Que se joda Andrea Fabra (Diego Escusol)

Andrea Fabra, Supongo que hay que disculpar las palabras groseras que se dicen en el parlamento porqué lo que has dicho tú no es algo nuevo. Está claro que en política no hay adversarios, sino enemigos que se odian, si bien contradictoriamente todos decís que defendeis a los españoles. Es evidente que no me representa ningún diputado que odia a los diputados de signo opuesto. ¿A quién representas tú? Tú representas a tu partido, pero ya no representas a los que te han votado porque entre los que te han votado hay también muchos perdedores, quiero decir muchos españoles que con las medidas aprobadas por el PP se ven duramente perjudicados y no podrán comer o no podrán comprar medicinas para su hijo. Y no les representas porque tú has dicho claramente que se jodan, que nos jodamos. Es una desgracia lo que está haciendo la política. Tú y los demás teneis la obligación de hacer pedagogía, pero resulta que lo único que sabes decir es que se jodan, que nos jodamos. ¿Es esto tu sentido de la política? ¿Qué es el parlamento para tí? Quizá para tí sea un burdel y estés contenta porque allí tienes el macarra que te protege. Y si me equivoco, que bien puede ser, entonces, te pido disculpas y me demuestras que ando equivocados y que tienes un gran respeto por las Cortes Españolas. ¿Sabes que la ministra de trabajo italiana lloró ante los recortes? ¡Qué diferencia contigo! Es posible que no lo creas y que muchos españoles tampoco lo crean, pero a pesar de todo YO tengo fe de que no todos los políticos son iguales. Con estas palabras no defiendo a ningún partido político, que esto quede claro, pero sí defiendo que en este mundo hay personas que se toman de una forma ética el trabajo que hace para el bien común. ¡Qué diferencia con los diputados del PP! En especial el padre de Andrea, Carlos Fabra. Aunque no está muy bien, no es grave la tradición en las Cortes de aplaudir el grupo de diputados que ha vencido una votación en el hemiciclo y por lo tanto se aprueba una determinada ley; sin embargo, en el caso que nos ocupa, la aprobación de una ley que implica una pérdida en la calidad de vida de buena parte de los españoles, posiblemente la mayoría, no puede ser motivo de aplausos, satisfacción y regocijo. No. Es una ley dura, quizá beneficiosa a largo plazo, pero de momento es un trágala de gran calado. Una ley que es más para llorar que para aplaudir. Estos aplausos evidencian la falta absoluta de sensibilidad humana, cristiana, política y patriótica de los que así procedieron en las Cortes.

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)

El mal que estan fent això que se'n diu "els mercats" no és un mal sortit per generació espontània, els responsables són els polítics i a on ho han vist més clar és a Islàndia, això vol dir que la solució és política i no simplement econòmica. Els partits que han governat el país, tant si per país es vol entendre Espanya com si es vol entendre Catalunya, cap d'ells no ha fet cap mesura valenta davant de la crisi i el resultat és més misèria i menys democràcia.

Per demostrar que hi ha més misèria només cal mirar el nombre de persones sense feina o el nombre de desnonaments. La manera de provar que hi ha menys democràcia és que ara mana el govern d'Alemanya, que lògicament ho fa d'acord amb els interessos alemanys.

És molt possible que ERC no està en condicions de tenir un lideratge per fer una revolta a la islandesa perquè, en primer lloc, és un partit d'àmbit català, però és que els partits d'àmbit espanyol ja han demostrat la seva discapacitat. A més a més cap dels partits entén Catalunya.

Casualment -i no és retòric- acabo de donar un cop d'ull a un llibre que vaig comprar el 1970, el títol és Crítica i veritat, de Roland Barthes (Sinera, Barcelona, 1969) i hi he encepegat amb aquesta frase: "Car escriure es ja organitzar el món, és ja pensar (aprendre una llengua és aprendre com pensen dintre d'aquesta llengua" i efectivament a Espanya, l'Espanya del poder i, no ens hem d'enganyar, l'Espanya de la cultura (Peces Barba) no li interessa la nostra llengua i allò que se'n desprèn, com va dir una vegada un que no li recordo el nom, la llengua catalana és un fet antropològic.

Descartats doncs els dos grans partits espanyols, grans sense grandesa, ens ve després al cap Convergència i Unió (CiU), que es tracta d'una corporació que s'hauria de dir "conveniència i unió" perquè encara que el seu candidat aparegui voltat de banderes catalanes el darrera d'ell s'hi amaga la conveniència de l'oligarquia, que no tindrà mai el coratge de fer front a la de l'estat, entre altres raons perquè en molts casos hi ha matrimonis de conveniència.

Evidentment que una alternativa possible seria EUiA, que no em cau malament, però crec que a la vista del conjunt de fets negatius que darrerament han passat respecta a Catalunya, crec molt fermament que cal donar un cop de puny a la taula per fer ben visible el descontent dels catalans davant de la resta d'Espanya i l'únic vot que representa aquest descontent és el d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Seria incomplet aquesta entrada o post si no fes una mínima concreció sobre els partits protagonistes a Espanya d'un peculiar bipartidisme. El PP és un partit de clara militància anticatalanista i la mostra va ser aquella famosa recollida popular de signatures a Andalusia contra l'Estatut. Per altra banda el PSC ha esdevingut un partit no-català  i és que el PSC (PSC-PSOE) que està a anys llum de l'esperit del Pacte d'Abril, el pacte d'unificació de PSC-C, PSC-R i Federació Catalana del PSOE perquè la nº 1 per Barcelona, Carme Chacón, fa quatre va dir que "No ha hecho falta que el PSC vote diferente del PSOE" perquè qui es va "cepillar el Esatuto" va ser Alfonso Guerra.