EL MERCADER DE VENÈCIA

de William Shakespeare Traducció: Joan Sellent Direcció: Rafel Duran Intérprets: Shylock Ramon Madaula

Antonio Àlex Casanovas; Bassanio Roger Coma; Porcia Anna Ycobalzeta; Nerissa Marta Domingo; Jessica Margalida Grimalt-Reynés; Lorenzo Albert Ausellé; Graciano Joan Valentí; Salerio Pere Eugeni Font; Solanio Àlvar Triay; Tubal / El vell Gobbo Santi Pons; Stephanie Marta Betriu Dux de Venècia / Príncep d’Aragó Pep Sais Lancelot Gobbo Pep Ambròs Príncep del Marroc Joan Díez Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres Joan Díez Jordi Llovet David Ortega Oriol Ruiz Josep Sobrevals Teatre Nacional de Catalunya

A la memòria de Whitney Houston

Ha mort Whitney Houston amb només 48 anys i ha estat una de les més grans cantants nordamericanes del segle XX. Donada la seva personalitat crec que el seu error va ser dedicar-se a la música pop, un món massa comercial i amb massa glamour. No va aguantar la tensió que aquest món demana. Crec que ella hauria estat una gran cantant de jazz i de gospel sense res d'envejar a una Mahalia Jackson, evidentment no hauria guanyat tants diners, però si s'hagués adaptat en aquest món més senzilla estaria cantant millors cançons i seria més feliç perquè el problema és que no té res a veure que siguis una bona cantant si acceptes qualsevol cançó. Amb tota la raó avui a La Vanguardia el Joan de Sagarra diu que un delts trets més significatius de la carrera de Juliette Greco és que només ha cantat les cançon que ella ha volgut, per això encara canta i té 85 anys. No tinc cap dubte que Whitney Houston ha viscut mal aconselleda.

EL LLAC DELS CIGNES

Música: Piotr I. Txaikovski Coreografia: Marius Petipa i Lev Ivanov revisada per Ángel Corella) Escenografia i vestuari: Benjamin Tyrrell Il·luminació Ángel Corella i Luis Perdiguero Gran Teatre del Liceu

És un clàssic sense discussió, que no necessita el canvi i que encara ara tingui moments moments carrinclons cal valorar sempre el conjunt que és bellesa pura.

HEDDA GABLER

de Henrik Ibsen Traducció i versió : Marc Rosic

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: David Selvas Intèrprets Pablo Derqui Ejlert Løvborg / Àngela Jové Júlia Tesman / Cristina Genebat Thea Elvsted / Laia Marull Hedda Gabler / David Selvas Brack / Ernest Villegas Jörgen Tesman Per norma no sóc partidari de les versions teatrals, és a dir, aquelles obres teatrals en les que el traductor, en cas que l'original no sigui en català, o el director han posat a l'escenari que no és igual que allò que va escriure l'autor; tanmateix, aquesta Hedda Gabler és l'excepció. El text no s'ajusta a la lletra de Ibsen, però s'ajusta molt bé al temps que vivim i estic segur que aquesta infidelitat al text l'aplaudiria si Ibsen aixequés el cap perquè el text nou conserva perfectament l'esperit de la burgesia de les darreries del segle XIX i manté el drama, és a dir, la teatralitat, que els personatges són versemblants. Assenyalem que tots els actors fan un molt bon treball, però s'ha de dir que Laia Marull demostra ser una actriu excepcional perquè é ella qui carrega bona part del pes de l'obra i és, amb la seva manera de fer, la que més destrueix la burgesa del segle XIX per a crear una burgesa d'ara, és a dir, ja no és una burgesa perquè aquesta mena de burgesia que hi havia aleshores gairebé és inexistent. Com se sol dir avui és una dona aburgesada, la dona d'un professor que té més nom que diners i ella ja compte amb els diners que ell guanyarà. O sigui que ella també ens ha portat la crisi perquè també estira més el graça que la màniga.

ELS BAIXOS FONS

Maxim Gorki Dramatúrgia: Albert Tola i Carme Portaceli Traducció del rus: Helena Vidal, Jordi Bordas i Coca Direcció: Carme Portaceli

Amb: Nao Albet David Bagés Manel Barceló Mohamed el Bouhabi Roger Casamajor Lluïsa Castell Jordi Collet Daniela Feixas Gabriela Flores Lina Lambert Albert Pérez Xavier Ripoll Teatre Nacional de Catalunya La posta en escena l'he trobada molt adequada perquè situar aquests baixos fons a l'andana d'una estació de metro és realista per a l'espectador d'avui, però en el text que hem sentit des del les butaques palesa més la versió feta per Albert Tola i Carme Portaceli que no pas la traducció que han fet directa del rus. Convertir un dels personatges en aquesta figura que se'n diu "un indignat" em sembla excessiu. En primer lloc considero que el discurs de l'indignat de l'obra és fàcil, no té cap grapa, estem parlant de teatre i el teatre és un art, no la repetició del que diu la gent. A més a més un té molts dubtes que els indignats estiguin en els baixos fons. Els dels baixos fons jo els veig remenant els contenidors o van a les portes de mercaderies dels supermercats per a què els donin menjar que no poden vendre.

L'aniversari i una teoria de la vida

Mentre ahir llegia "Talking it Over", de Julian Barnes, vaig encepegar amb un passatge que el vaig trobar prou simpàtic i que, com avui faig seixanta-vuit anys m'ha semblat escaient posar-lo aquí:

“Have I told you my Theory of Life, by the way? Life is like invading Russia. A blitz start, massed shakos, plumes dancing like a flustered henhouse; a period of svelte progress recorded in ebullient despatches as the enemy falls back; then the beginning of a long morale-sapping trudge with rations getting shorter and the first snowflakes on your face. The enemy burns Moscow and you yield to General January, whose fingernails are very icicles. Bitter retreat. Harrying Cossacks. Eventually you fall beneath a boy-gunner’s grapeshot while crossing some Polish river not even marked on your general’s map”

Les línies de sobre han estat escrites aquest matí i les de sota al vespre. Encara que no és gaire ortodox fer afegits a l’entrada o post d’un blog, es veurà que l’excepció està justificada.

Arran del meu aniversari un amic m’ha regalat el llibre “Hablando del asunto”, de Julian Barnes, que és la traducció al castellà de l’esmentat més amunt. Com el meu anglès no té el nivell que un voldria aquesta traducció em serveix per llegir, comparar i aprendre anglès.Moltes vegades dic que la casualitat no existeix, però cal admetre que és un cas de casualitat màxima perquè amb els milers de llibres que es tradueixen hagin coincidit en temps i espai dos llibres (original i traducció) editats respectivamente el 1991 i 1993. De passada em permet posar la traducció al castellà del mateix passatge.

“Por cierto, ¿le he contado mi Teoria de la Vida? La vida es como invadir Rusia. Un comienzo relámpago, morriones en formación, plumas danzando como en un gallinero revuelto; un período de suave avance rcgistrado en exaltados despachos a medida que el enemigo retrocede; luego el comienzo de una larga y penosa marcha que mina la moral. Raciones que se hacen cada vez mas pequeñas y pequeños copos de nieve que te dan en la cara. El enemigo incendia Moscu y tú te rindes al General Invierno, cuyas uñas son como carámbanos. Una amarga retirada. Cosacos que te persiguen. Y finalmente caes bajo la metralla dc un artillero adolescente mientras cruzas algun río polaco que ni siquicra aparece en el mapa de tu general.”

Carta meva a EL PAÍS d'avui

Veure aquí la versió digital:
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Desajuste/legislativo/elpepuopi/20120105elpepiopi_9/Tes

ESPECIES DE ESPACIOS, de Georges Perec

Aquesta obra també pertany a la postmodernitat d’una manera molt més agosarada, de forma que hi ha una mica de totes les característiques del moment històric. Com una de les carcterístiques de la postmodernitat va ser xuclar les vanguàrdies hi tenim els somnis (Freud), l’ús aleatori dels mots (Jung), l’atzar, l’arbitrearitat, la mort de Déu, que és la mort de l’autor (Nietzsche), també hi tenim l’hegemonia del significant respecte el significat, és a dir, el dadaïsme (Tristan Tzara), la desfamiliarització.

Tots aquests trets els tenim en aquesta obra de Georges Perec, que no hem d’oblidar que era un fill literari de Raymond Queneau, el fundador d’OULIPO (Ouvroir de Littérature Potentielle) en el que s’hi barregen els mètodes combinatoris i matemàtics, l’humor absurd i la disecció de l’entorn. Això ens porta o, més ben dit, porta als seus integrants a considerar que l’espai i el temps com dues categories per explicar la realitat (Einstein) , per tant, no es pot concebre l’espai com una realitat, sinó que n’és un fragment dins d’una història, d’un esdevenir.

El que fa doncs Georges Perec és mostrar-nos el nostre espai, que és el país, la ciutat, el carrer, la casa, l’apartament, el dormitori, el llit i el nostre cos a la vida, a la feina, el joc, l’amor, la feina, etc. Tot a base de llistes i textos lúdics entre els que no hi manquen els cal.ligrames.

Evidentment no és un llibre que es llegeix a partir de la primera pàgina per anar seguint fins a la darrera, es llegeix de forma hipertextual, com si fos la Bíblia o el Daodejing o “Rayuela”.

"La verdadera vida de Sebastian Knight", de Vladimir Nabokov

Qualsevol persona mínimament avesada en literatura i se li pregunta quina novel.la va escriure Vladimir Nabokov respondrà amb tota certesa: "Lolita". Com aquell qui diu fa quatre dies que jo també hauria dit el mateix. Cosa que no ha de sorprendre perquè és gràcies a "Lolita" que Nabokov és va fer famós i milionari. Tampoc ha de sorprendre en aquest món que el que no surt en alguna pantalla no existeix "Lolita" és també el títol d'una pel.lícula d'èxit, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per James Mason.

Malgrat aquest fet l'única novel.la que he llegit d'aquest rus que va fer de l'anglès la seva llengua literària és "La verdadera vida de Sebastian Knight" . Una novel.la en la que el tema principal és la literatura i en la que l'autor jugar a enganyar el lector, cosa que quan un s'informa sobre Nabokov descobreix que per ell la literatura és como la natura una enganyifa. Al mateix temps és una novel.la farcida de transgenericitat, és a dir, que hi ha passatges que són una picada a l'ullet de la gran novel.la russa, altres de novel.la negra, periodisme, viatges i  sentimental.
Es tracta d'una novel.la procés com ho és tota l'obra de Kafka, però en Nabokov hi juga. Així com Kafka tenia allòa que en podríem dir el síndrome de la pàgina en blanc, Nabokov juga amb ell. En primer lloc diguem que el personatge Sebastian Knight és una projecció de Vladimir Nabokov de manera que hi ha un joc d'identitats perquè el seu germà bord V. és també un "alter ego" de l'autor i que Sebastian representa un afamat escriptor que abans no dóna per llesta una pàgina s'entrega a una orgia de correccions. Això vol dir que el lector hi trobarà com a mínim tres narradors, però cal dir que malgrat aquests embolics narratius la novel.la es llegeix molt bé perquè Nabokov és un veritable artista.

Com una mostra del domini literari de l'autor veiem aquest passatge naturalista i que no té res a veure en el conjunt de la novel.la, un enganyifa: "Libélulas de color azul oscuro vuelan lentamente en todas direcciones y se posan sobre las anchas flores acuáticas. Nombres, fechas y hasta rostros han sido grabados en la roja arcilla del barranco, de cuyos agujeros entran y salen veloces lagartos". Ningú no diria que és una novel.la de la postmodernitat o, potser, precisament per això. Encara que en un altre lloc llegim: "Parece usted -escribió en una carta- por qué diantres un escritor como yo, "en capullo" (expresión absurda, porque un autor "en capullo", como el que usted imagina, sigue siéndolo toda la vida, mientras que otros, como yo, florecen instantáneamente), parece usted preguntarse, permítame repetirlo (lo cual no significa que me excuso por ese paréntesis proustiano), por qué diablos he de tomar yo la delicada porcelana azul contemporánea ... para dejarla caer desde la torre de mi prosa al arroyo". Aquí el mestre Nabokov dóna una lliçó de literatura i, francament, no importa quin personatge diu això.

L'ESPERA

de Remo Binosi.
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Intérprets: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura
Teatre Lliure de Gràcia

Està demostrat que tot el que ve del CAER - Centre d'Arts Escèniques de Reus és com si hagués passat el control de qualitat.

És una obra força peculiar precisament per les dues raons que van "inspirar" a l'autor. Va ser escrita quan l'esposa de l'autor estava embarassada i no solament està situada a la Venència de Giacomo Casanova, sinó que ell passa a formar part de la ficció de L'Espera.

A la cambra de la comtesseta entra per a tenir-li cura un minyona del poble (Clara Segura). Les dues dones estan embarassades, com és normal la pobra dona moltes explicacions a la seva mestressa de com es va enamorar i com va anar l'afer que quedés embarassada malgrat ella ser casada, però tenia el marit lluny treballant. La comtesseta està embarassada (Marta Marco) i està tot preparat per a casar-se amb un altre home que la farà princesa.
Si les converses entre les dues futures mares són al principi discretes perquè hi ha el factor de classe. Aquest factor primer el trenca la minyona, com ja hem dit, i després el trenca la comtessa. Això vol dir que s'inicia un apropament emocional i de complicitat entre les dues joves. Aquestes relacions van quedant tallades cada vegada que entra en acció la dida (Isabel Rocatti) que té la responsabilitat de vigilar el capteniment de la comtesseta.

Com s'endevina hi ha diàlegs amb un clar contingut de classe i, més interessant, d'altres amb un contingut feminista.

L'obra és un veritable drama en tot el seu sentit, és a dir, té escenes força divertides, però a mesura que avança la situació es va fent crua perquè un dels dos nadons neixerà mort.

Encara que em declaro fan de Marta Marco val a dir que les dues altres dones broden els seus respectius papers. Fins i tot hauria de dir que Clara Segura és la que fa un treball més agosarat perquè fa un canvi mentre està apamant a la mestressa fins que ja la té ben apamada.