EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’octubre 09, 2006

Islamisme? Cristianisme? Civilització!


Arran de la llei francesa de prohibirció del vel a l'escola, El País em va publicar una curta carta en la que deia que l'escola és un lloc de formació i no de manifestació; de manifestació de la religió pròpia.

De tota manera admeto que era i és un posicionament tímid, diguem que l'argument era només perquè la polèmica estava centrada en el món escolar.

Tanmateix, m'ha plagut llegir l'entrada que ha fet l'ex-ministre britànic d'afers estrangers, Jack Straw, en el blog que té al Lancashire Telegraph, que com es pot veure a l'esmentat diari, ha generat una bona polèmica, a més de la que ja es veu a l'esmentada entrada. Abans de comentar aquest article, faig una consideració.

A on hem arribat els europeus no és un accident, bé o malament, som més que el resultat d'una religió per molt arrelada que sigui la base cristiana. La civilització europea és el resultat del conflicte entre Fe i Raó, Església i Estat, i més.

Dintre dels diferents valors que hi ha a Europa, que no tots tenen connotacions religioses, hi ha una norma no escrita de com s'entén anar pel carrer, vestit amb la cara descoberta. Fa més de dos segles hi va haver la llei d'Esquilache i tenim la disbauxa del Carnastoltes, però ben controlada, per tant, aquí no hi ha excepcions. Més ben dit, no hauria d'haver-ne.

Quan a Estambul vaig visitar una mesquita-no-museu, la meva dona i filla van haver d'anar al pis de dalt, mentre els homes anàvem abaix. Allà hem de ballar la seva música i venen aquí i volen seguir ballant-la perquè saben que aquí hi ha drets i llibertats, mentre nosaltres no tenim el coratge de fer prevaler les nostres.

L'article de Straw és un exemple d'exquisidesa per a intentar convéncer a la comunitat musulmana de la seva jurisdicció que es tregui el vel que tapa la cara. Ens explica que un matrimoni se li va presentar al despatx i la dona, amb la cara tapada i deixant només els ulls visibles, li va dir és agradable parlar amb vostè cara a cara. Clar, ell va somriure i es va dir tant de bo fos així.

Straw ens explica que aquest matrimoni són anglesos i parlen amb educació anglesa i accent anglès, que se sentiria incòmode si es tornés a repetir una situació semblant. No veu la diferència entre una entrevista cara a cara amb un rostre velat i una conversa telefònica, per tant, voldria que es reflexionés sobre el tema.

Malgrat el refinament de Jack Straw una musulmana li etziba que ha ensenyat ara la seva veritable cara. El que sol passar quan un gosa dir allò que molts pensen, però no tots.

I és que si nosaltres no ens armem del valor necessari per a defensar els nostres valors aviat es perdrà l'Europa que hem construït amb segles. Per Espanya corre un iman que voldria que es prohibís la festa de Moros i Cristians, de moment algun poble ja ha caigut en l'autocensura com ha passat a Berlín amb una òpera. Ahir, a Nova York van fer una desfilada el Moros- i-Cristians- d'Alcoi-sense moros, la bola es fa més grossa cada dia que passa.

Com dic a dalt, aquí no està en joc la religió de Mahoma o la de Crist. Deixem que els creients facin la seva amb el degut respecte a les altres creences i a les no creences perquè els agnòstics i els ateus existim. Existim sense necessitat de convéncer ningú, però amb dret a saber com és la cara amb qui parlo, a passar-m'ho bé fent una festa innocent amb uns amics disfressats de moros per uns dies o del que sigui per Carnastoltes o per a veure una òpera com es va concebre.
Tot això tan senzill només demana que siguem civilitzats.

diumenge, d’octubre 08, 2006

"Blanco", "End" pel Cullberg Ballet


Ahir, vaig estrenar la temporada teatral amb ballet al Teatre Nacional de Catalunya. Eren dos ballets presentats per la companyia sueca Cullberg Ballet que dirigeix Johan Inger. El primer Blanco (50 minuts) amb coreografia del mateix Johan Inger i després End (60 minuts) amb coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui.

Blanco m'ha sorprès satisfactòriament perquè confirma que la creativitat en el ballet encara és possible, al magnífic equip de ballarins sembla que no els afecti la llei de la gravetat i converteixen el gest en ball donant un contingut poètic al més petit moviment del cos o quan convé sembla que volin. El coreògraf ens diu al programa de mà que no vol explorar el joc o la joia, sinó la llibertat i crec que ho assoleix perquè poques vegades es veuen a l'escenari uns cosos movent-se amb tanta llibertat i, alhora, amb tanta precisió.

A l'acabar aquest ballet el públic ha aplaudit amb entusiasme, no podia ser d'altra manera.

End no m'ha plagut com l'anterior ni de bon tros i encara que, evidentment, els ballarins mostren la seva preparació, l'espectacle m'ha resultat ensopit.

Els dos ballets combinen dansa i paraula de tal manera que en alguns moments els ballarins s'adrecen al públic o parlen entre ells, però així com a Blanco les parts parlades han estat ben dosificades, en el segon han estat excessives fins anul.lar el ball pròpiament dit.


NOTA AL MARGE

El que em mou per escriure uns mots envers la memòria de Josep Faulí va més enllà de la mera ciutadania. Josep Faulí el vaig seguir quan escrivia al Diari de Barcelona i, posteriorment, el vaig seguir intensament com a primer director que va ser del diari AVUI, primer diari íntegrament en català des de la mort de Franco. En temps de Josep Faulí i Jordi Maluquer és quan més cartes meves es varen publicar a l'AVUI, per la qual cosa he d'estar agraït als qui em varen publicar.

divendres, d’octubre 06, 2006

Henry Moore a Caixa Forum


Reconec que no sóc capaç d'explicar perquè m'agrada l'obra de Henry Moore, tot i que he de dir que m'agrada més la de Chillida. No obstant això he aprofitat per anar un parell de vegades a l'exposició que de Moore es fa la Caixa Forum i que, evidentment, recomano. Tot i que no val a badar perquè acaba el dia 29 d'aques mes.

Està molt bé el que diu la wikipedia sobre aquest escultor, la recomano a qui llegeixi anglès. La viquipèdia no en dius res...

Qui tingui curiositat per l'obra d'aquest artista, a més de fer una visita a la Caxa Forum, li recomano que es passegi per internet perquè hi trobarà molta cosa. Com per exemple la web de Henry Moore Sculpture Center, Art Gallery of Ontario.

Aqui fotos

dijous, d’octubre 05, 2006

"HOAX", d'Eduard Márquez


Acabo de llegir HOAX, d'Eduard Márquez, d'Editorial Cruïlla, Barcelona, 1999. 95 pàgines. Sí, sí, es tracta d'un llibre de la Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR per A partir de 9 anys.

D'entrada he de dir, tal com ja vaig dir a la primera entrada del meu blog, que si escric en un blog és arran d'una emissió de BTV del programa Saló de lectura. Aquella vegada els contertulis eren blogaires perquè tema eren els blogs, del que no en sabia res. La cosa em va atreure i aquí i sóc.

En el cas d'ara els contertulis eren Eduard Márquez i Joan Pons. El motiu de la presència d'Eduard Márquez era la presentació del seu darrer llibre, La decisió de Brandes, que en aquest cas és un llibre per adults. Tanmateix Eduard Márquez, sense menystenir a Joan Pons, em va caure especialment bé per la seva humilitat i la seva seriositat davant el fet d'escriure i del perquè de la decisió de Brandes, però també va parlar de la gran dificultat que representa escriure per a infants.

Vaig anar doncs a la Biblioteca Lola Anglada, no perquè sigui Infantil, que té de tot, sinó perquè la tinc a cinc minuts de casa, per a demanar la Decisió de Brandes o un conte. Com el primer no el tenen em vaig endur HOAX.

De nen a casa no em van regalar mai un conte i encara que sembli estrany aquest ha estat el primer conte per a infants que he llegit. Val a dir que a la meva filla no li llegia contes, me'ls inventava, serà la bena teatral?

Reconec que la lectura de HOAX m'ha divertit i m'ho he passat la mar de bé i, per descomptat un s'adona que escriure per a infants és una altra cosa.

Per exemple: Són emig d'un bosc molt espès. Tot i que els arbres són força alts, hi ha prou claror. Com si les fulles, fent de mirall, es passessin les unes a les altres la llum del sol i la duguessin del cel fins a terra.

O: L'Eloi acluca els ulls i espera. Com sempre que té por, ho aprofitar per repassar les taules de multiplicar. -Nou per un, nou. nou per dos, divui...

O també:
-Set, sis, cinc...
Un brogit de motors omple la cabina. Com més va més eixordador.
-Quatre, tres, dos, u...
El coet tremola com una rentadora a l'hora de centrifugar.
-Zero!

No és magnífic?

dimecres, d’octubre 04, 2006

"Without a Net", de Michelle Kennedy


Acabo de llegir WITHOUT A NET Middle Class and Homeless (with Kids) in America, de Michelle Kennedy, editat per Penguin, Nova York, 2005. 212 pàgines.

L'obra es defineix com a memoir, és a dir, memòries i ha guanyat un premi literari. Es tracta de les memòries d'un curt període de temps, però que com ella diu a l'epíleg d'un perìode que sempre l'acompanyarà.

L'autora va tenir la típica infància de la classe mitja d'Amèrica a Vermont. Va anar a l'institut, va ser page en el Senat a Washington, es va casar amb un estudiant que era el seu primer amor i es van posar a viure en un barri de Washington (It was fun and romantic to be in love at sixteen). Aquest primer marit era un somniador i cap buit que tenia una bona feina i la va deixar per sentir-se lliure de totes les pressions de la vida moderna, sense tenir en compte que era casat amb tres fills, posant-se a viure en una caravana.

Michelle Kennedy després d'un greu accident -per negligència del pare- que podia haver costat la vida d'un filla deixe el marit i es converteix amb vint-i-quatre anys en una més sense sostre. No direm okupa perquè ella i els tres fills passaven la nit en un cotxe vell a la platja. (make a mental note to keep their toothbrushes in my packbag so next time they can brush in the restaurant bathroom. We don't bother with pajamas) I es guanya la vida fent de cambrera guardant les propines a la guantera del cotxe.

Quan truca a casa els pares per a ajut té la resposta que es mereix: No, Shell, it's not. I will not be one of those grandmothers who takes care of her children's children. They are your children. They are your responsibility.

Malgrat un començament immadur a mesura que agafa responsabilitats creix, estalvia i dona la campanada passant de cambrera a venedora de targes de crèdit d'una important entitat bancària, per la qual cosa ha de comprar-se roba i va a la secció business wear de segona mà i es vesteix per 5 $. Troba un home assenyat i es torna a casar després del divorci pertinent, que serà el pare dels tres fills més un.

Aquesta és l'essència de la història, que són unes circumstàncies que aquí són inversemblant, com és la facilitat que viure en un caravana, passar la nit en un cotxe a la platja i molts detalls més. El que sí val la pena assenyalar és que està escrit amb una gran humanitat i humilitat, això últim res a veure amb el Cuaderno Amarillo, Salvador Pániker, el qual ens parla amb orgull del seu penis.

L'autora ens parla de les seves febleses, dels seus moments baixos, fins i tot passa per un moment que voldria morir (I lie back down. I wish I could just die. Just float away. No money to worry about...) però que és superat al pensar amb els seus fills (I don't want to die because I don't want to not be a part of their lives).

Al contrari de les pel.lícules made in U.S.A., aquí, que és la realitat, no hi ha bons i dolents, ans al contrari, són moltes les persones que l'ajuden.

No crec que aquest llibre s'arribi a traduir, però no deixe de ser interessant perquè no és ficció i ens posa a l'abast un petit mirall dels Estats Units, que no és representatiu de tot el país, però prou d'una petita part, com tots els que reflecteixen la realitat, que sempre és parcial, però el llibre es pot dir que és també una història d'esperança perquè l'autora hi sobreviu gràcies a una mica de sort i molt de coratge. Al final ella triomfa, podríem que té un final feliç.

Per raons òbvies l'autora està conscienciada dels seus compatriotes i, sobretot, les compatriotes que amb dos fills representen el 85% de les famílies sense sostre, a qui dedica el darrer capítol.

Ara viu d'escriure, té una pàgina web que sembla que no va i un blog que és ben visible.

dimarts, d’octubre 03, 2006

Perquè la Xina?



Com en els darrers dos anys he viatjat força i des que estic a la blogosfera, el juliol de l'any passat, he reflectit els meus viatges en aquest bloc, és lògic deduir que, el viatge a la Xina que he fet aquest agost, és només un viatge més.

Evidentment, des del punt de vista econòmic i pràctic ha estat un viatge més, però voldria deixar reflectit en aquest diari digital que no és ben bé així.

El 1972 vaig comprar i llegir aquest llibre, l'ABC of Reading, d'Ezra Pound, editat per Faber el 1961. Aquest llibre em va fer interessar per la cultura xinesa. Posteriorment he sapigut que Ezra Pound era feixista, entre altres ho havia assenyalat l'Ernest Lluch, però això és al marge de l'interès per Xina que m'havia desvetllat. Un altre escriptor admirat per mi és T.S. Eliot del que em consta que també es va interessar per Xina.

Casualment veig en un altre blog la discussió que una cosa és la qualitat literària d'un escriptor i una altra la seva objectivitat o sensibilitat per a opinar coses concretes socials o polítiques. I això és aplicable tant a un bon escritor de vàlua nacional com els esmentats monstres de la literatura universal.

I encara vivint a Londres aleshores, vull dir pel 1972, recordo un programa de ràdio, de la BBC Radio 3, que va durar setmanes i que era també sobre la història i la cultura xineses, la qual cosa va reblar el clau sobre el meu interès per Xina, en aquest sentit recordo que en l'exàmen oral pel Proficiency English Certificate -no sé amb quina excusa- vaig parlar de Xina.

Aprofito per dir que els programes de Radio 3 eren captivadors i solien tocar la perfecció; si dic solien és perquè fa dècades que no la sintonitzo.

Durant 30 anys de la meva vida he estat descavalcat de la cultura xinesa; la meva cultura ha estat principalment la del mercat del cacau, la xocolata i el seu comerç exterior. Tanmateix, en els darrers anys m'havia fet la idea de tornar-m'hi a posar quan estigués jubilat.

El problema ha estat i és que vaig estrenar la jubilació just quan els estudis de xinès feien el gran salt endavant a casa nostra i l'Escola Oficial d'Idiomes té una demanda actualment que la fan pràcticament impossible si afegim que -com el xinès és considerat l'idioma més difícil del món- convé estudiar-lo abans dels vint anys...

Evidentment Xina no està de moda únicament aquí perquè més de 174 països han enviat més de 120.000 estudiants a les universitats xineses per a aprendre el xinès, sense comptar les no oficials i que es calcula que uns 30 milions de persones estudien el xinès fora de Xina, però a més l'estimació és que al cap de deu anys hi haurà 420 milions de xinesos que sabran anglès, la qual cosa implica que en vint anys el nombre de xinesos que parlaran anglès serà superior dels que tenen l'anglès com a llengua pròpia.

A la vista de tot això em conformo, que no és poca cosa, amb la cultura xinesa.

Com una mena de declaració de principis, l'interès per aquesta cultura rau en el fet que al ser tan diferent a la nostra des de tots els punts de vista, permet millor la distinció d'allò que és cultural amb allò que és natura humana perquè vivim en un món, més ben dit, en una Europa en la que una sèrie de valors ens són donats com naturals i de naturals no en tenen res.

No fa gaire, en una trobada de dirigents del món, un significat polític espanyol va dir que Europa viu en una plàcida decadència i no solament és decadència, sinó que a sobre ens creiem que som superiors a la resta. Així ens anirà. Tanmateix, encara que sigui des d'un posicionament diletante segueixo la pista que duu a Xina.

Nota: Després de pujar aquesta entrada a la blogosfera, m'he vist obligat a fer aquest afegit perquè acabo de rebre un correu que en el portal de Terricabras hi ha un monogràfic sobre Mao Zedong.

diumenge, d’octubre 01, 2006

NAXI PAPER



Acabo de llegir NAXI PAPER, editat per S.X.T. Culture Communication Co. Ltd. i The Management Commitee For the Protection of The World Cultural Heritage of Lijian Old Town.

Encara que no puc negar que m'agrada la fotografia, m'atreuen més els llibres amb dibuixos que no els de fotografies. Ara es pot dir que les fotografies avui ja estan en millors suports, com CD i DVD, però abans ja m'atreien els llibres amb dibuixos i NAXI PAPER n'és un, que he comprat a l'Institut Dongba, Lijian, Yunnan, Xina.

El títol del llibre té un doble sentit. 1) Paper Naxi perquè està fet amb paper naxi, és a dir, amb un sistema i uns materials ancestrals que s'han anat transmetent per generacions en la cultura Naxi Dong Ba. 2) Paper Naxi perquè és el en podríem dir a la britànica el Llibre Blanc de la Cultura Naxi.

A les meves entrades del 8 i 9 d'agost ja parlo de Lijian, però ara val la pena insistir-hi una mica perquè Lijian és la raó de ser del NAXI PAPER.

Com aquí és impossible de fer un resum del llibre, el que vull recalcar és que és una cultura que presumeix, en el sentit més noble, de ser pluricultural perque ha absorbit totes les cultures dels veïns.

On això més s'evidencia és amb la religió, la seva religió, el Dong Ba, es barreja amb les altres i a on ho tenen explícit és en un gran mural que se'n diu el Lijian Fresco i la pàgina 18 del llibre llegim: El mundialment famós Fresc de Lijiang conté històries mesclades de Budisme, Daoisme i Lamaisme en una única pintura. La manera creativa i atrevida és increïble i no podria ser imaginada en altres pintures religioses de Xina. La tolerància del poble Naxi envers altres cultures i la situació de Lijiang de Yunnan fent frontera amb Sichuang i el Tibet fa del fresc una combinació de les habilitats de les nacionalitats Han i Tibetana, Bai i Naxi. Això ens el el perquè estant amb tanta harmonia de color i de composició. El primer fresc d'aquestes característiques va ser fet el 1417, mentre aquí es posava en marxa la Inquisició.

Encara que el text traduït no faci menció del Confucianisme he de dir que he vist el fresc i també hi està representada aquesta religió. De tota manera en NAXI PAPER ens diuis a la pàgina 10 que A partir de la Dinastia Ming, el que manava a Lijiang va començar a aprendre de la cultura Han i incrementava la comunicació amb la zona principal´. Després que es canvià de política amb la Dinastia Qing, el Confucianisme va créixer i una classe d'intel.lectuals va aparéixer a Lijiang.

Des d'aleshores el Confucianisme ha format part també de la cultura Naxi.

Un altre aspecte interessant de la cultura Naxi és la seva escriptura, que com es pot veure més amunt és l'única que queda que sigui en pictogrames.

Per si aquest humil post sobre la cultura Naxi p Dong Ba és vist per un molt interessat, la línia que hi ha a dalt de tot del llibre NAXI PAPER no és impresa, sinó escrita a mà pel caligraf de la foto 879 del post del dia 9 d'agost, en aquesta línia hi diu: A Albert i Mercè.

La cultura i civilització naxi és una de les moltes que hi ha en un país tan gran com la Xina, però alhora és representatiu de Xina en el sentit que en tots els defectes que té el sistema polític i burocràtic xinès permet que es facin aquests gests de pluriculturalitat i que, per altra banda, es pugui fer legítima bandera de la plurireligiositat del país perque, al capdavall, el que passa a la zona naxi es pot dir que passa a tota Xina, el respecte a les diferents religions. La qual cosa no treu que degut a la maltempsada maoista la major part de la població sigui atea.

Lema naxi: Treballa com una formiga, viu com una papallona

Pàgines interessants del llibre i fotos relacionades amb la cultura naxi estan aquí.

divendres, de setembre 29, 2006

Un dia a Cuideiru



Com als peus de l'hotel hi ha l'estació de tren, tant la de la Renfe com la de la Feve, hem fet una escapada amb un tren de via estreta cap a Cuideiru (Cudillero), un poble mariner.

La gràcia d'aquest poble és que les cases estan com penjades a la muntanya i totes de cara al mar.

La major part del dia se'l va passar plovent i, per tant, no vaig veure gaire cosa. Les fotos que mostren un cel blau són fotos repetides perquè va sortir el sol quan ja marxava.

Això sí, a ca la Isabel es menja molt bé, o com diu un de Gràcia es menja de colló de mico.

Em permeto assenyalar l'hórreo perquè com es pot observar és diferent, en la forma i constitució, del que es construeix a Galícia.

Les fotos aquí

dijous, de setembre 28, 2006

Un dia a Xixon



Com la raó de volar cap a Uvieo (Oviedo) ha estat el fet d'haver trobat un vol molt econòmic gràcies a l'eufemisme que ara en diem les noves tecnologies, agafar el tren cap a Xixon (Gijón) no m'ha costat gaire, sobretot si es dona un cop d'ull a la primera foto de l'àlbum d'ahir.

A la que tenia confirmat el vol per Uvieo vaig mirar de seguida si hi havia un tren de rodalies per anar a Xixon amb la finalitat de veure Elogio al Horizonte, 1989, de Chillida, que junt amb El Peine del Viento y Elogi a l'aigua/Elogio al agua són de les obres més interessants i espectaculars d'aquest gran artista basc. Si es miren les meves entrades dels dies 5 i 6 d'Octubre de l'any passat, que humilment recomano, es pot veure que sóc un entusiasta de l'obra d'Eduardo Chillida.

Per la seva situació, davant el mar, les dues primeres són aquelles obres que un si passaria una bona estona gaudint del diàleg entre l'horitzó, el mar i les formes creades per Chillida. Encara que com deia ahir, aplaudeixo l'ajuntament de Uvieo per escampar d'escultures la ciutat, l'escultura de Chillida, posada en un parc vora el mar, deixe petita totes les de la capital juntes.

No sé si és pel mar o per la seva plaça major, però m'ha agradat més aquesta ciutat malgrat no tenir el glamour del premi principesc.

Les fotos aquí

dimecres, de setembre 27, 2006

Dos dies a Uvieo



Dos dies a Uvieo o Uviéu (Oviedo) donen prou de si per a fer-se una petita idea de la capital del Principat d'Astúries.

La ciutat té una interessant catedral i un hotel que és on s'estan totes les jeràrquies relacionades amb el Premi Príncep d'Astúries que él l'acte que dona més relleu a la ciutat. Una ciutat que a mi m'ha semblat tranquil.la i amb poca activitat.

Potser la meva visió és equivocada, però em fa l'efecte que encara és una ciutat en la que tots es coneixen i, per tant, per això m'ha semblat adient posar com a representació de la ciutat aquesta escultura de La Regenta que hi ha davant la catedral.

Encara que els millors restaurants asturians no estan a la capital, no deixe de ser un indicador que el que es considera el millor de la ciutat, el Raitán, sigui de cuina tradicional, a base de crema de nècores, el que en diuen pote -una mena d'escudella, la favada i porc senglar rustit. O sigui tres primers plats. Si el doctor Valentí Fuster ens està recomenant menjar la meitat del que ens posen, us asseguro que si anés a el Raitán ens diria una cinquena o sisena part, no exagero.

Sincerament aquesta sobrecàrrega alimentària és un indicador de la importància que es dona encara a la quantitat; la qual cosa no treu que, efectivament, es troben restaurants de la nova cuina, però que s'hagi de sortir de la capital és sorprenent.

Un altre aspecte és el de la llengua. Puc entendre les dificultats que té l'asturià o bable per implantar-se a la societat, però que encara hi hagi dubtes sobre el nom de la ciutat, de si Uvieo o Uviéu, em sembla indicador d'una certa atonia.

A favor podem dir que l'ajuntament ha fet un esforç notable per embellir la ciutat i la prova és que la ciutat és plena d'escultures, cosa que els ciutadans i visitants hem d'agrair.

Les fotos són aquí