"La Reina", de Stephen Frears

Ahir vaig veure LA REINA, Títol original: The Queen. Any 2006. Durada: 97 minutos. País Regene Unit, França i Itàlia. Gènere: Drama. Director Stephen Frears. Intérprets: Helen MIRREN, Michael Sheen, James Cromwell, Sylvia Syms, Paul Barrett, Forbes KB, Helen McCrory,


Amb aquesta pel.lícula Stephen Frears va guanyar en el darrer festival de Venècia el premi Fipresci de la crítica internacional, l'Osella Dorada pel millor guó i la Copa Volpi per la millor actriu, Helen Mirren o sigui La Reina.

I és que Helen Mirren com a reina té més dignitat que el personatge que representa.

La trama de la pel.lícula és la trifulga entre el govern de Sa Majestat i Sa Majestat arran de la mort de Lady Di a París, de la manera i circumstàncies que tothom sap.

Crec la pel.lícula té dos trumfos. El més notable és que els diàlegs al si de la monarquia o al si del govern són versemblants, de tal manera que un es pot imaginar que la dona de Tony Blair tinc un aire republicà i que el Duc d'Edimburg estigui més interessat en caçar un gran cèrvol que ha vist que no pas en considerar quines són les queixes del poble britànic envers la monarquia arran de tot el tripijoc que va envoltar a la Princesa de Gal.les abans i després de morir.

L'altre trumfo és l'ambientació de tot plegat, de tal manera que un es pensa que és dins del Palau de Buckingham o del de Balmoral o del nº 10 del carrer Downing. I té el seu encant veure a Blair amb la canalla o la reina passejant pel palau o mirant la tele, només ens ha faltat veure-la menjar amb tupperware, que és com ho fa.

No cal dir que la pel.lícula llueix de l'inevitable humor anglès i constato que unes sis vegades em va fer esclatar de riure per la finura de la ironia, una ironia que és la manifestació del cinisme.

Les caracteritzacions estan molt bé en general i són magnífiques les de la Reina, del Duc i de la primera dama.

Encara que per a anar al cine em deixo influir pels crítics de cinema, en aquesta ocasió em vaig deixar influir per Enric Juliana, un dels millors analistes polítics de La Vanguardia, que el darrrer diumenge deia : "La escena de la libreta de Cambell és una de la más interesantes de The Queen, película que hay que ver, por la extraordinaria interpretación de Helen Mirren y por ser una gran lección de política. Una de esas lecciones que sólo pueden dar los británicos..."

Una altra Anita O'Day si us plau...

Aquest passat dijous va morir Anita O'Day que em fa l'efecte és a la qui dec la meva afició al jazz, encara que aquestes coses són difícils de precisar el fet és que quan era un xaval vaig anar amb un amic al cine del carrer Pelai a veure una pel.lícula el títol de la qual és Jazz on a Summer's Day (1960), que és un reportatge del Festival de Jazz de Newport del 1958.

No m'equivoco de gaire que vaig veure aquesta pel.lícula quan tenia uns divuit anys i que poc després començava anar al Jamboree de la plaça Real.

En aquesta pel.lícula o més ben dit, a l'esmentat festival de jazz van actuar també altres grans del jazz, però ella amb el seu gran sentit musical passa a la història com la més gran cantant blanca de jazz i que no té res a envejar a les grans com Billie Holiday, Ella Fritzgerald o Dinah Washington. Com a cantant tenia un veritable geni per a la improvització i el seu Tea for two és una relíquia.

Anita O'Day ha estat la cantant de jazz amb la carrera més llarga de la història, que va des del 1940 fins el 2000. en la seva carrera ho ha vist tot i entre en el selecte grup de les persones que han estat entrevistades per la patum dels entrevistadors nordamericans: David Frost.

La seva actuació al festival esmentat tenia, indubtablement, una gràcia especial. Com es pot veure pel video anava com una veritable dama: vestida de negra, pamela negra amb plomes blanques i es cobria les seves llargues mans amb uns guants blancs i com es pot veure a l'acaba s'acomiada del públic fent aquella genuflexió que jo de noi només veia a les senyoretes i senyores de l'aristocràcia barcelonina.

Avui, no m'he pogut estar de tornar a veure la seva actuació que m'ha emocionat.

Podeu llegir en català que la inefable Madonna farà d'Anita O'Day en una pel.lícula.

Aquí hi ha informació d'ella en castellà

Espìes catalans i de tot un poc

A la meva entrada anterior comento el llibre Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit i dic que a tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.

Doncs malgrat aquest bona intenció em vaig deixar un que és interessant per una raó ben senzilla, esdevingué el primer President de la Generalitat de Catalunya que he conegut com a ciutadà, l'Honorable Josep Tarradellas, que el servei d'intel.ligència britànic anomenava com lipstick (pintallavis).

Domènec Pastor escriu que La faceta d'un Tarradellas com a espia doble -per l'estil del que va fer Joan Pujol, però amb mil vegades més risc- restà sempre a l'ombra... no es manifestà fèrtil com el de Pujol, però el superà -repetim-ho- amb escreix en audàcia.

M'ha semblat escaient esmenar l'oblit de l'anterior entrada per dues raons. Primer de tot perquè un error s'ha d'esmenar, però també perquè com es tracta un personatge d'ara no voldria que es pensés que tinc tírria a Tarradellas, ans tot el contrari.

En l'entrevista que l'autor del llibre li va fer a França a l'octubre del 1976, Tarradellas li digué Si voleu saber quin és el tret principal del meu tarannà, us el diré: sóc pragmàtic. M'interessa el futur, no el passat. Sóc positivista. M'importen els fets, no les teories, Em deleixo per construir, no per xerrar. Hi ha molta feina a fer. Vull gent amb empenta i que mai no es rendeixi.

I l'autor escriu d'ell: Pronunciava "Catalunya" amb respecte, però mancat de sentimentalisme. De tot en volia xifres. I els mots "botifler", "quintacolumnista" i "traïdor" no li feien fred ni calor.

Ahir pel migdia, a la tertúlia que hi havia a BTV sobre el discurs de José Montilla el que més em va cridar l'atenció va ser l'elogi que li feu Manuel Millán del Partit Popular perquè va trobar un discurs tarradellista just en el mateix sentit que acabem d'apuntar com a característica de Tarradellas.

Albert Rivera diu a la de BTV que no ha estat mai militant del PP, sinó simplement simpatitzant, i ens fa tot una lliçó de la diferència entre una cosa i l'altra, però l'esmentat militant del PP ens diu que tenia ganes de pujar ràpid i quan va veure que hi havia una doble tàpia ho va deixar. Tenia pressa i es va ajuntar amb el professor Francesc de Carreras i amb un comediant que admiro com comediant, per fer un partit.

Després de l'èxit electoral de Ciutadans tothom ha corregut a fer escarni dels socialistes perquè es va considerar que la majoria dels vots per Ciutadans provenia dels socialistes. Ara resulta que la majoria provenien del PP i per això ara hi ha aquest foc creuat entre el PP i Cs que si galgos o podencos sobre les passades simpaties d'Albert Rivera envers el PP. I es despenja en portar les coses als tribunals. Ja veiem que el flamant president de Ciutadans va fort.

Per a tancar aquest entrada torno al principi. La molt culte Júlia Costa em comenta a l'entrada anterior que Domènec Pastor Petit és un gran especialista en espionatge. Evident. En cas contrari Edicions Proa no li hauria editat el llibre i fer un llibre és una inversió. Val a dir que l'esmentat llibre no solament és un treball de biblioteca -erudició?-, sinó que l'autor s'ha entrevistat amb molts dels espies esmentats, fins i tot va parlar per telèfon amb la Blonde, que no cito, però que va donar lloc a una obra de radioteatre que va interpretar Mercè Sampietro, el títol de la qual era L'espia.

Efectivament Domènec Pastor és l'expert català en matèria d'espionatge i contraespionatge industrial. Tanmateix, les darreres pàgines del llibre semblen d'un altre llibre. I aquí ja no en podem dir que l'autor sigui un expert, la qual cosa escric amb apreci i simpatia perquè el tema que exposa és interessant, però molt subtil i subjectiu.

Si l'expert britànic que va contractar el català Viadiu per fer d'espia ho va fer perquè el va veure jugar al bridge, vol dir que potser tot hi cap. O no? Què ens diu Domènec Pastor a l'EPÍLEG?

Hi ha alguna relació -íntima, subtil, no aclarida- entre la vocació escènica i la capacitat, la sensibilitat i l'abnegació en tasques de la guerra secreta?


Pot diagnosticar-se que s'observa a Catalunya un brou de cultiu més apropiat que a la resta de la Península pels temes o activitats de misteri? Experimentem els catalans per les coses ocultes, enigmàtiques i subterrànies una inclinació i una aptesa especials?


I moltes preguntes més que fa. El tema és interessant i les observacions de l'autor també. Sense l'ús de grans paraules toca el tema de l'essència del poble català, per la qual cosa, seria bo que el llibre fos molt llegit, amb més seny que rauxa, amb el mateix seny que l'autor. Antropologia? Psicologia social?

"Els espies catalans", de Domènec Pastor Petit

Acabo de llegir Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit. Editat per Proa, Barcelona, Octubre 2006, 307 pàgines.

Es tracta d'un llibre realment molt interessant, que té un detall molt simpàtic, que he scanejat. A la primera pàgina hi ha la signatura de l'autor amb la dedicatòria: Als lectors de la Biblioteca Anglada i, tanmateix, a les bibliotecàries llurs, sempre competents i amables. I com és la biblioteca que tinc al darrera de casa ho he dir.

Al llarg del llibre hi desfilen personatges interessantíssims o curiosos. A tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.

No hi ha cap dubte que el personatge més interessant és el barceloní Domènec Badia (1767-1822) tot admetent que és d'una època que no hi havia espies en el sentit actual del mot. La seva desgràcia va ser que era d'un país desgraciat: Espanya. La personalitat de Domènec Badia era immensa, una mescla d'Ulisses, Maquiavel i Napoleó. Aquest home arribà a Tànger degudament disfressat i es presentà com Ali Bei-el-Abbassi, príncep de la família dels abbàssides, descendent del sant i gloriós profeta.

Aquest engany durà quatre anys i amb l'engany fou rebut sempre per la màxima autoritat del lloc i li regalaren esposes. Indutablement, si Ali Bei hagués estat anglès, podem estar segurs que la història colonial anglesa hauria estat encara millor, però un desautoritzat Carles IV i un incompetent Ferran VII van convertir en no-res l'obra d'Ali Bei. Les seves memòries abans de ser editades en castellà es varen editar en francès, anglès, italià i alemany, tot un símptoma.

El primer espia remarcable és indubtablement Jaume Mir, un emigrat català que vivia a Bélgica. Durant la Guerra Europea (1914-8) va ser espia a favor dels aliats. La seva tasca va ser essencial perquè gràcies a ell i, per descomptat als seus enllaços, les bombes angleses o franceses queien el lloc exacte, una fàbrica d'armes o un port de submarins.

Aquest home passava cada dia la frontera amb Holanda per a introduir diners i documents, ho duia en un doble-fons del carro, carro que era escorcollat intensívament pels alemanys, per descomptat que en aquest punt mèrit era del fuster. De tota manera al final va caure en un parany dels alemanys i va ser condemnat a mort, però gràcies a una gestió d'Alfons XIII a prop del Kàiser se'n salvà.

La història de l'espionatge no ha donat a Mir la fama que es va meréixer...

Un cas d'alguna manera interessant és Josep Bertran i Musitu. Ell i el seu fill van posar en marxa l'espionatge en aquest país, en aquest cas es tractava de fer-ho al servei de Franco. En la seva òrbtita hi havia Cambó, d'Ors, Joan Estelrich, Octavi Saltor, entre altres.

La tasca de l'equip és que quan ens referim a Guernica solem blasmar la Legió Còndor, la qual es renta les mans perquè es va limitar a fer el que deien els papers rebuts...

Com diu l'autor els Bertran són una família catalana en la que totes les generacions parlen castellà, cosa de la que en puc donar fe perquè n'he conegut a la tercera, el José Felipe.

Un cas esmentat és el prosista Josep Pla, que era de l'equip de Bertran, com també el dibuixant Valentí Castanys i Carles Sentís.

S'esmenta Jaume Miravitlles per la part de la Generalitat. En aquest sentit cal dir que si Salvador Dalí l'hem conegut com a franquista, no sabrem mai si convençut o puro teatro, el cas és que es va oferir a Jaume Miravitlles.

De Pla no consta res concret perquè ell va passar pàgina d'aquella època, quan se li preguntava sempre responia mofeta i no aclaria res.

També hi desfila Ramon Mercader, l'assassí de Trotski. Un militant obedient de les consignes del partit, de Stalin i, sobretot, de la seva mare, que és qui li va influir ideològicament i pràcticament.

En el sentit més complet del mot espia, es pot dir que l'espia per excel.lència va ser Joan Pujol. I no solament a nivell català, sinó global, com cal dir ara.

Joan Pujol era Garbo pels aliats i Arabel pels alemanys. Va ser un doble agent i fins al final va ser premiat pels dos bàndols. Encara que Garbo tenia un gran equip al seu darrera, més ben dit, al seu costat, operava còmodament des d'Anglaterra, va ser qui amb el seu enginy va enganyar els alemanys i els va convèncer que el desembarc es faria a Calais i no a Dunquerque, engany que facilità la victòria.

Es pot dir doncs, sense exagerar, que Joan Pujol ha estat l'espia més important de la història universal.

No seria just acabar aquest panorama sense esmentar Francesc Viadiu, que des d'Andorra va ajudar a passar molts pilots caiguts i d'altres cap Espanya, per despr´çes passar a Portugal i tornar a Anglaterra i tornar a lluitar.

Viadiu va rebre un diploma de gratitud del general Dwight D. Einsenhower. L'any 1952 quan tornà a Barcelona, estigué tancat a la presó durant onze mesos.

Llibre molt recomenable, especialment pel que fa als personatges esmentats.

Felicitats Restaurant Saüc

Encara que L'HERALD DE L'EIXAMPLE no és, ni pretén ser, un blog gastronòmic, sí que vol ser una mica el blog de l'Esquerra de l'Eixample perquè tot l'Eixample és massa gran.

Ahir va ser notícia que uns quants restaurants han guanyat alguna estrella Michelin. Des d'aquí vull felicitar al Resutaurant Saüc perquè és el primer de l'Esquerra de l'Eixample. Vull dir el primer de veritat perquè Can Gaig ve d'Horta i Lasarte hem de considerar que l'estrella és del País Basc com és catalana l'estrella del Sant Celoni de Madrid.

Mentre que els del Saüc es van establir fa anys a Passatge Lluís Pellicer i fent allò que diem la feina ben feta la reputació gastronòmica ha anat pujant i tal com es preveia ha guanyat una estrella. Si en guanyarà més o no, crec que no és important.

Més d'una vegada he escrit que en aquest país no se sap fer manteniment, per tant, si es guanya una estrella Michelin, l'essencial és doncs mantenir-la, que no és poca cosa.

La propietat del restaurant és una parella i em plau poder dir que ella com a mínim és del barri de tota la vida perquè va fer l'EGB a la mateixa escola que la meva filla, per tant, són gent del barri.

Fa 31 anys que vam parlar i que em va publicar aquesta carta

Aquesta entrada d'avui al blog té dues justificacions. Encara que és costum meu posar al bloc una carta o un article quan just fa anys de la seva publicació, no poso tot els que podria posar, unes vegades perquè allò que vaig escriure ara no m'agrada i altres perquè me n'oblido.

Aquesta carta va aparéixer al número dee Novembre de 1975 a la revista SERRA D'OR i la tenia totalment oblidada.

He de dir que poques cartes que vaig enviar a SERRA D'OR van ser sempre publicades, però dona la casualitat que concretament aquesta carta que parla del cacau i algun altre aspecte de Guinea Equatorial va ser objecte d'una conversa telefònica amb Jordi Sarsanedas, que era redactor en cap de SERRA D'OR.

Com sabeu Jordi Sarsanedas ha mort, per tant, aprofito aquest petit detall per dedicar-li el meu record perquè amb aquella conversa va ser prou per veure en ell una persona oberta i interessada, per la qual cosa aquesta entrada és també el petit homenatge que li puc fer.

Ara que Jordi Sarsanedas ha esdevingut tristament notícia m'ha fet recordar la conversa i, lògicament, la carta que em va publicar.

Shakespeare's Night

La casualitat ha fet que fa poc en un altre bloc em referia a la Sala Muntaner com una, entre les petites, de les més valorades per mi tot i que en el moment d'escriure m'adonava que feia molt que no hi anava. Resulta que no hi anava perquè estava tancada per reformes i que el dijous va ser re-inagurada.

Per tal de donar-li certa solemnitat o, altrament dit, festivitat la direcció del teatre ha fet un muntatge excepcional de quatre jornades.

Shakesperare's Night és un muntatge dirigit per Ferran Madico en el que l'actriu Mercè Sampietro llegeix deu textos de les obres de Shakespeare, que van lligats amb les cançons de Shakespeare que canta la soprano irlandesa Ailish Tynan acompanyada del pianista britànic Iain Burnside.

Els textos triats corresponen a El Mercader de Venècia, Ricard II, El vostre gust, Hamlet i La Tempesta. M'ha fet especial il.lusió tornar a sentir passatges de Ricard II perquè des que la vaig veure per única vegada a Stratford-upon-Avon no he tingut cap altra oportunitat.

El treball de la soprano m'ha semblat meravellós i el del pianista, per no entrar en un terreny que no domino, només puc dir que m'ha semblat precís.

Què puc dir de Mercè Sampietro? La gran actriu que vaig aplaudir a rabiar amb Dissabte, Diumenge i Dilluns al TNC. Una actriu que a més és la Presidente de la Academia de Cine, que fa poquíssim la vaig veure a Salvador, doncs d'una actriu així només es pot dir que chapeau perquè encara que els textos els llegeix en fa de la lectura una lliçó d'art dramàtic.

Pel que fa a la re-inauguració de la sala admeto que està millor que abans, han pujat l'escenari, cosa que millora la visibilita, i han tret el bar que era el saldo d'haver estat una sala de festes abans de ser un teatre i sembla que les cadidres siguin noves, més bones.

Si no fa gaire he estat al desè aniversari del TNC, a veure si també puc veure que la Sala Muntaner fa deu anys i segueix portant a Barcelona bon teatre, que per cert, ha estat de les sales punteres de Harold Pinter, abans que li donessin el Nobel.

Addendum: Encara que no està relacionat amb l'acte, acabo de llegir, hores després d'haver escrit aquesta entrada al blog, que Mercè Sampietro va fer radioteatre a Ràdio 4 el 16 març 1980 amb l'obra L'espia, de Domènec Pastor, qui declara que la Mercè Sampietro en féu una interpretació brillant

DANSA AÈRIA AL TNC

Deu anys al TNC

Aquest diumenge el Teatre Nacional de Catalunya va fer 10 anys i ahir dilluns ho va celebrar. Com aficionat al teatre o theatergoer, com bonicament diuen els anglesos que tenen un mot per tot, em va fer il.lusió participar de la celebració perquè les celebracions agraden, m'agraden.

A més de l'inevitable cava i uns panets per acompanyar-lo com també tocava van haver unes paraules dels actors Carme Poch i Jordi Banacolocha, que a l'hora del pastís s'hi van afegir Sergi Belbel, Domènech Reixach, vam ser obsequiats en un espectacle de dansa aèria.

Ens van dir, que és cert, que al TNC hem vist de tot, teatre, dansa, acrobàcia, etc., però no dansa aèria.

En el post superior cliqueu a sobre del fotograma.

Avui és Sant Martí

L'Herald de l'Eixample és, de fet, un martinenc. No Martinenc com diminutiu de Martí, sinó com gentilici de Sant Martí de Provençals perquè és a on va passar els quasi primers trenta anys de la vida.

Parròquies dedicades a Sant Martí bisbe de Tours n'hi ha moltes, per exemple a Talarn, Palafrugell, Fontanilles, la Seu Vella de Lleida, Mallorca, Cerdanyola, Arenys de Munt, etc.

Sant Martí de Provençals aplega els barris de La Sagrera, El Clot, El Poble Nou, El Camp de l'Arpa, La Verneda i encara que sigui del Clot, com la seva parròquia és lletja sempre he servat una simpatia per la Parròquia que em deiem la de Sant Martí Vell, que és la que està a La Verneda.

No solament era cosa d'estètica sinó que La Verneda és relativament prop d'on vivia i de nen tot eren camps que a l'estiu, els qui no anàvem a la torre o al poble, anavem a descobrir món pels camps i horts de Sant Martí Vell i la seva parròquia.

La Parròquia de Sant Martí era coneguda també com l'Església de les Ferradures perquè la porta era plena de ferradures. Malauradament no se'm va ocórrer fotografiar la porta i no fa gaire vaig fer-hi una visita i em va decebre trobar-hi una porta moderna...

El fet és que Sant Martí, bisbe de Tours, va esdevenir sant perquè als començaments de la seva carrera, com a soldat, quan era cap de patrulla a la ciutat de Amiens al nord de París, es quan succesix el famós passatge de la seva trobada a les portes de la ciutat amb un captaire quasi mort de fred. Martí amb l’espasa tallà en dues parts la seva capa, i va cobrir el captaire amb l’altre meitat, Aquella nit segons Sulpico Severo, va somiar que Jesús li cobria les espatlles amb la seva capa.

Les dues fotografies estan fetes el 2 Febrer 1963, poc després d'una nevada. I valgui dir l'obvietat que la primera foto avui seria impossible perquè l'espai està ple de cases, cases que empresonen la parròquia.

Al cap d'un any tornarem a celebrar Sant Martí i si un Martí em llegeix: Felicitats!