 |
| Xamfrà carrer Calàbria amb París |
EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catanisme. Mostrar tots els missatges
dijous, de novembre 06, 2014
diumenge, de novembre 02, 2014
El 9N
Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur.
El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.
Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.
El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.
Així a la seu central es podrà fer el recompte
diumenge, de setembre 28, 2014
Informació o desinformació?
Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el
destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.
El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.
Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".
Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans
catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts
als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.
dijous, de setembre 11, 2014
Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...
Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.
Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.
La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.
Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució
del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la
realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va
esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat
en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa
democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació
actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les
Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.
Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/
dimarts, d’agost 19, 2014
És racista el Partido Popular???
Jean Paul Sartre va escriure que qui mata un home no és menys assassí que qui en mata cent. Una opinió que comparteixo perquè qui mata un sol home ja ha demostrat quin valor atorga a la vida humana. Crec que es pot dir el mateix pel que fa a la manca de moral de qui roba, estafa, etc. Clar, aquí no direm que qui roba un euro...; tanmateix, si que podem fer la generalització sartriana a partir de xifres que la majoria no guanya ni amb cinc anys de treball. Podem dir que qui roba un milió d'euros no és menys innocent que qui en roba cent o mil milions perquè qui roba un milió també robaria mil si tingués l'oportunitat.
Evidentment que la xifra que es manega en el cas Pujol és superior als mil milions, però el HSBC té una llista de 569 de clients sospitesos i com diu The New York Times, entre els que hi destaca Emilio Botín. Tal com ja he assenyalat el cas Pujol és indignant, però el que és interessant apuntar és la mena de partidisme-patriotisme que domina l'escena catalana. Aquest deplorable afer resulta divertit pels catalans unionistes perquè demostra la feblesa dels sobiranistes, és a dir, fan el paper d'indignar-se, però ho festegen. És un afer que tot català hauria d'estar emprenyat, tant si és cristià, ateu, comunista o nacionalista.
Tanmateix hi ha un altre aspecte que cal també apuntar. Davant del fet indiscutible que la corrupció no afecta en exclusiva a la política catalana, sinó a la d'Espanya, no podem negar que l'afer Pujol fa mal d'una manera particular al catalanisme i és un reflex de la societat catalana. Només de la societat catalana? Aquí hem de recordar que un jurat popular va salvar al president de la Generalitat Valenciana.
Aquesta generalització de González Pons sobre els polítics catalans és racisme perquè, cal no oblidar, que quan es diu "los políticos catalanes" també cal comptar els militants de tots els partits i, per tant, el conjunt de la societat. No es pot frivolitzar sobre un poble d'aquesta manera.
Per altra banda, no sabem què opina dels polítics catalans que són membres del Partido Popular amb seu al carrer d'Urgell de Barcelona. Encara esperem que Rajoy contesti a Rubalcaba sobre els sms de Bárcenas. La corrupció és a tota Espanya, aleshores González Pons hauria de tenir el coratge de dir que és tota la classe política la que està involucrada amb l'estafa a la ciutadania. No ho dirà perquè no es tirarà pedres a sobre i, a més, com dic, no és cert. No es pot banalitzar la política amb aquestes afirmacions demagògiques i que no tenen altra funció que engreixar l'anticatalanisme. És racista el Partido Popular en boca de González Pons a partir del moment que aquest dirigent qualifica d'una manera general a la societat catalana, tota vegada que aquesta societat queda reflectida en "el conjunto de los políticos catalanes."
divendres, d’abril 11, 2014
Carta avui a EL PERIÒDICO
Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.
A la versió digital que en castellà
elPeriódico.com
El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"divendres, de desembre 13, 2013
Les paraules del govern espanyol
 |
| el manual de Soraya |
Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.
No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".
El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.
El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.
diumenge, d’octubre 20, 2013
WHY NATIONS FAIL. The origins of power, prosperity, and poverty, per Daron Acemoglu i James R. Robinson
Tenia interès en aquest llibre per un aspecte relacionat amb la conclusió del Treball de Final de Grau que estic enllestint aquests dies, però he d'admetre que en aquest punt no m'ha servit de gaire. De tota manera és del llibres més interessants que he llegit mai.
La finalitat principal del llibre és, com diu el títol, per què les nacions fallen o fracassen i mentre unes es fan riques altres es fan pobres. Aquesta recerca porta als autors a analitzar les institucions.
El llibre comença d'una manera quasi cinematogràfica. Posa la càmera a Nogales, que és un poble partit per la meitat en la que la part nord és Arizona, Estats Units, i la part sud és Sonora, Mèxic. Les institucions del nord fan possible triar la feina o professió, la formació acadèmica i professional; que els empresaris inverteixin en tecnologia; per altra banda el fet que hi hagi eleccions democràtiques fa possible les exigències pels serveis bàsics. Mentre que al Nogales del sud els adults no han anat a la universitat i els adolescents no fan el batxiller. La mortalitat infantil és molt alta perquè les condicions sanitàries són pobres, molts serveis públics són inexistens, hi ha delinqüència, corrupció, males carreteres i caciquisme.
El que fa el llibre especialment interessant és que aquest estudi de les institucions (polítiques i econòmiques) mostra el que fan possible i el que fan impossible. Els autors hi fan un estudi quasi mundial, encara que no hi siguin tots els països del món, hi ha un bon ventall.
Les institucions les classifiquen en extractives i inclusives. Valgui com a definició el que llegim a la pàgina 81:
"Hi ha una
sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques. Les institucions
polítiques extractives concentren el poder en mans d’una élite reduïda i fixen
els límits a l’exercici del poder. Les insitutcions econòmiques sovint estan estructurades per aquesta
élite per tal d’extraure els recursos de la resta de la societat. Per tant, les
institucions econòmiques extractives acompanyen de forma natural a les
institucions polítiques extractives”
Més enllà de la definició citada expliquen que les institucions econòmiques inclusives són les que fan possible la descentralització de la riquesa i que per assolir aquest estadi es va establir el liberalisme econòmic, que tenia per objectiu -entre altres- fer impossible els monopolis, promovent la competència i la innovació tecnològica. Per tant és imprescindible el dret a la propietat, la continuada millora de les infrastructures, un règim fiscal que sigui més alt pels que tenen més, però amb fàcil accés a la financiació.
Per a què hi hagi institucions econòmiques inclusives ha d'haver institucions polítiques inclusives perquè si tenen més pes les institucions polítiques extractives, aleshores les institucions econòmiques extractives seran les que dominaran l'economia.
Les institucions econòmiques extractives són les que tendeixen a la concentració de la riquesa i del poder en una reduïda élite. El monopoli és l'exemple absolut. Aquestes élites s'oposen al desenvolupament industrial perquè disposen d'una mà d'obra barata.
Amb aquests conceptes i d'altres que es desenvolupen al llarg del llibre es van escenificant diferents territoris del planeta com exemples del que s'ha fet bé o malament. Els autors donen la millor nota a la Revolució Gloriosa (1688) perquè va ser l'inici de les institucions inclusives i que els britànics van exportar a Estats Units i Austràlia en perjudici de la corona britànica. Passa amb un aprovat la Revolució Francesa perquè "created much violence, suffering instability, and war. Nevertheless, thanks to it, the French did not get trapped with extrative institucions blocking economic growth and prosperity... These economic changes would be followed by other reforms in the economics and its politics, ultimately culminating in the Third Republic in 1870"
No cal dir que el llibre posa especialment el zoom a China, Corea del Nord i l'Àfrica sot-sahariana, tanmateix també tracta el tema de "los Conquistadores" que van fundar allà unes élites extractives (encomiendas) que en alguns casos encara dominen les institucions extractives, com és el cas de Guatemala.
Com a català voldria tenir prou recursos per a interpretar els orígens econòmics de la situació. Si com diuen els autors el punt d'inflexió per a generar les institucions econòmiques inclusives a Anglaterra i a Estats Units va ser la Revolució Industrial, a més de comptar, com s'ha dit, amb la Revolució Gloriosa. Aleshores un es pregunta què va passar a Espanya en termes econòmics, socials i polítics per a què la Revolució Industrial que es feia a Catalunya -i també al País Basc- enlloc de liderar la "nación española" els catalans no van jugar un paper significatiu a Madrid, sinó que Barcelona va ser bombardejada com si fos una ciutat estrangera, i era el liberal Espartero!. El que sí sabem pel llibre que els britànics van començar a fer tributar els terratinents i donar avantatges econòmics als industrials. Evidentment, això no va passar a Espanya, més aviat ja es començava a criticar la cobdícia dels catalans quan exigien uns aranzels proteccionistes, tot i que era una política generalitzada a tot Europa. A Espanya els liberals eren els latifundistes, que eren les veritables classes extractives a Espanya segons els autors del llibre. Les diferència amb els anglesos les trobem a tot nivell i és que la Marina anglesa el segle XIX va bombardejar Copenhaguen. Espanya sembla condemnada a tenir sempre l'enemic dintre de casa.
No sé si la meva interpretació és correcta, però em fa l'efecte que l'enfrontament arran del Corredor de la Mediterrània ens porta de nou a un terreny semblant al del segle XIX perquè mentre la Unió Europea sap que la zona més exportadora d'Espanya és la costa Mediterrània altres fan el paper de mirar els seus interessos clientelars i no mirar l'interès de "la nación española", precisament allò del que es consideren els millors defensors.
L'episodi recent de l'empresa Castor fent un dipòsit de gas al fons del mar i davant de les províncies de Castelló i Tarragona és una mostra de les institucions polítiques extractives lligades a les econòmiques extractives. El primer punt és que es va planificar tot des de dalt de forma que el poble no en va saber res, és a dir, democràcia o institucions inclusives zero. Quan es destapa tot i resulta que ha de tancar hi ha un acord empresa-Estat que l'Estat ha d'indemnitzar l'empresa, evidentment l'Estat és la ciutadania que va ser ignorada.
AFEGIT EL 1 DE NOVEMBRE
Com a prova de que aquest llibre està de moda a La Vanguardia del 25 de juliol Enric Juliana escriu un article amb el títol "Las élites extractivas". I a La Vanguardia del 30 octubre Jordi Barbeta, sota el títol "Deixeu que els rics s'acostin a Madrid" escriu: L'anunci de la rebaixa d'impostos formulat pel president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, suposa un nou tracte de privilegi a les elits de la capital que viuen del pressupost de l'Estat, del mercat regulat o directament dels contractes i les concessions que publica el BOE. Són les denominades "elits extractives", concepte encunyat per Daron Acemoglu i James Robinson i desenvolupat amb brillantor per César Molinas per descriure el sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi.
divendres, de setembre 13, 2013
L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA
El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels
problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un
concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en
teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però
si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido
Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria
silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han
fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si
apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido
Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna
manifestació que no hagi estat així?
Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de
Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels
que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit
l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.
El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de
tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està
emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una
funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té
un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a
casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal
pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a
respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té
l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat
no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat
que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les
manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que
ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la
independència de Catalunya.
Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat
maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó,
Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap
d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un
any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una:
Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està
referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de
1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no
content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser
bombardeada cada cincuenta años”.
En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o
senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però
tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La
manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou
estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del
PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal
recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos
hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal
Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat
Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No
podem fer confiança a l’Estat Espanyol.
Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat
diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que
si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder
tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure,
constitucional, etc. etc.
A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic
després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia
bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que
la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el
president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè,
no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe
González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez?
Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de
Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa
Mariano Rajoy? No res. Un president de
govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i
convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria
amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.
Nota:
dijous, de setembre 12, 2013
L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts
divendres, de maig 10, 2013
Soraya: It's the culture stupid
El problema, o un dels tants problemes, és que l'esperit de Castella, el que impera més que governa, va acomplexat pel món. Tenir una de les llengües més parlades del món no és suficient, que la seva sigui l'oficial de l'Estat espanyol tampoc, que sigui obligatòria per a tots els espanyols doncs tampoc, que pugui està cofoia de Miguel de Cervantes menys. No vol ombres. I clar, li sembla que si s'anomenés "llengua catalana" a tot allò que és català, aleshores, aquesta llengua perifèrica per uns o dialecte per uns altres, esdevindria la segona llengua d'Espanya i a molta distància, massa distància, el basc i el gallec, no diguem l'aragonès, que ara es diu "lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica (lapapyp)".
No hi ha cap dubte que és l'aplicació de la filosofia del "café para todos", que es materialitza en què d'acord amb la Constitució cada raconet d'Espanya tingui la seva pròpia llengua.
En defensa d'aquestes creacions lingüístiques del govern de l'Aragó ha sortit com l'arcàngel Sant Gabriel la Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern d'Espanya.
Les seves paraules són d'allò més surrealistes que hom es pot imaginar. De les seves declaracions d'avui, el que deia irònicament, Soraya ho ratifica. Ens diu que aquestes noves denominacions, és a dir, que el català de la Franja de Ponent es digui "lapao" i que l'aragonès es digui "lapapyp" no està amb contradicció amb la Carta Magna i que és legal, per tant, el govern de l'Estat ho respecte.
.gif)
Aquí no queda tot senyora Soraya. Seria interessant veure l'espectacle en el que Andalusia o Extremadura, posem per cas, decideixen declarar l'andalús i l'extremeny respectivament les seves llengües pròpies. La Constitució del 1978 sembla que ho contempla. Què dirà aleshores?
No senyora, la llengua no es una joguina política, encara que vosaltres ho feu pitjor, no la tracteu com una joguina, tant de bo, això ja ho fa i molt bé Gabriel García Márquez; per vosaltres la llengua és una arma política i dispareu.
A vegades us ompliu la boca d'Europa i canvieu la Consitució perquè ho diu Europa, però Europa no solament és Economia, també és Cultura. Heu pensat l'efecte que farà aquest afer? Clar que no diran res oficialment, com tampoc diuen res sobre el dret a decidir. I més amunt? Heu avisat a la UNESCO que ara hi ha dues llengües més? O com en els vins, dues noves D.O.
Un altre aspecte interessant. L'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona ensenya i, oportunament, acredita documentalment el coneixement del català. No li càpiga cap dubte que, si convé, allargant una mica els estudis, l'alumne pot aprendre "valencià" i "lapao". ¿S'adona del significat de què el domini de dues llengües més sigui cosa d'un trimestre d'estudi com a molt?
Aquesta és la vostra cultura, la cultura de la burocràcia, de la ignorància i de la mort.
dissabte, de novembre 24, 2012
dissabte, de novembre 10, 2012
Pàtria
Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach
Teatre Lliure de Gràcia
Quan vaig comprar les entrades per aquesta obra no tenia idea de què anava. Tampoc l'autor es podria imaginar quan fa cinc anys que la va escriure es podia imaginar que s'estranaria poc abans que es facin unes eleccions que tenen un regust d'independentisme. Això val també pels qui estan en contra perquè votaran d'aquest amb aquesta opció. El que és clar que en el fons aquesta obra de teatre és només una obra de teatre i, a més a més, de qualitat. Està ben interpretada, els diàlegs són àgils i versemblants, com també la trama; una mica rebuscada, però això passa en el millor teatre.
dilluns, d’octubre 01, 2012
Xavier Rubert de Ventós: Integració del sentiment espanyol
Xavier Rubert de Ventós és una de les persones més interessants de la nostra pell de brau. Una persona amb idees pròpies que les divulga amb assenyada moderació, és a dir, no és pròpiament un mediàtic malgrat estar en els mitjans perquè les seves intervencions sempre tenen un punt d'originalitat, per exemple, en aquesta entrevista es defineix com a independentista sense passar pel nacionalisme, malgrat que, naturalment, el fet nacional hi juga un paper.
Rubert argumenta la seva posició o actitud mentre que, per altra banda José Bono, un dels principals dirigents del PSOE, diu que no pot concebre Espanya sense Catalunya, ni una Catalunya sense Espanya, però no s'adona que això no és un argument. Si els espanyols no poden concebre Espanya sense Catalunya és una visió que no té res a veure amb la democràcia. Clar que Bono afegeix que són més els catalans que se senten espanyols, però que no ho diuen. Aquest és el detall.
El detall és l'exercici de la democràcia i no valen concepcions d'Espanya a priori. Si es fa un referendum sabrem la veritat. Tant si guanyen els que no volen la independència com els que la volen. En qualsevol dels dos casos també serà interessant saber quin percentatge treu cada opció. Segurament el resultat no agradarà ningú i sabrem que a Catalunya no es po dir "Ara és l'hora catalans", ni tampoc "Catalanes, españoles todos".
Hablar de "cultura democrática" es en cierto modo una reconstrucción "a posteriori": la cultura democrática no precede a las instituciones, es su interiorización" (1) Quan es pretén que tots els espanyols tenen dret i vot sobre els destins de Catalunya o dels seus ciutadans és perquè no han interioritzat la cultura democràtica i pretenen que la Constitució és quasi paraula de Déu, cosa que no ha de sorprendre en un estat que s'ha caracteritzat pel seu unitarisme, una llengua, una religió, una pàtria i fins i tot una via de tren.
(1) ROY, Olivier: Genealogía del islamismo. Barcelona. Edicions Bellaterra. 1996: p. 93
dimarts, de setembre 11, 2012
La manifestació de l'ONZE DE SETEMBRE
 |
| Setembre 1977 al Fossa de les Moreres |
Avui fa 35 anys que vaig participar en la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, era l'època de la Transició i havia estat la manifestació més massiva coneguda a Espanya fins aleshores. Malgrat alguna estelada, com es pot veure aquí, al Fossar de les Moreres, la manifestació va ser per l'Estatu d'Autonomia.
L'Estat espanyol es va inventar una fórmula molt fàcil per a blanquejar l'estatut català, es tractava d'aplica el clàssic "divideix i venceràs", és a dir, el famós "cafè per a tots" que va significar l'Espanya de les 17 Autonomies malgrat que originalment només l'havien demanat les tres nacionalitats històriques. Es varen crear i recrear nous significats per a "nació", "nacionalitat" i "històric" amb el clar objectiu, insistim, d'aigualir els estatuts, especialment el de Catalunya. Curiosament i contradictòria el terrorisme va tenir premi i el País Basc va assolir un estatut millor.
El balaç de tot plegat és que ara cal la INDEPENDÈNCIA. Catalunya és menyspreada per la resta d'Espanya, quan no és insultada. No cal dir que el partit de Pablo Iglesias ha fet un ridícul democràtic imperdonable. No deixa de ser una dada que el seu comité central es diu Comité Federal perquè se suposa un partit federalista; tanmateix quan fa uns pocs anys Pasqual Maragall va tenir l'original, intel.ligent i realista proposta de fer un federalisme asimètric els socialistes espanyols van mirar cap a l'altra banda i els socislites catalans se'l van treure de sobre. El dirigent, que no líder, dels socialistes catalans diu ara que reivindica el federalisme. Vinga home!
Una foto panorámica de la manifestación independentista#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger
Diari ARA
http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Diada-onze_de_Setembre-Artur_Mas-manifestacio_0_772122883.html
Diari NEW YORK TIMES
http://www.nytimes.com/2012/09/12/world/europe/12iht-barcelona12.html?_r=3
La BBC
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-19564640
Diari LE MONDE
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/11/maree-humaine-pour-reclamer-l-independance-de-la-catalogne_1758784_3214.html
La guinda de la jornada va ser la manipulació que va fer TELEVISIÓN ESPAÑOLA a l'informar sobre la manifestació com a cincquena notía més important del dia, per ells va ser més important l'11-S de Nova York que no pas el de Barcelona. A més a més va dir que era pel Pacte Fiscal quan els organitzadors van deixar clar que era per a la
INDEPENDÈNCIA
LE MONDE ho aclareix:
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html
El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html
El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12
divendres, de març 30, 2012
Carta enviada a La Vanguardia fa cinc dies
A l’agost del 2010 La Vanguardia va publicar un clarificador article de David Garcia sota el títol “Un mal negocio”; es referia al mal negocia que feia Catalunya dins de l’Espanya contemporània, tot assenyalant un reguitzell de percentatges que envidencien aquest mal negoci i que expliquen que moltes persones que no s’identifiquen amb el tema identitari han canviat d’opinió sobre si convé seguir dins d’Espanya per raons senzillament econòmiques o com va dir Clinton: “It’s the economy, stupid”.
Tanmateix, el problema afegit és que Catalunya també està arraconada per part de la Unió Europea.
La raó per la que cal veure que la Unió Europea ha arraconat Catalunya és, d’una manera general, que en cap àrea ha demostrat portar rigor en els seus ajuts i corregirà tard l’escandalós ajut que ha fet amb la PAC. El 40% dels diners destinats per a què els pagesos tinguin uns guanys dignes i no deixin el camp ha anat a parar a set famílies d’Andalusia i Castella com els germans Mora Figueroa-Domecq i la Duquesa d’Alba, entre altres.
Això és el que passa a Catalunya i no passa a Baviera, però que com la UE no fa un adequat seguiment no s’adona que els seus diners no estan justament repartits perquè enlloc de considerar només el PIB hauria de tenir en compte la política fiscal dels Estats, no tant perquè la UE hagi de decidir la política fiscal d’Espanya, però sí que hauria de controlar cada euro que paga. . El resultat de tot plegat és que Catalunya necessita amb urgència una nova relació amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea per poder atendre les pròpies necessitats perquè la política de convergència a Espanya és només nominal. Aquest objectiu no pot ésser ni el resultat de la improvització ni molt menys de la política partidista. Podem veure oportunisme a CDC, però que l’actual líder del PSC parli de desorientació quan la història ha demostrat que ha estat una joguina del seu “germà gran” és que no sap a on té el nord.
divendres, de març 09, 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)