquel Martí i Pol

"Un franco, 14 pesetas", de Carlos Iglesias

Direcció: Carlos Iglesias.País: Espanya .Any: 2006.Durada: 105 min.Gènere: Drama, comèdia. Interpretació: Carlos Iglesias (Martín), Javier Gutiérrez (Marcos), Nieve de Medina (Pilar), Isabel Blanco (Hanna), Iván Martín (Pablito), Tim Frederik (Pablo), Eloísa Vargas (Luisa), Aldo Sebastianelli (Tonino), Ángela del Salto (Carmen).Guión: Carlos Iglesias; en colaboració amb Central de Guiones.Producció: José Manuel Lorenzo, Eduardo Campoy i Susana Maceiras.Música: Mario de Benito.Fotografia: Tote Trenas.Montaje: Luisma del Valle.Direcció artística: Enrique Fayanás.Vestuari: José M. de Cossío y Puy Uche.

Espanya, 1960. Dos amics, Martín (Carlos Iglesias) i Marcos (Javier Gutiérrez), decideixen anar a Suïssa a buscar feina. Deixen les seves famílies a Madrid i emprenen un viatge cap a una nova vida a l'Europa del progrés i les llibertats. Allà trobaran una mentalitat molt diferent molt diferent a la que han d'adaptar-se, treballant com mecànics en una fàbrica i vvint en un petit poblel. Amb l'arribada de Pilar (Nieve de Medina), l'esposa de Martín, amb el seu fill Pablo (Iván Martín), i de Mª Carmen (Ángela del Salto), la promesa Marcos, se'ls hi acaba la vida d'homes solters que duien en un país amb tanta llibertat. El treball segueix essent el día a día de Martín i Pilar, mentre el petit Pablo comença anar a l'escola i a integrar-se. Amb la mort del pare de Martín, se planteja que el que havien anat a buscar a Suïssa ja ho han assolit i que ha arribat l'hora de tornar. Per la seva sorpresa, serà més difícil la tornada que l'anada.

Crec que les persones més o menys joves que vegin aquesta pel.lícula la trobaran bona perquè en conjunt està ben travada, però tenir memòria té l'inconvenient que permet a un adonar-se que té uns punts flacs. Alguns no tenen importància, però d'altre sí.

La majoria dels espanyols que van emigrar a Suïssa i Alemanya no eren fresadors qualificats, no feien el viatge amb camisa blanca, ni duien una maleta decent; sinó que eren peons, anaven esparrecats i la maleta anava lligada amb un cordill. Quan arribaven al seu destí la fàbrica no els posava en un hotel de 3 estrelles -com a mínim- i un magnífic esmorzar, tot de franc, paga la fàbrica; sinó que els posava en uns barracons.

Si alguna suïssa s'enamorava d'un d'aquests desgraciats -o com ho hem de dir?- no seria precisament la mestressa d'un hotel de 3 estrelles.

Certament els espanyols que va emigrar, van estalviar força, però tothom sabia aquí que no anavena festes per no gastar. I en aquesta pel.lícula van al ball del poble on també hi va la mestressa de l'hotel. Evidentment estem parlant d'un poblet on tothom es coneix perquè en aquest sentit no hi ha cap diferència entre un poble suïs i un d'aquí perquè si algú es pensa que els suïssos no són classistes...

El que sí es credible que els estalvis del primer any a Suïssa es perdin per haver-los posat en una immobiliària fantasma d'Espanya, ara estem vivint l'espectacle de la gent que ha comprat segells fantasma.

La meva ciutat. El meu club.

Recordo molt bé que de nen la meva mare em va portar a la plaça de Sant Jaume. Era de nit. La plaça plena de gom a gom, com el dia del Ja sóc aquí. I del balcó de l'Ajuntament va sortir César, crec que era el capità del Barça, ensenyant una gran copa. Després, al davant, de la Diputació va caure una cascada de foc, que recordo perfectament. Eren els focs artificials. Això és el que tinc a la memòria.

Més tard vaig entrar com a juvenil a la Secció Esportiva d'Atletisme del Barça. L'època del gran entrenedor Gregorio Rojo. Vaig fer semi-fons i 400 metres tanques. També es memòria.

El que he vist avui es beneficia de la tècnica digital.

"Naturaleza muerta", de Pete Brook

A l'entranyable i acollidor Espai Escènic BROSSA he vist NATURALEZA MUERTA, de Pete Brook. Dirigida i adaptada per Francisca Màrquez. Intérprets: Elvis Fuentes i Paz Martínez.

Gavin i Priscila, germans bessons decideixen assessinar el seu pare i per a expiar les seves culpes, per justificar la transgressió de la que seran freds executors, intentaran crear una nova biografia, posar una nova mirada. En aquest punt desesperat el desig serà el protagonista absolut de l'acció, l'encarregat de desvetllar una fatalitat fins al moment en que es trobava dormida.

Una obra en la què la mort fa acte de presència des del principi pels dos personatges i d'una manera malaltissa perque els fills d'un pare més sàdic que cruen no pot donar cap altrra resultat, per tant, si el pare ha estat assessinat, no podem considerar els fills com culpables, això no treu que els germans es lliuren també a un joc delirant i això és un terreny abonat per a què els actors es puguin lluir perquè el seu deliri posat en un escenari de les característiques de l'Espai Brossa fa que el grau de comunicació amb l'espectador resulti aclaparant perquè sembla que més que actors siguin uns amics que tens al menjador de casa, la qual cosa fa que una obra com aquesta resulti corprenedora.

Cal dir que si tot això és possible és gràcies que els dos actors fan un treball magnífic, encara que la capacitat de la noia per la ganyota és extraordinària, no una ganyota còmica, sinó més aviat, diria, inspirada pel dimoni, com en l'escena que canta i balla amb un música del més pur estil Hollywood, com si fos la Shirley Temple de nena, però amb una lletra escrita escrita per Mefistòfil.

La recomano, però aneu-hi forts d'ànim. No recomanable per despressius.

"Brasileirinho", de Mika Kaurismaki

He vist la película BRASILEIRINHO, dirigida per Mika Kaurismäki. Feta a: Brasil, Finlandia i Suïssa.Any: 2005.Durada: 90 min.Gènere: Documental.Intervenen: Teresa Cristina, Marcello Gonçalves, Zé Paulo Becker, Ronaldo Souza, Ademilde Fonseca, Zezé Gonzaga, Paulo Moura, Luciana Rabello, Elza Soares, Marcos Suzano, Pedro Miranda, Yamandú, Fred Dantas.Guión: Marco Forster y Maki Kaurismäki.Producción: Marco Forster, Bruno Stroppiana y Mika Kaurismäki.Fotografía: Jacques Cheuiche.Montaje: Karen Harley.Estreno en España: 5 Mayo 2006.

Es tracta d'un documental sobre el choro (llegir xoro) brasiler. El primer estil de música brasilera urbana que va començar fa uns 130 anys a Rio de Janeiro. De fet podríem dir que el choro és l'equivalent del jazz al nord. No vol dir que s'assemblin perquè mentre el jazz es una mena de fusió Irlanda-Àfrica-EUA, el choro és vals-polca-Àfrica-Brasil. Cal dir que aquí quan diem Brasil ens referim a l'indígena, cosa que no és en el cas del jazz.

El choro recorda un estil de música popular dels anys vint, que s'uneix directament a la samba i més tarda a la bossa nova. Alguns títols coneguts mundialment inclouen el Tico Tico nao fubà, la tonada la podeu trobar aquí junt amb altres.

Des dels començaments, quasi tots els compositors brasilers han estat influïts pel choro, des de Villa-Lobos a Nazaré, Baden Powel, Tom Jobim, Chico Buarque, Toquinho, Paulino de Viola, Hermeto Pascoal i molts més.

Després d'haver sofert la competència amb músiques de fora i altres tendències musicals locals, la música del choro ha fet una notable reaparició durant les darreres dècades. El so autèntic i inigualable del choro està essent descobert per joves músics del Brasil.

I aquest film n'és una prova d'aquesta renovació. És el film perfecte per quan un està en hores baixes o vol seguir a dalt de la cresta de la vitalitat. Un film que és una esclat de vitalitat i un sedant per la ment o l'esperit o l'ànima. El director ens posa a l'abast una colla de musics brasilers que no estan escollits per la seva imatge, sinó per la música que saben crear.

La qualitat dels músics ja la veurà qui vagi a veure la pel.lícula, però cal dir que són uns músics que no tenen res a envejar als millors músics de les grans orquestres o big bands, ni els cal, perquè aquests músics són feliços tocant pel seu públic, entre cervesa i cervesa, a l'aire lliure com si enlloc d'un concert es tractés d'una festa pels amics que un estima.

Qui la vegi, potser li arribin aquestes vibracions positives que desprenen aquests músics.

L'ESCRIPTURA XINESA, de David Martínez Robles

He descobert una senzilla col.lecció de llibres de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) amb el nom de VULLSABER. Els temes dels llibres són diversos i, per tant, qualsevol pot trobar un títol que li interessi si pretén entrar en un camp nou. En el meu cas he llegit L’escriptura xinesa, de David Martínez Robles, Editat per la UOC, Barcelona 2005, de 98 pàgines.

D’entrada he de dir que no és un llibre per a aprendre el xinès, entre altres coses perquè això no s’assoleix amb menys de cent pàgines, sinó del que es tracta és de fer-se una idea de com funciona aquest idioma oriental tan diferent al nostre i que, com diu l’autor, amb una càrrega ideològica molt potent.

Encara que per aquí des de qualsevol tribuna tothom s’omple la boca sobre la família el fet és que la família ha estat la base de l’organització social i administrativa d’una manera aclaparadorament superior que aquí fins el punt que el xinès distingeix entre germà gran, mitjà i petit, i germana gran, mitjana i petita; que si la tia és de banda materna o paterna, etc.

Un altre aspecte interressant és el masclisme o patriarcat que ja es manifesta en el caràcter per dir dona, que to i que els caràcters xinesos han evolucionat en els seus tres mil anys, aquest caràcter dibuixa una dona agenollada (passiva), mentre que l’home camina. Quan la dona es casa s’uneix en matrimoni, mentre que quan es casa l’home obté una dona.

Un aspecte ben interessant és que el xinesos no fan la distinció que es fa aquí de cor i cervell (sentiment i pensament) l’autor ens diu que El fet que els xinesos pensin amb el cor implica una manera diferent de percebre i entendre el món. També ens diu que No és pas casual el fet que, el budisme es confongués amb el taoisme xinès, del qual havia pres gran part de la seva terminologia.

Un altre aspecte suggerent i que lògicament simplifico fent una curta cita és No hi ha cap gènere literari més genuïnament xinès que la poesia, considerada per molts com una de les més singulars del món.

Finalment: l’autèntica Gran Muralla xinesa no va ser construïda amb pedres i terra piconada per defensar-se dels bàrbars de les estepes del nord; en realitat, la llengua i l’escriptura han estat una barrera molt més formidable per als invasors... els diferents invasors de la Xina van acabar sinitzant-se... més tard o més d’hora aquests bàrbars van adoptar el xinès com a llengua pròpia.

Actualitat sobre Xina

Poesia Zen

Arran de la Setmana de Poesia que ha començat he assistit al recital de poesia zen que organitzat pel Centre Zen de Barcelona es va fer ahir diumenge al pati de l'Institut d'Estudis Catalans. És un lloc del més bonics de la ciutat i que per mi resulta especialment entranyable perquè quan tenia setze anys hi anava sovint perquè l'espai que ara ocupa l'Institut aleshores hi havia la Biblioteca Central.

La lectura dels poemes zen, tots en català, ha estat feta alternativament per una dona i un home, que han estat acompanyats per un músic que tocava una mena de flauta i uns instrument musical que sonorament recorda el triangle encara que són dues anelles.

Els poemes llegits responen al culte zen i els temes principals són la natura, el pensament, la compnyia, la soledat, la calma; poemes doncs que ens porten a una certa introspecció.

Al final del recital el cor ha cantat acompanyat per la percussió.

Més fotos aquí

Centre d'Estudis Jordi Pujol

Aquest darrer dijous 11 he assistit al Seminari De política i polítics organitzat pel CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL que ha tingut lloc a la Fundació Antoni Tàpies.

L’acte va ser presentat pel Sr. Jordi Pujol, el qual ens digué que aquest primer seminari del centre que duu el seu nom havia estat organitzat per la Sra. Esther Giménez-Salinas i Colomer (Rectora de la Universitat Ramon Llull. Jordi Pujol ens digué que la idea força seva era IVA, però que no s’ha de confondre amb l’impost sobre el valor afegit, sinó en Idees, Valors i Actituds, que és bo que hi hagi política i polítics de veritat, que això que diuen els italians que sense govern és quan estan millor no val, hi ha d’haver política i confrontació, però lamenta que s’arriba a la destrucció de l’adversari. La política és un ofici noble, però al polític no se li perdona res, per exemple, quan un aparca malament no té cap transcendència, però quan ho fa un polític la cosa canvia. Va acabar la presentació dient que l’Estatut que s’ha aprovat és millor que el vigent, però que ara estem empantanagats. Es podria dir que aquesta intervenció era com una represa de la que va fer l'any 2002 a La Pedrera.

La Conferència Inaugural la féu el Sr. Ángel Gabilondo Pujol (Rector de la Universidad Autónoma de Madrid, de la que és Catedràtic de Metafísica), el qual féu una entrada elegantíssima, tot dient-nos que si el castellà és una llengua meravellosa, lamentava no poder parlar-nos en català que també és una llengua meravellosa.

El seu tema principal va ser el valor de la política, que la política necessita coratge i cor, tot dient que coratge deriva de cor. I ens digué salve i vale, salud i valor. Va fer un bell clam per lamentar la manca d’amistat i comunicació sobre la misèria, la pobresa, la fam i la necessitat. No va voler dir que la política estava malament, sinó que el camp polític era millorable, així com els “quejicas” perquè els que només es queixen són precisament els que no fan res, com aquells que diuen estar preocupats perquè els pre-ocupats estan al nivel de no me ocupa i no ocupar-se’n és una altra manera de ser impedidor.

Va parlar de la vàlua, la gosadia, de donar la cara, que ser sincer no és dir la primera cosa que ens passa pel magí, sinó dir el que es pensa, enteresa i integritat, que és el mateix. Va fer un bell cant també per la Utopia, que és com l’Horitzó, a on no s’hi arriba mai, però que és important caminar envers l’Horitzó, la Utopia, és a dir, no està quiet i tirar endavant. El polític ha de ser curiós, però no per veure què hi ha, sinó per transformar. La política és l’art de la decisió, i aquesta decisió exigeix temporització, temps, procés i procediment. Digué que la Democràcia és procediment. Va clamar també per la Fraternitat, paraula que no es va posar al principi com a lema de la República Francesa, sinó que va trigar. Ens parlà del valor de l’autoritat moral i ens donà mots-medecina, com el sí telefònic, en el sentit que quan diem sí per telèfon estem donant a l’altre l’oportunitat d’enraonar, de comunicar-se. Ens parlà també de les bones persones, però de les bones persones que ho són perquè no fan res, fugen del món, i d’altre viuen el foc creuat de la política.

Per descomptat va ser un gran conferència i com van dir alguns, havia posat el llistó molt alt pels que després havien d’intervenir.

Taula rodona La formació del polític: entre l’idealisme i el realisme.

El primer en intervenir va ser el Sr. Fernando Vallespín Oña (Catedràtic de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid i President del Centre d'Investigacions Sociològiques), el qual començà que no venia amb la idea d’abocar-nos dades estadístiques i l’única que ens digué és que un 57% de la gent opina que els qui es fiquen en política ho fan per poder i influència, tot i que s’ha modificat substancialment la presa de decisions polítiques i cada vegada és menys vertical, de dalt abaix, i que es va horitzontalitzant. Que el significatiu és com s’aconsegueix el poder i que per això hi ha el caïnisme tot posant l’exemple de Ròmul i Rem perquè amb aquest fratricidi es va fundar Roma. Que no són els fets els que ens esgarrifen, sinó els mots emprats per a explicar-los. Que després de les multinacionals, els partits polítics són les organitzacions més desprestigiades, però que no treu que són necessaris perquè tenen la capacitat de sumar foces humanes per a realitzar fins col.lectius. També ens va dir que els polítics avui dia són hiperactius per culpa dels periodistes perquè els polítics es veuen en l’obligació/necessitat d’estar cada dia fent declaracions i que s’ha acabat l’època en què els president dels E.U.A. es dirigia a la nació o que De Gaulle feia història dirigint-se a les franceses i francesos, per això avui hi ha el terme infotainment (information-entertainment = informació-entreteniment).

L’esmentada Sra. Esther Giménez-Salinas és Doctora en Dret Penal, i ens féu un discurs feminista, dient-nos que li sabia greu el fet que qui havia de parlar de dona i política fos justment una dona, però que si no ho fa una dona, aleshors no ho fa ningú. També es lamentà que no hi haguessin prou estudis sobre el fet. Tot i que hi ha moltes dones fent tasques públiques en ONG, parròquies i multituds de centres, en la política considerada de veritat el nombr n'és terriblement baix, quan és evident que si haguessin més dones a la política les coses serien diferents perquè no deixa de ser un indicador que el 95% dels delinqüents siguin homes. També és evident que quan la dona es posa en política les seves prioritats són les mateixes que porta a dintre, volem dir, que porta a la política allò que més la preocupa, les coses de casa, com són Benestar Social, Sanitat i Educació.

Finalment hi hagué la intervenció del Sr. Joan Rigol i Roig (ex President del Parlament de Catalunya), que en parlà molt insistentment que la formació del polític ha d’estar entre l’idealisme i el realisme, que no és bona la patrimonialització de la política perquè la política és propietat de la societat. Això no treu que el polític ha de tenir unes habilitats que els empresaris no tenen, per això quan els empresaris es posen en política no l’encerten, el polític ha de tenir una visió de conjunt i síntesi; sense oblidar que les institucions no tenen ànima, però que les persones i els pobles sí.

Per tancar la Sra. Mònica Terribas (Llicenciada en periodisme per la U.A.B.) va fer de moderadora del col.loqui.

Després hi hagué una altra Taula Rodona Polítics i Mitjans de Comunicació), en la que el primer en intervenir fou el Sr. Enric Juliana (periodista de La Vanguardia), que ens digué que el periodisme tenia prestigi quan hi havia consens social, com per exemple, durant la guerra freda, considera que des d’un angle purament cultural el cas Watergate va contribuir a l’ensorrament de la U.R.S.S. en el sentit que evidenciava la superioritat cultural o política. També va apuntar que avui els polítics fan de periodistes –amb allò que s’havia dit de la hiperactivitat- que els periodistes fan de polítics i que els periodistes han perdut el monopoli de la informació (Internet).

Baltasar Porcel i Pujol (ex President de l’Institut Català de la Mediterrània) ens parlà del factor polític que ha jugat el periodisme des del principi per crear opinió pública, així es va referir que la Guerra de la Independència dels E.U.A. la promesa hi va jugar un paper cabdal. Posant-nos a al dia d'avui, ens digué que els polítics i els periodistes més importants són els que parlen menys i estan més culturitzats.

Finalment la Sra. Begonya Roman i Maestre (doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona) va traçar una línia molt nítida entre les dues professions. La política és la gestió de l’espai públic i no et fiis dels qui propugnen la felicitat, mentre el que fa el periodista és formar, informar i entretenir, és a dir, gestionar l’espai de mediació. Que la premisa del polític és el servei públic, encara que sigui respectable l’afany de poder. Ens va parlar de la necessitat de la confiança, la transparència i la responsabilitat, però que la premsa ha esdevingut el quart poder degut els oligopolis o les agències. La neutralitat no existeix i cal cercar l’objectivitat que és inter-subjectivitat en el sí del pluralisme. Que cal esperar del polític reflexió i lentitud i saber gestionar l’error. Que s’ha d’esperar del polític entusiasme i vocació i que quan el polític plega, hauria d’auditar-se ell mateix, per exemple, s’hauria de preguntar com ha trobat els Drets Humans i com els ha deixat. Dintre d’aquest autoauditar-se ens va dir que aquesta secció que tenen alguns diaris de Defensor del Lector són una pantalla perquè el diari continua exactament igual.
Va acabar la seva magnífica intervenció en uns mots en anglès perquè rimen: Reasons to believe, reasons to leave (raons per creure, raons per deixar).

El Sr. Joaquim Triadú i Vila-Abadal (Llicenciat en Dret per la U.B.) va moderar el debat.

En la cloenda Jordi Pujol ens va dir que el poble basc valora millor els polítics que nosaltres, per a deixar la paraula a:

La darrera intervenció que fou del Sr. Juan Maria Atutxa Mendiola (ex President de l’Eusko Legebiltzarra-Parlament Basc), que va fer una, al meu parer, una emotiva intervenció en la que per a explicar “las condiciones que hay que reunir para dedicarse a la política” va fer una mena d’autobiografia, evidentment fent un cant a la seva ciutadania basca , tot avisant que el polític no ha de ser funcionari. Va parlar dels dos perills, el de qui busca la política com una feina quan ha acabat la carrera o els que hi van a l' estil Berlusconi. Que les idees han de ser la concreció dels ideals. Que allò indiscutible no interessa perquè el polític ha de ser humil. Va fer una observació interessant arran de les noves tecnologies, aprofitant per dir que certament el polític ha d’establir un lligam amb el ciutadà que representa, però que és erroni solucionar el tema creient que en té prou posant un blog.

Jordi Pujol va tancar la jornada dient que a Catalunya el prestigi de la política ha quedat tocat, però insistint que l'Estatut aprovat és millor que l'existent tot i que el país necessita una reflexió, una catarsi, lamentant que hi ha hagut reaccions inadmissibles, que hi ha intervingut massa gent, que les coses no han anat prou bé, però confia, igual que Atutxa respecte al País Basc, que les coses aquí també acabaran anant bé.

Les fotos de l'acte aquí

A la revista POSIBLE fa avui 29 anys

Encara que a vegades usava pseudònim, aquest tipus de cartes publicades a Madrid van originar que rebés més d'un anònim per correu.
El nom de Jaume Compte és un homenatge a Jaume Comte.

Comprenc que més d'un no ho llegirà perquè la lletra surt un xic massa petita, però si més no, aquí queda constància del que vaig fer quan encara no s'havia aprovat la Constitució i les aigües polítiques estaven molt remogudes, més que ara. Ara la política és de partidismes, aleshores er una altra cosa.

REMAKE, de Roger Gual

Acabo de veure la pel.lícula REMAKE. Direcció/guió: Roger Gual. Intérprets: Juan Diego, Sílvia Munt. Eusebio Poncela, Mercedes Morán, Mario Paolucci, Gustavlo Salmerón, Alex Bredemühl, Marta Etura, Juan Navarro. Espanya. 95 minuts.

Es tracta de la trobada que fa dues parelles amb els seus fills ja grans en una masia que trenta anys abans, eren joves, havien fet una vida una mica hippy i se suposa que havien fet allò tan desitjat aleshores com era l'amor lliure.

Aquestes parelles ara esta divorciades i surten doncs tots els odis i ràbies acumulades o, en el millor dels casos, adormides.

Els pares estan frustrats de com els hi han anat les coses i de veure que els seus fills tampoc no van bé, els fills empipats perquè quan els pares eren joves semblava que els donaven un món meravellós i resulta que ells també estan frustrats i fan pagar les seves faltes als pares.

Evidentment en el aquest match generacional es diuen coses intel.ligents, però pel meu gust la pel.lícula no està reïxida. No l'he disfrutada.