EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de febrer 13, 2006

"KING KONG", de Peter Jackson


Títol original: KING KONG. Gènere: aventures/acció. Director: Peter Jackson. Guió: Peter Jackson, Fran Walsh, Philippa Boyens
Intérprets: Naomi Watts, Jack Black, Adrien Brody, Andy Serkis, Jamie Bell, Kyle Chandler, Lobo Chan

Naomi Watts interpreta a Ann Darrow, una actriu de vodevil que es queda sense feina durant la Gran Depressión a Nova York. La seva sort canvia quan coneix a Carl Denham, interpretat per Jack Black, un empresari, xerraire, aventurer i cineasta que lluita per obrir-se camí en el món de l'espectacle. Atrevit, exuberant i carismàtic, però que té el do innat per el món de l'espectacle i un desig insaciable de grandesa, que el durà en un principi a una peculiar illa a on han de rodar una pel.lícula d'aventures. Després d'un arriscat desembarcament es troben amb els indígenes i uns animals grandiosos i perillosos.

La cosa comença quan un simi grandiós de la illa s'enamora d'Anna Darrow. Tanmateix, el guionista de la pel.lícula que ha de fer l'equip està secretament enamorat també d'Ann, el qual l'alliberarà i tornaran a Nova York junt amb el simi, que Carl Deham em vol exhibir com una gran troballa exòtica. Tanmateix King Kong trenca les cadenes, troba novament a Ann.

Crec que aquesta pel.lícula l'hem de dividir en dos parts a tot al llarg de la pel.lícula. Una part és la més espectacular que és les diferents lluites que té l'equip de filmació a la illa contra els diferents animals. Aquestes escenes pot ser molt bé que durin prop d'una hora en conjunt. Una hora que se la podrien haver estalviat i que resulta avorridíssima.

Les escenes a Nova York tan al principi com al final estan molt aconseguides.

Com hom sap, King Kong és una recreació de La Bella i la Bèstia, que va donar peu a una de les millors pel.lícules de la història del cinema i de les més belles: La Belle et la Bête, de Jean Cocteau. I no solament de les millors, sinó de les més belles. De tota manera, en el film francès, la Béstia té premi al final.

En el cas americà no, ni aquest King Kong del 2005, ni en les versions anteriors.

La característica principal d'aquest King Kong respecte als anteriors, és que aquí, la noia no és un subjecte passiu que es dedica a cridar com un boja perquè està espantada del simi, sinó que per a calmar-lo, fent ús de les seves aptituds de corista, es posa a ballar davant d'ell. Així doncs, si al principi la noia havia de ser devorada, com havia fet en les ocasions anteriors, es queda perplex mirant-la. De la mateixa manera que els sers que estimem tenen quelcom d'intocable, com si l'amor no fos altra cosa que presència i renúncia.

Per això a les darreres escenes a Nova York són un llarg acomiadament, un acomiadament semblant el que fan els amants a les andanes esperant el tren que els separarà per sempre. Per això el director Peter Jackson dona la oportunitat a què King Kong tingui una estona de felicitat, que és quan la noia i King Kong juguen relliscant pel gel de Central Park. Evidentment la noia també estima a King Kong, a la seva manera clar, i per això ella també del joc i no participa en l'espectacle degradant del teatre en què l'havia sotmès el farsant de Carl Denham.

L'actriu australiana, nascuda a Anglaterra, Naomi Watts ha obtingut el premi com a millor actriu pel London Film Critics' Circle Awards pel seu paper en aquesta pel.lícula i acaba d'obtenir en el Santa Barbara International Film Festival el premi conegut com Montecito Award

No sé si recomenar una pel.lícula que per a gaudir d'uns minuts ens dura 180.

dissabte, de febrer 11, 2006

"Memorias de una geisha", de Robert Marshall


La pel.lícula “MEMORIAS DE UNA GEISHA” títol original: Memoirs of a geisha.
Dirigida per : Rob Marshall.Intérprets: Zhang Ziyi (Sayuri), Ken Watanabe (President), Michelle Yeoh (Mameha), Gong Li (Hatsumomo), Kôji Yakusho (Nobu), Youki Kudoh (Carabassa), Kaori Momoi (Mamita), Tsai Chin (Tía), Cary-Hiroyuki Tagawa (Baró), Suzuka Ohgo (Chiyo), Zoe Weizenbaum (Calrabassa [nena), Thomas Ikeda (Sr. Bekku).Guió: Robin Swicord y Doug Wright; basada en la novel.la del mateix títol d’Arthur Golden. Música: John Williams.

Fa ja cinc anys vaig llegir MEMOIRS OF A GEISHA, d’Arthur Golden, editada per VINTAGE, Londres, 1998. La vaig llegir per casualitat perquè l’autor esmentat va dedicar l’exemplar a la meva dona.

El fet doncs d’haver llegit el llibre m’obligava a veure la pel.lícula perquè encara que tinc clar que un director de cine no té perquè ser fidel a l’obra, jo no deixo de tenir curiositat de veure com la treu.

En conjunt doncs considero que és força coherent amb el llibre si exceptuem el final i, evidentment, com dicen els diaris l’obra és un típic producte de Hollywood. AQuesta tipificció té aspectos positius i negatius.

El fet que els papers femenins siguin xineses, encara que grans actrius, i no japoneses doncs crec que és una errada, per altra banda en el platet positiu de la balança tenim una de les més belles fotografies del cinema i una magnífica música. I indiscutiblement tot evidencia el bon ofici del personal California.

L’obra és la vida d’una nena d’una familia de pagesos pobres del Japó que es venuda pel seu pare junt amb una altra germana. La germana anirà directament a la prostitució i l’altra a una okiya, una casa de gueixes, per a fer de criada.

Gràcies a que troba el President, se li aplana el camí per fer l’aprenentatge de gueixa i nohaver de romandra com a criada per sempre. Això li porta a dues rivals que ha de suportar, la que durant un temps és la gueixa favorita de l’okiya i la seva criada que tenia aspiracions.

Amb tot això ella arriba a ser la gueixa més important de Kyoto, però esdevé el final de la II Guerra Mundial que capgira el món i el Japó.

Un aspecto positiu de la pel.lícula és que contribueix a desfer el mite que gueixa és sinònim de prostituta. Una gueixa és, sobretot, una artista que ha de saber cantar, ballar, tocar bé uns determinats instruments musicals i ser bona conversadora. De tota manera una gueixa no es pot enamorar, ni casar, per tant, pot acabar necessitant dependre d’un danna, que serà el seu protector, el qual pot ser un casat.

Cal dir que l’obra té de tot, odi declarat, amor no declarat, enveja, exotisme, supervivència, esperança, humiliacions, esclavatge.

A dalt tenim: Cartell de la pel.lícula i de la coberta del llibre en què es basa la pel.lícula

divendres, de febrer 10, 2006

"En la cuerda floja", de James Mangold




Pel 1971 va caure a les meves mans l’LP que duia el títol JOHNNY CASH AT SAN QUENTIN. Des d’aleshores sempre he posat atenció en aquest cantant. Aquest disc en concret va ser enregistrat quan ell cantava pels presoners d’aquesta penitenciaria. Com Cash també havia estat empresonat s’adreça amb un nice see you again i així, tot tractant els presoners com iguals, entre cançó i cançó es va posar el públic a la butxaca.

El cas curiós és que Johnny Cash no ha format mai de la nòmina de la protest song, però indubtablement moltes de les seves cançons són de protesta i tenen un caràcter trencador.

Així doncs que amb aquest equipament emocional no tenia més remei que anar a veure la pel.lícula :

EN LA CUERDA FLOJA, títol original: Walk de line, que en alguns cinemes la podem veure en V.O.S.
Dirigida per James Mangold i guió de Gill Dennis i James Mangold. Intérprets: Joaquín Phoenix (Johnny Cash), Rees Witherspoon (June Carter), Ginnifer Goodwin (Vivian Loberto, Robert Patrick (Ray Cash) Dallas Roberts (Sam Phillips), Dan John Miller (Luther Perkins) Shelby Lynne (Carrie Cash), Tyler Hilton (Elvis Presley), Waylon Malloy Payne (Jerry Lee Lewis). Shooter Jennings (Waylon Jennings) i Jonathan Rice (Roy Orbison)

La pel.lícula és la biografia de Jonny Cash. La seva vida va ser durant una bona part dels primers anys força dramàtica, marcada d’entrada per la mort del seu germà quan els dos eren nens. Això passa en l’ambient que en diem l’Amèrica profunda on el còctel de la difícil lluita per la supervivència, la religió, el poder dur del pare i la submissió de la mare creen un ambient asfixiant, per exemple el pare s’encarrega de fer responsable a Johny per la mort del seu germà.

Després vindrà enregistrar el seu primer disc, casar-se, drogues, presó i tornar-se a casar amb la que serà la seva dona de tota la vida, June Carter, la dona que com diem nosaltres el farà anar recte. Tot això en mig de la gran aventura que representa que junt amb altres com Elvis Presley, Carl Perkins, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis y Waylon Jennings fan gires com a pioners del rock and roll. Assoleix el gran èxit arran del concert que va enregistrar a la presó de Folson el 1968 i arriba a vendre més que The Beatles. Johnny Cash és un cas particular com tots, però alhora és generalitzable com un dels tants que van lluitar per fer valdre les seves cançons i no com esdevindria més tard, només que fer diners. Així per exemple, va ser un dels primers a gaudir/patir els problemes de ser estrella, que el durien a les drogues, com altres.

Una de les característiques més conegudes era que sempre vestia de negre, the man in black, perquè ell sempre deia que anava de funeral, que era un working class hero –anys després això ho diria també John Lennon, un reconegut cantant de gospels, etc. Se sentia d’alguna manera una mica especial.

Cal dir que els dos actor principals, Joaquin Phoenix i Reese Witherpoon demostren ser dos actors de gran talent i per tant el seus Johnny Cash i June carter són absolutament convincents. Les cançons triades i la seva interpretació per Phoenix no deixen lloc al dubte. En definitiva es tracta d'una història d'amor de la vida real que gràcies a la gran pantalla esdevé real com poques vegades.

Crec que en aquesta ocasió és quan més que mai Hollywood es vesteix de gala.

Em permeto recomenar la pel.lícula a qui no han sentit mai parlar de Johnny Cash perquè no deixe de ser una oportunitat per a conéixer un aspecte interessant de la història de la música moderna, una música que per raons diferents ha esdevingut la música de bona part del jovent d’arreu del món. I per descomptat no se la pot perdre qui se'n consideri admirador perquè encara que Joaquin Phoenix no sigui el seu clon en posar la imatge i la veu, no deixe de ser un perfecte intérpret com actor i de les seves cançons.

També és interessant des del punt de vista sociològic per com eren les relacions familiars que, com tantes coses de la vida, tot és relatiu i no hi ha absoluts, així per exemple, podem apreciar que la religiositat va ser molt positiva pel segon matrimoni de Johnny Cash perquè va trobar una dona molt religiosa, però molt forta.

Una frase de Joaquin Phoenix: Tocar la guitarra i cantar no va ser tan difícil com trobar l'home que hi ha darrera la llegenda, humanitzar a algú tan respectat com Johnny Cash

Les cançons de Johnny Cash tracten doncs de l’amor, la traïció, l’esperança, el pecat, la fe i Déu, com també en té relacionades amb la presó, com

San Quentin

San Quentin, you've been livin' hell to me
You've scalded me since nineteen sixty three
I've seen 'em come and go and I've seen them die
And long ago I stopped askin' why

San Quentin, I hate every inch of you.
You've cut me and have scarred me thru an' thru.
And I'll walk out a wiser, weaker man;
Mister Congressman why can't you understand.

San Quentin, what good do you think you do?
Do you think that I'll be different when you're through?
You bend my heart and mind and you warp my soul,
your stone walls turn my blood a little cold.

San Quentin, may you rot and burn in hell.
May your walls fall and may I live to tell.
May all the world forget you ever stood.
And the whole world regret you did no good.

San Quentin, you've been livin' hell to me.

En les fotos tenim a Johnny Cash amb la seva dona, que també cantava. En color a la pel.lícula i en blanc i negre en la realitat

dijous, de febrer 09, 2006

Els papers "entretinguts" a Salamanca



Ahir, tot passejant per Barcelona vaig encepegar amb la cua que hi havia, i segur que avui hi ha, per a veure els anomenats papers de Salamanca perquè de salmantins no ho han estat mai.

Salamanca té un títol de la UNESCO que l'honora i segur que molts catalans hem jugat a veure qui és el primer a veure la granota de la façana de la Universitat. De ma mare sé la dita que a Salamanca hi ha un gall que tot ho canta per a fer entendre que en aquesta ciutat se sap de tot.

És doncs una llàstima que per una cosa que no els interessa gens ni mica s’hagi muntat un trip-i-joc inimaginable i que ara aquesta ciutat ens resulti antipàtica a causa de la gran manipulació que s'ha fet amb finalitats polítiques. Manipulació que no solament afecta a nosaltres, sinó que, evidentment, no tots els salmantins s'hi han identificat, alguns han patit d'allò més i com no sé els noms només em permeto assenylar el descendent de don Miguel de Unamuno, el qual, a més de ser amic de don Joan Maragall, com deia ell, s'ha manipulat de la manera més obscena la frase unamuniana de vencereis pero no convencereis, una frase dedicada a les tropes franquistes, les que van robar els papers a Catalunya.

Tots estarem d’acord que els papers catalans desats a l’arxiu de Salamanca no han interessat gens ni mica als ciutadans d’aquella ciutat perquè de la mateixa manera que no volen saber res de la nostra llengua i de la nostra cultura, tampoc no tenen cap interès a saber què hi diuen. Tampoc els interessa què ens va passar com a poble, que és del que es tracten. L’únic que els interessava era la seva possessió, més ben dit, la seva infantil possessió, era com allò de la canalla quan diu “jo sí, tu no”. Així de clar, així de senzill.

Aquest gran home d’Estat que es deia José Mª Aznar va parlar en el seu moment de l’antiamericanismo infantil, però ell i els seus, especialment el tercet Acebes, Rajoy i Zaplana –l’ordre és alfabètic- s’han dedicat - i segueixen- a promoure un anticatalanisme infantil, que crec perillós per a tothom. Ja veurem com acaba.

De moment, m’ha semblat fantàstic que hi hagi cua per a veure els papers recuperats. Cosa que ja demostra la diferència d’interessos entre els barcelonins i els salmantins.

Aquesta recuperació ha estat un cert reconeixement de la nostra personalitat, però en aquesta noble tasca també han participat persones sense cap altra atribut que les ganes de fer una tasca necessàries

dimecres, de febrer 08, 2006

"La vida secreta de las palabras", de Isabel Coixet






“LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS”, dirigida, escrita i a voltes a la càmara ISABEL COIXET. Intérprets: Hanna (SARAH POLLEY) Josef (TIM ROBBINS) Simon (JAVIER CAMARA), Dimitri (SVERRE ANKER OUSDAL), Dr. Sulitzer (STEVEN MACKINTOSH), Victor (EDDIE MARSAN), Inge, asesora de Hanna (JULIE CHRISTIE INGE), Martin (DANIEL MAYS), Liam (DEAN LENNOX KELLY), Scout (DANNY CUNNINGHAM), Abdul (EMMANUEL IDOWU), Director de la Fàbrica (REG WILSON) i esposa de l’amic de Josef (LEONOR WATLING)

Acabo de veure aquesta pel.lícula que pel meu gust o entendre, amb aquesta pel-lícula Isabel Coixet es pot considerar que junt amb els aragonesos (Buñuel i Saura) el millor del cinema espanyol.

No hi ha duote que s’han fet bones pel.lícules, poques, des dels grans temps de Saura, però fins ara no hi havia una pel.lícula que fos un veritable pas endavant.

Aquest pas endavant la fet Isabel Coixet amb una pel.lícula que a més de imaginació sura drama, emoció, solidaritat i bon cinema. I això és degut a què Coixet no solament se sap posar darrera la càmara, sinó perque, sobretot, escriu.

Hanna és una dona mig sorda que necessita un audífon per escoltar i que per això, entre altres raons, la fan una mica estranya quan no va conectada. De fet, a la seva manera, se sent bé desconectada, desconnetada del món, del món que l’envolta i del món que recorda.

Circumstàncies la fan anar d’infermera en una plataforma petrolífera al mig de la mar per a tenir cura d’un home (Josef) que a causa d’un accident té Graus cremades i que el seu millor amic ha mort

Josef està temporalment cec. A poc a poc els dos van parlant i van sortint secrets, mentides, rialles i plors. Al final, quan ell abandona la plataforma per a anar a un hospital els dos han quedat marcats.

Com tothom sap, aquest pel.lícula va donar la sorpresa la nit dels Goya

A guisa de parèntesi, però posat al final: S'ha dit que és la primera pel.lícula que s'ha fet en una plataforma petrolífera, la qual cosa no és certa perque encara que no recordo el nom, vaig veure fa uns pocs anys a l’Alexis una altra que és una dona del poble que es casa amb un treballador de la plataforma i que sonava la música del LP de Jethro Tull que es diu Aqualung.

dilluns, de febrer 06, 2006

Ha mort Betty Friedan



Ahir diumenge vaig saber de la recent mort, quan era a punt de fer 85 anys, de Betty Friedan, és a dir, la mort de qui jo diria que va ser una de les capdavanteres de l'anomenat Women's Lib o Moviment per a l'Alliberament de la Dona.

Evidentment aquest moviment se'l pot considerar com la segona onada del feminisme perquè la primera, el fundacional va ser en temps de Mary Wollsencraft Shelley, és a dir, el temps de la sufragistes del segle XIX, mentre que Betty Friedan va agafar notorietat amb la publicació el 1963 de THE FEMININE MYSTIQUE, que va ser traduïda al català i editada Edicions 62 amb aquella inoblidable col.lecció de Llibres a l'abast.

Com es pot veure amb aquest llibre Betty Friedan va revolucionar el món del feminisme que és com dir la humanitat.

Evidentment ella va esdevenir una autora prolífica i entre altres llibres el 1983 va treure THE SECOND STAGE que pretenia ser un pas endavant.

A la dècada dels setanta vaig veure Betty Friedan a Col.legi de Periodistes de Barcelona on era presentada per, lògicament, la Maria Aurèlia Capmany. Com en aquest món no han faltat més papistes que el papa (m'agradaria dir-ho d'una altra manera, però no la sé), recordo encara que en un racó de la sala hi havia un petit grup de dones que li van fer uns xiulets...

No cal dir que que d'aquesta autora podem trobar força informació per internet, fins i tot en català

The Feminine Mystique està editat per Penguin Books, Londres, 1973
The Second Stage està editat per Abacus, Londres 1981

dissabte, de febrer 04, 2006

es retira Lluís Llach?


Llegim als mitjans que Lluis LLach anuncia la seva retirada a la primavera del 2007.

Als anys seixanta sóc un dels primers que amb la meva presència vaig contribuir amb el meu gra de sorra a fer possible -com espectador que passa per taquilla- la nova cançó, com aquell diumenge pel matí al Romea, que va fer que la premsa del dilluns i dimarts anés plena parlant de la nova cançó.

Aleshores Lluis Llach no era encara a l'escena, però aviat es va convertir entre els millors, junt clar, amb en Raimon i Serrat.

Algunes cançons de Llach han fet història i si no vaig errat L'estaca és una mena d'himne en algun país o partit de més amunt del Pirineu.

És indiscutible que per molts de nosaltres Lluís Llach, com la Maria del Mar Bonet, que estiueja a la plaça del Rei, o el Quico Pi de la Serra o l'anyorat Ovidi Montllor i altres són part de la nostra vida. He de dir doncs de la meva vida perquè, al capdevall, som tots subjectes.

De tota manera la força social que va tenir la nova cançó s'ha anat esllanguint amb el pas del temps i no crec que la raó sigui que la democràcia els hagi convertit en innecessaris.

Tenint en compte que els artistes esmentats no eren únicament cantants, vocalistes es deia abans, sinó que han estat creadors; considero doncs això, que han estat, però ja no ho són, per tant, la seva retirada ja fa temps que es va produir.

Avui llegeixo que un tal Marc Parrot presenta el seu disc Mentider, esperem doncs que sigui l'inici de quelcom, del contrari anirem veient una desfilada de cantants que ens van dient adéu i acaba tot com el rosari de l'aurora.

Vagi per endavant que escric des de la profunda admiració de tots els noms esmentats i de tots els Setze Jutges, que encara no esmenti van ser part de la meva vida i, per tant, tenen l'estima d'aquell qui quan els aplaudia ho feia perquè el moviment de la nova cançó era més que un club

divendres, de febrer 03, 2006

Fa avui 8 anys a LA VANGUARDIA



Aquesta carta va ser publicada a LA VANGUARDIA el dia 3 Febrer 1998.

dilluns, de gener 30, 2006

Fa avui 22 anys a EL PAIS




Tot escrit és fill d'un context i, per tant, algunes coses ara no les escriuria, però aquí va. Com es pot veure la meva carta és arran d'un article de Juan Luis Cebrián al seu EL PAIS, article que aleshores va aixecar molta polseguera entre la que no hi va mancar la meva. La meva carta doncs va sortir el 30 Gener 1984.

diumenge, de gener 29, 2006

"Últimas palabras de Copito de Nieve", de Juan Mayorga








Poc m'aniria pensar mai que veuria teatre, bon teatre, a la sala de ball La Paloma, del carrer del Tigre de Barcelona. Una sala de ball que quan era noi tenia mala fama per ser un lloc de baralles entre ganàpies i des de fa un temps ha esdevingut un lloc de culte i que es fan ball que surten a la televisió.

El cas és que recomenat per un dels millors crítics teatral que hi ha a Barcelona perquè és veí, no de l'escala per sí de la illa, he anat a La Paloma a veure aquesta peça teatral que ha portat a Barcelona una companyia que té a favor seu el Premio Nacional de Teatro 2005.

L'obra és una tragicomèdia perquè en mig de la broma es van dient coses de màxima profunditat sobre la vida i la mort.

El "nostrat" Floquet de Neu és a punt de morir i vol acomiadar-se, així comença dient que no ha tingut mai res a dir en contra de Chulín, l'ós panda que va morir fa anys i estava al zoològic de Madrid, que ell no va tenir res a veure amb la polèmica que va haver entre la mascota de Madrid i la de Barcelona, però que ell era millor... Assenyalo que Floquet de Neu parla amb un estil que em recorda el Dalí quan sortia a la tele amb el bastó a la mà, en temps de Franco, fent aquelles lletres llargueeeeeeees.

Més endavant ens diu que davant seu ha passat molta gent per a acomidar-se i n'has destacat la visita de l'Alcalde de Barcelona, que diu va dir que el Floquet de Neu ha estat el millor ciutadà de Barcelona i que es pregunta doncs si el zoològic era el millor lloc per estar-hi o si això indica com ens estima l'alcalde.

Després de fer una passada ràpida pel pensament de Sócrates, Cató, Kierkegaard i altres que no recordo, s'atura amb Montaigne per enraonar sobre els seus tretze consells sobre com està preparat per a la mort. Tot amb una mescla d'humor, seriositat i mala llet.

Finalment ens diu, a nosaltres el públic, que no ens estima que senzillament ha estat un bon professional i que ha fet davant del públic exactament el que el públic espera d'un goril.la blanc, que salti i faci tombarelles, per la qual cosa ens recomana que no fem com ell, que no siguem tan professionals i ens allibrerem.

Quan estava a punt d'enraonar sobre si déu existeix o no, ja li ha arribat l'efecte de la injecció i ha mort, una mort no natural, sinó que se li aplica l'eutanàsia, que és tal com va morir. Conclusió: l'entranyable i nostra Floquet de Neu va gaudir de més drets que els ciutadans que creiem amb l'eutanàsia perquè se li va aplicar només per una raó: que no patís. Apa.

Obra molt bona, que recomano molt vívament, vaja, que no s'ha de perdre i que compte amb una excel.lent interpretació de Pedro Casablanc (Floquet de Neu), el cuidador (Gonzalo de Castro) i mico negre (Tomás Pozzi).

AVÍS: L'organització de La Paloma de les entrades reservades per telèfon ha estat un veritable desastre, per la qual cosa recomano que es faci amb un dia d'anticipació i poder treure les entrades impreses del caixer automàtic