Estirpe de papel, d'Anna Lidia Vega Serova

Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?

El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.

Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.

No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no

Jo llegint el llibre

hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.

De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua,  perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".

A Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".

Anna Lidia Vega Serova

I a Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle sí. Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."

Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de Cñancer.


No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.

Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.

IDA, dirigida per Paweł Pawlikowsk

Es tracta d'una molt magnífica pel.lícula que passa desapercebuda del mercat a l'engrós tot i que val a dir que la revista Fotogramas l'ha tinguda com la tercera millor valorada de les estrenes. Tracta un tema que no és gens nou i el considero molt interessant. Per a entrar en matèria diguem que el plantejament inicial de la pel.lícula es pot resumir. Polònia 1962, en la que Anna, maca i novícia que ha viscut tota la seva vida en un convent, li ha arribat el moment de fer els vots de pobresa, obediència i castedat a fi i efecte deixar de ser novícia i ser monja. El mateix convent li recomana que visiti la seva tia per tal que vegi una mica el món més enllà de les parets del convent. La seva tia Wanda és el seu únic parent viu, una jutgessa amb una vida desordenada i amb un passat d'heroïna antifeixista, l'hi diu que el seu veritable nom és Ida i que és jueva. Ambdues es posen a la recerca del seu passat comú, però si per Ida és dolorós saber el que va ser dels seus pares, per Wanda el dolor és que en un moment de la seva vida va passar per alt els que havia d'haver estat la seva obligació moral. Cadascuna, doncs, viurà d'una manera diferent la recerca del passat.
Fitxa de la pel.lícula

Ens adonem doncs de seguida que Ida i la seva tia són absolutament diferents, però no hi ha bons i dolents en aquesta pel.lícula com sol passar en el cinema de consum, sinó que es limita a presentar unes vides molt diferents que lògicament han condicionat la manera de veure el món. Per altra banda, un aspecte notable és la simplicitat en tots els aspectes, blanc i negre i llargs silencis, és a dir, no hi ha soroll.

Ara que aquí es parla tant de la memòria històrica, el tema principal també és la memòria històrica de Polònia.

La tia d’Ida era germana de la seva mare i hi van sortint les misèries de l’ocupació nazi. Tia i neboda van juntes al lloc a on van ser enterrats els pares de la jove Ida. Un fet que tindrà conseqüències diferents per a les dues dones.

El 1405 Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dames", que dóna un clar exemple de les dones valentes, que es pot considerar una mena de protofeminisme. Dintre dels cànons del moment es pot dir que va ser una dona lliure, però el món, és a dir, el món mascle no li deixava ser lliure i, per tant, va decidir tancar-se en un convent i viure al marge del món. 

El 1601 Shakespeare va escriure "Hamlet", que com és sabut la seva famosa pregunta tracta de si es pot viure en un món cruel en el que es mata per poder, de forma que tot i que estima a Ofèlia li diu que es tanqui en un convent, cosa que és considerada com una ofensa; tanmateix, el motiu és noble, Hamlet no vol que Ofèlia caigui en aquest món cruel que pot arribar al punt com va ser el cas de la seva mare, que de gust o per força dorm amb l'assassí del seu marit.

Evidentment la Ida de la pel.lícula no té res a veure amb Christine o la bella Ofèlia, però el món que va trobar no va ser millor.

Al MAGAZINE de LA VANGUARDIA avui

PILAR PRIM

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

A la meva entrada del 3 de Juliol en aquest blog deia, entre altres coses, que el setembre començaria un curs.

Doncs el primer resultat d'aquest curs ha estat la lectura d' aquesta novel.la. Malgrat la seva fama no l'havia llegida ni tenia intenció de fer-ho, però la disciplina i el propòsit de ser aplicat han fet que ja l'he llegida.

I he de reconéixer que m'ha agradat molt.

És de la meva opinió, que no sé pas si és generalitzada entre els crítics, que una de les coses més difícils és la descripció de paissatges i entorns, doncs en aquesta novel.la hi podem trobar descripcions per mi magnífiques com el riu fressejava al costat encabritant-se pels còdols de son llit o per il.lustrar que el tren va ràpid la mirada des del tren li fa dir Allà lluny, per damunt de les muntanyes que anaven davallant a trot seguit.

Pel que fa al contingut l'obra és un tros de la vida de Pilar Prim, una dona vídua d'uns quaranta anys que ha de lluitar contra l'opressió de la dona, el masclisme i tota la hipocresia característica de l'època. Goso dir que, sense saber-ho ni esperar-ho, m'he trobat amb un Ibsen català.

Per a fer palesa la lluita de Pilar Prim només cal dir que en dues ocasions, pel final, la protagonista diu Vull viure! i evidentment no és perquè la seva vida corri perill, sinó que és el natural crit de guerra de qui se sent aclaparat per la injustícia social de la que és víctima.