"HOAX", d'Eduard Márquez

Acabo de llegir HOAX, d'Eduard Márquez, d'Editorial Cruïlla, Barcelona, 1999. 95 pàgines. Sí, sí, es tracta d'un llibre de la Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR per A partir de 9 anys.

D'entrada he de dir, tal com ja vaig dir a la primera entrada del meu blog, que si escric en un blog és arran d'una emissió de BTV del programa Saló de lectura. Aquella vegada els contertulis eren blogaires perquè tema eren els blogs, del que no en sabia res. La cosa em va atreure i aquí i sóc.

En el cas d'ara els contertulis eren Eduard Márquez i Joan Pons. El motiu de la presència d'Eduard Márquez era la presentació del seu darrer llibre, La decisió de Brandes, que en aquest cas és un llibre per adults. Tanmateix Eduard Márquez, sense menystenir a Joan Pons, em va caure especialment bé per la seva humilitat i la seva seriositat davant el fet d'escriure i del perquè de la decisió de Brandes, però també va parlar de la gran dificultat que representa escriure per a infants.

Vaig anar doncs a la Biblioteca Lola Anglada, no perquè sigui Infantil, que té de tot, sinó perquè la tinc a cinc minuts de casa, per a demanar la Decisió de Brandes o un conte. Com el primer no el tenen em vaig endur HOAX.

De nen a casa no em van regalar mai un conte i encara que sembli estrany aquest ha estat el primer conte per a infants que he llegit. Val a dir que a la meva filla no li llegia contes, me'ls inventava, serà la bena teatral?

Reconec que la lectura de HOAX m'ha divertit i m'ho he passat la mar de bé i, per descomptat un s'adona que escriure per a infants és una altra cosa.

Per exemple: Són emig d'un bosc molt espès. Tot i que els arbres són força alts, hi ha prou claror. Com si les fulles, fent de mirall, es passessin les unes a les altres la llum del sol i la duguessin del cel fins a terra.

O: L'Eloi acluca els ulls i espera. Com sempre que té por, ho aprofitar per repassar les taules de multiplicar. -Nou per un, nou. nou per dos, divui...

O també:
-Set, sis, cinc...
Un brogit de motors omple la cabina. Com més va més eixordador.
-Quatre, tres, dos, u...
El coet tremola com una rentadora a l'hora de centrifugar.
-Zero!

No és magnífic?

"Without a Net", de Michelle Kennedy

Acabo de llegir WITHOUT A NET Middle Class and Homeless (with Kids) in America, de Michelle Kennedy, editat per Penguin, Nova York, 2005. 212 pàgines.

L'obra es defineix com a memoir, és a dir, memòries i ha guanyat un premi literari. Es tracta de les memòries d'un curt període de temps, però que com ella diu a l'epíleg d'un perìode que sempre l'acompanyarà.

L'autora va tenir la típica infància de la classe mitja d'Amèrica a Vermont. Va anar a l'institut, va ser page en el Senat a Washington, es va casar amb un estudiant que era el seu primer amor i es van posar a viure en un barri de Washington (It was fun and romantic to be in love at sixteen). Aquest primer marit era un somniador i cap buit que tenia una bona feina i la va deixar per sentir-se lliure de totes les pressions de la vida moderna, sense tenir en compte que era casat amb tres fills, posant-se a viure en una caravana.

Michelle Kennedy després d'un greu accident -per negligència del pare- que podia haver costat la vida d'un filla deixe el marit i es converteix amb vint-i-quatre anys en una més sense sostre. No direm okupa perquè ella i els tres fills passaven la nit en un cotxe vell a la platja. (make a mental note to keep their toothbrushes in my packbag so next time they can brush in the restaurant bathroom. We don't bother with pajamas) I es guanya la vida fent de cambrera guardant les propines a la guantera del cotxe.

Quan truca a casa els pares per a ajut té la resposta que es mereix: No, Shell, it's not. I will not be one of those grandmothers who takes care of her children's children. They are your children. They are your responsibility.

Malgrat un començament immadur a mesura que agafa responsabilitats creix, estalvia i dona la campanada passant de cambrera a venedora de targes de crèdit d'una important entitat bancària, per la qual cosa ha de comprar-se roba i va a la secció business wear de segona mà i es vesteix per 5 $. Troba un home assenyat i es torna a casar després del divorci pertinent, que serà el pare dels tres fills més un.

Aquesta és l'essència de la història, que són unes circumstàncies que aquí són inversemblant, com és la facilitat que viure en un caravana, passar la nit en un cotxe a la platja i molts detalls més. El que sí val la pena assenyalar és que està escrit amb una gran humanitat i humilitat, això últim res a veure amb el Cuaderno Amarillo, Salvador Pániker, el qual ens parla amb orgull del seu penis.

L'autora ens parla de les seves febleses, dels seus moments baixos, fins i tot passa per un moment que voldria morir (I lie back down. I wish I could just die. Just float away. No money to worry about...) però que és superat al pensar amb els seus fills (I don't want to die because I don't want to not be a part of their lives).

Al contrari de les pel.lícules made in U.S.A., aquí, que és la realitat, no hi ha bons i dolents, ans al contrari, són moltes les persones que l'ajuden.

No crec que aquest llibre s'arribi a traduir, però no deixe de ser interessant perquè no és ficció i ens posa a l'abast un petit mirall dels Estats Units, que no és representatiu de tot el país, però prou d'una petita part, com tots els que reflecteixen la realitat, que sempre és parcial, però el llibre es pot dir que és també una història d'esperança perquè l'autora hi sobreviu gràcies a una mica de sort i molt de coratge. Al final ella triomfa, podríem que té un final feliç.

Per raons òbvies l'autora està conscienciada dels seus compatriotes i, sobretot, les compatriotes que amb dos fills representen el 85% de les famílies sense sostre, a qui dedica el darrer capítol.

Ara viu d'escriure, té una pàgina web que sembla que no va i un blog que és ben visible.

Perquè la Xina?

Com en els darrers dos anys he viatjat força i des que estic a la blogosfera, el juliol de l'any passat, he reflectit els meus viatges en aquest bloc, és lògic deduir que, el viatge a la Xina que he fet aquest agost, és només un viatge més.

Evidentment, des del punt de vista econòmic i pràctic ha estat un viatge més, però voldria deixar reflectit en aquest diari digital que no és ben bé així.

El 1972 vaig comprar i llegir aquest llibre, l'ABC of Reading, d'Ezra Pound, editat per Faber el 1961. Aquest llibre em va fer interessar per la cultura xinesa. Posteriorment he sapigut que Ezra Pound era feixista, entre altres ho havia assenyalat l'Ernest Lluch, però això és al marge de l'interès per Xina que m'havia desvetllat. Un altre escriptor admirat per mi és T.S. Eliot del que em consta que també es va interessar per Xina.

Casualment veig en un altre blog la discussió que una cosa és la qualitat literària d'un escriptor i una altra la seva objectivitat o sensibilitat per a opinar coses concretes socials o polítiques. I això és aplicable tant a un bon escritor de vàlua nacional com els esmentats monstres de la literatura universal.

I encara vivint a Londres aleshores, vull dir pel 1972, recordo un programa de ràdio, de la BBC Radio 3, que va durar setmanes i que era també sobre la història i la cultura xineses, la qual cosa va reblar el clau sobre el meu interès per Xina, en aquest sentit recordo que en l'exàmen oral pel Proficiency English Certificate -no sé amb quina excusa- vaig parlar de Xina.

Aprofito per dir que els programes de Radio 3 eren captivadors i solien tocar la perfecció; si dic solien és perquè fa dècades que no la sintonitzo.

Durant 30 anys de la meva vida he estat descavalcat de la cultura xinesa; la meva cultura ha estat principalment la del mercat del cacau, la xocolata i el seu comerç exterior. Tanmateix, en els darrers anys m'havia fet la idea de tornar-m'hi a posar quan estigués jubilat.

El problema ha estat i és que vaig estrenar la jubilació just quan els estudis de xinès feien el gran salt endavant a casa nostra i l'Escola Oficial d'Idiomes té una demanda actualment que la fan pràcticament impossible si afegim que -com el xinès és considerat l'idioma més difícil del món- convé estudiar-lo abans dels vint anys...

Evidentment Xina no està de moda únicament aquí perquè més de 174 països han enviat més de 120.000 estudiants a les universitats xineses per a aprendre el xinès, sense comptar les no oficials i que es calcula que uns 30 milions de persones estudien el xinès fora de Xina, però a més l'estimació és que al cap de deu anys hi haurà 420 milions de xinesos que sabran anglès, la qual cosa implica que en vint anys el nombre de xinesos que parlaran anglès serà superior dels que tenen l'anglès com a llengua pròpia.

A la vista de tot això em conformo, que no és poca cosa, amb la cultura xinesa.

Com una mena de declaració de principis, l'interès per aquesta cultura rau en el fet que al ser tan diferent a la nostra des de tots els punts de vista, permet millor la distinció d'allò que és cultural amb allò que és natura humana perquè vivim en un món, més ben dit, en una Europa en la que una sèrie de valors ens són donats com naturals i de naturals no en tenen res.

No fa gaire, en una trobada de dirigents del món, un significat polític espanyol va dir que Europa viu en una plàcida decadència i no solament és decadència, sinó que a sobre ens creiem que som superiors a la resta. Així ens anirà. Tanmateix, encara que sigui des d'un posicionament diletante segueixo la pista que duu a Xina.

Nota: Després de pujar aquesta entrada a la blogosfera, m'he vist obligat a fer aquest afegit perquè acabo de rebre un correu que en el portal de Terricabras hi ha un monogràfic sobre Mao Zedong.

NAXI PAPER

Acabo de llegir NAXI PAPER, editat per S.X.T. Culture Communication Co. Ltd. i The Management Commitee For the Protection of The World Cultural Heritage of Lijian Old Town.

Encara que no puc negar que m'agrada la fotografia, m'atreuen més els llibres amb dibuixos que no els de fotografies. Ara es pot dir que les fotografies avui ja estan en millors suports, com CD i DVD, però abans ja m'atreien els llibres amb dibuixos i NAXI PAPER n'és un, que he comprat a l'Institut Dongba, Lijian, Yunnan, Xina.

El títol del llibre té un doble sentit. 1) Paper Naxi perquè està fet amb paper naxi, és a dir, amb un sistema i uns materials ancestrals que s'han anat transmetent per generacions en la cultura Naxi Dong Ba. 2) Paper Naxi perquè és el en podríem dir a la britànica el Llibre Blanc de la Cultura Naxi.

A les meves entrades del 8 i 9 d'agost ja parlo de Lijian, però ara val la pena insistir-hi una mica perquè Lijian és la raó de ser del NAXI PAPER.

Com aquí és impossible de fer un resum del llibre, el que vull recalcar és que és una cultura que presumeix, en el sentit més noble, de ser pluricultural perque ha absorbit totes les cultures dels veïns.

On això més s'evidencia és amb la religió, la seva religió, el Dong Ba, es barreja amb les altres i a on ho tenen explícit és en un gran mural que se'n diu el Lijian Fresco i la pàgina 18 del llibre llegim: El mundialment famós Fresc de Lijiang conté històries mesclades de Budisme, Daoisme i Lamaisme en una única pintura. La manera creativa i atrevida és increïble i no podria ser imaginada en altres pintures religioses de Xina. La tolerància del poble Naxi envers altres cultures i la situació de Lijiang de Yunnan fent frontera amb Sichuang i el Tibet fa del fresc una combinació de les habilitats de les nacionalitats Han i Tibetana, Bai i Naxi. Això ens el el perquè estant amb tanta harmonia de color i de composició. El primer fresc d'aquestes característiques va ser fet el 1417, mentre aquí es posava en marxa la Inquisició.

Encara que el text traduït no faci menció del Confucianisme he de dir que he vist el fresc i també hi està representada aquesta religió. De tota manera en NAXI PAPER ens diuis a la pàgina 10 que A partir de la Dinastia Ming, el que manava a Lijiang va començar a aprendre de la cultura Han i incrementava la comunicació amb la zona principal´. Després que es canvià de política amb la Dinastia Qing, el Confucianisme va créixer i una classe d'intel.lectuals va aparéixer a Lijiang.

Des d'aleshores el Confucianisme ha format part també de la cultura Naxi.

Un altre aspecte interessant de la cultura Naxi és la seva escriptura, que com es pot veure més amunt és l'única que queda que sigui en pictogrames.

Per si aquest humil post sobre la cultura Naxi p Dong Ba és vist per un molt interessat, la línia que hi ha a dalt de tot del llibre NAXI PAPER no és impresa, sinó escrita a mà pel caligraf de la foto 879 del post del dia 9 d'agost, en aquesta línia hi diu: A Albert i Mercè.

La cultura i civilització naxi és una de les moltes que hi ha en un país tan gran com la Xina, però alhora és representatiu de Xina en el sentit que en tots els defectes que té el sistema polític i burocràtic xinès permet que es facin aquests gests de pluriculturalitat i que, per altra banda, es pugui fer legítima bandera de la plurireligiositat del país perque, al capdavall, el que passa a la zona naxi es pot dir que passa a tota Xina, el respecte a les diferents religions. La qual cosa no treu que degut a la maltempsada maoista la major part de la població sigui atea.

Lema naxi: Treballa com una formiga, viu com una papallona

Pàgines interessants del llibre i fotos relacionades amb la cultura naxi estan aquí.

Un dia a Cuideiru

Com als peus de l'hotel hi ha l'estació de tren, tant la de la Renfe com la de la Feve, hem fet una escapada amb un tren de via estreta cap a Cuideiru (Cudillero), un poble mariner.

La gràcia d'aquest poble és que les cases estan com penjades a la muntanya i totes de cara al mar.

La major part del dia se'l va passar plovent i, per tant, no vaig veure gaire cosa. Les fotos que mostren un cel blau són fotos repetides perquè va sortir el sol quan ja marxava.

Això sí, a ca la Isabel es menja molt bé, o com diu un de Gràcia es menja de colló de mico.

Em permeto assenyalar l'hórreo perquè com es pot observar és diferent, en la forma i constitució, del que es construeix a Galícia.

Les fotos aquí

Un dia a Xixon

Com la raó de volar cap a Uvieo (Oviedo) ha estat el fet d'haver trobat un vol molt econòmic gràcies a l'eufemisme que ara en diem les noves tecnologies, agafar el tren cap a Xixon (Gijón) no m'ha costat gaire, sobretot si es dona un cop d'ull a la primera foto de l'àlbum d'ahir.

A la que tenia confirmat el vol per Uvieo vaig mirar de seguida si hi havia un tren de rodalies per anar a Xixon amb la finalitat de veure Elogio al Horizonte, 1989, de Chillida, que junt amb El Peine del Viento y Elogi a l'aigua/Elogio al agua són de les obres més interessants i espectaculars d'aquest gran artista basc. Si es miren les meves entrades dels dies 5 i 6 d'Octubre de l'any passat, que humilment recomano, es pot veure que sóc un entusiasta de l'obra d'Eduardo Chillida.

Per la seva situació, davant el mar, les dues primeres són aquelles obres que un si passaria una bona estona gaudint del diàleg entre l'horitzó, el mar i les formes creades per Chillida. Encara que com deia ahir, aplaudeixo l'ajuntament de Uvieo per escampar d'escultures la ciutat, l'escultura de Chillida, posada en un parc vora el mar, deixe petita totes les de la capital juntes.

No sé si és pel mar o per la seva plaça major, però m'ha agradat més aquesta ciutat malgrat no tenir el glamour del premi principesc.

Les fotos aquí

Dos dies a Uvieo

Dos dies a Uvieo o Uviéu (Oviedo) donen prou de si per a fer-se una petita idea de la capital del Principat d'Astúries.

La ciutat té una interessant catedral i un hotel que és on s'estan totes les jeràrquies relacionades amb el Premi Príncep d'Astúries que él l'acte que dona més relleu a la ciutat. Una ciutat que a mi m'ha semblat tranquil.la i amb poca activitat.

Potser la meva visió és equivocada, però em fa l'efecte que encara és una ciutat en la que tots es coneixen i, per tant, per això m'ha semblat adient posar com a representació de la ciutat aquesta escultura de La Regenta que hi ha davant la catedral.

Encara que els millors restaurants asturians no estan a la capital, no deixe de ser un indicador que el que es considera el millor de la ciutat, el Raitán, sigui de cuina tradicional, a base de crema de nècores, el que en diuen pote -una mena d'escudella, la favada i porc senglar rustit. O sigui tres primers plats. Si el doctor Valentí Fuster ens està recomenant menjar la meitat del que ens posen, us asseguro que si anés a el Raitán ens diria una cinquena o sisena part, no exagero.

Sincerament aquesta sobrecàrrega alimentària és un indicador de la importància que es dona encara a la quantitat; la qual cosa no treu que, efectivament, es troben restaurants de la nova cuina, però que s'hagi de sortir de la capital és sorprenent.

Un altre aspecte és el de la llengua. Puc entendre les dificultats que té l'asturià o bable per implantar-se a la societat, però que encara hi hagi dubtes sobre el nom de la ciutat, de si Uvieo o Uviéu, em sembla indicador d'una certa atonia.

A favor podem dir que l'ajuntament ha fet un esforç notable per embellir la ciutat i la prova és que la ciutat és plena d'escultures, cosa que els ciutadans i visitants hem d'agrair.

Les fotos són aquí

FENG SHUI, de Kwan Lau

Acabo de llegir FENG SHUI, Reordene Su Entorno Para La Salud y El Bienestar, de Kwan Lau. Editat per EDAF, Madrid 2004. 170 pàgines.

Es tracta d'un llibre curiós que no m'ha aportat gaire i que és una confirmació més de la dita catalana que cada terra fa sa gerra perquè si no crec en el tarot i si m'empipo quan em pregunten de quin signe sóc, doncs el Feng Shui exigeix també creure.

Potser pot interessar qui estigui en condicions de fer-se una casa de tal manera que pot dir a l'arquitecte cap a on cal orientar la finestra de la sala principal o la del dormitori i, sobretot, la de la cuina perquè no s'empipi el déu de la cuina.

Pel que a mi respecte ho tinc fatal perquè dormo quasi a sota de la finestra, la qual cosa em fa molt vulnerable dels mals externs i per acabar d'arreglar-ho quan la porta del dormitori està mig oberta esdevé el tall d'un ganivet que m'apunta. Ho tinc clar!

Per compensar tot això el llibre conté també uns talismans que es poden posar a diferents llocs de la casa. De moment no n'he tret cap del llibre, però per si de cas recordo que el que hi ha aquí en fons vermell i caràcters negres és el Talismà Yuhuasi (Mestre de la Flor de Jade). Representa la puresa, la pau i l'harmonia, i segons l'autor, es pot posar a qualsevol cambra, encara que resulta d'especial utilitat per a ajudar a neutralitzar un sector dolent, com seria el cas del meu dormitori.

El Papa de Roma

Amb tot el cinisme m'afanyo a dir que la reacció del món islàmic no tenen cap interès per mi perquè és món que el veig llunyà, més que Xina. Faig la comparació per a deixar clar que no em refereixo a la distància que es mesura en quilòmetres.

De tota manera és prou evident que el món islàmic té un complex d'inferioritat enfront Occident que és el món cristià. Evidentment que aquest complex no justifica el foc i la sang, però quan no es tenen arguments s'empra la força, d'això també en sap l'home més poderós del planeta.

Què passa amb Benet XVI? El mateix que els darrers predecessors. Dic "darrers" per no entrar amb les Creuades i la Inquisició. Evidentment que la història del cristianisme està té les mans tacades de sang i socarrimades, però el que jo vull avui assenyalar és el que no he vist que se li doni la importància que mereix.

Els papes de Roma s'agafen amb naturalitat el seu poder de convocatòria i tot sovint s'adrecen al món urbi et orbi gràcies els mass media amb els corresponents efectes immdiats, cosa que no passava en temps de Galileu i menys en el de les Creuades perquè hauríem tingut una guerra mediterrània de veritat.

En aquells temps el Papa tenia quasi tots els poders i ara estan repartits. Tanmateix Occident és l'àrea hegemònica del planeta amb els canons USA, les finances i la veu del Papa.El problema de fons, insisteixo car és més important del que sembla, és que el Papa és un poder mediàtic planetari, cosa que no passa en cap altre religió.

El tàndem que fan el Vaticà i els mass media -encara que no siguin catòlics els de la CNN no hi fa res- aquest tàndem implica una ingerència cultural planetària que és inadmissible.

Si els agnòstics europeus ens indignem quan el Papa atempta els nostres drets civils perquè, gràcies a la seva llibertat d'expressió, es veu amb forces d'influir en els poders legislatius; més greu és quan es fica amb el missatge d'una altra religió.

No comparteixo l'opinió del seu dret a la llibertat d'expressió perquè les llibertats no estan ben repartides. Algú es creu realment que hi ha igualtat d'oportunitats per tothom? o hi ha llibertat d'expressió per tothom? Malgrat estar en contra de molts el Papa sí que el té.

No ens hem pas d'enganyar, la religió catòlica o la cristiana en general és excloent respecte a la musulmana i a l'inrevés. Què vull dir que són excloents?

Doncs que hi ha altres religions que tenen la qualitat de barrejar-se i que un xinès pot practicar la religió de Buda i la de Laozi alhora, però aquí, la cosa no va així. Les religions monoteistes són impermeables, excloents i propicien el fanatisme i la intolerància sota el lema "nosaltres i ells".

Ja sé que és un impossible, però això només té un remei, que Joseph Ratzinger calli, que calli la Conferència Episcopal, que calli la COPE.

I no ho dic pels de la mitja lluna, ho dic per la salut intel.lectual de tothom.

Tots a classe!

Sembla que quan comença el curs escolar els qui escriuen a la premsa es veuen obligats a tocar el tema com si aquests dies fossin el principi d’alguna cosa quan tots sabem prou bé que l’escola o el treball és un camí i que les vacances d’estiu o de Nadal només són un parèntesi.

Això ve a tomb perquè a La Vanguardia d’ahir diumenge hi ha dos articles de dos especialistes, cada un d’una matèria diferent, que coïncideixen en la qüestió del que ara se’n diu la conciliació del treball dels pares amb les activitats escolars dels fills. Tanmateix no es refereixen a la conciliació perquè no hi és d’una manera directa, explícita.

Encara que sigui la pimera vegada que comparteixo l’opinió de Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, que escriu que els pares tenen la màxima responsabilitat en l’educació dels fills i que, per tant, confien l’educació dels fills a l’escola i als mestres sense renunciar a aquesta responsabilitat, adverteix que els mestres no poden substituir els pares. Tanmateix pica els dits als pares perquè quan hi ha un conflicte entre mestres i fill els pares tendeixen a donar la raó el fill.

Com que degut a la manca de conciliació i d’horaris la relació entre pares i fills és mínima, per fer-se els bons davants dels fills, no estan disposats a admetre ingerències externes en la seva tasca educativa i prefereixen culpar els mestres. L’Arquebisbe assenyala que aquest mal joc dels pares incideix negativament en l’educació.

En un altre àmbit de la convivència familiar, Antoni Puigverd ens parla de món de la seva infància, aquell en què l'educació dels fills era a l’entorn de la taula i els àpats. L’article forma part d'un reportatge a La Vanguardia sobre els menjadors escolars. Ara es diu que es vol que els menjadors escolars tinguin una vessant educativa, la qual cosa em sembla molt bé, però crec que primer és l’escola i la societat, els pares vaja, que en el seu conjunt han de recuperar la funció educativa que tenia abans el menjador de casa.

Puigverd ens explica que la seva àvia va refusar menjar unes mongetes que li havien posat al plat perquè eren negres. Aquestes mongetes van aparèixer a l’àpat següent i van seguir apareixent fins que se les va menjar. Aquesta actitud educativa contrasta amb la que vaig presenciar recentment en un aeroport. on una mare preguntava al seus fills de què volien l’entrepà, que si pernil o pollastre i què volien per beure.

Quina mena d'educació és aquesta en que molts pares desautoritzen als educadors davant els seus fills i els àpats d'aquests són à la carte.