Admeto i reconec que Ramon Barnils era mestre de periodistes i que, evidentment, sabia molt més que jo i que s'havia guanyat fama i que el seu nom sortia en molts llocs, diaris i revistes.
Fa ja una pila d'anys que l'AVUI havia publicat moltes cartes meves, així com LA VANGUARDIA i altres mitjans.
Hi havia una revista que es deia L'HORA en la qual Ramon Barnils hi col.laborava i jo n'era lector. Aquesta revista va publicar una carta al director meva que no va plaure a Ramon Barnils, el qual enlloc de discutir-la es va dedicar a atacar els qui tenim costum d'escriure cartes al director i feia referència a una personatge-periodista de no sé quin diari que estava amargat perquè la seva feina no era altra que dedicar-se a fer la tria de quines cartes publicar.
Val a dir que aquest mestre de periodistes ho feia d'una manera insultant menyspreant aquelles persones que, com jo, creiem que la secció de "cartes al director" no deixe de ser una extensió de la llibertat d'expressió o de la llibertat de premsa, la qual no té perquè quedar limitada els professionals dels diaris.
Evidentment no vaig respondre a l'article de Ramon Barnils, el qual duia per títol L' OS BOFARULL, una vergonyant mofa als meus cognoms. Tanmateix vaig aprofitar l'oportunitat que em va donar el premi SONTEX per enviar la carta que es pot aquí veure. No vaig fer mai res per optar a l'esmentat premi.
En tot cas el meu premi va ser que moltes vegades els meus escrits van ser publicats en forma de carta i algunes vegades en forma d'article.
Com tothom aquí sap, l'aparició d'internet i, especialment, de la blogosfera ha fet possible que a tots el qui ens agrada expressar el nostre pensament o aquells qui tenen una qualitat narrativa que els empeny per la literatura, tots plegats ho podem fer amb tota llibertat sense dependre dels censors de l'Estat o dels interessos comercials dels mitjans de comunicació o dels qui tenen un esperit gremial com va ser el cas de Ramon Barnils.
5 comentaris:
Bona memòria sí. Arxiu sí, però no bon arxiu perquè és caòtic.
Barnils era un periodista brillant, en moltes coses, diuen, un esperit 'independent' -encara que suposo que potser no tant independent, segons de què i de qui- però sovint, també, era molt aspre i fins i tot pocasolta. No m'estranya gens això que expliques.
Bon dia! en primer lloc felicitats per els 25 anys de l'AVUI, llavors a tu especialment, la veritat es que es sorprenent la teva trajectòria i el teu arxiu, ( encara que caòtic) com tu dius, les coses van surgin dia a dia, i això és el que conte, interesant com sempre i continua també sempre així...felicitats!
M.Àngels
Salvador Sostres deia que la gent que escriu cartes als directors són els mateixos pertorbats que acudeixen a Diaris de Patricies i companyies...
Desequilibrats o gent que no té feina i creu interessant el poc que té a aportar.
Com a mínim és un punt de vista interessant...
Anònim: segurament és cert el tòpic que diu que hi més a fora que a dins, però escriure bé no és tenir la patent de psicosociòleg, ni de la normalitat. I qui creu que està en condicions de repartir carnets d'assenyats, pertorbats, equilibrats, potser no s'adona de la seva pròpia psicopatologia. Suposo que saps que el Descartes va escriure que "El bon sentit és la cosa més ben repartida del món", però com es deia abans tots tenim un rei al cos i per ser savi cal ser humil. I crec que el que esmentes té una egolatria molt marcada.
Publica un comentari a l'entrada