Sóc un admirador de la vida i obra de l'austríac Stefan Zweig. Diria que és el millor historiador-pensador del segle XX.
Podem dir que en aquest llibre es va al moll de l'os de com va arribar la Primera Guerra Mundial i que va ser causa de la Segona.
El nom de Haruki Murakami em sonava molt i volia llegir-li alguna cosa. La veritat és que no m'ha decepcionat, encara que no sigui un estil que m'atregui. La meva opinió és que la fantasia no és el que més m'atrau. Clar que es pot defensar que la fantasia és part de la creativitat humana.
El que és evident, malgrat el que acabo d'apuntar, és que és una gran novel.la i l'autor combina molt sàviament la part fantàstica amb com som els humans.
La Casa del Llibre presenta el llibre amb aquestes paraules:
"El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats."
Ara que tot són flors i violes arran de l'aniversari a la reina d'Anglaterra ens oblidem que els disturbis o Troubles tenien com a màxima responsable el cap d'Estat que va enviar l'exèrcit a pacificar Irlanda del Nord perquè la policia local estava massa al costat dels unionistes o protestants. El poble republicà va rebre l'exèrcit amb aplaudiments, però no van durar gaire perquè aviat es va veure que l'exèrcit va fer el mateix.
Cal afegir que la reina Elisabet II d'Anglaterra va donar la mà per primera vegada a l'excomandant de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, per les seves sigles en anglès) el 27.6.2012 a Martin McGuiness. Tard.
Un llibre objectiu des del punt de vista històric o polític i, a més a més, està escrit d'una manera tan bella que es llegeix com una novel.la. Una meravella de llibre.
No hi ha dubte de què Paul Auster és un dels grans escriptors a nivell mundial i té una gran capacitat creativa de situacions no ja impensables, sinó impossibles, però amb el seu art les fa versemblants.
Llibre molt interessant sobre les relacions dels catalans d'Espanya i els francesos, però malgrat que la portada està en català hi ha moltes pagines en francès en un temps que l'editorial sap que ara el francès no és la primera llengua estrangera. Això vol dir que no m'he pogut fer prou càrrrec del contingut.
Fa un pocs dies he passat una hora escassa al quiròfon -la segona vegada a la vida que m’operaven- com estava anestessiat no recordo res d’questa hora. El més dur va ser després, però sort del tracta humà de totes les infermeres no solament no em puc queixar, ans tot el contrari. Com passa en totes les coses subjectes al què en diem el factor humà, que moltes vegades i apareix una persona que d’alguna manera, potser injusta, fa ombra a les altres perquè s’hi ha destacat.
Abans de tornar a parla d’aquesta persona no em puc estar de fer un mica de història, no pas exhaustiva, de l’ofici de d’inferemera. A més a més aquesta història és present també a la meva vida.
No hi ha dubte que la infermera més important de la història va ser l’anglesa Florence Nightingale, de família rica. Es va fer infermera responent a una crida divina a dedicar la seva vida al servei dels altres. Ella va fer grans reformes al sistema sanitari britànic i va anar a la Guerra de Crimea com infermera. El 1860 va fundar el primer programa oficial de formació d’infermeres i rebé màxims honors de la Reina Victòria.
De la Viquipèdia transcric: “Durant el segle xix, el servei de les germanes es donà a l'Hospital de la Santa Creu, a l'Institut Mental de la Santa Creu (Sant Andreu de Palomar) i l'Hospital de Sant Llàtzer o leproseria. Depenia directament i exclusivament de la junta de l'administració d'aquests centres, En 1927, la pia associació va demanar a la Santa Seu la seva conversió en congregació religiosa, procés que inicià la superiora Teresa Albà i Busquets (1927-1936). (Veure la primera fotografia en blanc i negre).
El 16 de juliol de 1927 es constituí la Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu, congregació de vots simples.
Durant la Guerra d’Espanya, el 1938 el personal religiós de l’Hospital del Sant Pau fou subsituït per personal laic d’ambdós sexes a tots els nivels de l’organització. (Veure segona foto en blanc i negre).
La meva opinió és que fer-se monja no deixava de ser una mena de feminisme perquè a les dones, els estranyava un món en el que els homes manaven massa i malament. En aquest sentit hi ha un clar feminisme en l’obra de Nightingale com escriptora.
La meva primera operació va ser als sis anys. Recordo perfectament que em venia a veure com infermera una monja, vestida de negra, era la principal de la clínica, que no sé perquè em queia malament. També em visitava una altra monja que anava de blanc i em feia pessigolles, aquesta em queia molt bé. D’una manera desdibuixada recordo les dues.
La infermera de la segona operació només entrar a l’habitació em tocava un cama, encara que pel mig hi hagués la flaçada i m’acaronava el clatell amb guants amb una mirada inexpressiva a causa de la maleïda mascareta (Covid-19).
El contacte físic no és altra cosa que donar humanitat, com l’abraçada o el petó. És clar que podem dir-li amor! És evident que hi ha diferents formes d’amor. L’amor eròtic, com diu Erich Fromm, és condicionat l’amor matern és incondicionat, però també va dir “L’amor no és essencialment una relació amb una persona específica; és un actitud, una orientació del caràcter que determina el tipus de relació d’una persona amb el món com totalitat, no com un objecte amorós.” Les dues dones, una monja, una infermera, de segles diferents, donen amor a canvi de no res.
Segur que aquella no sabia res de feminisme i la jove d’ara domina el tema, però les dues m’han donat amor. De fet aquest amor no és quelcom personal, com diu Fromm, jo no he estat en cap dels dos casos la “persona específica”.
Les fotos aquí posades no són de la clínica d’on m’he operat, sinó de l’Hospital de Sant Pau, ric en història i arts visuals. La imatge de l’àngel amb la creu és significativa perquè com hem vist el cristianisme i la seva doctrina de la caritat ha fet que moltes monges s’hagin lliurat al servei dels altres, com Florence Nightingale, per altra banda, encara avui, en el llenguatge col.loquial, per dir que una persona és molt bona l’associem a un àngel. Sí, la monja que em feia pessigolles i la infermera que m’acariciava el clatell amb guants han estat per mi uns àngels.
