EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de juliol 21, 2007

El Papa de Roma

Aquesta foto és d'EL PAIS d'ahir, que és el diari que compro els dissabtes. Al peu de la foto diu: Benedicto XVI, ayer, en Lorenzago di Cadore, al norte de Italia.

Es diu que una imatge val més que mil paraules, el problema és que no tots hem de triar les mateixes paraules. Suposo que alguns veuran el Papa concentrat amb la seva fe envers la Mare de Déu, que com sabem és immaculada des del segle XIX.
Personalment aquesta imatge de l'actual Papa em fa un efecte de la més pura i simple idolatria. Veure una persona culte i venerable davant uns objectes de fusta que representen un templet amb una figura humana em fa l'efecte d'un home que és el cap d'una secta potser propera a new age perquè l'entorn dels arbres ajuda a aquesta mena d'emoció.

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, China

dimecres, de juliol 18, 2007

LEONCE + LENA


de Georg Büchner. Pep Pla, director. Carme Serrallonga (revisada per Feliu Formosa), traducció. Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sánchez intèrprets. Eugenio Szwarcer, escenografia. Bàrbara Granados, disseny de so i composició musical Antonio Belart, Sala Muntaner.
Una de les coses que més crida l'atenció és que tots els personats estiguin interpretats per dones, la qual cosa al principi em xoca, però a la vista del treball no solament no hi ha res a dir, sinó que s'plaudeix en gust.

Es tracta d'una obra que sembla més aviat una ximpleria, però que a poc a poc ens va posant sobre la tela de judici el comportaments de la naturalesa humana, com són aspectes al voltant de la comunicació i dels idealismes.

dilluns, de juliol 16, 2007

PENSA / PIENSA / THINK


L'altre dia vaig ser al Centre d'Art Santa Mònica i vaig fer aquest parell de fotos, que no penso comentar perquè penso que pensis tu pel teu compte. I si vols fer-te més cabal visita la web i si no en tens prou el millor que pots fer és anar-hi.
Com no té res a veure amb el pensar a la primera foto diu L'art és per a tothom, però només l'élite ho sap. A la segona foto diu Documenta X ha tingut productors de cine, Documenta XI ha tingut poetes, Documenta XII cuiners.

divendres, de juliol 13, 2007

Allò que no diu la CNN


No tinc cap dubte que en molts aspectes EUA és el país de les llibertats entre les que destaca el que sigui possible duu una vida alternativa al marge del sistema, com en el seu moment varen ser els hippies o la centenària secta dels amish. I per descomptat el dret que té cada ciutadà a duu armes perquè no pot estar en inferioritat de condicions que un membre dels cosos armats, com la policia o l'exèrcit. Tanmateix, no tot acaba aquí.

Temps era temps que les revistes NEWSWEEK i TIME eren discretament al servei del govern, és a dir, que en determinats casos de la Casa Blanca sortia un comunicat que aquestes revistes havien de publicar de forma exquisida per a què no es notés la mà negra.

De tota manera hem de reconéixer que com EUA no és una dictadura estil Hitler/Stalin hi ha persones amb sensibilitat que poden actuar, com per exemple, el Centre de Drets Constitucionals, que en termes relatius la gran majoria de la ciutadania ignora, però allà hi és, i tant de bo cada país tingués un equivalent.

Si un es pregunta com és possible que l'any 2003 el 75% dels nordamericans creia correcta la guerra d'Iraq perquè estava convençuts d'allò de les armes de destrucció massiva, la resposta és senzilla, la propaganda del sistema. El que passa és que la veritat és tossuda i tots sabem com han evolucionat les coses des que va començar la invasió. Se'ns va dir que era per fer un món més lliure i ha esdevingut just a l'inrevés, l'amenaça islamista és més temible que mai. I l'esmentat 75% s'ha anat reduint a poc a poc i ara podem veure que s'ha quedat en un 36%. No fa això reflexionar sobre la democràcia avui?

En el suplement CULTURA de La Vanguardia, d'abans d'ahir, hi ha un interessantíssim article signat per Xavier Montanyà sota el títol Los blogs, arma de resistencia. En aquest article fa una observació molt interessant, a la primera guerra del Golf la principal font d'informació que vam tenir nosaltres els civilitzats, lliures i demòcrates va ser la CNN, és a dir, interessada. Ara la cosa ha canviat. La blogosfera ha canviat el món i si alguns portem un blog és perquè no ens agrada fer els mots creuats, com entreteniment, hi ha persones que escriuen en un blog com un crit de guerra o d'auxili.

No és un crit personal normalment, ho fan perquè les condicions socials i polítiques del lloc on viuen són d'alt risc. Aquest és el cas que assenyla Xavier Montanyà.

I seguint la petjada de Xavier Montanyà he visitat el blog d'una dona iraquí de 24 anys, es tracta de Baghdad Burning. El que hi trobem és esfereïdor i emotiu, és un crit de dolor i ràbia, ella ens diu Recordo Bagdad abans de la guerra -un podia viure a qualsevol lloc. Nosaltres no sabíem què eren els nostres veïns, ni ens importava. Ningú preguntava per la religió o per la secta. Ningú es preguntava el que era considerat sense cap importància: ets tu suní o xiita? (I remember Baghdad before the war- one could live anywhere. We didn't know what our neighbors were- we didn't care. No one asked about religion or sect. No one bothered with what was considered a trivial topic: are you Sunni or Shia?)

Ara la seva preocupació és marxar del seu país amb la seva família, ho parlen cada dia i no saben com fer-ho. Anar a l'aeroport és arriscat. I per descomptat també es fa aquelles preguntes trivials que es faria qualsevol, com quins llibres m'emportaria i quins discos m'acompanyarien per a poder escoltar la música del meu país, la música que sentia mentre em bressolaven.
De què va servir la invasió d'Iraq? Ja ens ho van dir, fer un món més just. I el resultat és un món pitjor. Com ens diu aquesta blogaire el seu país és una presió. I el món és més insegur que mai, els EUA ens fan canviar els passaports si hi volem entrar i a més hi ha uns controls estrictes en la importació d'aliments, medecines i cosmètics).

I si abans lloava els EUA com el país de les llibertats, ara aquestes estan limitades. José Maria Aznar, que arran de la guerra va referir-se a l'antiamericanisme infantil, arran del GAL va dir que en la lluita contra el terrorisme no hi poden haver atajos. Doncs resulta que el fiscal general de l'estat Attorney General of the United States John Ashcroft es va treure de la màniga la USA PATRIOT ACT, que no és altra cosa que fer possible la presó de Guantánamo i la limitació de moltes de les llibertats que fins fa poc ha gaudit el poble americà.
Al final Ashcroft va deixar el càrrec, però és interessant veure de quina manera més assèptica ho deia la CNN : ... La llei Patriòtica, que els qui estan a favor diuen que ajuda al govern a lluitar contra el terrorisme i els crítics que infringeix les llibertats civils. (...Patriot Act, which backers say helps the government in its fight against terrorism and critics say infringes on civil liberties.


NOTA: Per si de cas, i sense ànim d'ofendre els que ja ho saben, el títol d'aquesta entrada és una còpia parcial d'una obra del periodista Gaziel que es diu Allò que no diu La Vanguardia. I per altra banda la foto OPERATION DESERT STORM vol dir OPERACIÓ TURMENTA DEL DESERT, que és la de la primera guerra del Golf.

dijous, de juliol 12, 2007

"No será la tierra"


del mexicà Jorge Volpi. Editat per Alfaguara, Madrid 2006, 516 pàgines.

Començo dient que he gaudit moltíssim aquest llibre, però avís a navegants, tot i que idealment les normes per a la seva lectura es pot dir que valen per tots els llibres, en aquest molt més. Cal llegir-lo amb molta atenció, paciència i el més seguit possible.

M'explico.

La novel.la té vàries vessants i una d'elles és la científica, exactament biològica perquè un dels seus eixos són les recerques per a guarir el càncerm i fer la seqüència informàtica del Programa Genoma Humà. També hi ha el tema de com el Fons Monetari Internacional tracta els països del Tercer Món com Zaire, Mèxic i, de fet, Rússia i com aquests l'hi fan la pirula.

Hi tenim també la caiguda del mur de Berlín i la caiguda de l'U.R.S.S., que vol dir l'aparició a l'escena mundial de dos països nous: Alemanya (una) i Rússia (màfia capitalista). També tenim retalls de Greenpeace i el seu Rainbow Warrior i les protestes antiglobalització de Seattle. Sense faltar l'actuació d'un tauró de Wall Street i una voluntària a Palestina. I l'accident de Txernòbil.

Resumint hi ha un repàs d'allò més important del darrer segle, tot enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.Volpi és molt critic amb la globalització, amb el progrés que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una élite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders.

No hi manca la poesia i l'onirisme d'algun personatge.

Podría dir-se que és la novel.la de la globalització per excel.lència -potser hi ha una altra- i duta també com en el cine va inaugurar-se amb la pel.lícula Vidas cruzadas (Short cuts), 1993, de Robert Altman.

dimecres, de juliol 11, 2007

"Qubo Gas" a la Fundació Miró



Possiblement la Fundació Miro, la de Barcelona és clar, és un dels llocs que hi vaig més sovint i dels que em sento quasi com a casa. M'agrada molt com està dissenyada i la cafeteria actual no té res a veure amb aquell petit taulell que havien tingut al costat de l'escala que duu a la sala d'actes. Ara és una terrassa ample que em permet fer el cafè tranquil.lament abans d'entrar a veure l'exposició temporal.
Tot això que s'afegeix a l'interès de l'obra exposada.
Qubo Gas és el nom d'un equip format per tres artistes que treballen a França. L'obra l'exposen a l'Espai 13.
En la seva obra utilitzen diferents mitjans, tant els tradicionals dibuixos amb retoladors com les aquarel.les, però també treballen amb la informàtica.

Com les fotos que hi poso no són gaire bones, recomano un cop d'ull en aquest Parc d'Aquarel.les fet per al programa Net Art de la Tate Modern, de Londres.
Els collages fets amb aquarel.les són d'una especial delicadesa i que recorden la pintura japonesa i els treballs fets amb ordinador deixen clar que és un mitjà que pot amb totes les disciplines, que ens fa petit els qui tenim la sort de veure només com comença la informàtica.

En qualsevol cas qui vagi a la Miró a veure l'obra de Sean Scully, que no passi de llarg de l'Espai 13, que també val la pena i acaba abans.

dilluns, de juliol 09, 2007

"Long Life"


del Nou Teatre de Riga. Direcció Alvis Hermanis. Intérprets Guna Zarina, Balba Broka, Kaspars Znotins, Girts Krumis i Vilis Daudzins. Teatre Lliure, Salva Fabià Puigserver.

A la pel.lícula ÉL el director Luis Buñuel demostrava que el ridícul malaltís de la gelosia pot fer-nos petar de riure, de tal manera que és de les pel.lícules que més he rigut malgrat ser un drama. Amb aquesta obra de teatre Long Life (Llarga Vida), que no pot ser més patètica també va fer riure a bona part del públic.

L'escenari representa els tres ambiens en que viuen cinc vells, dues parelles i un home sol. És un espectacle visual sense paraules que comença quan és el matí i encara són al llit roncant i acaba quan ja s'ha fet fosc i tornen al llit.

Com a vells que representa que són, estan discapacitats i veiem les dificultats que tenen per a fer les diverses coses quotidianes, com vestir-se, menjar, cagar, rentar-se o posar la tele entre altres moltes coses.

Com a tot arreu, a Letònia tampoc és moda parlar dels vells i com diu el director no hi ha revistes que en parlin, les revistes són per a les dones joves. Aquí, en el millor dels casos, si es parla dels vells és com a mercat. I s'arregla amb allò de tercera edat, edat dorada, etc.
Ahir diumenge va ser la darrera funció.

diumenge, de juliol 08, 2007

"Mies"

He vista al TNC l'espectacle de dansa de la companyia NATS NUS DANSA. Idea i direcció Toni Mira. Creació i interpretació: Fàtima Campos, Gema Díaz, Emili Gutiérrez, Joan Palau, Noemí Ventura i Toni Casas.

L'obra es presenta com un homenatge a l'arquitecte Mies van der Rohe, que els barcelonins coneixem pel Pavelló d'Alemanya de l'exposició del 1929 que ara tenim reconstruït davant de CaixaForum. I també per haver dissenyat la cadira Barcelona.
Se'ns explica que l'esperit renovador que l'arquitecte Mies van der Rohe va infiltrar en les arrels de l'art modern ha tocat també el coreògraf Toni Mira, director de la companyia Nats Nus Dansa. Profundament interessat per la filosofia que desprèn l'obra de l'inventor del minimalisme, Toni Mira ha viatjat a les ciutats gratificades amb la seva arquitectura.
"Vaig fer el que no havia fet mai: vaig demanar una beca que em permetés viatjar per observar i comprendre d'una manera subjectiva els edificis que va construir a Nova York, Chicago, Berlín... bé, i també a Barcelona, esclar!", diu Toni Mira. D'aquest viatge físic i emocional n'ha sortit Mies, un espectacle que fusiona la dansa amb l'arquitectura.
Tot haver apreciat en alguns gests dels dansaires una influència de l'entorn immediat, podríem dir les suposades parets de l'habitatge, així com pel final de l'obra ens apareix la cadina Barcelona que serà objecte per a què els dansaires facin alguns moviments a sobre de la cadira, cosa que és relativament habitual en el món de la dansa, fins i tot del cabaret, he de dir que jo no he sabut veure aquest homenatge a l'arquitecte.
El que sí he vist és un bon espectacle de ballet, en treballs força innovadors, per la qual cosa hi ha una creativitat innegable, acompanyada d'un cert humor. I tampoc em puc estar d'aplaudir a l'equip de ball en general i en particular un home, del que no sé el nom, però em va impressionar l'extraordinària preparació física que és capaç de fer passar per dansa el que podria ser molt bé gimnàstica d'élite.

A qui també aplaudeixo és a Miquel Ruiz, com a responsable de l'escenografia, especialment per l'escena del bosc amb riu, sense convertir l'escenari en un pessebre nadalenc.