WHEN I'M SIXTY FOUR

Les dues cançons d'amor més belles que conec són Els vells amants, de Joan Manuel Serrat, i When I'm Sixty Four, de The Beatles. L'avantatge que té aquesta segona és que com fa referència a una edat justifica que jo la posi al meu blog avui amb l'excusa que faig seixanta quatre anys.

Fer anys o envellir, una cosa porta a l'altra, no té cap mèrit, però envellir vol dir que a la motxilla hi tenim més coses. Això és evident en molts aspectes i ja que el tema el centro en una cançó, o dues, el cas és que en el curs de la vida m'he familiaritzat amb moltes cançons.

Les primeres em resultaven alienes, era cosa de ma germana o de ma mare, com Angelitos negros que cantava Antonio Machín o Violetas imperiales que cantava Luis Mariano. La primera cançó que em vaig fer meva, la que cantussejava amb els amics va ser indiscutiblement Questa piccolissima serenata que cantava Renato Corassone y su cuarteto, però no el vaig idolatrar. Del primer que vaig ser un fan va ser Paul Anka i la seva Diana.

A partir d'aquí la cosa va anar augmentant. Aleshores el panorama era ampli i l'anglès encara no era hegemònic. Hi havia Gilbert Bécaud i el seu Et mainteant, Los Llopis amb Estremécete, Tommy Steele i La mitad de seis peniques i com encara sóc fan de Mina he de citar una d'aleshores: Il cielo in una stanza.

En aquella època no es ballava en una discoteca, sinó que els diumenges per la tarda ballavem a casa d'un amic o amiga de la colla, d'això en deiem una festa particular o, festa. A la meva colla hi havia una cançó que era el nostre emblema i que s'havia de posar al principi i al final de la festa, Il faut savoir, de Charles Aznavour.

Tot això era abans de The Rolling Stones i el seu (I can't get no) Satisfaction, els quals encara fan diners amb els seus world tours. Després van venir The Beatles.

Ni la llista fins a The Beatles és completa, ni tampoc des que ells van tancar la parada. M'he saltat la Nova Cançó tot i que vaig ser seguidor dels Setze Jutges des del primer dia al Romea i tampoc els d'ara, però per citar dos noms assenyalo la cantant Emma Shapplin i el conjunt italià Matia Bazar. Pel camí s'ha perdut Whitney Houston que podria haver estat una de les més grans, però s'ha autodestruït. Una pena.

QUAN TINGUI SEIXANTA QUATRE

Quan em faci vell i em caigui el pèl

Al cap de molts anys

¿Em seguiràs enviant una romàntica postal d’aniversari amb una ampolla de vi?
Encara que sigui a fora a tres quarts de tres
Posaries la balda?
Encara em necessitaràs?
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
També seràs més vella
I si tu dius la paraula
Podria ser amb tu
Em tindries a mà, arreglant un fusible
Quan se n’anés la llum
Podries fer un jersei a la vora del foc
Faríem un passeig el diumenge pel matí
Arreglar el jardí, arrencar les herbes
Qui pot demanar més?
Em necessitaràs
M’alimentaràs
Quan tingui seixanta quatre
A l’estiu podríem llogar una caseta a l’Illa de Wight
Si no és massa car
Haurem d’estalviar fort
Els nets als genios
Vera, Check i Dave
Envia’m una postal, escriu-me alguna cosa
Posant el teu punt de vista
Precisa el que vols dir
Molt afectuosament, consumint-me
Dóna’m una desposta, omplena el formulari
Meu per sempre
Encara em necessitaràs
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre

(Nota 1. Més avall hi ha la lletra amb la veu de THE BEATLES Nota 2.- Com una joia tinc el LP de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, editat el 1967, que conté la meva cançó d'avui.

Quan tingui seixanta quatre

A l'entrada anterior hi ha la traducció al català.

Nit de Reis

Bona sort
Good luck
Buena suerte

A tota la blogosfera

Bonne Anné

Erós An Nau

Feliç Any Nou

Feliz Año Nuevo

Happy New Year

Felice Anno Nuovo

Xin Nian Hao! o Xin Nian Kuai Le!

Nadal a Barcelona

Foto feta

avui a les 08:21

hores des de Miramar

A tota la blogosfera

Bon Nadal

Bon Nadau

Buon Natale

Joyeux Noël

Feliz Navidad

Merry Christmas

Sheng Dan Kuai Le

Nollaig Shona Dhuit

LA PLAÇA DEL DIAMANT

A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.

Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.

Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.

Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.

L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.

La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.

Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.

Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.

Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.

P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció

Festa de la Llum, Lió - 8 Desembre

A la memòria de Maurice Béjart

Ahir va morir el que possiblement passarà a la història com el coreògraf més important de la segona meitat del segle XX, Maurice Béjart

Cada vegada em costa més identificar-me amb el meu col.lectiu, tant si és Barcelona com Europa. L'única cosa que em salva són les persones concretes que tinc a prop i altres persones també concretes que no em coneixen, però que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

Maurice Béjart m'ha donat felicitat i bellesa a cabaços.

La malaltia d'Alzheimer

El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.

Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.

Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.

Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.

I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.

I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.

Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.

No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.

Endavant Pasqual! Vencerem!