UN ENEMIC DEL POBLE, de Henrik Ibsen

Teatre Lliure, Montjuïc

Qualificació: 7

LA ROSA TATUADA, de Tennessee Williams

Traducció de Carlota Subirós. 

Intèrprets: Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Alícia González Láa, Antònia Jaume, David Marcé, Bruno Oro, Marta Ossó, Clara Segura, Teresa Urroz. 
Cants i composició vocal: Pere Sais. So: Damien Bazin. 
Direcció: Carlota Subirós. 
Teatre Nacional de Catalunya

"A més, Tennessee Williams toca, a entrants dels anys cinquanta del segle passat, l'encara tabú avui de la incineració i fa de l'urna mortuòria —tan utilitzada i banalitzada en humor negre seixanta anys després— una de les escenes que esmicolen el drama que amaga 'La rosa tatuada'.

La posada en escena de Carlota Subirós de 'La rosa tatuada' utilitza el recurs d'una escenografia giratòria. La fórmula que facilita la tècnica moderna dels cavallets de fira permet a la directora situar un espai reclòs, com el de la modesta casa de Serafina delle Rose, del dret i del revés, enmig d'un macroespai fosc i negre de l'amplitud i la profunditat de l'escenari de la Sala Gran del TNC que en aquesta ocasió fa d'espectre exterior de la casa que amenaça la protagonista, Serafina, a l'interior.

I aquí hem arribat: a aquesta Serafina delle Rose que interpreta l'actriu Clara Segura i que un es pregunta, tenint en compte que és la primera vegada que es representa l'obra en català, quan de temps s'ha deixat covar en el repòs escènic fins a trobar l'actriu potser més magnaniana per no provocar un trauma en els cinèfils del blanc i negre.
.

Clara Segura —que s'emporta els bravos dels espectadors del dia a dia a qui arriba plenament— està envoltada d'una companyia que fa més de cor grec que mai i que només se n'escapa com a excepció l'altre protagonista: el senzill camioner immigrant, Alvaro Mangiacavallo (interpretat per Bruno Oro), i a qui Serafina veu de cos com la reencarnació del seu marit mort a trets, també camioner i contrabandista a hores perdudes, però reproduït en un cap i cor que qualifica de babau. Per sort, no tan babau com pot semblar, perquè Bruno Oro, potser per no fer malbé tampoc la memòria de Burt Lancaster del blanc i negre, modera i frena el personatge per no caure en un retrat apallassat.

De la formació coral, cal dir que se n'escapen també David Marcé i Marta Ossó, el mariner Jack que festeja Rosa, la filla adolescent de Serafina, i que provoca que aquesta fugi de casa per donar sortida a la salvatgia que porta dins i que s'ha desfermat del tot el dia de la seva graduació a l'Institut, després del llarg temps de dol depressiu de Serafina, tancada a casa, fent feinetes de modista per a les dones del veïnat fins que descobreix la mentida que es transforma en veritat sobre la doble vida del seu marit mort." (Citació parcial del que escriu Andreu Satorra al seu blog:

http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tncgran.html#2689

FUM, de Josep Maria Miró

Intèrprets: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun.

Escenografia: Enric Planas. Ajudanta escenografia: Marta Soto. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Vestuari: Albert Pascual. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudant direcció: Daniela Feixas.
Direcció: Josep Maria Miró.
Coproducció de Bitò Produccions i TNC.
Teatre Nacional de Catalunya 

Es tracta d'una obra de teatre elegant. Elegant en el sentit antic de la paraula. No hi ha cap exabrupte, ningú es despulla i no es diu cap grolleria. Una obra perfecte pel Teatre Romea dels anys seixanta, en la que les senyores amb els seus abrics d'astracan no s'harien escandalitzat perquè no hi haurien entès res.


Aquesta elegància només és per a què llisqui millor el fum pesat, irrespirable de l'ambient, creat per una actriu sòlida com la Carme Elias, que no fa altra cosa que embolicar la troca a base de la mentida, però unes mentides que llisquen de forma que l'interlocutor no ho percep tot. Nota que ella és un monstre, però quan les coses les diu una dona educació, elegància i bella, aleshores la víctima no té manera de sortir-se'n.

No hi ha dubte que és una sort que l'autor de l'obra sigui el mateix que la dirigeix, d'aquesta manera s'eviten les "interpretacions" lliures del Calixto Bieito de torn. I certament es nota que el director sap molt bé el que té entremans, com la crueltat del gest de Carme Elias quan treu un petit ós d'una bossa de paper: poques vegades he vist un gest al teatre amb tanta maldat.

Sí, maldat és la paraula perquè aquesta obra, que podria signar Harold Pinter, té una càrrega amoral que resulta dura de respirar. El cas interessant és que l'autor ha donat el paper de fer de dolent a la persona que des del punt de vista físic és la més atractiva: la Carme Elias, que representa la dona amb món, madura, que ja torna de tot, que sap estar, que té la paraula adequada pel moment oportú per a qui millor li escau i ningú serà capaç de trepilar-li l'ull de poll perquè ella ho farà abans. A l'escenari hi entre dues parelles: la madura i la jove, la que ja no espera res i la que ho espera tot, fins i tot esperen tornar a casa amb un fill adoptat.

Crec que és de les millors obres dels darrers temps del Teatre Català, així, en majúscules.

Home blanc, rei negre, ajuntament de Madrid.

Regidor socialista, avui el rei Baltasar

A Madrid s'ha fet una campanya, a través de Change.org, de la que s'han recollit 14.100 firmes, per a què el rei negre de la cavalcada, Baltasar, sigui un negre de veritat i no un blanc pintat de negre. En resposta a la campanya, l'alcaldesa Ana Botella va dir ahir que si a Madrid hi hagués "un concejal negro no habría inconveniente en que hubiera un rey mago negro". Resulta doncs que una norma interna de l'ajuntament de Madrid diu que només els regidors poden ostentar el càrrec de fer de rei a la cavalcada.

És evident que aquesta norma té totes les característiques de ser una alcaldada perquè no hi ha cap argument polític, administratiu, de trànsit o de cultura que justifiqui que per aquesta tasca lúdica calgui ser membre elegit del plenari municipal: és un privilegi més que s'atorguen els polítics.

Fa uns anys, quan la població de negres a Espanya era baixa, feia comprensible que la tasca de "rei negre per una nit" fos adjudicada a un blanc pintat de negre. Ara això ja no val perquè segur que podem trobar molts negres de veritat disposats a fer de rei. 

Aquesta norma ara és racisme perquè no solament és negar la possibilitat de què un negre participi a una festa en la que un dels protagonistes és negre; quan tots sabem que en altres contextos es justifiquen polítiques amb l'argument que tal cosa és "anti-natura", mentre que en aquesta norma municipal s'admet un fet antinatural -ser negre pintat- amb tota naturalitat. On és el sentit integrador? On és la societat oberta i inclusiva?

Tanmateix, encara hi ha un altre factor: el que permet qualificar de racista la norma. 

Ser negre és pertànyer a una ètnia, la qual cosa té un valor cultural, d'identitat, per tant, convertir-se en el representant d'una ètnia a cops de pintura, pel carrers de Madrid, és banalitzar la negritud, especialment quan tots sabem que l'ètnia negra és la més estigmatitzada. 

És un atemptat cultural el fet que un blanc s'atorgui el dret de ser el representant d'una ètnia a la que no hi té cap vincle directe o indirecte. Es tracta d'un abús de poder. 

L'esperit de Nadal i del Reis Mags d'Orient és integrador. L'ofrena dels Reis a Jesús connota un reconeixement de cultures llunyanes i, per això, van fer un llarg viatge. On queda esperit universalista d'aquestes festes?

Resta encara un element que deixo al final perquè no es pot demotrar. Estem parlant de negres que són reis quan sabem que en el món negre (Àfrica subsahariana) no hi ha reis tal com ho entenem a Europa, tanmateix, seria interessant saber quina hauria estat la norma interna de l'ajuntament de Madrid si en comptes d'un rei negre es tractés d'un esclau que s'embarca cap a les Antilles. Podem estar segurs que cap d'aquests regidors li plauria fer de negre.

(Més amunt he apuntat que l'ètnia negra és la més estigmatizada. Això és perquè en la cultura cristiana el blanc és el color de la puresa, de la virginitat; mentre que el color negre representa el pecat, d'aquí que diguem que la culpa és molt negra i ningú no la vol.)

"Les dues vides del Carro Solar de Trundholm"

Carro Solar de Trundholm al Museu Nacional de Dinamarca

Segell de correus danès amb el Carro

El 25 de setembre 2008 anunciava en aquest blog que començava la carrera d'Humanitats i que, per tant, deixaria d'escriure al blog. Tot i amb això alguna cosa hi he anat posant, però no amb la intensitat que ho havia fet fins aleshores.

Tenint en compte que des de l'estiu l'únic que em quedava per acabar la carrera era el Treball de Final de Grau (TFG) per d'assignatures tenia superades una més de les imprescindibles.

El tema del meu TFG és "Les dues vides del Carro Solar de Trundholm". Es parla del que representa des d'una perspectiva històrica i arqueològica l'esmentat Carro Solar i a la segona part l'ús o manipulació de la història que fan els politics i les elits. Com exemple d'aquest ús de l'estat nació n'és el segell de correu. El 16 de desembre vaig fer la defensa del meu TFG i com el resultat va ser favorable es pot dir que en aquesta data vaig acabar la carrera d'Humanitats.

Qui tingui interès amb aquest treball trobarà el text íntegre aquí.

Les paraules del govern espanyol

el manual de Soraya

En aquests moments del partit un ja no se sorprèn de res, però malgrat tot, recomano mirar i escoltar com Soraya Sáenz de Santamaría, vicenpresidenta del govern de l'Estat espanyol, respon al poble de Catalunya, perdó, a tots els espanyols sobre l'acord de la majoria parlamentària d'ahir per a convocar un referèndum que faci possible el federalisme asimètric o la independència de Catalunya.

Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.

No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".

El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.

El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.

Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.

La bandera, la Moreneta, els símbols i el Caganer

En les religions de l'Antiguitat s'adoraven elements ecològics com el sol, la lluna, el mar, el riu o la muntanya, després vingueren els déus i deesses com Melqart, Astarté, Baal Hamon i Tinnit, que es representaven en estatuetes, que foren seguides per les escultures gregues i romanes, els noms ja se saben, només diguem que Astarté esdevingué l'Afrodita dels grecs i, posteriorment, la Venus dels romans, és a dir, en alguns casos hi hagué una mena de continuïtat. Com és sabut, totes les representacions d'aquests déus i deesses, és a dir, totes les representacions de les divinitats foren considerades pels cristians com ídols i la seva devoció era un signe d'infidelitat davant el déu únic i veritable dels cristians. Per altra banda, van haver reis que es feren tractar de déus i quan això ja no era possible, els reis esdevingueren ungits per déu, se sentien sagrats. Possiblement el tsar de Rússia Nicolau II va ser el darrer de sentir-se legitimiat per Déu, per això el van matar.

La revolució burgesa s'havia encarregat de deslegitimar la sacralitat de la monarquia, per això es va inventar la nació. Així que el nacionalisme esdevingué una nova religió, que en lloc de déu tenia símbols. El símbol màxim d'una nació és la bandera. Tanmateix, moltes nacions s'han equipat de més símbols, per exemple la Mare de Déu del Pilar és la patrona d'Espanya i la Mare de Déu de Montserrat és la patrona de Catalunya. També és un símbol l'himne nacional i hi ha una mena de consens mundial de sentir respecte per l'himne d'una altra nació, com es visualitza en l'entrega de medalles en una Olimpíada. També pot ser un símbol la Constitució o un determinat monument. En els països que està prohibit de manera expressa opinar sobre el rei significa que ha esdevingut un símbol.

Encara que amb el llenguatge no es voldrà reconéixer, el comportament de les persones envers els símbols, és a dir, la bandera i altres símbols, com les mares de déu esmentandes i el rei, sota els termes abans esmentats, ha esdevingut una forma d'idolatria perquè s'han sacralitzat i la prova és la multa de 30.000 Euros que pretén posar l'actual govern de l'Estat espanyol, segons el projecte de llei de seguretat ciutadana. Per altra banda E-cristians es querellarà contra l'empresa que ha comercialitzat la Moreneta caganera.

D'aquí ens podem adonar que els nacionalismes han estat pur s'assemblen i, per altra banda, és clar que les persones ncessiten els símbols per aferrar-se davant la incertesa de la vida. Quan ja no es creu en res, sempre tindrem una bandera per defensar.

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro

(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.

El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.

          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   

El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.

          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.

          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?

          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.

          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.

Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

EL POLICÍA DE LAS RATAS

Adaptación y dirección: Àlex Rigola a partir de un cuento de Roberto Bolaño.
Intérpretes: Andreu Benito i Joan Carreras

Escenografia Max Glaenzel y Raquel Bonillo / vestuario Berta Riera / iluminación August Viladomat
ayudante de dirección Jordi Puig "Kai" / producción ejecutiva Jordi Puig "Kai", Titus Andrònic S.L. i Trànsit Projectes / distribuciós MOM/El Vivero
coproducciós Teatre Lliure i Heartbreak Hotel
con la participación del Festival Temporada Alta
con la colaboración del Teatro de La Abadía, La Biennale di Venezia y Trànsit Projectes
Teatre Lliure, de Gràcia

Es la primera vez que escribo en castellano en este blog. La razón es a modo de gradecimiento a una amiga chilena, que le deseo muchos años de felicidad y que no se vaya de Barcelona, puesto que ella me regaló el libro "Llamadas telefónicas" de Roberto Bolaño. Naturalmente, al saber que había en la escena barcelonesa una pieza con palabras de Bolaño quise verla.

Es un autor enigmático y absurdo, como puedan ser Kafka y Borges, Cortázar, Bioy Casessis, Mark Twain o Nicanor Parra, que son los más citados por el propio Bolaño y los que comentan su obra.

Una figura recurrente del autor es la del policía, pero la cuestión es que el autor convierte al lector y, en este caso al espectador, también en policía. El protagonista de la obra es Pepe el Tira, es decir Pepe el Tirano, que vaga vigilando por las alcantarillas de su pueblo, unas donde corre el agua y otras donde sus congeneres cavan tuneles en busca de comida, para escapar o comunicar laberíntos que tienen sentido, dice Pepe: “en el entramado en el que mi pueblo se mueve y sobrevive”. Los personajes, pues, son ratas y cuando Pepe está buscando al asesino de una rata recién nacida y forense le dice varias veces que "las ratas no matan a las ratas". 

Esta obra es pues una alegoría de lo que realmente sucede con los humanos. Lo que sucede en las alcantarillas no es otra cosa que un reflejo de la sociedad en que vivimos,donde “lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida”, cosas de risa.

Si en la obra de Harold Pinter manda el leguaje, en la de Roberto Bolaño es la palabra. 

Como puede verse por la foto de la izquierda la escenografía no puede ser más simple, por lo que la palabra no puede ser más eficaz.