Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, Xina

Música d'arpa per Gu Zheng i música tradicional naxi per Gu Yue

Milà i Como

Molt abans de lligar el viatge a Irlanda, vaig preparar un curt viatge a Milà amb escapada a Como.

A Milà vaig ser-hi ja fa més de vint anys, aleshores vam anar en cotxe i no oblidaré mai que amb el cotxe vam anar a petar a la plaça de la Catedral, un lloc on no hi ha cap cotxe. Quan em vaig adonar de l'error, enlloc de sortir pitant, flegmàticament vaig sortir del cotxe corrent per fer-li una foto amb la catedral gòtica al fons.

L'anada de finals del juliol passat ja no va sé doncs una descoberta, però em va agradar tornar a fer un cafè a la Galleria Vittorio Emanuele i badar, altra cosa no podia fer, per la Via della Spiga i fer-me amb algun CD a la Casa Ricordi, nom que sona més simpàtic que Virgin perquè la Ricordi fa prop de doscents anys que es dedica a la música.

Una cervesa quan el dia s'acaba és una cosa diferent si es fa a qualsevol lloc a la vora del canal ALZAIA NAVIGLIO GRANDE, com es veu a la foto.

El dia 29 de Juliol vam fer una escapada a Como que està a uns trenta minuts amb tren des de Milà. La visita va valdre la pena perquè la ciutat té construccions interessants, totes les que envolten la plaça Cavour, amb la Catedral com element principal, i a més, evidentment l'encant del llac que compte amb l'alicient, que es pot contemplar des del mirador que hi ha a dalt de la muntanya, que s'hi arriba amb funicular.

Fotos

IRLANDA, L' ILLA MARAGDA

A l'agost del 1973 acabava de fer una estada de vint-i-sis mesos a Anglaterra. La Setmana Santa d'aquell any la vaig dedicar a fer un tomb pel país de Gal.les (Cymru) a base d'agafar autobusos de línea. Va ser una veritable immersió en el poble gal.lès, no solament en els autobusos, sinó els llocs que feia nit, res semblant a un hotel.

I el juliol també del 1973 em vaig passejar per Escòcia (Alba) fent auto-stop i dormint en els hostals de joves.

Des d'aleshores sabia que no havia acabat els deures britànics, em mancava visitar Irlanda (Eire).

Aquest migdia agafaré un avió que em durà a Dublín i començaré un recorregut que no serà amb motxilla com aquells, sinó amb una agència de viatges, que té un programa marcat i un guia català que en sap un ou.

Visitaré la República d'Irlanda i allò que la corona britànica en diu Irlanda del Nord, és a dir, un espai d'Irlanda aconseguit per les armes. Encara que em sento anglòfil perquè considero la cultura anglesa la més oberta al món, la cultura que -ja abans d'internet- és la finestra per a veure la resta del món, no treu que amb l'afer irlandès demostra no veure la biga que té a l'ull. El Regne Unit, fidel a la consigna que Anglaterra no té països amics, sinó interessos, amb Irlanda fa el mateix que amb Gibraltar, és a dir, que amb l'excusa de protegir els colons, conserva ambdues colònies.

Que la Corona britànica és responsable de la situació des de fa molts anys, només assenyalaré que Shakeapeare va tenir una obra teatral censurada (Ricard II) per la Reina Isabel perquè era crític amb la seva política irlandesa. I és que Ricard II és una obra eminentment política.

Tanmateix, coincidències de la vida, viatjo a Irlanda quan les coses sembla que millorin. La Vanguardia d'ahir deia El ejército británico se va del Ulster, un exèrcit que se suposa va anar a fer respectar allò que els anglesos en diuen la llei i l'ordre, però va ser mentida.

Quan els unionistes (Ulster Volunteer Force) van fer la primera importació ilegal d'armes el 1914 l'exèrcit va mirar cap a una altra banda, quan al mateix any, va arribar a Dublín una partida d'armes, també ilegal, per l'Irish Volunteer (l'IRA encara no existia), l'exèrcit va intentar impedir-ho, però es va trobar amb una massa d'irlandesos que els llençaven pedres. L'exèrcit va fer foc i va matar a quatre civils. A partir d'aquí no hi ha gaire a afegir al respecte. Tot és als diaris, especialment significatiu va ser el Diumenge Tràgic (Bloody Sunday, 30 Gener 1972).

Cal dir que el reportatge de La Vanguardia d'ahir és força interessant.

Només vull assenyalar un aspecte del conflicte que no surt als diaris, més ben dit, quasi mai. En aquell període que vivia a Anglaterra solia llegir el diumenge The Sunday Times i recordo un treball que em va impressionar profundament perquè si una guerra o un conflicte armat no és mai bo per ningú, pitjor ho és per a la infància, que sol ser la comunitat més ignorada

El reportatge era un estudi psiquiàtric que exposava que els nens dels barris catòlics de l'Ulster necessitaven tractament perquè el seu comportament no era el d'un nen. Aquest nens, tenien com a joc fer paranys amb l'objectiu de matar un soldat -britànic, evidentment. Un nen, una persona que comença la vida així, amb aquestes referències del bé i del mal no serà una persona equilibrada.

Fotografia d'Irlanda feta des d'un satèlit de la NASA el 4 Gener 2003, amb l'oceà Atlàntic a l'oest i el Mar d'Irlanda a l'est.

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, China

NO en el meu nom

Estic convençut que les responsabilitats sobre el que ha passat a Barcelona amb l'electricitat té més d'un responsable, però des d'aquí jo no en el meu nom admeto que Mariano Rajoy defensi els interesos dels barcelonins que ens hem vist perjudicats.

No Rajoy, no en el meu nom perquè ets anticatalà. Podria respectar-te com anticatalanista entenent que estàs en contra dels fonaments ideològics o de pensament que alimenten el catalanisme, però això no hauria d'implicar ser anticatalà.

Ets anticatalà perquè quan es discutia l'Estatut vas estar en contra des de les tribunes de la democràcia, cosa que respecto, però no vas tenir prou que vas anar a recollir signatures d'espanyols no catalans, vas anar a recollir les signatures d'espanyols que odien Catalunya. Ets anticatalà perquè una vegada aprovat l'Estatut en referèndum l'has portat al Tribunal Constitucional i encara que sigui legal demostres estar en contra del que ha aprovat la societat civil de Catalunya.

Ahir vaig sentir a un representant oficial de la Generalitat dir totes aquelles ximpleries d'Esperanza Aguirre que millor que Endesa anés a mans alemanyes que no pas catalanes, etc. etc. La veritat és que el que ha dit és cert, però això no treu la crítica que es mereix la Generalitat en aquest afer, crec que no ha estat correcte la seva intervenció a la SER.

Algú ha de picar els dits a la Generalitat, només dic que Rajoy no.

ZAPATERO PRIMERO

L'Església Catòlica en particular i la dreta en general s'estan movent tant com poden, no per a que els socialistes perdin el govern d'Espanya a les properes eleccions, cosa normal, sinó que ho volen aconseguir per tots els mitjans, aplicant aquella filosofia anti-ètica que els fins justifiquen els mitjans.

I els mitjans que estan emprant són totes les formes d'erosionar el govern en tots els terrenys, tant si és la justícia, l'exèrcit o la policia. En el cas que m'ocupa però, d'entrada podria semblar normal que l'Església es queixi de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania; tanmateix aquí cal destacar un parell de coses.

Constitució no és sinònim de democràcia i la menció que es fa de l'Església Catòlica a la Constitució del 1978 és senzillament antidemocràtica, però com està a la Constitució l'hem d'acceptar. El que ja no és gens democràtic és el Concordat amb el Vaticà, que va ser signat just apareguda la Constitució al BOE, però sense passar pel Parlament. Va ser un gol no democràtic de l'UCD, l'Església i el Vaticà.

Em va agradar molt quan vaig sentir per la ràdio els següent de Rodríguez Zapatero: somos generosos y sensibles con las creencias de los ciudadanos, pero también muy claros en los principios que debe aplicar un Estado aconfesional y laico que garantiza la pluralidad y la tolerancia.

Si no vaig errat, Zapatero és el primer president que diu que Espanya és un país aconfessional, cosa que ja és en si prou significativa, ara només li falta que ho apliqui, és a dir, procedeixi a denunciar el Concordat i que l'Església la mantinguin els catòlics.

Ahir deien a la TV, en base un estudi del BBVA, que el 74% dels espanyols es declara catòlic doncs cap problema, que aquest 74% posi la creu a on pertoca a la Declaració de la Renda.

Ahir també, com era el Dia de Galícia, el bisbe de torn va dir que la llei de Déu va al davant de la llei que fan els homes, és a dir, propugna el nacionalcatolicisme, com l'enyoren Déu meu.

I el cas curiós és que tot aquest enrenou és per la famosa assignatura, que l'únic inconvenient que té és que d'alguna manera treu el lloc a la de religió, però si com també reconeix l'actual nº 1 de la cúpula del clergat espanyol que la religió no s'imposa, sinó que es proposa, on és el problema? Si la religió no ha d'imposar-se no hi ha cap raó per a què sigui una assignatura perquè una assignatura és allò que s'aprova o se suspèn i si se suspèn és que l'alumne no ha estat prou imposat en el seu aprenantatge, però es pot suspendre i ser un fervent catòlic. Segur que es pot levitar tot i havent suspès i es pot ser bisbe de Madrid i protegir els capellans pederastes.

Per altra banda, ja sabem que l'Església no té cap interès a comparar Espanya amb altres països perquè ja sap que té les de perdre, però aquest no és el cas de la dreta espanyola perquè el senyor Mariano Rajoy sempre s'està omplint la boca de "los paises normales" doncs aquí li facilito la llista d'uns quants països a on s'ensenya d'una manera transversal el que a Espanya s'ha concretat en una sola assignatura: Austria, Dinamarca, França, Irlanda del Nord, Bulgària, Malta i Xipre, i és matèria integrada a Bèlgica, República Txeca, Alemanya, Irlanda, Luxemburg, Anglaterra, Hongría, Països Baixos, Polònia, Eslovènia, Eslovàquia, Finlandia, Gal.les, Liechtenstein i Islàndia.

Nota afegida a la una del migdia: Recomano la lectura del Editorial d'EL PAIS d'avui No violarás la intimidad

CERO ZAPATERO

La justícia que no és social és injusta, per la qual cosa quan parlem de justícia social no estem parlant d'una branca de la justícia, sinó que parlem de justícia de veritat.

Com tothom sap, fa uns dies, al Parlament de l'Estat espanyol, el President José Luis Rodríguez Zapatero, va sorprendre al personal que es donarien 2.500 € per cada infant nascut a partir d'aquell dia.

La idea no és dolenta, d'entrada sona bé, però és absolutament injusta perquè amb els meus impostos es pagaran els fills que pugui tenir l' Ana Patricia Botín o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar només dos exemples.

No cal dir que l'Administració disposa d'una eina perfecta per fer una entrega justa d'aquests 2.500 €, que és mitjançant la Declaració de Renda, que és una eina perfecta per a establir fins a quin nivell de renda es considera que és d'aplicació l'esmentat import. Per descomptat que, donant aquest import només a les persones que realment ho necessiten de bon segur que la quantitat podria ser superior.

Això no treu que també estigui d'acord amb altres demandes que es fan en el sentit que enlloc de donar diners, millor seria augmentar el nombre de guarderies o escoles bressol. No hi ha cap dubte que enlloc de fer invents a l'espanyola, valdria més aplicar allò que ja està inventat, que és el que fan els escandinaus, serveis. El 14 Desembre 2006 va fer una conferència la Sra. Janne Haaland-Matlary amb el títol: Reconciliació de la vida familiar i laboral. Què cal fer? al Centre d'Estudis Jordi Pujol, per la qual cosa, els socialistes podrien haver assistit i prendre nota.

I si dic que es tracta d'un invent a l'espanyola no és perquè una mesura semblant no s'hagi fet mai enlloc, però el temps passa. El 1909 els liberals anglesos ja eren més justos que els socialistes espanyols del segle XXI perquè el 20 d'abril d'aquell any, fa prop d'un segle, el liberal Lloyd George va fer un pressupost que se li va dir el Pressupost del Poble (People's Budget), que va defensar amb un discurs de tres hores. En aquests pressupost de tres milions de lliures hi havia una partida pels més pobres que tinguessin fills, de 10 lliures per cada fill de menys de setze anys si els pares guanyaven menys de 500 lliures a l'any.

Si l'actual govern socialista no és capaç d'aprendre això dels liberals anglesos, no sé si podem tenir esperances de què un dia copiarem, encara que siguin saltant algun article, el que fan els vikings.

Nota al marge. Tot i que l'anterior president va fer famós allò de cero patatero, a l'actual li podem dir cero zapatero, ha de ser en castellà, clar. Si algú es pregunta d'on he tret el dibuix d'on diu 2.500 € por niño que cliqui aquí.

El Papa de Roma

Aquesta foto és d'EL PAIS d'ahir, que és el diari que compro els dissabtes. Al peu de la foto diu: Benedicto XVI, ayer, en Lorenzago di Cadore, al norte de Italia.

Es diu que una imatge val més que mil paraules, el problema és que no tots hem de triar les mateixes paraules. Suposo que alguns veuran el Papa concentrat amb la seva fe envers la Mare de Déu, que com sabem és immaculada des del segle XIX.

Personalment aquesta imatge de l'actual Papa em fa un efecte de la més pura i simple idolatria. Veure una persona culte i venerable davant uns objectes de fusta que representen un templet amb una figura humana em fa l'efecte d'un home que és el cap d'una secta potser propera a new age perquè l'entorn dels arbres ajuda a aquesta mena d'emoció.

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, China

LEONCE + LENA

de Georg Büchner. Pep Pla, director. Carme Serrallonga (revisada per Feliu Formosa), traducció. Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sánchez intèrprets. Eugenio Szwarcer, escenografia. Bàrbara Granados, disseny de so i composició musical Antonio Belart, Sala Muntaner.

Una de les coses que més crida l'atenció és que tots els personats estiguin interpretats per dones, la qual cosa al principi em xoca, però a la vista del treball no solament no hi ha res a dir, sinó que s'plaudeix en gust.

Es tracta d'una obra que sembla més aviat una ximpleria, però que a poc a poc ens va posant sobre la tela de judici el comportaments de la naturalesa humana, com són aspectes al voltant de la comunicació i dels idealismes.