Homenatge a Mercè Rodoreda

Per prou sabut no em priva de recalcar que el Dia de Sant Jordi és al mateix temps el Dia del Llibre i de la Rosa i, també al mateix temps som a l'Any Rodoreda, l'any que celebrem el naixement de qui ha donat les millors obres de la novel.lística catalana.

.

Si la tradició ha fet que Catalunya estableixi i mundialitzi en aquesta data un bell diàleg entre el llibre i la flor, per altra banda, els que coneixem mínimament l'obra de Mercè Rodoreda sabem que no solament era una amant i bona coneixedora de les flors, sinó que les flors esdevingueren moltes vegades matèria primera en la seva creació literària fins al punt que en algunes ocasions prengueren un caràcter simbòlic que gairebé podem veure com un personatge més de l'obra.

.

Per aquesta raó he fet aquesta fotografia que tot i que no té intenció artística tot l'espai és ocupat per la seva obra i per roses de color carn, com deia la Teresa de Mirall Trencat.

.

Encara que tot canon és discutible, el canon de la literatura catalana també ha de ser-ho, tanmateix és una referència, especialment si tenim en compte que no està subjecte als tripijocs dels certamens literaris. Mercè Rodoreda té dues novel.les en el canon català, La Plaça del Diamant en el cinquè lloc i Mirall trencat al dotzè.

.

Coincidentment ahir vaig rebre un email d'una feminista que té el bon costum de posar a tots els seus missatges una cita, aquesta vegada la cita m'ha recordat a la Mercè Rodoreda malgrat que l'autora és de tres dècades abans: Les noies criades amb atencions i vigilància sempre poden trobar moments per escapar al món on aprendre les maneres per a arribar a la saviesa. Gertrud Stein. Qui m'hagi llegit fins aquí no li cal interpretar al peu de la lletra aquesta cita.

.

Sant Jordi 2007

MADEIRA

Falgueres i aigües que corren, encepeguen i cauen

L’atractiu de les grans cascades, com Niàgara i Iguaçú, no m’emociona. Suposo que la raó principal és que s’han convertit d’una manera excessiva, possiblement inevitable, en un recurs turístic en el que compte és més l’espectacle que no la seva bellesa natural.

Això fa que aquestes cascades es puguin veure pel costat, pel davant, pel darrera, per sota, navegant i des d’una avioneta. De fet converteixen un paratge natural en un parc temàtic, la qual cosa és un insult a la sensibilitat. A sobre, l’atabalament que et fan els guies de quants metres cúbics d’aigua cau a cada segon i altres dades tant absurdes com inútils.

Per altra banda a mi m’emociona la senzilla contemplació d’aigua i foc que representa la combinació de l’aigua amb aquestes petites falgueres que viuen tant a prop de l’aigua que sembla més que la beguin a galet que no la xuclin pels peus. Alguns diran que és més bell un jardí amb el seu esclat de colors, però totes les flors són de temporada i per la tardor són veritables àngels caiguts que si decoren el terra ja és molt, però la falguera no passa per aquest tràngol. Fins i tot una cançó mallorquina ens diu que “En una nit i un dia / n’ha florit i n’ha granat”.

Aquestes falgueres a prop de l’aigua sempre estan verdes i no tenen res d’envejar de les flors més espectaculars perquè la seva verdor sempre és viva i sempre estan bevent i agraint que la seva humil bellesa fa que ningú es prengui la molèstia d’agafar un esqueix per plantar a casa i és que saben que si se les treu del seu lloc es moren.

Fonts com aquesta són a l’abast i no demanen un viatge de pressupost i, el que aquí vull fer notar, és que permeten una contemplació propera, com la de quan mirem l’aparador d’una botiga i sentim el soroll de les gotes d’aigua i si volem hi posem la mà.

Aquesta font natural està situada just a l'entrada del Museu Frederico Freitas, a la ciutat de Funchal, a l'illa de Madeira, que és una Comunitat Autònoma de la República de Portugal. El vídeo està fet amb una càmera compacte, per la qual cosa no es tracta de valorar ni l'art ni la tècnica de la filmació, sinó apreciar la bellesa d'aquesta petita font natural i les falgueres que l'acompanyen.

Aquesta falguera es diu adiant, capil·lera, capil.lera per a la tos, falzia o falzilla (Adiantum capillus-veneris) i en castellà culantrillo de pozo

Espai de propaganda electoral

Karl Marx va escriure que el plaer estètic que ens dona un diamant al pit d'una dona desapareix quan la pedra és mirada com una inversió. Traduït de "Marx Engels on literanture and art" DOMA, nOVA yORK 1974.

Un segle després

Joan Oliver -el poeta Pere Quart- explicava el 1955 la història d'un industrial barceloní que "es fa" la "Bernat Metge", en edició de luxe. El fill llegeix les Consolacions de Sèneca... i el pare el renya perquè ha obert el llibre, amb les paraules següents: ¡Qué vergüenza! ¿No sabes que un libro al ser cortado pierde un treinta por cientode su valor en venta?

Avís a Navegants

Vent d'Aram

és un espectacle amb la poesia de Joan Vinyoli. Espai Escènic Joan Brossa. Direcció Lluís Solà. Intèrprets Lluís Solà - Mercè Miró - Pep Paré. Flauta Mercè Miró. Imatges M. Àngels Jordà.

Els tres autors ens han llegit de forma separada diferents poemes de Joan Vinyoli, a més, Mercè Miró a vegades ens ha regalat, a guisa de pausa, ámb la seva flauta.

Es tracta d'un espectacle dut amb la màxima austeritat on tot el protagonisma està en la paraula tot i que en alguns moments s'ha fet un mínim de teatralitat o s'han projectat imatges marines a la pantalla.

Encara que jo no sóc lector de poesia, sí que m'agrada escoltar-la, per la qual cosa ha estat per mi una bona vivència poètica, que recomano.

IMPRESSING THE CZAR

de de William Forsythe, Ballet Reial de Flandes - Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver.
Coreografia William Forsythe / direcció artística Kathryn Bennetts / música Thom Willems, Leslie Stuck, Eva Crossman-Hecht i Ludwig Van Beethoven / decorats Michael Simon.

Aquest ballet s'ha fet dos dies a Barcelona, 27 i 28 de febrer. Crec que és una llàstima que un espectacle d'aquestes característiques estigui només un parell de dies perquè la fama que l'ha dut aquí i la bona acollida que segur li donarà la crítica haurien permès una estada més llarga per aquest troupe formada per desenes de dansaires.

L'espectacle s'ha dividit en quatre parts. El primer, Potemkin's signature és una veritable disbauxa en la que hi ha una mica de tot, des de els solos a una mena de pas à cinq i número que més aviat feien pensar amb el Cirque du Soleil. És evident que el corèograf és una persona molt sofisticada que té un gran sentit de l'espectacle escènic perquè es l'humor es mescla amb el virtuosisme.

El segon espectacle, In the middle, somewhat elevated ha estat el més aplaudit de tots. Un ballet que m'ha recordat els primers treballs de Béjart de la mateixa manera que la música, que el programa de mà en diu electrònica, però jo en diria concreta, com la que Pierre Henry va fer per Béjart. Aquest espectacle farcit també de solos i pas à deux es duu a terme en un espai lleugerament il.luminat, els ballarins vestits en fosques i lluents malles verdes executen una sèrie de pas à deux i solos impressionats al compas de la potent música de Thom Willems, que no cal dir avui es beneficia d'uns aparells acústics més potents que els d'aquell temps quan el sintetitzador era una novetat musical.

El terce espectacle La Maison de mezzo-prezzo és més aviat una pantomima amb més notes d'humor que de dansa, però li hem de personar que només ha durat 10 minuts. El quart i darrer espectacle ha tornat a posar-se el públic a la butxaca amb Bongo bongo Nageela & Mr. Pnut goes to the big top en el que els 40 ballarins i ballarines van amb faldilles plisades i bruses blanques, com si fossin nenes d'un col.legi pijo. Tots arrenglarats i fent diferents dibuixos a l'escenari per a demostrar-nos que el ballet clàssic és modern o el modern és clàssic.

Després d'un espectacle com aquest indubtablement sóc més ric.

A una noia desconeguda

A uns metres de casa hi ha la llibreria Al peu de la lletra, que per ser de barri està força ben assortida.

No fa ni una hora que badava davant l'aparador, tot adonant-me de l'hegemonia de Harry Potter, i tot d'una he vist una noia, d'uns divuit anys, que sortia de la llibreria i amb la cara tota il.lusionada ha estret -que no estrenyut- el seu llibre contra el seu pit.

Segur que quan arribi a casa es posarà a llegir aquestes aventures que tan li agraden i que molt possible el llibre l'acompanyarà fins que se li tanquin els ulls de son.

El cercle de guix caucasià

de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música original de Paul Dessau. Intèrprets: Marta Marco, Anna Lizaran, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pilar Pla, Jordi Banacolocha, Pere Ventura, Albert Ribalta, Jacob Torres, Marissa Josa, Màrcia Cisteró, Babu Cham, Josep Maria Domènech, Tomeu Amer, Martí Atance / Conrad Cortinas. Músics Cabo San Roque: Roser Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents. Veu cantaire: Víctor Estévez. Escenografia i vestuari: Jean-Guy Lecat. Col.laboració en el vestuari: Laurence Forbin. Il.luminació: Xavi Clot. So: Joan Manuel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Màscares: Paula Bosch. Assessorament moviment: Mercè Boronat. Treball cant coral: Pablo Puche. Construcció ninots: Sílvia Delagneau i Xesco Quadras. Direcció d'Oriol Broggi. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 17 febrer 2008.

La meva entrada era per la fila 2, però abans d'entrar a la sala me la van fer canviar per una de la fila 8 perquè les dues primeres files es van anul.lar. El motiu és que hi han muntat un hiper-escenari que s'ha cruspit dues files. Broggi no ha estat el primer director del TNC que es pensa que això és Broadway o més aviat Hollywood perquè l'espectacle, amb tant de realisme, sembla cinema.

Reconec que aquest espectacularitat no espatlla l'obra, però dubto que encaixi amb el pensament de l'autor, que hauria preferit que el seu conte s'expliqués amb més modèstia.

Això no treu que l'escenografia i la luminotècnia resulten encertades per a crear el clima escaient en cada moment.

L'obra fou escrita entre el 1938 i el 1944, quan Hitler estava eufòric i l'autor preveia o desitjava el seu final. Es tracta del conte xinès El cercle de guix, que es basa en el famós mite del judici de Salomó, però en el que el jutge se'ns presenta tant deformat que podria ser d'una obra del esperpento de Valle Inclán, la qual cosa ens porta a un veredicte que no és el que esperen els qui llegeixen la Bíblia, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de Brecht.

No cal dir que a la diàspora causada per la caiguda del governador autoritari es combina l'egoïsme, la fam, les agressions de tota mena, l'amor matern i l'amor que fa que el món giri, el caos, el classisme dels rics i l'arrossegar-se dels pobres.

Fan una bona tasca el músics de Cabo San Roque tot i que el cantat ho fa bé, no té una dicció prou clara, quan tractant-se d'una obra de teatre hauria de ser ben clar. El conjunt dels intérprets, però dels que hem de destacar la dama Anna Lizaran que broda el paper de jutge.

Per altra banda, la Marta Marco, té llum pròpia. A parer meu la Marta Marco s'està convertint la millor actriu catalana. Té una dicció claríssima, fins i tot, una de les vegades que canta sola ho fa amb una vocalització més clara que el cantant. A més a més, quan s'escau, li dona un to tràgic que la fa incomparable. Sóc de l'opinió que podria interpretar perfectament les tràgiques gregues.

El món de Francesca Llopis

Ahir divendres vaig estar passejant pel carrer Enric Granados, que a més que no em para gaire lluny fa de bon passejar perquè els pocs cotxes que hi passen ho han de fer a poc a poc. Això l'ha convertit en un carrer una mica especial en el que hi abunden restaurants, gal.leries d'art i botigues que s'aparten de les típiques, encara que necessàries, tendes de barri.

Em vaig ficar en una gal.leria que crec no hi havia estat mai, la n2. Vaig veure que hi exposa una tal Francesca Llopis, i dic una tal perquè en el moment de llegir el nom no em sonava gens, encara que des d'ahir va perdre el títol d'una tal i ara és una a tenir en compte.

Té una obra gràfica força interessant i m'ha atret en particular el díptic que poso aquí, també hi abunden paissatges solitaris, boscos nevats i mars i llacs, tot molt solitari, que encara que no hagi estat la intenció em recorda els pintors del romanticisme. En la seva obra també hi destaquen els videos, el darrer del qual ha tingut un premi, gotes cauen, i per descomptat recomano la visita que acaba el dia 29.

No sé si és perquè jo he viscut poc més de dos anys seguits a Anglaterra, tot i que només era fent de cambrer, tinc una especial simpatia envers aquelles persones que han tingut una dosi de coratge per estar un temps a l'estranger, sigui molt o poc.

El Centenari del Palau

Palau de la Música Catalana - Concerts del Centenari, Concert Inaugural - Orquestra Austrohongaresa Haydn-Philharmonie, Orfeó Català i tres solistes (soprano, tenor i baríton) - LA CREACIÓ, de F.J. Haydn.

La primera vegada que vaig ser al Palau seria pel 1957, tenia uns 13 o 14 anys. Vaig anar-hi en representació del meu col.legi a fer el lliurament del xec per Pro cama tuberculoso pobre que era una campanya que s'emetia per Ràdio España (antiga Radio Associació de Catalunya) amb les veus d'Enrique Casademont, Pilar Montero i el Paulinet, aquell dia s'emetia des del Palau perquè hi estaven representats tots els col.legis que havien recollit diner.

Més endavant, pel 1963 l'Orfeó Català va organitzar una campanya pels 3000 socis i vam arribar a ser 5000. I com a soci vaig anar-hi unes quantes vegades fins que vaig deixar de ser socis perquè la cultura catalana era una cultura de peatge i jo no em podia permetre estar en tots els peatges.

En qualsevol cas crec que el Palau és de les sales de concerts més belles i quan estic assegut al Palau, escoltant bona música, em fa l'efecte de ser un ser privilegiat perquè no em cansa la contemplació de les ceràmiques de l'escenari, les escultures que l'emmarquen o les seves columnes. Potser no sóc prou sensible per a la bellesa, tanmateix crec que és un lloc a on podria tenir el síndrome de Stendhal.

El que em va portar ahir abans d'ahir dissabte al Palau és que just era el dia que feia 100 anys i arran d'aquesta efemèrida s'hi farà un seguit de concerts, però el d'ahir era l'inaugural. Val a dir que he disfrutat el doble perquè a més de la bellesa del lloc s'afegeix que el concert ha valgut la pena malgrat que jo no em puc considerar un amant de la música clàssica. En aquest sentit he trobat més que bellíssim, especialment corprenador el duet amb cor De la teva bondat, oh Déu i Senyor, són plens el cel i la terra. Cal dir que aquest punt assenyalat és que més m'ha entusiasmat d'aquest obra que no havia sentit mai, però cal dir que tot el concert és una meravella, especialment recomanable per tot aquells que els agrada la música coral.