Una HISTÒRIA DEL CINEMA, de JEAN-LUC GODARD

ES TRACTA D'UNA MENA DE REFLEXIÓ SOBRE LA HISTÒRIA DEL CINEMA O LES HISTÒRIES DEL CINEMA. NO TÉ, DONCS, ARGUMENT, PERÒ NO RESULT AVORRIT I NO CAL SABER FRANCÈS. 

JO TAMPOC SÉ FRANCÈS

/


////////////////
Watch Jean-Luc Godard - Histoire(s) du cinéma [1a] Todas las historias [sub esp] in Educational  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

MARIA ESTUARD

a partir de l'obra de FRIEDRICH VON SCHILLER
versió i direcció Sergi Belbel

Intèrprets Míriam Alamany Isabel I, reina d'Anglaterra / Jordi Banacolocha Amias Paulet, cavaller, carceller de Maria / Sílvia Bel Maria Estuard, reina d'Escòcia / Àlex Casanovas Robert Dudley, comte de Leicester / Carles Martínez William Cecil, baró de Burleigh / Fina Rius Hanna Kennedy, dida de Maria / Marc Rius Mortimer, nebot de Paulet - Melvil, majordom de Maria

Maria Stuart es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al Teatre de la Cort de Weimar (Alemanya). Ha passat a la història com una de les grans obres de la literatura alemanya, i el text original de Schiller ha estat traduït i muntat en incomptables produccions. El 1835 Gaetano Donizetti i Giuseppe Bardari en van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.

Teatre Lliure de Gràcia

El conflicte entre Maria Estuard, reina d'Escòcia, catòlica papista i la seva cosina (encara que a l’obra es tractin de germanes) Isabel Tudor, reina d'Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d'aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l'any 1800.

Al segle XVI, Europa viu, segurament, un dels moments més conflictius i apassionants de tota la seva història, quan les grans nacions esdevenen estats que comencen a disputar-se l’hegemonia i el poder. La conquesta i la colonització d'Amèrica, el comerç marítim i la prosperitat econòmica impulsen el creixement i els generen esperances d'esdevenir autèntics imperis. Les grans dinasties reials i les principals famílies de l'alta aristocràcia comencen a teixir relacions entre elles fins a constituir una autèntica xarxa de grans nissagues que aspiren a controlar el poder i estendre'l més enllà de les fronteres territorials. Les dinasties i corones d'Anglaterra, d'Espanya i de França, sobretot a partir de la primera meitat del segle XVI, amb els regnats d'Enric VIII, de Carlos I i de François I, senten la necessitat d'establir lligams d'unió entre ells per por que un d'aquests estats no esdevingui més poderós que l'altre. Això comporta moltes vegades que s'estableixin autèntiques conxorxes, xarxes d'espionatge, moviments tàctics, lligams forçats i obscures conspiracions fins i tot a l'interior de cada un dels regnes. Quan una de les grans nissagues italianes, famosa per les seves intrigues i les seves ànsies de poder, els Medici, accedeix a la corona francesa (la poderosa Caterina, casada amb Henri II, esdevé mare, entre d'altres, de tres reis francesos, un dels quals, Charles IX, passarà a la història per instigar la famosa "nit de Sant Bartomeu", durant la qual es van massacrar sanguinàriament tots els protestants de París), es pot dir que l'Europa del segle XVI ha esdevingut un autèntic polvorí.

No és estrany que dos segles i escaig més tard, Friedrich von Schiller, un dels primers escriptors romàntics de la història de la literatura juntament amb Goethe, quedés fascinat per aquest segle i pels seus protagonistes. Schiller pertany al grup de creadors alemanys Sturm und Drang, que inaugura el romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle xviii que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de l'exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé sagrat, com a  model a seguir. Recordem que durant gairebé tot el segle XVIII, Shakespeare havia estat criticat durament pels autors de la il·lustració, com Voltaire, per ser massa exaltat i obeir més als impulsos de la rauxa i de la passió que no pas de la raó, per ser poc fidel a la història i per deixar-se dur de manera abusiva i a vegades grollera (segons ell) per la fantasia i la imaginació.

I tal com Shakespeare va fer a cavalls dels segle XVI i XVII, els poetes i autors romàntics de finals del XVIII i de la primera meitat del segle XIX troben en la història un pretext per expressar i vehicular idees del seu present. En cap obra de Shakespeare no apareix la reina Isabel I, però sí les grans dinasties reials que la van precedir i que van acabar constituint més tard l'Imperi Britànic. Sense parlar mai d'ella, Shakespeare no deixa mai de parlar-ne.

De la mateixa manera, Schiller s'apassiona per les històries del passat d'Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d'èpoques anteriors amb la intenció d'explicar el seu temps present, l'Europa immediatament posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous ideals: liberté, égalité, fraternité. Montesquieu neix cent anys després de la mort de la reina escocesa Maria Estuard i, en canvi, la seva teoria sobre la separació de poders ressona poderosament al llarg de l'obra que Schiller li dedica. Un personatge com el jove Mortimer, nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme. Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s'entrevistés cara a cara amb Maria Estuard. Però Schiller "força" la història i fa que les dues reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre romàntic i, potser també a hores d'ara, de la història del teatre de tots els temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix territori. Que representen dues maneres d'entendre el món, dues religions diferents, dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l'amor i els sentiments. Perquè quan totes dues es troben enfrontades, no deixen de ser, malgrat tot, i d'aquí la grandesa de l'escena i, per extensió, de tota l'obra, "tan sols dues dones cara a cara".

Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de Schiller i del teatre romàntic alemany, que s'escamparà per tot Europa en la primera meitat del segle XIX. Una obra en què dues dones són les protagonistes. No n'hi ha gaires més fins aleshores en la història del teatre. Sí que n'hi ha amb una sola dona, sovint compartint protagonisme amb un home (Medea amb Jasó; Antígona amb Creont; Rosalinda, Pòrcia i Viola amb la versió masculina d'elles mateixes...). Però ben poques amb el protagonisme compartit per dues dones enfrontades i totes dues amb poderosos arguments que justifiquen els seus actes.

La famosa "batalla de reines" serveix a l'autor per realitzar brillants reflexions sobre la política, l'art, la religió, la justícia i les principals convulsions socials que agiten l'Europa de principis del segle XIX de la mateixa manera que ho feien a la segona meitat del XVI.

Malauradament, encara ara, en ple segle XXI, i com comprovareu d'aquí a uns instants, algunes d'aquestes reflexions són plenament vigents.

Sergi Belbel

Ha estat una boníssima obra de text i, per tant, l'he disfrutada i aplaudida molt. Em sap greu no tenir temps de dir més coses, però si un defecte he de dir és que crec que els actors d'avui s'han oblidat de la impostació de veu i criden molt. Espero que això es corregeixi i facin com han fet o fan grans actors com l'Anna Lizaran Lluís Homar.

QUI BONES OBRES FARÀ. A PARTIR DE L'HORT DELS CIRERERS D'ANTON TXÈKHOV

Direcció: Pep Tosar
Evelyn Arévalo
Imma Colomer
Tilda Espluga
Pere Eugeni Font
Miquel Gelabert
Xavi Sáez
Blai Llopis
Xavier Ripoll
Mireia Ros
Pep Tosar
Pianista:
Elisabet Raspall
Teatre Nacional

No hi ha cap dubte que Pep Tosar és un gran home del món del teatre en lengua catalana, això sí, com és normal en un mallorquí, amo el característic accent mallorquí, que em resulta força agradable. Cal afegir que l''espectacle respira a Rússia  o a Txékhov, la qual cosa em sembla molt bé, però a parer meu el text ha sortit massa llarg i penso que com a mínim hi sobren trenta minuts perquè em fa l'efecte que hi ha vàries coses que s'han repetit i penso que quan s'ha d'estar assegut escoltant es fa cansat i dur que sigui més llarg del que, jo crec, la majoria percep. El fet és que, com diu el programa de mà, la durada és der 2 hores i 45 minuts (més entreacte). Una durada que em sembla abusiva, la qual cosa em sap greu perquè, malgrat aquestes inconveniències, el treball de les actrius i dels actors és magnífic. 

En aquest darrer sentit no em put estar de retre un aplaudiment i homenatge personal a la Imma Colomer, que no em coneix, però que per mi és una amiga de toda la vida. T'estimo, Imma. Clar que també he estimat a la Carlota Soldevila, Anna Lizaran i, també, a la Maria Matilde Almendros.

EL SECRET DE LES MEDUSES Espectacle de dansa per a quatre ballarins, una trapezista i un ac

Idea: Sabine Dahrendorf, Josep Sanou

Direcció: Sabine Dahrendorf

Coreografia:

Sabine Dahrendorf amb la col.laboració

de tot l'équip intérpret

Ballarins:

Carolina Garcia

Èlia Genís

Hervé Costa

Sara Sanguino

Trapezista: 

Sofía Núñez

Actor:

Josep Cosials

Pavelló Mies van DER ROHE

Aquest espectacle de dansa només es pot entendre i gaudir en un espai que tingui certa màgia, com és el cas del Pavelló Alemany de l'Exposició del 1929, de manera que el públic, seguint una noia que porta dues potents llanternes fa llum als ballarins i, al mateix temps, fa guia per a què el públic la segueixi per allà on va; de forma que les ballarins i el públic van per una sala àmplia, com passen al jardí o finalmente, quan es fa fosc, de nit, l'espectacle té lloc a l'estany exterior de les dues fotos de dalt.

Aquí hi ha un YouTube de com va ser l'espectacle l'any passat. De moment sembla que no hi ha un YouTube del d'aquest any, tanmateix, per fer-se una idea del que s'ha fet enganuay és més que suficient.

LA PLAZA DEL DIAMANTE

Títol original: La Plaça del Diamant 
Autora: Mercè Rodoreda 
A partir d'aquest magnífic text 
Joan Ollé ha fet una adaptació per un monòleg que 
Lolita Flores ha interpretat al 
Teatre Goya 

En el programa de mà que ens han donat al teatre hi ha part d'una carta que la Mercè Rodoreda va escriure el 1982 a Joan Ollé. El final de l'esmentada citació hi podem llegir:

la Colometa fa tot el que li toca fer dins de la seva situació a la vida. I fer el que toca fer i només això, demostra un talent natural digne de tots els respectes (...) La Colometa nomérs s'assembla a mi en el fet de sentirse perduda al mig del món"

Del programa de mà:

Sinopsi

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.

La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.

"El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

No sé si és perquè jo sóc un etern admirador de l'obra de Mercè Rodoreda i, molt especialment de la Plaça del Diamant, però confesso que vaig anar sense molt entusiasme, tot i que havia llegit i escoltat elogis tant de la feina de Joan Ollé com del treball de Lolita Flores; tanmateix, acabada la representació vaig aplaudir com qui més i amb tot l'entusiasme que es pot desenvolupar assegut al teatre.

Com a mostra de la meva antiga admiració per Rodoreda i la seva novel.la, heus aquí

HOME I SENYOR / LA GRAN IL·LUSIÓ A TEATRO CON EDUARDO d'EDUARDO DE FILIPPO versió i direcció LLUÍS PASQUAL

Intèrprets

Laura Aubert Viola, Marta Di Spelta / 

Jordi Bosch Gennaro De Sia, Otto Marvuglia / 

Robert González Mariano D'Albino, cambrer de l'hotel, cantant / 

Oriol Guinart Gervasio Penna, Gennarino / 

Teresa Lozano Sra. Locascio, Matilde / 

Ramon Madaula Calogero Di Spelta / 

Francesca Piñón Florence, Sra. Marino, Rosa Intrugli / 

Albert Ribalta Sr. Zampa, Roberto Magliano, Gregorio / 

Marc Rodríguez Attilio, Il Brigadiere, Oreste Intrugli / 

Mercè Sampietro Zaira

Teatre Lliure de Montjuïc

“L’esforç desesperat que fa l’home intentant donar un sentit a la vida és teatre”. Eduardo de Filippo

Una nit de teatre amb Eduardo de Filippo, un autor que estima tot allò que toca, temes, personatges, espectadors... sempre promet. Una vetllada feta de dos títols: el primer acte d’una peça de joventut, Home i senyor, on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel. I després La gran il·lusió, el primer acte de la qual passa en un hotel on els clients esdevenen el públic d’un espectacle de màgia. Eduardo de Filippo mai no haurà estat tan a prop de Pirandello.

La vida és com una funció de teatre, sí, però també com una capsa xinesa, o una nina russa que dins en conté una altra, i una altra i una altra, com un joc d’il·lusió que no s’acabés mai... Qui és l’il·lusionista que manega les nostres vides? I a ell, quin altre il·lusionista el domina? I si ens agradés viure en un món d’il·lusió? Qui ho ha dit que no és millor que viure dins una pretesa realitat? La hilaritat i l’emoció es barregen en mans d’aquest geni del teatre napolità que jugava a fer teatre per explicar-se la vida sempre amb un somriure sorneguer als llavis, molt semblant al nostre.

Lluís Pasqual

Pel que escriure Lluís Pascual es veu clarament que es tracta de teatre dintre del teatre, però això no és un defecte, ans al contrari. Només és qüestió d'una cosa tan senzilla com que siguem concients que som al teatre i que el teatre ben fet, des del text fins a l'escenari, ens agrada i per tant, és fantàstic.

Qui miri els noms dels intérprets s'adonarà que és un repartiment d'estrelles. No es pot demanar m´el que toca és aplaudir.

HAMLET de WILLIAM SHAKESPEARE versió i direcció PAU CARRIÓ

Intèrprets Eduard Farelo Claudi / Pol López Hamlet / Xicu Masó Poloni, enterramorts / Rosa Renom Gertrudis / Marc Rius Laertes, Guildernstern / Maria Rodríguez Ofèlia / Pau Vinyals Horaci, Rosencrantz

Teatre Lliure de Gràcia

Què ens passa? Per què aguantem la burla d’aquests temps, l’abús dels opressors, els insults dels superbs, l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la poca vergonya del qui mana o la violència dels indignes contra el mèrit pacient? Cal desenterrar més actes corruptes? O encara queda terra que els tapi als nostres ulls? Ens calen proves més sòlides? És la consciència qui ens fa covards a tots i fa que els colors naturals de la nostra determinació es tornin pàl·lids sota l’ombra del pensament i que les grans causes i els objectius més elevats, amb tanta reflexió, es desviïn del camí i perdin el nom d’accions? La por ens frena? Som prínceps a Elsinor? Som o no som?
Som, potser parlo de la meva generació, conscients de la putrefacció del regne, de la corrupció dominant, sabem que es pot somriure i ser un canalla al mateix temps. Com en una presó, no trobem la sortida, i totes aquestes coses ens fa sentir indignats i desconcertats alhora. Ens preguntem què hem de fer. Voldríem articular respostes i accions encertades contra tot això. I quan ens aturem per estudiar com fer-ho, una vegada i una altra topem amb contradiccions que no sabem superar. No sabem resoldre amb determinació el nostre paper, perquè ja no ens creiem aquesta tragèdia de venjança. Som Hamlet.
Pau Carrió

Només apunto que tot i que em malfio de les versions que volen "modernitzar" el text, aquesta vegada he de reconéixer que Pau Carrió ha fet un magnífic treball, tot i que ha tingut a favor seu un bon repartiment. Cada vegada sóc més admirador de l'actor Pol López i ja és la segona vegada que l'he vist protagonitzar una obra de Shakespeare. Poca broma, és ja un gran actor. Sense menysteniment d'actrius que ja són patrimoni de l'escena catalana com la Rosa Renom.

El professor Bernhardi, d'Arthur SCHNITZLER DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ

Director: Xavier Albertí
Intérprets:

Jordi Andújar

Manel Barceló

Roger Casamajor

Pep Cruz

Rubèn de Eguía

Guillem Gefaell

Oriol JGenís

Lluís Homar

Joel Joan

Joan Negrié

Albert Pérez

Albert Prat

Sílvia Ricart

Jacob Torres

Presentació: En un hospital universitari, la decisió complexa d'un metge desencadena un seguit de conseqüències que faran trontollar tots els estaments polítics i religiosos d'un país obligat a posicionar-se. Una adaptació d'aquest clàssic extraordinari de 1912, prohibit durant molts anys a Austria.

Teatre Nacional de Catalunya

La revista d'internet Núvol publica un interessantíssim i erudit article d'Andreu Sotorra en data del 15 febrer 2016 que no té pèrdua per a qui vulgui aprofundir en l'autor, obra i representació. De tota manera em permeto fer-ne una citació:


El professor Bernhardi que ha dirigit Xavier Albertí amb pols germànic i rigorós, amb una pulcritud mil·limètrica, apostant per una obra que podria ser considerada antiteatral, atenent els corrents d’aquest moment, i que no s’havia fet mai aquí, torna a evidenciar el que es pot aconseguir quan es reuneix sobre l’escenari un planter indiscutible d’intèrprets que encapçala Lluís Homar, com a protagonista, i que reforcen tots i cadascun dels altres intèrprets, tot i que, per exigències de guió, destaquen les escenes en què el professor Bernhardi manté més un tête-à-tête amb altres personatges com el doctor Ebenwald (Joel Joan) o el professor i doctor Flint, ara ministre de Culte i Educació (Manel Barceló).

Preciso que això només és un petita part del text. No hi ha cap dubte que aquest espectacle el podem posar entre els millors que s'han fet al TNC i, per descomptat, com dels millors que avui hi ha a Barcelona.

Qui es consideri amant del teatre o, més concretament, de l'escena catalana no se'l pot perdre.

A continuació podeu fer un tast de l'obra:

Infàmia, de Pere Riera

Director: Pere Riera
Intérprets:
Emma Vilarasau
Jordi Boixaderas
Francesc Ferrer

La Villarroel

Vaig anar al teatre sense saber res d'aquesta obra, ni de l'autor, res de res. Al principi em cridava l'atenció que el noi tot sovint li deia a la noia que es tanqui en un convent. Aquesta frase dita amb tota la mala llet, com no pot ser d'altra manera, em feia recordar l'escena famosa del Hamlet que ell li diu això a Ofèlia. A més resulta una escena que per mi és especial perquè quan vaig fer la carrera d'Humanitats la vaig estudiar. Com es pot veure aquí.

Com avançava l'obra s'aclareix el que em sorprenia. L'obra és el teatre dintre del teatre fins al punt que l'autor va fer entrevistes amb els quatre actors per ajustar l'obra als seus sentiments i experiències teatrals. Com és òbvi, hi ha les vivències dels dos actors veterans i consagrats i els joves que es van obrint camí.

L'excusa de reunir en un espai, els joves i els veterans, és que el personatge que interpreta l'Emma està ensenyant als joves, especialment a la jove, a fer el paper d'Ofèlia.

Encara que representi això, que aprèn, en els moments que representa que ho fa bé jo em permeto afegir que en aquests moments és la millor Ofèlia que he vist en ma vida, de la mateixa manera que al final l'Emma fent de Gertrudis ens informa de la mort d'Ofèlia de la manera més bella que mai he sentit. No cal que amb aquest final, la mestra i l'alumne s'abracen, que representa al final quan durant tota l'obra els dos personatges han estat enfrontats.

L'atractiu doncs d'aquesta obra és que l'Anna Moliner tant aviat és Sara com Ofèlia. El mateix es pot dir de tots els personatges perquè, insisteixo, és teatre dins el teatre, no és doncs Shakespeare, sinó uns grans actors que com actors riuen, juguen i pateixen i són també actors.

Recomano aquest video que és una molt interessant entrevista a l'Anna Moliner, que en l'obra canta també meravellosament

No us la perdeu!

Entrevista a l'Anna Moliner
 

  Un moment de l'obra


Una entrevista amb l'autor i director Pere Riera

Falstaff, de William Shakespeare

Dramatúrgia sobre diverses obres de William Shakespeare
Direcció: Konrad Zschiedrich

Teatre Akadèmia

Intérprets:

Xavier Capdet: Worcester, Comerciant, Xèrif, Lord Jutge Suprem, Florit, Rebel, Lord

Emilià Carilla: Henry Percy (Hotspur), Bardolph, Lord

Mercè Managuerra: Lord, Hostessa, Berruga

Francesc Orella: Sir John Falstaff

Mingo Ràfols: Henry Bolingbroke-Rei Henry IV, Comerciant, Pistol, Vedell

Rafel Ramis: Exton, Peto, Algutzir, Jutge Shallow, Lord

Jordi Robles: Poins, Escrivà, Ombra, Davy, Lord, Algutzir

Jordi Sanosa: Príncep Hal (Harry Monmouth) – Rei Henry V, Feble

Teresa Vallicrosa: Northumberland, Doll Estripallençols, Jutge Silence Sinopsi Henry Bolingbroke, amb l’ajuda dels Percy després d’una guerra civil, força a abdicar al rei Richard II i arriba al tron com a Henry IV. Mentrestant, el seu fill, Hal passa el temps en companyia de Falstaff i una colla de nobles arreplegats que roben, beuen i es diverteixen allotjats a la Taverna de la senyora Quickly. El rei, Henry IV desaprova el comportament del seu fill, fins que aquest torna al seu costat per lluitar en la batalla de Shrewsbury. Quan Henry IV mor, Hal és coronat rei amb el nom d'Henry V i Falstaff espera que l’ascensió al tron del seu estimat amic li atorgui un càrrec de ministre i li porti la fortuna que mai no ha tingut, però aquest el repudia. En poques ocasions, Shakespeare va plantejar tan clarament la relació entre les obligacions de la política, sempre properes a la guerra, la mort i les ganes desenfrenades de viure. Entre obligació i plaer, honor i pragmatisme, autoritat i humanitat, el drama històric i la comèdia efusiva, la mort i la vida, Shakespeare crea un món únic en el teatre de tots els temps. L’adaptació que Konrad Zschiedrich ha dut a terme, ens remet com ‘Campanades a mitjanit’, a les obres shakespearianes de ‘Ricard II’, ‘Enric IV’ i ‘Enric V’. Abans que res em permeto recomenar l'article de Maria Nunes a la revista virtual "Núvol" que apareix sota el títol "Falstaff al Teatre Akadèmia". El més significatiu per mi és que "Falstaff és un dels grans personatges de la galeria d’herois shakespearians, o més ben dit d’antiherois, perquè probablement el seu tarannà hedonista i asocial el converteix en un arquetip de l’antiheroi per excel·lència. Però a diferència de Hamlet, Othelo o Macbeth que amb el seu nom propi donen títol als seus drames, Falstaff és un personatge sense obra."  per tant, aquesta obra és un engany perquè el que fa és traçar un continuum de diferrents textos de Shakespeare per fer-ne. És clar, per fer aquesta tasca, que com diu molt encertadament Maria Nunes "Falstaff és un exercici de reescriptura de Shakespeare", per tant, jo em permeto qüestionar que aquest exercici sigui bo. Potser alguns li posarant un excel.lent, però jo el suspenc perquè no vaig veure Shakespeare, sinó un seguit de grolleries verbals i gestuals i res del vers de Shakespeare.  Em sap greu escriure això perquè estem a l'any Shakespeare, estem davant del teatre en català i sento un gran respecte pels que escriuen, dirigeixen, actuen i treballen pel teatre en català, però la veritat és que em vaig avorrir, a més, els seients del teatre no són per estar-s'hi una llarga estona, ja no sabia com posar-me perquè em feia mal el cul. La salvació va ser mitja part que vaig aprofitar per marxar. Maria Nunes diu que amb bona mesura l'espectacle es basa amb "Campanades a mitjanit" (1965), un film del grandíssim Orson Welles. Invito a veure aquesta pel.lícula en castellà a l'enllaç que teniu a sota:

Aquest espectacle que té lloc al carrer Buenos Aires, a prop de casa meva, em sap greu dir que no mereix ser esmentat com homenatge a Shakespeare, valdria més una lectura dels seus sonets, que podria ser bilingüe, és a dir, en anglés a partir d'un enregistrament si no es pot comptar amb un actor anglès i en català a partir de la magnífica traducció de Salvador Oliva

Aquí en teniu una perla

SONET CXX

Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)