"Una còpia", de Caryl Churchill

Direcció i traducció de l'anglès Jordi Prat i Coll. Intérprets: Andreu Benito (Salter) i David Selvas (Bernard 1, Bernard 2, Michael Black).

Teatre Lliure - Espai Lliure, Pl. Margarida Xirgu, 1

No tinc cap dubte que és del millor que en aquests moments tenim a l'escena barcelonina.

Es tracta d'una obra d'aquelles que és pecat dir-ne l'argument, però podríem dir que els del món de la bioètica els pot interessar, encara que interessa a tothom perquè les qüestions d'identitat, paternitat i amor interessen a tothom.

L'autora ha agafat un tema molt d'avui, que per sort encara no és un problema i esperem que no ho sigui mai; tanmateix podem dir que es tracta d'un pare que clona un fill seu i a partir d'aqui, quan ja han passat anys el pare rep la visita, del fill de veritat? del fill clonat? dels dos?

No us la perdeu, però, sobretot, no us perdeu ni un sol mot de l'obra. No s'hi val a badar perquè cada frase porta informació essencial per a entendre què passa o què ha passat.

Publicitat, art i sexisme

Com molts s'han pogut adonar, fa pocs dies la firma italiana de moda Dolce & Gabbana s'ha vist obligada a retirar, només a Espanya, l'anunci que hi ha aquí per sexista. Evidentment això no és en si notícia perquè publicitat sexista n'hi ha molta.

Encara que no em puc estar de dir que aquest anunci és, del que jo he vist fins ara, el més aclapadorament sexista perquè sacralitza la violació. Potser és una apreciació molt subjectiva, però és el que hi veig.

El que passa és que la firma italiana ha tractat els espanyols de justets perquè el seu anunci -diuen- és art, un art no inferior al de Caravaggio. Jo no sé pas què en penseu, però vaig estar a l'exposició de Caravaggio que no fa massa es va fer al MNAC i no vaig veure res de semblant.

Com, per altra banda, hi ha un feminisme que, amb bona part de raó, carrega contra tota la muixiganga que s'ha fet sobre la maternitat, sobretot la de Maria, preciso, la que la religió cristina anomena la Mare de Déu; aquí em permeto posar una fotografia que Annie Leibovitz va fer a Jerry Hall i el seu fill Gabriel Jagger, com un bon exemple, a parer meu, d'una maternitat agosarada, com toca en els temps que vivim, però que no és gens sexista, ans tot al contrari, dignifica la dona.

Crec doncs que no ens hem de deixar entabanar per aquestes pretensions de cració artística que fan la gent de Dolce & Gabbana. Si una cosa és art ho hem de dir nosaltres i no el productor.

De sabates

En una bona part del món la gent es protegeix els peus mitjançant les sabates i nosaltres, en el nostre entorn més immediat, no ens podem imaginar sortir al carrer sense anar calçat perquè veiem els carrers, amb les seves pedres, vidres i brutícia, com un perill pels nostres peus.

Tanmateix, som alhora conscients de la gran responsabilitat que atorguem a les sabates. De fet és escaient dir que les sabates són un dels nostres millors aliats davant uns riscos evidents en aquest món i, al mateix temps, són la tortura dels nostres peus.

La prova que són una tortura és que quan ensenyem les sabates que ens acabem de comprar, tot dient que són molt maques i estan de moda, sempre acabem fent la remarca que “i a més són molt còmodes”. Ho diem com un atribut quasi metafísic perquè, en aquell moment, les sabates noves estan en estat de gràcia, però ja vindrà el dia aquell que les maleirem i direm que són una tortura.

New York Show: 2007 Chinese New Year Spectacular Highlights

Espectacular Any Nou xinès a Nova York

Espectacular Any Nou xinès a la NTDTV Worldwide Show

El diumenge passat 18 va ser l'Any Nou xinès i el 19 vaig posar un video de la festa que va fer pel meteix motiu la Casa Asia, Barcelona. Ara us invito a veure el que van fer el xinesos a Xina.

"Con las muerte en los tacones", de Maribel Ibarz

Al Taller Sala 22, situat al carrer Tapioles, 22, al Poble Sec, he vist el millor espectacle dels tres darrers malgrat que la funció es faci en un espai petit i més incòmode que la Sala Becket abans de la darrera millora, que ja és dir.

La majoria ha de seure en bancs sense respatller i només els pocs que ens han vist de certa edat hem assegut a les poques cadires que hi havia a la segona fila.

La taquillera amb barret de copa de purpurina fa de responsable general, tant de l'entrada com de la sala, que està tot per fer, però que no hi manquen elements decoratius per a què ens anem fent la idea que estem entrant en un cabaret. Amb foto de, per exemple, la Bella Otero.

El minso programa de mà ens diu que l'espectacle és a cavall del teatre humorístic i el cabaret contemporani.
La sort d'aquest espectacle, i que no és poca, és la simpatia, l'energia i el talent artístic de Maribel Ibarz que des del principi sap donar el to. Així, quan demana al personal inexistent que apugi el teló, és ella mateixa qui ho ha de fer manualment.

Com a bon espectacle de cabaret, la Maribel sap fer riure i, alhora, sap donar aquell toc de picardial -sexual és clar- per a demostrar-nos que és una vedette de veritat, però que va tenir la mala sort que havia de començar a treballar de vedette just quan El Molino va tancar.

El que sí queda clar que val la pena anar a veure el magnífic treball que Maribel Díaz perquè és una vedette de veritat. I que, pel que sembla, és una espècie no protegida en extinció.

"La mujer de negro", Stephen Mallaratt

Adaptació de la novel.la amb el mateix títol de Susan Hill. Versió de Juan Vi Martínez i Ana Gimeno Sanz, dirigida per Eduardo Bazo. Intérprets : Emilio Gutiérrez CAba i Jorge de Juan. Al Teatre Apolo, un teatre nou amb un nom vell, del Paral.lel.

Fa uns anys ja vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta obra i com diu el programa de mà es tornar a representar a Barcelona amb una direcció nova.

La posta en escena és realment nova, és a dir, més espectacular amb el que quasi en podríem dir efectes especials, dintre del que cap en un escenari.

Tanmateix, aquesta espectacularitat afegida només permet que un s'adoni que s'han invertit més diners en aquesta nova producció, però no vol pas dir que quedar enlluarnat per l'enginy, l'obra resulti més convincent. No, no hem sortit amb el pèls de punta, no emociona, resulta plana. Tot hi reconeguent que els actors fan un treball excel.lent, però hi ha quelcom que deixe indiferent.

ANY NOU XINES A CASA ASIA BARCELONA

"El Jardí abandonat", de Santiago Rusiñol

í







Encara que parlem molt de Santiago Rusiñol amb el seu senyor Esteve no el tenim com un gran autor teatral, però crec que precisament amb aquestes dues obres evidencia que va ser un bon coneixedor del temps que va viure.

El Jardí abandonat és un text molt especial perquè és una obra de teatre que podríem dir que no té argument perquè si un argument li hem de posar és el rebuig d'una dona a la declaració que li fan diversos homes, però que ella opta per no abandonar la llar de la seva nissaga, podríem dir la casa pairal.

Evidentment es tracta d'un argument totalment inversemblant i contra-natura, però tot i que no l'hem de jutjar per aquesta banda, resulta difícil d'encaixar.

El salva la poesia del text, segons el programa de mà es tracta d'un duel entre poesia i prosa. No sé si es pot interpretar així, el que és indubtable és sort que hi tenim a Teresa Cunillé (Marquesa), Nausicaa Bonnín (Aurora), Ivan Morales (L'artista, Ernest i Lluís) i Carla Mercader (Veu de fada), sota la direcció de Franesc Nel.lo.

Tot i amb això, admetent, com he dit, que Rusiñol va sr un bon coneixedor del temps que va viure, la interpretació que en fa de la periclitada aristocràcia és més aviat exagerada, no està de més assenylar que les germanes de Txehov frissen per a què algú les tregui del seu ensopiment, mentre que aquí, no solament la nostra Aurora sembla que s'hi troba bé, sinó molt més absurd, la seva àvia li demana que la segueixi... a la tomba.

De l'home anunci a la noia anunci

Recordo de quan era petit que pel carrer Pelai hi havia uns homes que portaven sobre els hombros una simple estructura de fusta que a la part de dalt hi havia l'anunci pel qual se'ls pagava, també n'hi havia que duien el cartell penjat directament al coll, però no era tan visible i, per mi, no tan atractiu. La publicitat per sobre els caps de la majoria tenia certa gràcia, lògicament parlo de la vorera de mar del carrer Pelai.

Arran del 3GSM o la Fira del Mòbil -veure l'entrada d'ahir- han proliferat les noies anunci damunt d'una estructura amb rodes. Evidentment aquesta modernitat resulta, com ho podria dir?, com menys pejorativa que l'antiga i, com la feina la donen a noies queda més atractiva. Una altra cosa és la consideració que possiblement els homes anunci eren persones sense cap preparació mentre que aquestes noies segur que estan molt preparades i cobren, en termes relatius, el mateix que aquells pobres homes.

Els qui vam viure l'arribada de la Coca-Cola a la Fira de Barcelona ens adonem que la Fira no perd la capacitat de portar-nos novetats... als profans del ram, del mòbil o del que sigui.