Una pel.lícula meravellosa

Fa uns dies, en el blog de la Júlia, vaig llegir que deixava bé una pel.lícula francesa, que encara que no sé francès, m'atrau el cinema francès i, com per altra banda, la meva dona sap francès doncs era segur que la veuria i per això vaig posar el corresponent comentari en el blog de la Júlia.

Decidit a veure-la vam anar a peu, al mateix cine on l'havia vista la Júlia, el Renoir Floridablanca. Resulta, però, que havien canviat la programació i la pel.lícula havia passat a sessió golfa i ja ens tens haver de decidir a corre-cuita una altra pel.lícula. Vam entrar a veure BARRIO CUBA, producció Santi Camuñas, Jorge Gómez, Camilo Vives, guionista Sergio Benvenuto, Elia Solás, Humberto Solás, intérprets Adela Legra, Luisa Maria Jimenez, Jorge Perugorría, Isabel Santos, Mario Limonta, musica Esteban Puebla, director Humberto Solás, fotografa Carlos Rafael Solís, Any 2005, Cuba-Espanya

Segurament aquesta pel.lícula passarà sense pena ni glòria per les mans de la crítica perquè potser no aporta res de nou al cinema. És una drama en el que no hi ha dolents, cada personatge té un dolor, un dolor fons.

I és que la pel.lícula està poblada de persones que cerquen la felicitat en L'Havana que s'està fent a miques. Aquestes persones es revolten contra allò que les ha fet caure: la circumstància, Cuba. El poeta ens va dir que l'home no suporta la realitat, però a vegades és que la realitat no el deixe ni suportar-se ell mateix perquè la realitat ha esdevingut una mena de contrari. Això és el que passa a Cuba, això és el que passa arreu quan no es té confiança, ni esperança, ni futur, ni res que ajudi a viure, sobreviure i gràcies.

Per això la mare diu que farà una remenat d'ou perquè no té un ou per a cadascú, el no es pot fer és indignar-se quan els fills són davant, ni cal preguntar gaire quan un d'ells ha portat a casa carn per tothom.

Enaquesta pel.lícula les vides dels homes, les dones, els joves i els vells es creuen entre ells i creen un mostrari de sentiments i emocions d'una manera colpidora, honesta i a on no hi ha cap dolent, tots comparteixen una mateixa cosa: dolor. No és una pel.lícula de guanyadors i perdedors, tots són perdedors.

Un cerca l'amor que no troba; una altra vol superar la mort d'una persona estimada, l'altra vol tenir fills, l'altra deixar Cuba i la seva gent, relacionar-se amb el pare que no t'accepte com ets.

Un dels personatges més commovedors malgrat ser una actuació curta és el de la jinetera, que passa de la rialla còmplice a la llàgrima més humana i tendre que un es pot imaginar, un canvi de registre magistral.

Tot això en uns escenaris que mostren la part més grisa de L'Havana, on no es veu cap imatge de postal, sinó les d'aquesta ciutat-que-fou i ara és un grup de cases desconjuntades.