ENSAM

d'August Strindberg. Direcció: Teresa Vilardell Producció: Vania Produccions Versió: Pep Paré Il·luminació: Lluís Martí Producció: Grec’08 Intérprets: Pere Arquillué, Tamara Cunill, Ferran Vilajosana. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya

Com a part de la programació del Grec, aquesta vegada ha tocat anar al TNC, per a veure aquest sucós monòleg per part de Pere Arquillué en el que hi mostra una molt bona dicció i una magnífica veu, una veu d'home madur, com correspon al personatge.

Al voltant de Pere Arquillué es mouen dos personatges. Un el de Dona que representa diverses facetes del paper femení i per l'altra un xicot, que és alhora el pianista i representa, d'alguna manera la joventut. Mentre el personatge central va deixant surar el que di dicta la memòria i l'ànima.

Una obra amb un llenguatge ric amb matisos i contingut. Una obra profunda, com no podia ser d'altra manera venint de la mà de Strindberg.

Curs on-line de fotografia digital Nikon

Fa força temps que vaig comprar una càmera digital Nikon que em permetia fer-me del Club Nikonistas, la importància del qual és que et permet fer un curs on-line de fotografia digital. Aquest curs està dirigit professoralment per l'escola de fotografia IDEP de Barcelona.

Aquest curs està compost de quatre nivells i que per passar al segon nivell cal haver aprovat el primer. Així successivament, tanmateix per passar el Nivell IV no hi ha exàment, sinó un projecte en el que hom pot triar, per exemple jo vaig triar paisatge urbà, però podria haver estat paisatge natural, retrat, experimental o reportatge. I dins de la proposta un tema, que jo vaig triar posar la ciutat és moviment.

Malgrat ser conscient que per les característiques del curs om ja pot suposar que no és de gran volada i que també té, inevitablement, un tint comercial no treu que avui per la tarda m'ha fet molta il.lusió rebre l'email en el que he acabat el curs i rebré el corresponent diploma.

Tot i que vaig enviar nou fotos, en poso aquí quatre. La primera té la gràcia que al final de les bicicletes del Bicing, passa pel centre de la plaça Espanya la camioneta del Bicing;

a la segona tenim un cotxe que passa davant d'una casa georgiana de Dublín

a la tercera un noi vola davant del MACBA

i la darrera és la simple sortida del metro.

Com sempre, el professor d'IDEP, comenta les fotos, em permeto assenyalar que arran del senzill tema de la darrera foto em suggereix que doni una ullada a les fotografies d' Alexei Titarenko, doncs ja ho sabeu.

EL REI LEAR

de William Shakespeare. Traducció Joan Sellent. Direcció Oriol Broggi. Intérprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babou Cham, Oriol Guinart, Pep Jové, Carles Martínez, Òscar Muñoz, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, Xavier Serrano i Ramon Vila. Biblioteca de Catalunya.

Aquesta és la meva segona anada al Grec d'enguany. El lloc és aquest espai de la Biblioteca de Catalunya que té dins de l'Antic Hospital de la Santa Creu i val a dir que la nau gótica en la que es desenvolupa l'obra és perfecte per aquest text.

Com fa poc que he vist aquesta mateixa obra en castellà al TNC pel Centro Dramático Nacional podria semblar una repetició d'espectacle, però aquesta és precisament una de les grans diferències entre el teatre i el cinema. Encara que hi ha excepcions tots sabem que la Sabrina de Sydney Pollack és un remake, una còpia, de la de Billy Wilder, en el teatre, especialment si es tracta d'autors com Shakespeare i encara més si es tracta d'una de les peces més completes d'aquest autor, aleshores podem dir que cada producció del Rei Lear aporta alguna cosa que la fa especial i aquest és el que assoleix Oriol Broggi amb aquest Rei Lear.

Efectivament la tasca del dicrector és d'aplaudir perquè encara que també sigui un mèritque cal compartir amb l'actor val a dir que Joan Anguera en el paper de Rei Lear, Paula Blanco en el de Cordèlia i, pel meu gust, molt especialment el de Oriol Guinart en el de bufó contribueixen, junt amb la resta a regalar-nos un Rei Lear més que digne.

És art l'art per encàrrec?

Tal com deia La Vanguardia d'ahir diumenge deia que la nit blanca de Montjuïc va ser un èxit de públic. Jo també vaig ser-hi i efectivament va ser un veritable èxit. Feia goig veure com una munió de gent baixava per a anar a un espectacle mentre una altra baixava cap a un altre espectacle o un museu.

Va haver per tots els gustos i, com deia la meva filla, per tots els públics. El jardí botànic amb les seves espelmes en petits testos feia goig i veure com entrava la gent al MANAC era insòlit.

Fins aquí tot molt bé i no hi ha cap dubte que Montjuïc és un espai dins de la ciutat que permet perfectament acollir actes d'aquesta mena sense perjudicar el moviment natural de la ciutat.

Tanmateix hi ha un aspecte que em va decebre profundament. Fa més de trenta anys vaig llegir en una revista teatral anglesa que burocracy is death (burocràcia és mort). Evidentment el tema de fons era la creació artística.

Tots sabem els conflictes cultural i polítics que envolten la indústria del cinema o l'activitat teatral.

El cas és que el que em duu a Montjuïc eren els espectacles de Els Comediants i el de La Fura dels Baus. No conec com l'Ajuntament de Barcelona va establir els aspectes tècnics i artístics del que es va fer a l'Estadi Olímpic que va ser pres per la casa Bacardí i, evidentment, Bacardí va aprofitar l'oportunitat per fer el que li va semblar si és que va pagar el lloguer de l'estadi.

El cas és que l'espectacle d'Els Comediants va ser francament fluix i el tema de fons era que s'havia d'anar a caçar el rat penat i que un cop en el seu poder que tragués el foc de les seves entranyes. El rat pena és la marca registrada de Bacardí... I al final de l'espectacle una veu deia mojito, el còctel que es fa suposadament només amb rom Bacardí... Clar que va està ben els focs artificials, però per això no calen Els Comediants.

El de La Fura dels Baus va ser molt més discret, vull dir, pel que fa a la publicitat. Evidentment també va haver alguna referència al rat penat, però cal dir que l'espectacle aeri va ser plàsticament bell. Tenia les tres estrelles, justificava la visita.

Això no treu que sigui lamentable que dos grups artístics d'aquesta categoria es vegin obligats a fer un espectacle en el que el patrocinador imposi d'una manera tan descarada un aspecte del contingut, clar, tot jugant en què el rat penat és un animal nocturn i que la ciutat celebrava una nit d'estiu, plena de calor, foc, màgia i amor.

Fa avui 28 anys a la revista L'HORA

Avui fa 28 anys a la revista TRIUNFO

La Sagrada Família, Gaudí i l'AVE

Abans que comencessin les queixes per les obres de l'AVE perquè posaven en perill la Sagrada Família, segons alguns l'obra cimera de l'arquitecte Antoni Gaudí, molts veïns de Barcelona que temien que aquestes obres podrien causar greus sinistres en el seus habitatges ja havien iniciat la seva campanya contra aquestes obres.

Una prova d'això és aquesta foto (1 maig 2005), en la que uns dels balcons és meu. De fet jo aleshores vaig fer campanya per a què més veïns poséssin el cartell dient que l'AVE anés pel Litoral. I per descomptat la prova fefaent és la tasca que des del 2005 duen a terme els de la Plataforma l'AVE pel Litoral.

El ressò ciutadà d'aquesta campanya va ser pobra i dos anys després les forces vives de la nostra estimada Barcelona es varen adonar que l'AVE no era bo per a la Sagrada Família i seria pel Setembre del 2007 que vaig rebre un correu d'un dels organitzadors de la campanya contra l'AVE en funció de la Sagrada Família.

L'escrit en qüestió va ser per mi ofensiu perquè el motiu essencial de la campanya era la Sagrada Família, tot donant explicacions de la importància arquitectònica de l'obra, però el fet graciós és que hi havia una frase dedicada al fet que també afectava a molts veïns de Barcelona i jo em vaig preguntar si era possible que no sabessin res de la Plataforma l'AVE pel Litoral. Era clar, era diàfanament clar, era barrudament clar que la menció sobre el mal que podria fer l'AVE a moltes llars de barcelonins era per pura apariència per donar un toc d'humanitat o potser fins i tot de cristianisme.

Alguns diuen que hi havia un mòbil polític pel que fa els salvadors de la Sagrada Família, ja sabem que en aquest país tan petit en el que quasi tots ens coneixem es fa difícil de dir, però és innegable que la Sagrada Família és més un negoci que no una altra cosa i estic convençut que si Gaudí era un arquitecte devot, com sembla pels qui el volen fer sant, s'esgarrifaria de veure en què s'ha convertit el seu (?) temple expiatori. En aquest sentit em permeto transcriure el que diu el diccionari de l'Encliclopèdia : 3 RELIG Restauració, mitjançant una acció humana, de les relacions entre l'home i la divinitat, deteriorades pels mancaments humans.

Política o negoci? No ho sé, però que alguna cosa està podria a la plaça de la Sagrada Família no hi ha dubte i és que 27 milions d'euros de calaix el 2006 justifiquen moltes coses.

Per altra banda no cal ser gaire entès en art o en l'obra gaudiniana que l'obra que s'està fent per a acabar el temple no té res a veure amb l'estil de l'arquitecte de Reus. En aquest sentit només cal dona un cop d'ull a la foto.

Si a la tomba de Shakespeare podem llegir la seva maledicció a qui gosi tocar els seus ossos, és una llàstima que Gaudí no hagués deixat escrita una cosa semblant a qui toqués les pedres de la seva obra.

Suposo que a causa del rebombori per les obres de l'AVE ha fet que molts no diguéssim res de com s'està maltractant l'obra de Gaudí perquè haver-ho fet s'hauria interpretat que es prenia partit a favor de l'AVE quan no és aquesta la qüestió, per això entenc que ha arribat el moment de dir les coses i això és el que han fet els directors del Museu Reina Sofia, Fundació Miró, Fundació Tàpies, Fundació Espai Guinovart, Fundació Vila Casas, els presidents del FAD i de l'Institut d'Estudis Catalans, així com de la Fundació MACBA, són alguns dels signants del manifest, titulat "Deixem Gaudí tranquil!".

Aquest manifest és la guinda que posa en evidència les contradiccions i hipocresia que envolten l'obra gaudiniana, que de sant a maçó s'ha dit de tot, la qual cosa m'és indiferent, el problema és que també s'ha fet de tot.

Com veí afectat per les obres de l'AVE no vull que ocasionin cap sinistre, però si l'AVE s'emportés pel davant la part més nova de la Sagrada Família estic segur que Gaudí aixecaria el cap per esclatar a riure.

Història del soldat

d'Igor Stravinsky/Charles Ferdinand Ramuz. Escena NIgel Lowery i Amir Hosselnpour. Direcció musical Virgínia Martínez. Intérprets: Míssia, Marilu Marini i Angel Pavlovsky. Ballarines: --Anna Pons, Fàtima Campos i Nagore Somoza. Teatre Grec.

Dintre del Grec d'enguany aquest és el primer espectacle que s'ha fet en el propi Teatre Grec de Montjuïc.

Confesso que no he gaudit com un espera, però a la vista de les crítiques tan adverses que s'han fet al Grec he vist cosa molts pitjors. Encara que el plantejament del conte no m'ha agradat no treu que com a conte filosòfic que és s'hi fan observacions prou interessants, especialment al fina de l'obra, per altra banda tot i que no em considero un home de música és evident que la música encaixa molt bé en una obra d'aquestes característiques.

Per altra banda, he d'aplaudir aquesta portuguesa -amb ascendents catalans- que canta fados magistralment i que en aquesta obra hi posa la potència de la seva veu, cosa que dona força al seu paper de narradora. De tota manera el que més m'ha agradat és el treball d'aquestes tres ballarines que semblen una mena d'autòmates, però a 3000 r.p.m.

Marsella viva !

La casualitat ha fet que hagi trobar Marsella més animada que de costum tot i que ja se la veu prou animada. El cas és que el dia 21 s'hi celebrava la Festa de la Música, suposo que és una manera de celebrar el solstici d'estiu, i també la festa (major?) del barri La Panier, que és el barri castigat per Hitler.

Les dues primeres fotos són fetes a Le Panier, mentre que la tercera no, però això a la pràctica no tenia cap importància perquè com hi havia la Festa de la Música es feia sentir per molts llocs de Marsella. Així mentre tenim uns que fan una mena de moixiganga, tenim uns gitans que amb les seves trompetes interpretent música romaní i una dona posant la seva magnífica veu a cançons de jazz i estàndards americans.

I no cal dir que com el dia 21 és dissabte totes les discoteques i bars del passeig marítim estaven al màxim d'animació.

Tanmateix, si això era poc, la casualitat addicional va ser que aquest 21 de juny els carrers cèntrics de Marsella eren plens de les quatre barres catalanes. De moment vaig pensar que amb una mica de retard els marsellesos s'havien adonat de la meva presència i em retien vassallatge, però el motiu era que al vespre hi havia un partit de rugby entre els de Perpinyà i els de Clermont i malgrat que hi havia més senyeres que les ensenyes dels altres, l'endemà vaig assabentar-me que els meus compatriotes van perdre.

Malgrat la derrota de l'equi català em va plaure veure que a la nit, tant els de Clermont i de Perpinyà feien xerinola junts i no vaig veure la més petita mostra d'enemistat entre les parts contendents. Va ser esport de veritat.

Marsella i un petit pensament d'història

Arran del llibre d'Història de Barcelona, deia que una ciutat és el resultat de l'ambició, no sempre noble, i de sang. De Marsella en podem dir el mateix.

Com ens recorda aquesta placa al port, Marsella fou fundada 600 anys a.C pels grecs que van arribar de Focea, Àsia Menor. No hi van anar amb la mateixa ambició que Juli César o Hernán Cortés, hi van anar només a comerciar, és a dir, una ambició noble.

La segona foto ens recorda els marsellesos que van tornar de la guerra de l'Àfrica del 1918, a on molts compatriotes hi van deixar la sang.

El significat del que tenim per la tercera foto està explicat per una placa que diu MEMORIAL DE LA DEPORTATION DE L'INTERNEMENT ET DE LA RESISTANCE. CE MEMORIAL A ETÉ ERIGÉ A L'INITIATIVE DE LA FEDERATION NATIONALE DES DEPORTÉS ET INTERNÉS DE LA RESISTANCE A.D.I.F. A LAMEMOIRE ET DES VICTIMES DE LA BARBARIE HITLERIANNE. IL A ETÉ INAUGURÉ LE 23 AVRIL 1983 PAR MONSIEUR GASTON DEFFERRE MINISTRE DE L'INTERIOR MAIRE DE MARSEILLE.

Tanmateix cal precisar que la barbérie hitleriana té certes ramificacions. Tal com s'explica en el Memorial el Camp de la Mort, Quai de la Tourette, capital i immobiliaris marsellencs abans de la guerra van suggerir endorrocar el barri del port, però aquest intent va fracassar.

El fet curiós és que Hitler va considerar Marsella una xacra i es va proposar treure tots els jueus i tota la gent de malviure d'aquesta ciutat. A tal efecte en combinació amb la policia francesa es varen destruir més de cent edificis que els especuladors ho havien intentat abans.