"Adiós a China", de Suso Mourelo

Acabo de llegir ADIÓS A CHINA, UN VIAJE POR EL GIGANTE ASIÁTICO, de Suso Mourelo, Editorial Espasa, Madrid 2001. 289 pàgines.

No he llegit gaires llibres de viatges, però és evident que –si són bons- són una bona forma de conéixer un país a fons, dintre d’uns inevitables límits.

D’entrada he d’assenyalar que aquest autor em cau una mica antipàtic perquè menysprea els turistes, quan els que fem turisme és, en molts casos, perquè no tenim la sort de poder fer un viatge superior a les tres setmanes i fora del període fixat per l'empresa (Agost), però he de dir a favor seu que aporta un profund coneixement de la història, literatura, tradicions, ètnies, religions, política i llengua de la Xina. I el més important de tot, el llibre està escrit con amore envers els xinesos, en el sentit ampli del mot.

En un aspecte conceptual sembla que imiti a Javier Reverte, el qual en el llibre Dios, el diablo y la aventura fa un viatge envers el naixement del Nil, Suso Mourelo va a la recerca del naixement del Yangtsé, tot assenyalant els noms que rep al llarg del seu recorregut, que són Tuotuo, Jinxa, Chang Jiang i Yangtsé, i és que es tracta del tercer riu més llarg de la terra.

Després de portar anys dient Pequín, ara hem de dir Beijin, però resulta que també s’ha dit Cambaluc i no se’m negarà que és com sona més bé en català. Així que l’autor surt de Cambaluc amb tren cap a Xining.

El llibre està a més molt ben escrit i té un cert humor, així llegim: Luego se agacha y dispara un largo chorrito parabólico que innunda el suelo: la mayoría de los niños chinos no lleva pañales y sus pantalones tienen una apertura en el tiro.

I un bon observador social: Los chinos se han habituada a ser parte de algo: de una patria, de una clase universitaria, de un partido, de una industria, de un barrio, de una familia. La individualidad resulta sospechosa y excluyente. Tanmateix, no ho diu amb agror, sempre amb gran respecte a la sensibilitat d’un possible lector xinès.

Informat d'aspectes educatius qun escriu: Casi todos los chinos, por pequeños que sean, se toman en serio los estudios. Por eso apenas existe el fracaso escolar.

El llibre està escrit el 1996 , quan el que ara veiem tots de la Xina, aleshora ja s’estava entreveient, per tant, és crític amb el progrés, turisme i consegüent despersonalització cultural, però admet que Si existe algo que justifique el desarrollo, se llama higiene, doncs aquí també som molts, encara, que de nens no teníem dutxa a casa.

Assenyala que -El pensamiento empresarial chino es que no hay que salir al exterior porque China es un gran mercado, no hay otro igual en todo el mundo: quien quiera que venga y lo intente; los chinos no van a salir.

Resumint és un llibre que fa de bon llegir perquè permet una aproximació a la xina real, de carn i ossos, gràcies que explica també, sempre amb gran respecte, les persones, sobretot dones, que ha conegut. Tanmateix, vull acabar amb aquesta transcripció:

Al anochecer sigo la luna que lucha por vencer la niebla. Hace mucho tiemnpo el viejo Li Bai, que me ha acompañado en el camino, se adelantó a Jorge Manrique y escribió:

Los hombres hoy apenas miramos la luna
La luna que alumbro a nuestros ancestros
Pero las vidas de los hombre mueren
Igual que corren las aguas de los ríos.

"Brasil Brasileiro", de Claudio Segovia

Ahir, al Barcelona Teatre Musical, que abans del Palau Sant Jordi era el Palau d'Esports, vaig veure BRASIL BRASILEIRO.

Com estic portant un Grec molt seriós m'ha anat molt bé un espectacle frívol, sense grans sorpreses, però amb una qualitat força més que suficient. Clar que aquesta troupe amb mi ho tenia fàcil perquè adoro la música popular del Brasil que per mi és la que combina millor la música, el ball i la sensualitat.

Després de l'actuació a Barcelona van a Londres.

Algunes fotos de l'actuació d'ahir

Fa avui 23 anys a l'AVUI

La pàgina 8, DIÀLEG, del diari AVUI del 24 de juliol de 1983 va ser un tant insòlita perquè era ocupada, com es pot veure clicant aquí, per tres articles signats per tres militants del PSC (PSC-PSOE).

Transcric la capçalera de l'esmentada pàgina que diu així: Arran de la publicació, diumenge passat, d'un article de Jordi Font titulat "Només hi ha un catalanisme". s'ha obert una polèmica que avui complementem amb aportacions d'Albert de la Hoz, "La necessitat d'una autocrítica", que fa al.lusió directe a l'article de Jordi Font; d'Emili Granier-Barrera, "A la senyora Cambó", que precisa certs aspectes del seu primer article.

"Metamorfosis", de La Fura dels Baus

Ahir vaig veure aquesta Metamorfosis de la Fura dels Baus i de l'argentí Javier Daulte. Direcció artística Alex Ollé. Direcció escènica Alex Ollé i Javier Daulte. Text: Javier Daulte. Intérprets: Ruben Ametllé com Gregor, Angelina Llongueras mare, Artur Trias pare, Sara Rosa Losilla Grete i Isak Fèrriz Amic

Ser fidel a Kafka
Ollé explica que La metamorfosi d'ell i del dramaturg Javier Daulte, autor de l'adaptació, "és fidel a l'esperit de l'obra original" i tracta de la "degradació d'un home" i de les seves angoixes. Tot i que hi ha canvis. Un d'ells és que el mateix Gregor és qui decideix voluntàriament aïllar-se en un cub, sense convertir-se en escarabat d'un dia per l'altre. En opinió del director, el protagonista no és més que el "bitxo raro de la família" que, fart de tot, es tanca en ell mateix.
Aquesta decisió repercutirà en l'àmbit familiar, que també "viurà un procés de deshumanització", apunta Angelina Llongueras, mare de Gregor. Però la família ho viu diferent quan apareix un hoste, interpretat per Isak Férriz, que té més pes al muntatge de La Fura. Segons Ollé, el visitant "és l'alter ego de Gregor", que la família acull amablement al veure-hi "el fill que els hauria agradat tenir".
Més que adaptar l'obra, doncs, és La Fura qui s'emmotlla a Kafka i fuig dels muntatges visuals i sensorials tan característics de la companyia. El mateix Ollé explica que ha estat gràcies a Daulte i a l'experiència de la formació que La metamorfosi ha esdevingut una obra "més textual i dramatúrgica, deslligada dels artificis" de La Fura.
L'escenografia també és més austera. Un cub semblant a un terrari, una taula, cinc actors i una pantalla -fruit de la passió d'Ollé pel cine-, que obrirà i tancarà el muntatge i explicarà el món interior més surreal de Gregor, són els únics elements a l'escenari.

Aquesta obra evidencia l'actualitat de Kafka quanllegim que un alt percentatge de joves japonesos no surt gairebé de casa perquè es passen tot el sant dia enganxats a internet o fent anar les noves maquinetes, per altra banda tampoc cal anar gaire lluny per a veure pares com sobre-protegeixen els seus fills per a presarvar-los dels perills que hi ha al món de fora, el món real.

Encara que la funció d'ahir era la darrera d'aquest espectacle he de dir que si hi ha l'oportunitat cal anar-lo a veure perquè a més del contingut de l'obra, el bon treball dels actors, el que no es pot perdre és l'escenografia, com del costum, en aquest punt La Fura dels Baus ja no sorprenen perquè la sorpresa seria una mala escenografia, però l'equip de la fura domina com pocs la creació d'ambients, uns ambients que saben transmetre el que cal per fer l'espectador partícep de l'obra més que simplement espectador.

Fa 28 anys a "Cuadernos para el Diálogo"

"Somriure d'elefant", de Pau Miró

Avui he vist Somriure d'elefant, de Pau Miró i dirigida pel mateix Pau Miró. Intérprets Joan Anguera, Anna Alarcón, Roger Coma i Kirsten Tinkler.

L'obra s'ha estat representant des del 30 de juny fins avui a la Biblioteca de Catalunya, el mateix lloc on fa unes setmanes vaig disfrutar amb Antígona.

No puc pas dir que aquesta obra l'he disfrutada, ans tot el contrari, m'he avorrit.

He llegit de Francesc Massip que en aquesta obra és més interessaant l'amosfera que es crea, que no pas els diàlegs, potser sí, però aquest clima a mi m'ha ensopit i m'ha resultat una obra amb pretensions perquè quan al teatre es parla del món del teatre, crec que s'ha de fer d'una altra manera, jo diria humilitat, però en qualsevol cas resulta massa evident que és una obra per a la gent del gremi.

El fet que l'hagi vista el darrer dia té el avantatge que no cal que digui que no hi aneu.

Homenatge a Leonard Cohen

Seria entre pel 1971 que per casualitat vaig comprar el primer àlbum de cançons de Leonard Cohen i que duu el títol de Songs of Leonard Cohen.

A partir d'aleshores vaig seguir-li la pista i poc després vaig comprar el llibre Leonard Cohen Poems 1956-1968, editat per Jonathan Cape, Londres 1969. Val a dir que en aquest llibre hi ha el poema Suzanne takes you down, que és el mateix més tard seria la famosa cançó Suzanne i és que Cohen reconeix que va esdevenir cantant per guanyar-se la vida perquè com a poeta hauria passat gana.

Com els discs de vinil no solien duu les lletres de les cançons vaig comprar un curiós songbook de Leonard Cohen en el que no hi ha cap dada editorial i les cançons estan escrites amb màquina d'escriure antiga, però que té totes les lletres des de les del disc esmentat fins a New skin for the old ceremony. Abans d'internet no era fàcil aconseguir les lletres.

Tot això ve a tomb perquè aquest dissabte passat vaig llegir a Babelia que s'està fent a Espanya un homenatge a Leonard Cohen perquè fa 50 anys de l'edició dels seus poemes Let us compare mythologies i encara que no tingui aquesta edició em declaro seguidor d'aquest canadenc que és l'únic artista del que tinc tota la seva obra discogràfica i que en l'esmentat llibre també hi ha els poemes objecte de la celebració.

I si no tinc la satisfacció d'anar-lo a veure en l'única actuació que fa a Catalunya, que es fa just avui, tinc per l'altra banda la satisfacció que tant la meva dona com la meva filla han esdevingut també seguidores del Cohen fins al punt que si no vigilem els discs de Cohen se'n d'anar a buscar a casa de la filla. Crec que és el millor homenatge que li puc fer i que de bon segur em perdona que no l'aplaudeixi en directe, live.

Com molts saben, les caràtules dels discs de vinil han esdevingut objecte de culte per la qual cosa també poso la cara del darrera del seu primer disc, representa Suzane?

No puc pas negar que el meu xovinisme barceloní em porta a fer una mirada de simpatia envers aquells artistes que posen el nom de la meva ciutat al mapa, em permeto posar aquí aquest poema de Leonard Cohen que a més a més és un cançó, que forma part de l'àlbum Recent Songs

6. The Traitor

Now the Swan it floated on the English river
Ah the Rose of High Romance it opened wide
A sun tanned woman yearned me through the summer
and the judges watched us from the other side

I told my mother "Mother I must leave you
preserve my room but do not shed a tear
Should rumour of a shabby ending reach you
it was half my fault and half the atmosphere"

But the Rose I sickened with a scarlet fever
and the Swan I tempted with a sense of shame
She said at last I was her finest lover
and if she withered I would be to blame

The judges said you missed it by a fraction
rise up and brace your troops for the attack
Ah the dreamers ride against the men of action
Oh see the men of action falling back

But I lingered on her thighs a fatal moment
I kissed her lips as though I thirsted still
My falsity had stung me like a hornet
The poison sank and it paralysed my will

I could not move to warn all the younger soldiers
that they had been deserted from above
So on battlefields from here to Barcelona
I'm listed with the enemies of love

And long ago she said "I must be leaving,
Ah but keep my body here to lie upon
You can move it up and down and when I'm sleeping
Run some wire through that Rose and wind the Swan"

So daily I renew my idle duty
I touch her here and there -- I know my place
I kiss her open mouth and I praise her beauty
and people call me traitor to my face

Clics interessants 1 2

"Zen", d'Anne Bancroft

Acabo de llegir ZEN, d'Anne Bancroft. Editorial Debate, Madrid 1979. 96 pàgines.

Llibre interessant que explica com el budisme va passar a ser Ch'an i Zen al Japó a base d'explicar la vida i formació dels principals mestres, és a dir, Hui Neng, Lin-chi, Dogen, Hakuin, Shunryu Suzuki i Seung Sahn Soen-sa.

El llibre es complementa amb làmines en les que s'explica l'influència zen o com el zen il.lumina la manera d'entendre l'art.

Il.lustracions aquí.

"Scracht (sueños k nacen y mueren)"

Ahir vaig veure al Nou Tantarantana l'espectacle Scracht (sueños k nacen y mueren) Autor música: Krishoo Monthieux. Coreografia: Alexis Eupierre Vestuari: Nina Pawlosky Idea original: Alexis Eupierre. Ballarins: Iva Horvat, Eneko Alcaraz i Gema Díaz.

L'obra es presenta com un trànsit pel món dels somnis que ens porta d’un lloc a l’altre. És un espectacle dinàmic i rítmic, dirigit a tots els públics, on es barregen diferents estils de dansa amb elements de balls de saló i de Hip-Hop.
En mi no es va donar aquest trànsit, però no hi ha dube que l'espectacle és dinàmic, sobretot la segona part, encara que els balls de saló m'han sembla fluixos i al principi fins i tot un cert avorriment que queda superat pel final. El treball dels artistes es pot considerar correcte i magnífic el de Iva.

Com se sap aquest el teatre Nou Tantarantana està al carrer de les Flors, tocant al Paral.lel i quasi davant del temple de la cervesa negra barcelonina, el Moritz, un temple que, com tants, sembla que estigui de baixa pel que em va semblar ahir per la nit. Aquest teatre abans estava al carrer Tantarantana, que em permeto dir que és el nom de carrer més peculiar de Barcelona perquè és nom onomatopeic perquè il.lustra el trontoll o sacseig dels carros passaven pel desigual terra d'aquest carrer. Recordo aquest carrer de noi perquè a la meva primera feina em tocava repartir paquets pel barri de Ribera.

"El budisme", de Joan Leita

Acabo de llegir EL BUDISME, de Joan Leita i Graell. Editorial Barcanova, Barcelona 1991. 124 pàgines.

Llibre interessant i molt recomanable com a introducció al budisme tot i que està escrit des del punt de vista d'una persona que se sent ofegada per la pressió totalitària i social de l'Església Catòlica. El llibre és una visió molt personal del budisme, potser és la correcta, però no estic en condicions de confirmar-ho.

Confesso que de tot el que he llegit fins ara el budisme és la religió que em resulta més atractiva, si més no fins ara.

I és que l'ensenyament de Buda no era un conjunt de creences i de pràctiques religioses i doctrines dogmàtiques ja que del que es tracta no és d'assumir un suport sacerdotal o diví, sinó a viure personalment la pròpia experiència del Buda: la negació del desig com a única via d'alliberament. Cal doncs vèncer el dolor tot vencent l'amor.

L'home té problemes més urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de l'ànima o de l'existència de Déu, per tant calia humanitzar la religiósitat fent-la intel.ligible i al marge de la tradició deista.

Respecte al nirvana l'autor ens diu que ha de referir-se a una realitat positiva, a un estat d'existència que sigui la compensació final de tant esforç i de tant sacrifici, una recompensa ben merescuda per a aquell que sempre ha negat tots el seus desigs... El sant budista, si vol arribar a la perfecció, al nirvana, ha de tenir la disposició de renunciar fins i tot a aquells "drets" que, altrament, es consideren fonamentals: el dret a la vida, a la supervivència, a la integritat física.

Un aspecte important pels cristians culturals és que Buda no va revestir-se mai com una autoritat, ni profeta, ni enviat de Déu, ni volia que el seus seguidors li tinguessin un respecte superior als altres, volia ser un igual i tractat com un igual.

En aquesta línea és remarcable que Buda no alliberava els homes, no era cap salvador d'ànimes, sinó que ensenyava només la manera d'alliberar-se de la mateixa manera que s'havia alliberat ell mateix. Repeteixo el que he dit més amunt: viure la seva experiènciaº.

Com és una religió agnòstica no té perquè combatre la blasfèmia perquè en tot cas la considera una opinió exactament tan discutible o sostenhible, així mentre aquí veiem com els catòlics demanen respecte pel seu déu i les seves creences, el budisme no té necessitat de demanar respecte perquè si el catòlic té necessitat de demanar respecte és, bàsicament, perquè les seves creences no són credibles i només s'aguanten per la fe, mentre que Buda no va donar respostes fora de la intel.ligibilitat humana, sinó que en tot cas deia sincerament que no tenia cap resposta.

Pels que fem comparacions, fet inevitable, el budisme no rebutja explícitament ni Déu ni la idea d'ànima, sinó que solament en prescindeix. L'actitud agnòstica consisteix precisament a no prendre un partit determinat, ni a assumir cap proposicíó metafísica ni a negar-la.

El budisme és una religió, i en un sentit específic la mateixa essència de la religió, perque tota religiositat consisteix en l'assumpció personal, radical i última de la contingència de tots els éssers i de totes les coses perceptibles per l'experiència, siguin quines siguin les respostes concretes que s'adueixin com a compleció o satisfacció d'aquesta preocupació última i personal.

Per tot el que he assenyalat resulta evident que és una religió absolutament tolerant perquè no fa proselitisme, no intenta imposar res, per la qual cosa ha fet possible, que hagi caigut en una certa degeneració. La degeneració ha estat fer de Gautama (el nom de Buda) com l'encarnació d'un prototipus etern d'un Buda transcendent i, per tant, a divinitzar-lo i ser tractat con un sant a qui se li demana protecció, se li fan temples, imatges que es veneren, es fan ritus i ofrenes per pregar i resar, tot inventant divinitats.

Avui en dia encara sabem què ensenyava el Buda i quina era la seva autèntica doctrina, sense alteracions ni degeneracions. Molts dels seus autèntics seguidors, experts i intel.ligents, ho saben. Per això, la veritable il.luminació budista, intacta, encara perdura.