Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana
Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?
El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.
Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que
Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.
No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte
El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no
 |
| Jo llegint el llibre |
hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.
De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua, perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (
bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".
A
Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".
 |
| Anna Lidia Vega Serova |
I a
Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle
sí. Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."
Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte
Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de
Cñancer.
No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament
Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.
Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.
