"La condesa rusa", de James Ivory

Acabo de veure La condesa rusa. Títol original: The white countess. Dirigida per: James Ivory.Països: Regne Unit, EUA, Alemanya i Xina.Interpretació: Ralph Fiennes (Todd Jackson), Natasha Richardson (Sofía Belinskya), Vanessa Redgrave (Tia Sara), Lynn Redgrave (Olga), Madeleine Potter (Greshenka), John Wood (Peter), Madeleine Daly (Katya), Hiroyuki Sanada (Matsuda), Allan Corduner (Samuel), Luoyong Wang (Liu).Guió: Kazuo Ishiguro. Músicaica: Richard Robbins.Fotografia: Christopher Doyle. Durada: 135'
Gènere: drama Any: 2005

Sinòpsi: El Xangai de 1936 era una cruïlla d'intrigues polítiques, barreja de refugiats escapant, forces militars destinades, negocis internacionals i cultura de submon, podríem dir com el que més tard seria Tànger. Dues persones atrapades en aquesta voràgine creen un vincle a la vora de la invasió japonesa: una bellíssima comtessa russa, Sofia Belinskya (Natasha Richardson), empesa per les circumstàncies a mantenir a la seva família treballant de cambrera de bar i parella de ball, i un ex diplomàtic cec, Todd Jackson (Ralph Fiennes), destrossat per la pèrdua de la seva família en la violència política i desil·lusionat per la incapacitat del món a assolir la pau.

És una pel.lícula una mica estranya i no dubto que per alguns pot ser avorrida, però té el seu preciosisme quan Todd demana a Sophia que li deixi tocar la cara per fer-se una idea de com és i poder-la recordar quan arriba el moment del darrer adéu.

A parer meu aquesta pel.lícula, com tantes de James Ivory és com un fresc d'una època i d'un lloc i cal mirar-la amb la mateixa calma que es mira un quadre.

Per mi és una pel.lícula magnífica, però no puc pas negar que la meva mirada és molt tendenciosa per dues raons. Una que m'agrada tot el que he vist de James Ivory, com, The Remains of the Day, Howards End, A Room with a View, The Bostonians, The Europeans.

L'altra raó és simple simpatia a una de les nissagues més productives d'actors anglesos, els Redgrave. Encara que estigui mort cal fer esment primer de Michael Redgrave pare de Vanessa Redgrave i Lynn Redgrave, que surten en aquesta pel.lícula. Vanessa va ser especialment famosa quan va interpretar a Isadora Duncan al film Isadora, pel.lícula de gran impacte que va popularitzar el nom de Vanessa per aquestes terres. I confesso que no em perdo cap treball de Vanessa Redgrave, la qual vaig veure al teatre de Londres and The three penny opera. Del curt matrimoni amb Tony Richardson va néixer Natasha Richardson, que és precisament la comptessa rusa de la protagonista.

La primera pel.lícula en la que vaig veure a Lynn Redgrave va ser precisament amb un duel interpretatiu amb la seva germana Vanessa, es tracta de Whatever Happened to Baby Jane?" (1991), un drama psicològic que no té cap complex malgrat ser un remake de la que el 1962 van interpretar Bette Davies i Joan Crawford.

Avinguda Josep Terradellas

L'Avinguda Josep Terradellas està a una illa de L'Herald de l'Eixample i aquesta avinguda, en el tram que va de la plaça Francesc Macià fins el carrer París, separa Les Corts de Sarrià de l'Eixample.

La ciutat de Barcelona és de les que té una relació habitant/espai ajardinat més baixa i, sospito, que a l'Eixample aquesta relació és més baixa encara, per la qual cosa qualsevol espai florit, encara que siguin pètals caiguts dels arbres, fa gust de veure. I porto uns dies veient aquest paissatge, que no és gran cosa, però és el que tenim.

Còctel: Pink Lady

Ja feia massa temps que no posava un còctel en el meu bloc i això és preocupant, espero que els meus amics no em renyin.

Avui doncs proposo aquest que és fàcil de fer

Gel
Un terç de suc de llimona
Dos terços de ginebra
Una culleradeta de granadina
Dues culleradetes de clara d'ou

Sacsageu-ho en una coctelera i servi-ho en una copa de còctel.

Aquest còctel té la gràcia, que és bo i, de passada, pel seu color resulta espectacular.

"Plan oculto", de Spike Lee

Ahir vaig veure Plan oculto. Títol original: Inside Man. Direcció: Spike Lee. País: E.U.A. Any: 2006.Durada: 129 min.Gènere: Drama, thriller.Intérprets: Denzel Washington (Detectiu Keith Frazier), Clive Owen (Dalton Russell), Jodie Foster (Madeline White), Christopher Plummer (Arthur Case), Willem Dafoe (John Darius), Chiwetel Ejiofor (Detectiu Bill Mitchell), Kim Director (Stevie), James Ransone (Steve-O), Peter Gerety (Capitán Coughlin), Victor Colicchio (Sargento Collins), Peter Frechette (Peter).Guión: Russell Gewirtz.Producción: Brian Grazer.Música: Terence Blanchard.Fotografía: Matthew Libatique.

Sinòpsi: El detectiu Frazier, pretén mesurar la seva intel.ligència amb un astut lladre de bancs, Dalton, que ha liderat la presa d'un banc només amb quatre homes, però a dincs tenen d'hostatge tots els empleats i els clients. Aleshores, quan Frazier vol negociar li apareix una dama misteriosa, Madeline, una bróker amb una agenda secreta que que dona a la història un tombant tan imprevist com imprevisible.

Arran d'un comentari anònim de l'entrada anterior sobre la pel.lícula El juego de los idiotas admeto que té raó quan diu que en la traducció del títol es vol aprofitar d'una obra de teatre duta al cine amb el títol de El sopar dels idiotes. De tota manera, i què? El cine és art i comerç. Els títols en literatura tenen molta importància i d'això ja en va saber Miguel de Cervantes, però en el cinema és diferent i una traducció del títol ridícula o absurda no perjudica gens ni mica a la pel.lícula o el públic perquè, entre altres factors, les pel.lícules ens arriben amb molta publicitat, de la que destaca el cartell, que és per molts objecte de culte, a més del nom del director i intérprets. Tot plegat fa que ningú va al cine enganyat pel títol, que és el que compte.

Recomano molt aquesta pel.lícula perquè és un thriller que s'aparta de la majoria. Una pel.lícula feta a l'americana pel que fa a mitjans, com de costum veiem la policia de Nova York actuar professionalment dintre dels normals corporativismes, però la cosa important és que en aquesta curiosa història el veritable hostatge no és el personal que és dins del banc, sinó el president del banc que està còmodament assegut al seu despatx. I aquí és on rau la gràcia d'aquest original film.

El treball d'interpretació és molt bo, però vull remarcar el de Jodie Foster que fa un paper d'una dama misteriosa que sembla que torni de tot, res a veure amb altres papers. Aquí la tenim elegant i sofisticada amb la paraula exacte a cada moment. Surt poc a la pantalla, però l'omple.

Qui sigui només una mica aficionat als thrillers que no se la perdi.

"El juego de los idiotas", de Francis Veber

Ahir vaig veure la pel.lícula El juego de los idiotas. Títol original: La doublire. Direcció i guió: Francis Veber.País: França. Any: 2006. Durada: 85 min.Gènere: Comèdia.Intérprets: Gad Elmaleh (François Pignon), Alice Taglioni (Elena), Daniel Auteuil (Levasseur), Kristin Scott Thomas (Christine Levasseur), Richard Berry (Maître Foix), Virginie Ledoyen (Émilie), Dany Boon (Richard), Michel Jonasz (André), Michel Aumont, Laurent Gamelon (Paul), Patrick Mille (Pascal), Michele Garcia (Louise).Ledoux.Música: Alexandre Desplat.Fotografía: Robert Fraisse.

Sinòpsi: Després de ser sorprès per un paparazzi en companyia d'Elena, el seu amant i famosa top model, el multimilionari Pierre Levasseur intenta evitar un complicat divorci inventant una mentida inversemblant. Aprofita la presència a la foto d'un transeünt, François Pignon, per dir-li la seva dona, que Elena no estava amb ell, sinó amb Pignon. Pignon és aparcacotxes, un modest homenet. Per provar el seu artifici, Levasseur es veu obligat a enviar la bellíssima Elena a viure amb Pignon. Elena a casa de Pignon és una au del paradís en un habitatge de protecció oficial; i una mina de situacions còmiques per a El joc dels idiotes.

Abans de dir alguna cosa sobre la pel.lícula, no em puc estar de fer esment dels títols de crèdit. Com hem pogut anar veient els espectadors, cada vegada tenen més importància els títols de crèdit fins al punt que en algun festival de cinema ja són objecte de premi. Suposo que agafaran importància definitiva quan siguin objecte d'Oscar a Hollywood. El cas és que els d'aquesta pel.lícula són dels millors que he vist.

Com es pot veure per la sinòpsi de la pel.lícula no és gran cosa, però sí un bona forma de passar l'estona i realment sembla mentida que un director de seixanta-nou anys tingui la capacitat de fer una pel.lícula tan fresca i divertida i tan acida davant de la vellesa.

Encara que no té grans ambicions no treu que té més d'un pensament de crítica social perquè no hem d'oblidar que està feta pel mateix de la famosa Salir del armario (Le placard), del 2000.

Com no ha de sorprendre el treball dels actors és magnífic, sobretot el del vell Michel Aumont. Una pel.lícula que sap a poc, podria ser més llarga renoi!

Sense ésser un gran paper, tampoc és un paper fàcil precisament el que fa de top-model que es mou amb l'ambivalència de pertànyer al gran món de la moda, marca Chanel, i la presència del diví Karl Lagerfield, per una banda, i per l'altra el bon noi de Pignon

Fa 28 anys a EL PERIÓDICO

Museu Agbar

Aquest cap de setmana he estat una mica pecular perquè per raons familiars vaig cancel.lar anar a veure a la Sra. Klein i una altra peça petitat que feien en un lloc petit, así per a compensar enlloc de fer cultura de capital he visitat un museu que segur que és una assignatura pendent per molta gent. En aquest cas concret és el Museu Agbar, però això d'assignatura pendent ho escrit en general per tot allò que entra en el camp del que se'n diu turisme industrial.

Barcelona avui és essencialment una ciutat de serveis, com ho és París, Londres, Torí o Nova York, però totes han estat fins no fa gaire industrials. Així per exemple el smog (suma de smok i fog) de Londres és una llegenda i jo, de nen, des del balcó de casa meva al Clot, que es veia tot el Poble Nou, hi havia comptat 72 xemeneies. Ara tot això és història, en diuen arqueologia industrial com si fos cosa de segles, visitem el MNAC, el MACBA i el Museu d'Història de Catalunya perquè és cultura, sense adonar-nos que el fum de la fàbrica que respirava el nostre avi o pare també era cultura. I en molts casos, també l'àvia de nena, com ens recorda el poeta Miquel Martí i Pol.

No ens adonem que tant l'arquitectura de les fàbrica d'abans, de totxo, com moltes màquines tenien estètica perquè si un les mira de prop, moltes tenen elements decoratius, cosa que ara tot és minimal, però no un minimal estètic, sinó gasiu.

Personalment sento una especial fascinació per les xemeneies, aquestes grans obres de totxo, que s'han anat posant els totxos a poc a poc, a mà, un per un, amb els conseqüents riscos ara dits laborals. Hom pot dir el mateix dels campanar de les esglésies, però quan hom fa turisme, fotografia el campanar i oblida la xemeneia si hi és. Veure.

Així doncs ahir va ser a Cornellà de Llobregat per tal de visitar les antigues instal.lacions que l'antiga Société d'Eaux de Barcelone, ara Aigües de Barcelona, tenia en aquest poble, que ara és una ciutat.

El Museu Agbar mereix una visita i sobre el que vaig veure no m'hi estenc gaire perquè a més de les fotos que ja poso es fareu molt bé el càrrec clicant aquí. Val a dir que és un museu pulcríssim, perfectament cuidat, sobre un aqüífer del Llobregat i permet fer-se càrrec molt bé del procés que tenia l'aigua allà per a què no ens faltés a nosaltres, els barcelonins.

Sonets a una rosa

From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:
But thou contracted to thine own bright yes,
Feed'st thy light's flame with self-substantial fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:
Thou that art now the world's fresh ornament,
And only herald to the gaudy spring,
Within thine own bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:
Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.

William Shakespeare


Fresca, lozana, pura y olorosa,
gala y adorno del pensil florido,
gallarda puesta sobre el ramo erguido,
fragancia esparce la naciente rosa.

Mas si el ardiente sol lumbre enojosa
vibra, del can en llamas encendido,
el dulce aroma y el color perdido,
sus hojas lleva el aura presurosa.

Así brilló un momento mi ventura
en alas del amor, y hermosa nube
fingí tal vez de gloria y de alegría.

Mas ¡ay! que el bien trocóse en amargura,
y deshojada por los aires sube
la dulce flor de la esperanza mía.

José Espronceda

Dilluns a Bordeus

Per veure les fotos, cliqueu aquí

Diumenge a Bordeus

De bon segur que més d'un sap més coses de França que jo, però per si de cas, em permeto posar algunes coses sobre Burdeus que jo sí les he apreses ara perquè el viatge també és una saludable excusa per interessar-se sobre el lloc que es visita.

Burdeus és una ciutat geogràficament propera encara que no figuri entre les preferències dels catalans i que té com idioma, propi? històric? mort?, el gascó o occità, del que el nostre aranès és una variant. En l'època pre-romana es deia Burdigala, després Bordigala, en basc Bordale, en gascó Bordèu i com a part de la nació o República Francesa es diu Bordeaux. Capital de la regió d'Aquitània i del departament de la Gironda.

Del segle XII al XV va pertànyar a Anglaterra gràcies a una senyora de molta empenta, Leonor d'Aquitània.

El segle XVIII va ser quan aquesta ciutat va esdevenir important gràcies el comerç amb les índies orientals. Aquest poder encara és visible en molts edificis. Té una població de quasi un quart de milió, per la qual cosa té unes dimensions amables, però que malgrat tot té un bon transport públic, el tramvia, que s'assembla força el que ara circula per la Diagonal de Barcelona.

Després de recórrer la ciutat he sopat al restaurant que hi ha al teatre de l'òpera, no per raons gastronòmiques, però si per apreciar millor l'entorn i perquè és la millor manera de fer temps per entrar a l'òpera. L'òpera en qüestió és Werther, de Massenet. També he de dir una cosa semblant, no em considero amant de l'òpera, tanmateix quan feia la mili, a la Marina, jove i romàntic, vaig llegir el llibre Werther, de Goethe, per tant, si més no, sabia de què anaven els patiments del pobre Werther.

El teatre és un dels més bells que he vist, especialment per fora. Recomano que mireu les fotos del teatre de l'òpera que estan a l'entrada del dia 4. Especialment la part exterior; el que és la sala de concerts no és de les més impressionants encara que la guia justifica la fusta, tot fusta per dintre, perquè li dona una millor sonoritat.

FOTOS