"Pensaments escrits al caure les fulles", de Ayub Khan-Din

A l'entrada del 2 de Març, comentant el Verí de teatre, vaig escriure vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

Així encara que les biblioteques de Barcelona fan una digníssima tasca sota el títol genèric de vine a fer un cafè amb ... Amb tanta oferta per escoltar bones lectures jo només he anat en una, la darrera de fet, que ha estat el dia 27 de julio a la Biblioteca Jaume Fuster, i encara que potser no quedi bé diro-ho, vaig anar-hi només per a escoltar a la Muntsa Alcañiz.

Es tractava de la lectura de la peça teatral del paquistanès Ayub Khan-Din amb el títol Pensaments escrits al caure les fulles. Els lectors van estar Jordi Prat, Xavier Ripoll i Muntsa Alcañiz, per ordre d'aparició hauria de dir.

Va ser la primera vegada que assistia a una lectura de teatre perquè que s'assembli m'hauria d'anar quan de nen escoltava el radio-teatre, però aquest tenia, si més no, els efectes teatrals. Aquesta forma d'escoltar teatre exigeix molta atenció, però que, lògicament té premi perquè l'obra és bona. Bona i dura.

No cal dir que tots tres ho van fer força bé, però qui com jo va anar a escoltar a la Muntsa Alcañiz no va sortir decepcionat perquè precisament el seu paper és el que resulta més espectacular o, altrament dit, el que exigeix un nivell més alt de manera de dir fins al punt que quan va intervenir ella em va semblar que es tractava d'una obra de Samuel Becket, per la energia i duresa que infonia el personatge. De tota manera, degut a duresa de l'obra, tant pel que es diu com pel com es diu, no era aquesta Muntsa que esmento al principi que em sona a poesia, tanmateix, és perfecte que un actor tingui més d'un registre.

"Els senyors Borkman" ,d'Ibsen/Coca

Ahir vaig veure ELS SENYORS BORKMAN, de Jordi Coca, a partir de John Gabriel Borkman d’Henrik Ibsen, traducció de Jem Cabanes, versió lliure de Jordi Coca. Direcció: Jordi Coca amb Mercè Managuerra Gunhilda Borkman, Carme Callol El.la Rentheim i Carles Arquimbau John Gabriel Borkman

Vaig veure per primera vegada John Gabriel Borkman a principis dels setanta al National Theater i em va quedar que era una obra dura, però res més.

Aquesta versió de Jordi Coca té la particularitat que ha reduït el text i el nombre de personatges i enlloc de vuit són tres. Encara que no estic en condicions doncs de fer comparacions confesso que és una obra reixida.

Alguns crítics retruen a Jordi Coca, com a director, el fet dels excessius silencis; tanmateix, potser perquè m'agrada el cinema de Bergman i Dreyer, aquest lentitud no em fa mal i n'he gaudit l'espectacle tant pel contingut com pel magnífic treball dels actors tot i que si hagués de fer esment d'un hauria d'assenylar el treball de la Mercè Callol.

Un altre aspecte que vull assenyalar és l'espai. Encara que en totes les arts escèniques (teatre, ballet i òpera) els artistes s'han de moure en un espai molt concret, especialment quan es tracta d'escenaris petits com l'Espai Brossa, em fa l'efecte que en aquesta obra l'espai en què es mou cada actor sigui inaccessible als altres dos.

Recomanaria l'obra, però com em passa darrerament he anat a la darrera representació.

"La felicitat", de Javier Daulte

Acabo de veure al Teatre Romea La felicitat, escrita i dirigida per Javier Daulte. Intèrprets: Anna M. Barbany Fina, Clara Segura Rosa, Francesc Lucchetti Omar, Jordi Rico Roger, Joan Negrié Christofer.

Premiat, aplaudit i amb èxits com Ets aquí? en el seu currículum, el dramaturg i director argentí Javier Daulte torna als escenaris catalans amb una comèdia que parla de la felicitat. Cinc personatges aparentment quotidians –un professor, la seva esposa, la filla i dos nouvinguts– viuen atrapats en els seus conflictes interiors, angoixats per la impossibilitat de ser unes persones diferents. Tots cinc es mouen entre la recerca d’uns somnis, la necessitat de compartir i la lluita per la pròpia personalitat. L’humor, la intriga i la intenció ferma d’aconseguir un teatre de gènere, popular però sofisticat, són alguns dels ingredients que caracteritzen l’obra de Daulte, un dels creadors més actius i originals de l’escena actual.

D'entrada he de dir que m'ha costat entrar en aquesta obra. Al principi em venien ganes de tocar el dos del teatre i anar al bar a fer una copa, però a poc a poc he anat entrant en el joc. Perquè d'un joc es tracta, un joc divertit, intrigant, sofisticar i malèvol; però és que quan es cerca la felicitat al preu que sigui les coses són complicades perquè a la vida no hi ha res garantit i aquí, la Rosa cerca la felicitat amb xarxa, és a dir, ella no es vol fer mal, la qual cosa implica que pot fer mal al altre.

Daulte no solament ens entreté, sinó que evidencia no capacitat de sorpresa sense límit i per descomptat s'ha voltat d'un equip competent perquè dintre de la gran absurditat de tot plegat els personatges sempre ens sorprenen amb un llenguatge que un podria pensar que és la germana o una veïna, de natural que és. Tanmateix aquest llenguatge embolcalla una trama que podria ser de la sèrie negra, una situació com de guerra, una sessió d'espiritisme i una final poètic.

Una obra fantàstica.

Ballet CARLES IBÁÑEZ

El dia 1 de Març, en aquest blog, vaig fer una entrada donant notícia del que en podríem dir el neixement del ballet clàssic català, arran del magnífic espectacle de ballet, al so de la tenora, que va fer al Palau de la Musica la Companyia CARLES IBÁÑEZ.

Aquesta entrada ara és per donar notícia que l'esmentada companyia demà passat, dia 29, a 2/4 d'onze del vespre actua a Sant Joan de les Abadesses, dins del claustre i emmarcat en XIe Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau. L'espectacle és El so de la Tenora i el ballet amb l'estrena de la coreografia Triptic d'un senyor feudal, el Comte Arnau sobre mùsica de'n Salvador Brotons i que ha creat Carles Ibáñez expresament per aquesta ocasió.

En el ballet es llegeixen tres fragments del poema de Sagarra del Comte Arnau, que es diuen just abans de començar la coreografia.

He d'assenyalar que la gràcies a la gentilesa de Carles Ibàñez he estat a l'escola de dansa que té al Poble Sec, a on he vist una classe de ballet i també l'assaig del ballet que estrena aquest cap de setmana. Com no podria ser d'altra manera m'ha agradat veure el rigor amb el que duu tant les classes com els assajos, així com el bon ambient que hi ha entre companyes i companys i també el professor, perquè si la preparació d'un ballarí o ballarina és dura, val la pena que es faci en un ambient distès i agradable.

Per altra banda, com jo sempre havia vist el ballet des d'un seient mentre els artistes llueixen les seves habilitats dalt d'un escenari, veure-ho a prop com si fossin al menjador de casa ha fet d'aquestes dues jornades a cal Carles unes vivència única.

Si aneu abaix d'aquesta entrada veureu a on clicar per les fotos.

Encara que no podré anar-hi estic segur que serà un magnífic espectacle tant per la qualitat de l'equip que dirigeix el coreògraf Carles Ibáñez com en el fet de fer-se en el claustre de Sant Joan.

Dades del XI Cicle representacions del Mite del Comte Arnau

Fotos de classe i assaig de la Companyia

També en aquest àlbum

Fa prop 28 anys a TRIUNFO

L'estiu de 78 va ser molt calent pel que fa a la llengua catalana perquè normalmente els debats entorn de la llengua són d'àmbit català i quan el debat es fa espanyol és per raons legislatives (Constitució o Estatut).

En aquest cas el tema era entorn el PEN CLUB perquè un escriptor català va gosar titllar d'imperialista el castellà. El resultat és que se li van tirar al coll.

Confesso que un dels periodistes que per mi va entrar a la llista d'enemics de Catalunya va ser Pedro J. Ramírez, aleshores director de Diario 16.

La carta que la revista Triunfo em va publicar era la meva resposta a un article de l'escriptor mexicà Carlos Fuentes.

Fa avui 28 anys a Cuadernos para el Diálogo

Aquesta carta al director apareguda a Cuadernos para el Diálogo del 26 Agost 1978 es pot considerar continuació de l'article que la mateixa revista em va publicar el 22 Juliol 1978. Aquell article, que vaig penjar al blog del dissabte passat, era sobre l'ensenyament i l'escola; però el mateix dia 22 Cuadernos para el Diálogo publicava una carta sota el títol No al catalán, per tant, em vaig sentir involucrat i vaig contestar amb la carta que avui poso aquí.

"Adiós a China", de Suso Mourelo

Acabo de llegir ADIÓS A CHINA, UN VIAJE POR EL GIGANTE ASIÁTICO, de Suso Mourelo, Editorial Espasa, Madrid 2001. 289 pàgines.

No he llegit gaires llibres de viatges, però és evident que –si són bons- són una bona forma de conéixer un país a fons, dintre d’uns inevitables límits.

D’entrada he d’assenyalar que aquest autor em cau una mica antipàtic perquè menysprea els turistes, quan els que fem turisme és, en molts casos, perquè no tenim la sort de poder fer un viatge superior a les tres setmanes i fora del període fixat per l'empresa (Agost), però he de dir a favor seu que aporta un profund coneixement de la història, literatura, tradicions, ètnies, religions, política i llengua de la Xina. I el més important de tot, el llibre està escrit con amore envers els xinesos, en el sentit ampli del mot.

En un aspecte conceptual sembla que imiti a Javier Reverte, el qual en el llibre Dios, el diablo y la aventura fa un viatge envers el naixement del Nil, Suso Mourelo va a la recerca del naixement del Yangtsé, tot assenyalant els noms que rep al llarg del seu recorregut, que són Tuotuo, Jinxa, Chang Jiang i Yangtsé, i és que es tracta del tercer riu més llarg de la terra.

Després de portar anys dient Pequín, ara hem de dir Beijin, però resulta que també s’ha dit Cambaluc i no se’m negarà que és com sona més bé en català. Així que l’autor surt de Cambaluc amb tren cap a Xining.

El llibre està a més molt ben escrit i té un cert humor, així llegim: Luego se agacha y dispara un largo chorrito parabólico que innunda el suelo: la mayoría de los niños chinos no lleva pañales y sus pantalones tienen una apertura en el tiro.

I un bon observador social: Los chinos se han habituada a ser parte de algo: de una patria, de una clase universitaria, de un partido, de una industria, de un barrio, de una familia. La individualidad resulta sospechosa y excluyente. Tanmateix, no ho diu amb agror, sempre amb gran respecte a la sensibilitat d’un possible lector xinès.

Informat d'aspectes educatius qun escriu: Casi todos los chinos, por pequeños que sean, se toman en serio los estudios. Por eso apenas existe el fracaso escolar.

El llibre està escrit el 1996 , quan el que ara veiem tots de la Xina, aleshora ja s’estava entreveient, per tant, és crític amb el progrés, turisme i consegüent despersonalització cultural, però admet que Si existe algo que justifique el desarrollo, se llama higiene, doncs aquí també som molts, encara, que de nens no teníem dutxa a casa.

Assenyala que -El pensamiento empresarial chino es que no hay que salir al exterior porque China es un gran mercado, no hay otro igual en todo el mundo: quien quiera que venga y lo intente; los chinos no van a salir.

Resumint és un llibre que fa de bon llegir perquè permet una aproximació a la xina real, de carn i ossos, gràcies que explica també, sempre amb gran respecte, les persones, sobretot dones, que ha conegut. Tanmateix, vull acabar amb aquesta transcripció:

Al anochecer sigo la luna que lucha por vencer la niebla. Hace mucho tiemnpo el viejo Li Bai, que me ha acompañado en el camino, se adelantó a Jorge Manrique y escribió:

Los hombres hoy apenas miramos la luna
La luna que alumbro a nuestros ancestros
Pero las vidas de los hombre mueren
Igual que corren las aguas de los ríos.

"Brasil Brasileiro", de Claudio Segovia

Ahir, al Barcelona Teatre Musical, que abans del Palau Sant Jordi era el Palau d'Esports, vaig veure BRASIL BRASILEIRO.

Com estic portant un Grec molt seriós m'ha anat molt bé un espectacle frívol, sense grans sorpreses, però amb una qualitat força més que suficient. Clar que aquesta troupe amb mi ho tenia fàcil perquè adoro la música popular del Brasil que per mi és la que combina millor la música, el ball i la sensualitat.

Després de l'actuació a Barcelona van a Londres.

Algunes fotos de l'actuació d'ahir

Fa avui 23 anys a l'AVUI

La pàgina 8, DIÀLEG, del diari AVUI del 24 de juliol de 1983 va ser un tant insòlita perquè era ocupada, com es pot veure clicant aquí, per tres articles signats per tres militants del PSC (PSC-PSOE).

Transcric la capçalera de l'esmentada pàgina que diu així: Arran de la publicació, diumenge passat, d'un article de Jordi Font titulat "Només hi ha un catalanisme". s'ha obert una polèmica que avui complementem amb aportacions d'Albert de la Hoz, "La necessitat d'una autocrítica", que fa al.lusió directe a l'article de Jordi Font; d'Emili Granier-Barrera, "A la senyora Cambó", que precisa certs aspectes del seu primer article.

"Metamorfosis", de La Fura dels Baus

Ahir vaig veure aquesta Metamorfosis de la Fura dels Baus i de l'argentí Javier Daulte. Direcció artística Alex Ollé. Direcció escènica Alex Ollé i Javier Daulte. Text: Javier Daulte. Intérprets: Ruben Ametllé com Gregor, Angelina Llongueras mare, Artur Trias pare, Sara Rosa Losilla Grete i Isak Fèrriz Amic

Ser fidel a Kafka
Ollé explica que La metamorfosi d'ell i del dramaturg Javier Daulte, autor de l'adaptació, "és fidel a l'esperit de l'obra original" i tracta de la "degradació d'un home" i de les seves angoixes. Tot i que hi ha canvis. Un d'ells és que el mateix Gregor és qui decideix voluntàriament aïllar-se en un cub, sense convertir-se en escarabat d'un dia per l'altre. En opinió del director, el protagonista no és més que el "bitxo raro de la família" que, fart de tot, es tanca en ell mateix.
Aquesta decisió repercutirà en l'àmbit familiar, que també "viurà un procés de deshumanització", apunta Angelina Llongueras, mare de Gregor. Però la família ho viu diferent quan apareix un hoste, interpretat per Isak Férriz, que té més pes al muntatge de La Fura. Segons Ollé, el visitant "és l'alter ego de Gregor", que la família acull amablement al veure-hi "el fill que els hauria agradat tenir".
Més que adaptar l'obra, doncs, és La Fura qui s'emmotlla a Kafka i fuig dels muntatges visuals i sensorials tan característics de la companyia. El mateix Ollé explica que ha estat gràcies a Daulte i a l'experiència de la formació que La metamorfosi ha esdevingut una obra "més textual i dramatúrgica, deslligada dels artificis" de La Fura.
L'escenografia també és més austera. Un cub semblant a un terrari, una taula, cinc actors i una pantalla -fruit de la passió d'Ollé pel cine-, que obrirà i tancarà el muntatge i explicarà el món interior més surreal de Gregor, són els únics elements a l'escenari.

Aquesta obra evidencia l'actualitat de Kafka quanllegim que un alt percentatge de joves japonesos no surt gairebé de casa perquè es passen tot el sant dia enganxats a internet o fent anar les noves maquinetes, per altra banda tampoc cal anar gaire lluny per a veure pares com sobre-protegeixen els seus fills per a presarvar-los dels perills que hi ha al món de fora, el món real.

Encara que la funció d'ahir era la darrera d'aquest espectacle he de dir que si hi ha l'oportunitat cal anar-lo a veure perquè a més del contingut de l'obra, el bon treball dels actors, el que no es pot perdre és l'escenografia, com del costum, en aquest punt La Fura dels Baus ja no sorprenen perquè la sorpresa seria una mala escenografia, però l'equip de la fura domina com pocs la creació d'ambients, uns ambients que saben transmetre el que cal per fer l'espectador partícep de l'obra més que simplement espectador.