EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de maig 20, 2008

Teatre, performances i "Trampling Faces"



Possiblement l'obra de teatre més important que es va fer a Espanya durant el franquisme, i potser tambés després, va ser Marat-Sade, així és com se l'anomenava, encara que el títol era Persecución y asesinato de Jean Paul Marat representado por el grupo escénico del hospicio de Charenton bajo la dirección del Marqués de Sade, de Peter Weiss i dirigida per Adolfo Marsillach. Aquesta obra es va estrenar el 1968 i jo en vaig veure la darrera representació al Teatre Poliorama i cal dir que la vaig veure quasi de carambola.
.
Aquesta obra tenia una rerafons polític i en aquelles data, crec que va ser Fraga Iribarne, el govern va decretar l'estat d'excepció i, com a forma de protesta, Peter Weiss va ordenar que no volia que es representés la seva obra en un país sota aquella situació. El cas és que aquell diumenge per la tarda estava xerrant amb la germana d'Adolfo Marsillach i em va dir que aquella nit es feia la darrera representació i, clar, vaig anar corrent cap al Poliorama.
.

D'aquesta obra teatral hi ha una pel.lícula que està dirigida per Peter Brook.
.
El fet però és que per les característiques escèniques d'aquesta obra es considerava que tenia una certa semblaça amb el performance que en aquelles dates naixia pels carrers de Nova York perquè, en contra del que molts savis d'avui diuen, els performaces no van originar-se en un lloc tancat, sinó que es feien carrer perquè eren o pretenien tenir un cert aire d'improvització.
.
Tot això ve a tomb perquè el dissabte passat, al Palau de la Virreina, lligat amb una exposició de fotografies de la Xina fetes per xinesos, es va fer un performance que duu el títol de Trampling faces, l'artista és Cang Xin.
.
El fet curiós és que l’art del performance no va arribar a Xina fins a finals dels anys vuitanta.
.
A Trampling faces Cang Xin reprodueix nombroses i idèntiques màscares de guix de la seva pròpia cara, posades al terra, ell passa davant del públic trepitjant unes guantes i després deixa que el públic trepitgi totes les altres.
.
Com no sóc crític d'art m'he de creure que el que vaig veure és un performance, però si m'atenc els comentaris que sentia del públic que amb mi va col.laborar eficaçment a trencar les màscares amb els peus ningú no va entendre el sentit de tot plegat. Deixo de banda els organitzadors que van dir que és un artista emblemàtic. I admeto que ho és, n'hi prou clicant el seu nom al Google.
.
He de dir que remenant pel Google llegeixo que aquesta obra la va crear el 1994 i des d'aleshores no ha deixat de representar-la, tot i que ha fet altres coses.
.
Segons llegeixo doncs aquest performance va combinat amb la instal.lació que es fa en el lloc específic, on després es trepitjaran les màscares, la qual cosa és certa perquè hem de considerar que la tasca de posar les màscares va començar a dos quarts de set de la tarda i que després d'enllestir aquesta feina es va deixar exposada aquesta instal.lació una bona estona per permetre el públic apreciar-la i a les vuit va començar el performance, aquesta participació del públic i art conceptual, conté un original concepte de crítica simbòlica de la forçada uniformitat de la societat industrialitzada i la rereproducció en massa de la cultura. Malgrat que la forma havia estat decidida amb anterioritat, moltes parts no conceptuals d'aquest treball. com la qualitat experimental de la vida, les reaccions espontànies del públic i el sentit espiritual únic del treball supera de fet el concepte quan el treball ha quedat enllestit.
.
L'exposició de fotografies que hi ha a dalt és molt més interessant i és del tot recomenable.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hola Albert, en entrar al teu bloc surt l'himne del Real Madrid, deu ser del comptador de visites segurament.Més que res perqué ho sàpigues.

Albert ha dit...

Ostres! Moltes gràcies. Això és l'hòstia, com quasi sempre tinc l'altaveu abaixat no m'havia adonat.
He de dir-te que encara que no m'agrada el futbol, guardo la samarreta del Barça de quan era atleta, de manera que quan n'agafo una la veig. És la meva icona