Fa 31 anys que vam parlar i que em va publicar aquesta carta

Aquesta entrada d'avui al blog té dues justificacions. Encara que és costum meu posar al bloc una carta o un article quan just fa anys de la seva publicació, no poso tot els que podria posar, unes vegades perquè allò que vaig escriure ara no m'agrada i altres perquè me n'oblido.

Aquesta carta va aparéixer al número dee Novembre de 1975 a la revista SERRA D'OR i la tenia totalment oblidada.

He de dir que poques cartes que vaig enviar a SERRA D'OR van ser sempre publicades, però dona la casualitat que concretament aquesta carta que parla del cacau i algun altre aspecte de Guinea Equatorial va ser objecte d'una conversa telefònica amb Jordi Sarsanedas, que era redactor en cap de SERRA D'OR.

Com sabeu Jordi Sarsanedas ha mort, per tant, aprofito aquest petit detall per dedicar-li el meu record perquè amb aquella conversa va ser prou per veure en ell una persona oberta i interessada, per la qual cosa aquesta entrada és també el petit homenatge que li puc fer.

Ara que Jordi Sarsanedas ha esdevingut tristament notícia m'ha fet recordar la conversa i, lògicament, la carta que em va publicar.

Shakespeare's Night

La casualitat ha fet que fa poc en un altre bloc em referia a la Sala Muntaner com una, entre les petites, de les més valorades per mi tot i que en el moment d'escriure m'adonava que feia molt que no hi anava. Resulta que no hi anava perquè estava tancada per reformes i que el dijous va ser re-inagurada.

Per tal de donar-li certa solemnitat o, altrament dit, festivitat la direcció del teatre ha fet un muntatge excepcional de quatre jornades.

Shakesperare's Night és un muntatge dirigit per Ferran Madico en el que l'actriu Mercè Sampietro llegeix deu textos de les obres de Shakespeare, que van lligats amb les cançons de Shakespeare que canta la soprano irlandesa Ailish Tynan acompanyada del pianista britànic Iain Burnside.

Els textos triats corresponen a El Mercader de Venècia, Ricard II, El vostre gust, Hamlet i La Tempesta. M'ha fet especial il.lusió tornar a sentir passatges de Ricard II perquè des que la vaig veure per única vegada a Stratford-upon-Avon no he tingut cap altra oportunitat.

El treball de la soprano m'ha semblat meravellós i el del pianista, per no entrar en un terreny que no domino, només puc dir que m'ha semblat precís.

Què puc dir de Mercè Sampietro? La gran actriu que vaig aplaudir a rabiar amb Dissabte, Diumenge i Dilluns al TNC. Una actriu que a més és la Presidente de la Academia de Cine, que fa poquíssim la vaig veure a Salvador, doncs d'una actriu així només es pot dir que chapeau perquè encara que els textos els llegeix en fa de la lectura una lliçó d'art dramàtic.

Pel que fa a la re-inauguració de la sala admeto que està millor que abans, han pujat l'escenari, cosa que millora la visibilita, i han tret el bar que era el saldo d'haver estat una sala de festes abans de ser un teatre i sembla que les cadidres siguin noves, més bones.

Si no fa gaire he estat al desè aniversari del TNC, a veure si també puc veure que la Sala Muntaner fa deu anys i segueix portant a Barcelona bon teatre, que per cert, ha estat de les sales punteres de Harold Pinter, abans que li donessin el Nobel.

Addendum: Encara que no està relacionat amb l'acte, acabo de llegir, hores després d'haver escrit aquesta entrada al blog, que Mercè Sampietro va fer radioteatre a Ràdio 4 el 16 març 1980 amb l'obra L'espia, de Domènec Pastor, qui declara que la Mercè Sampietro en féu una interpretació brillant

DANSA AÈRIA AL TNC

Deu anys al TNC

Aquest diumenge el Teatre Nacional de Catalunya va fer 10 anys i ahir dilluns ho va celebrar. Com aficionat al teatre o theatergoer, com bonicament diuen els anglesos que tenen un mot per tot, em va fer il.lusió participar de la celebració perquè les celebracions agraden, m'agraden.

A més de l'inevitable cava i uns panets per acompanyar-lo com també tocava van haver unes paraules dels actors Carme Poch i Jordi Banacolocha, que a l'hora del pastís s'hi van afegir Sergi Belbel, Domènech Reixach, vam ser obsequiats en un espectacle de dansa aèria.

Ens van dir, que és cert, que al TNC hem vist de tot, teatre, dansa, acrobàcia, etc., però no dansa aèria.

En el post superior cliqueu a sobre del fotograma.

Avui és Sant Martí

L'Herald de l'Eixample és, de fet, un martinenc. No Martinenc com diminutiu de Martí, sinó com gentilici de Sant Martí de Provençals perquè és a on va passar els quasi primers trenta anys de la vida.

Parròquies dedicades a Sant Martí bisbe de Tours n'hi ha moltes, per exemple a Talarn, Palafrugell, Fontanilles, la Seu Vella de Lleida, Mallorca, Cerdanyola, Arenys de Munt, etc.

Sant Martí de Provençals aplega els barris de La Sagrera, El Clot, El Poble Nou, El Camp de l'Arpa, La Verneda i encara que sigui del Clot, com la seva parròquia és lletja sempre he servat una simpatia per la Parròquia que em deiem la de Sant Martí Vell, que és la que està a La Verneda.

No solament era cosa d'estètica sinó que La Verneda és relativament prop d'on vivia i de nen tot eren camps que a l'estiu, els qui no anàvem a la torre o al poble, anavem a descobrir món pels camps i horts de Sant Martí Vell i la seva parròquia.

La Parròquia de Sant Martí era coneguda també com l'Església de les Ferradures perquè la porta era plena de ferradures. Malauradament no se'm va ocórrer fotografiar la porta i no fa gaire vaig fer-hi una visita i em va decebre trobar-hi una porta moderna...

El fet és que Sant Martí, bisbe de Tours, va esdevenir sant perquè als començaments de la seva carrera, com a soldat, quan era cap de patrulla a la ciutat de Amiens al nord de París, es quan succesix el famós passatge de la seva trobada a les portes de la ciutat amb un captaire quasi mort de fred. Martí amb l’espasa tallà en dues parts la seva capa, i va cobrir el captaire amb l’altre meitat, Aquella nit segons Sulpico Severo, va somiar que Jesús li cobria les espatlles amb la seva capa.

Les dues fotografies estan fetes el 2 Febrer 1963, poc després d'una nevada. I valgui dir l'obvietat que la primera foto avui seria impossible perquè l'espai està ple de cases, cases que empresonen la parròquia.

Al cap d'un any tornarem a celebrar Sant Martí i si un Martí em llegeix: Felicitats!

"Salvador", de Manuel Huerga

Ahir vaig veure Salvador. Dirigida per Manuel Huerga. Repartiment: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Tristán Ulloa (Oriol Allau), Leonardo Sbaraglia (Jesús), Joel Joan (Oriol), Leonor Watling (Cuca), Ingrid Rubio (Margalida) Celso Bugallo (pare de Salvador), Mercedes Sampietro (mare de Salvador). Porductor: Jaume Roures. Gènere: Drama. País: Espanya.

He anat tard a veure aquesta pel.lícula perquè em feia un efecte estrany. Quan va ser executat, l'any 1974, jo era un més d'allò que Richard Nixon va definir com la majoria silenciosa i, per tant, estava a la lluna de tota lluita clandestina i només sabia allò que diu La Vanguardia.

Manuel Huerga ha dit que Salvador Puig Antich era el símbol d'una generació i jo en discrepo. Possiblement va ser un símbol per aquells joves que des de l'Universitat o des d'una gran empresa (Seat, Harry Walker) es mobilitzaven, però a l'entorn en que jo em movia (administratiu) Salvador era el nom d'una víctima més de la dictadura, però sense cap mitificació. Aleshores jo treballava a Santa Eulàlia, L'Hospitalet, i es va parlar una mica a l'hora de dinar i encara perquè el comptable deia ser marxista.

Després d'haver llegit els articles que el diletante anarquista Joan de Sagarra ha escrit a La Vanguardia, només podria dir-li que jo tampoc vaig anar a la porta de La Model. Em permeto assenyalar que Salvador era anarquista.

Joan de Sagarra -com des del blog de la júlia- ha parlat de la passivitat dels altres partits polítics davant de la previsible pena de mort. Jo aquí no hi tinc res a dir, com he dit, estava a la lluna d'aquestes coses.

Per mi la pel.lícula té dues parts, la primera és un documental i la segona emociona com una pel.lícula i això comença quan a casa el pare del Salvador arriba la trucada que ha estat definitivament condemnat a mort.

Això no treu que els actors estan en el seu paper i d'una manera especial el germànic-català Daniel Brühl que ja havia vist a Bood Bye, Lenin!

Passatge d'en Sagristà

Tot i que és difícil aplaudir sempre el que fa l'Ajuntament de Barcelona, cal admetre que la tasca de millora, encara que lenta, dels passatges mereix una remarca.

I més en aquest cas perquè no està de més que l'Herald de l'Eixample, de tant en tant, sigui coherent amb el seu nom i faci una mica d'altaveu de les coses que milloren a l'Eixample més proper.

Això ve a tomb perquè com es pot veure per les dues fotografies el Passatge d'en Sagristà ha estat endreçat i mereix que se sàpiga perquè està a menys de cent metres de casa meva.

La primera fotografia està feta des del carrer París -el meu- i la dels llums encesos des del carrer Londres.
mera

"Scoop", de Woody Allen

Fa pocs dies he vist:

Fitxa tècnica
Títol original: Scoop. Direcció: Woody Allen Guió: Woody Allen Intèrprets: Scarlett Johansson, Woody Allen, Hugh Jackman, Ian McShane Distribució: On Pictures Estrena: 27 d'octubre de 2006
Sinopsi
Una estudiant de periodisme investiga, amb l’ajut d’un mag, la suposada doble vida d’un jove aristòcrata perquè té pistes irrefutables que es tracta d’un assassí.

A Woody Allen li passa el mateix que passa en aquells artistes que tenen un públic fidel, que tenen l'èxit garantit encara que, com passa en aquesta pel.lícula, que per molt intranscendent, inversemblant i caricaturesca sigui, doncs resulta diveretida i té la seva gràcia.

Una pel.lícula perfecte pels qui van anar al cine la nit de la castanyada i és que se n'en riu del mort i de qui el vetlle perquè la trama l'inicia quan un gran periodista que està mort aprofita una representació de màgia per a informar a una estudiant de periodisme que ha descobert una assassí en sèrie.

Aquesta pel.lícula està entre les menys aconseguides, té una mica de Match Point (2005) i una mica de Crimes and Misdemeanors (1989), però aquestes són molt bones i la de la castanyada és molt fluixa, però reconec que com sóc addicte a Woody Allen l'he gaudida perquè m'agrada el seu humor jueu i perquè m'identifico amb aquest personatge que sol crear d'ell mateix, que com jo, es tira pedres a sobre.

Crec que la feina de casting no ha estat gaire acurada perquê tant com Scarlett Johansson c om Hugh Jackman no resulten encertats en els seus papers encara que la primera ara estigui a cresta de l'ona, no acaba d'encaixar i el noi resulta una mica pal.

Magic of the Dance

Abans d'ahir vaig veure l'espectacle MAGIC OF THE DANCE, que avui diumenge fa la darrera representació al Barcelona Teatre Musical, l'antic Palau Municipal d'Esports.

No hi ha cap dubte que qui vulgui apreciar el ball faré bé d'anar-hi, però amb la premisa que es tracta de gaudir del ball i res més que el ball.

L'espectacle, més ben dit, el ball es fonament amb les danses populars irlandeses que són realment populars, vull dir encara molt arrelades al poble i he pogut comprovar que en una festa, si hi ha irlandesos, ells i elles acaben ballant les seves danses. I val a dir que en el ball tradicional irlandès hi conflueixen vàries tradicions, de les que destaca el tap dance, que és el dominant a l'espectacle.

Magic of the Dance es fa ressó d'aquestes i en aquest sentit, l'espectacle és recomenable, però, per raons òbviament i purament comercials, l'espectacle va acompanyat, sense abusar-ne, d'una veu en off que ens diu grans paraules, algunes de les quals, qui tingui curiositat, les pot escoltar si va a l'enllaç que he posat més amunt, és a dir, la pàgina web.

La dansa popular irlandesa és, a parer meu, freda, gens sensual, per tant, paraules i expressions com the power of love, to overcome the devil, the human passion of love and death, resulten ridícules.

Resumin l'espectacle té pretensions intel.lectuals, però de fet és buit de contingut; tanmateix qui hi vagi veurà uns ballarins que no tenen res a envejar a Fred Astaire perquè evidentmen el claqué ocupa una bona part de l'espectacle i els organitzadors han pres les mesures per a què el so del taconeig ens arribi perfectament.

L'argument de l'obra o la seva excusa intel.lectual és que una història romàntica neix a les terres celtes amb tota la càrrega de la bruixeria i que per sortir de la fam abandonen la seva illa verda per anar a Nova York, la pàtria del enterntainment, que en definitiva és el que ens dona Magic of the Dance.

Una posta de sol

Fotografia feta l'Agost del 1999.