Agata Ruiz de la Prada, la Caixa i Pedro J.

Quan fa unes quantes setmanes vaig rebre l'Agenda de CaixaForum em va cridar l'atenció que s'anava a fer una exposició d' Agata Ruiz de la Prada. Evidentment avui ja no sorprèn que una modista tingui el mateix tractament que un artista perquè el 2001 Armani va exposar al Guggenheim de Bilbao.

Al dir que em va cridar l'atenció no vull pas dir que em sembli bé o malament, però sóc una persona que es fixe amb els noms. Com és prou conegut l'esmentada artista, ara ja no podem dir modista, és la parella sentimental del periodista Pedro J. Ramírez.

Quan Pedro J. Ramírez, 1952, era director de Diario16 ja va demostrar que era un anticatalanista confès, si més no a mi m'ho va demostrar el 1978 arran d'una polèmica a partir d'unes declaracions del President del PEN CLUB CATALÀ, però no tot és història, podem llegir que el 9 d'abril Telemadrid, la cadena de televisió propietat de la Comunidad de Madrid, va emetre un reportatge de la productora del diari El Mundo -El Mundo TV- titulat Ciudadanos de Segunda sobre una suposada persecució del castellà a Catalunya. I l'esmentat periodista és el director del diari El Mundo.

Sé molt bé que fora les qüestions fiscals, el que fa la parella sentimental no té perquè implicar a l'altre. Em consta que Agata Ruiz de la Prada, 1960, ha estudiat disseny a Barcelona i que ha fet algun disseny d'homanatge a Joan Miró, però també sé que Pedro J. Ramírez té una polèmica piscina a Mallorca i que té en contra els ecologistes i se suposa a la ministre del ram Cristina Narbona que es va haver d'empassar un trágala de Rodríguez Zapatero. Doncs en aquesta piscina també es banya l'artista que m'ocupa.

Això em fa pensar que, a la piscina la nostra artista s'ho passa d'allò més bé tot escoltant la COPE o llegint EL MUNDO. I és que no estic tractant aquí un tema d'ideologia, d'esquerres o dretes. Quan Pedro J. dirigia Diario16 era d'esquerres i després esdevíngué amic d'Aznar. Tot això està molt bé i no m'hi fico. El que no em sembla tan bé és que des dels seus mitjans faci una clara campanya contra la llengua catalana.

Segurament que amb tot això Agata Ruiz de la Prada no hi té res a veure, però em crida l'atenció.

Com també em crida l'atenció que aquest diumenge sigui el darrer dia d'aquesta exposició i també em crida l'atenció que a ningú més li hagi cridat l'atenció.

"Natura morta"

Acabo de veure al cinema Aribau Club 1, (abans Club Doré) la pel.lícula Natura morta, títol internacional STILL LIFE (xinès 三峡好人; pinyin: Sanxia haoren) (2006) pel.lícula xinesa dirigida per Jia Zhangke. Xina, 2006, 35 mm, 107 min. Guió: Jia Zhangke, Sun Jianmin, Guan Na.Producció: Xstream /Shanghai Film Group.Intèrprets: Zhao Tao, Han Sanming, Li Zhubin, Xiang Haiyu, Zhou Lin.

Com la comentada ahir, també ens ha arribat a Barcelona dins del 9è Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Aquesta pel.lícula ens arriba amb el Lleó d’Or de Venècia 2006. És una pel.lícula dura i amb una càrrega sentimental altíssima, plena de silencis i presentada quasi com un documental.

Els personatges principals són un home que torna al seu poble per a veure la seva filla i una dona que tornar al seu poble per a demanar el divorci al seu marit. El poble és el mateix en cada cas, però és ja un poble inexistent, en pocs dies quedarà anegat per l'aigua d'aquest gran envassament conegut pel de les Tres Gorges. El títol original xinès significa La bona gent de les Tres Gorges.

Com se sap, aquest envassament està realment provocant grans crítiques tant a l'interior de Xina com fora.

Com és ja tradició en el cinema xinès, que no sigui Wu xia, és que sap combinar a la perfecció estètica i emoció i aquesta n'és un bon exemple.

La pel.lícula s'ha rodat lluny de la capital, Beijing, s'ha fet a la província Shanxi, on s'està construint la Presa de les Tres Gorges del riu Iang-Tsé.

Encara que la pel.lícula se centra en dos personatges, com ja he assenylat, sap donar un to emotiu a d'altres, en aquest sentit és impressionant i emotiu veure a una noia d'uns setze anys que al veure que arriba, en això que era un poble, una forastera vestida com cal, la noia li pregunta si en el lloc que ella viu fan falta criades. Això té lloc en un paissatge dominat per cases enderrocades i al fons, en mig de la típica boira xinesa, les Tres Gorges.

O el nen que si té l'oportunitat pispa una cigarreta i sempre canta cançons plenes de melanconia.

"Després d'això el nostre exili"

Acabo de veure al cinema Aribau Club 2, (abans Club Doré) la pel.lícula Després d'això el nostre exili, títol internacional After this our exile, títol original cantonès: 父子 (pinyin: Fu Zi), Hong Kong/Xina, 2006, 35 mm, 150 min.Director: PATRICK TAM Guió: Tian Koi-leong, Patrick Tam.Producció: Vision Film Workshop.Intèrprets: Aaron Kwok, Charlie Young, Gow Ian Iskander, Kelly Lin, Qin Hailu. Aquesta pel.lícula es presenta a Barcelona dins del 9è Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Una pel.lícula molt més interessant que la comentada abans d'ahir perquè ens presenta persones de veritat.

Hi ha moments de la pel.lícula que recorden a Lloviendo piedras de Ken Loach perquè és un pare/marit que no té solució i cada vegada complica més la seva vida i la del seu fill; no ja la de la dona que el deixe.

En la perspectiva occidental, si mes no la meva, el final del film és un absurd, però sembla ser que encaixa amb el pensament xinès.

D'alguna manera l'argument es centra en el proverbi xinès de quan la venjança lliga pare i fill. La història comença quan el fill s'adona que la seva mare està més amorosa del que és normal en el moment que ell va cap al col.legi. Això el porta a tornar enrere i descobrir que sa mare vol abandonar la llar familiar. Aleshores el nen va corrent a cercar son pare per tal d'inpedir-ho i la parella discuteix al carrer davant de tots els veïns.

Ella diu a ell que el motiu és que està farta d'ell que només li crea problemes per la seva addició al joc i ell li promet que canviarà. Evidentment no canvia i ella aconsegueix marxar i casar-amb un altre mentre que ell s'eonfonsa cada vegada més i, de passada, enfonsa el seu fill, que no fa res per reunir-se amb sa mare.

L'actitud del fill només es pot entendre si un té en compte el confucianisme que encara que no es practiqui ha impregnat profundament el pensament xinès. Em refereixo a les claus d'ètica de les cinc relacions. El fill ha d'obeir el pare i la dona ha d'obeir l'home, per tant, el fill no pot entendre, perdonar, que la seva mare els abandoni perquè a la pràctica no compte que el pare/marit no tingui ren, és a dir, no sentit humà.

"LA MALDICIÓN DE LA FLOR DORADA"

Direcció: Zhang Yimou. País: Xina.Interpretació: Chow Yun Fat (emperador), Gong Li (emperadriu), Jay Chou (príncep Jai), Liu Ye (príncep Wan), Chen Jin (muller del metge imperial), Ni Dahong (metge imperial), Li Man (Chan), Qin Junjie (príncep Yu).Guió: Zhang Yimou, Wu Nan i Bian Zhihong; a partir de l'obra de Cao Yu.Producció: Bill Kong y Zhang Weiping.Música: Shigeru Umebayashi.Fotografia: Zhao Xiaoding.Muntatge: Cheng Long.Disseny de producció: Huo Tingxiao.Vestuari: Yee Chung Man.Estrena a Catalunya: 27.04.07Versió doblada al català: No.

Sinòpsi: Xina, segle X. Abans del Festival Chong Yang, milers de flors grogues inunden el palau imperial. L'emperador (Chow Yun Fat) i el seu segon fill, el príncep Jai (Jay Chou), tornen inesperadament a palau després de tres anys en el front. El seu pretext és celebrar les festes amb la família, però tenint en compte la freda relació que existeix entre l'emperador i la seva dona (Gong Li), sembla que aquesta visita amaga altres raons. Entre el glamour i la grandesa del festival es revelen desagradables secrets.

El més recent film de Zhang Yimou, La Madición de la Flor Dorada (Man cheng jin dai huang jin jia, Hong Kong-Xina, 2006), és el seu nou lliurament dins del gènere Wu Xia per a qui entengui l'anglès li recomano aquest enllaç. Ras i curt el Wu Xia és una barreja de fantasia i arts marcials que va néixer a Hong-Kong però que a poc a poc ha fet camí al continent xinès. Exemples són Tigre y dragón i La casa de las dagas voladoras, cal dir però que el wu xia és quelcom més que les nostres de capa i espasa, tenen una mena de moral. És en aquest sentit que suggereixo l'esmentat enllaç.

Al saber d'aquesta pel.lícula vaig tenir una gran satisfacció perquè el trencament de la parella, diguem conjungal, Zhang Yimou-Gong Li havia implicat un trencament professional, per tant, he anat al cine am la il.lusió de veure una pel.lícula en la que intervenen els dos perquè junts han fet que sigui un admirador del seu cinema. Tanmateix, aquesta pel.lícula no m'ha omplert.

I és que malgrat l'interès que pugui tenir la literatura i el cinema wu xia no és el que jo n'espero quan sec a la sala fosca. Lògicament la pel.lícula està molt ben feta, gran luxe, volen centenars de guerrers i llances, moviments de masses que deixen petit el denostat Cecil B. DeMille. Una pel.lícula en la que les batalles són espectaculars, el luxe del vestuari i dels ambients interiors insuperable: tot or.en els pilars, columnes i parets.

"3055: JEAN LEON"

No, el títol d'aquesta entrada no és la marca d'un vi, que podria ser-ho, sinó que és el títol d'una pel.lícula, exactament d'un documental. Un documental dirigit per Agustí Vila i guió també d'Agustí Vila.País: Catalunya.Intervenció: Robert Wagner, Dennis Hopper, Warren Cowan, Michelle Phillips, Paul Newman, Dan Tana, Robert Loggia, Eric Braeden.Producció: Loris Omedes.Música: Ian Briton.Fotografia: Xavier Gil, David Omedes i Diego Dussuel.Muntatge: Ernest Blasi.Estrena a Catalunya: 27.04.07Versió doblada al català: Sí.

Documental que aprofundeix en la singular personalitat d'un espanyol al Hollywood daurat. Ceferino Carrión va deixar Espanya de polissó en un barco de càrrega. Quan va arribar a Los Àngeles ja es deia Jean Leon, un home que es transformava a si mateix constantment i que va acabar regentant el restaurant més popular de Beverly Hills.

Evidentment la vida del biografiat és ben peculiar perquè presenta molts aspectes foscos que prefereixo no fer esment i, per tant, em limito a dir que la meva curiositat per la pel.lícula és que com m'agrada el vi i JEAN LEON és un dels millors vins de Catalunya i tot i que tenia una idea de la vida i miracles de Ceferino Carrión/Jean Leon, tenia curiositat per a saber més d'ell i alhora saber una mica més de la història d'aquest vi català.

Parodiant a Joan de Sagarra tinc ara davant meu una ampolla de Jean Leon, Cabernet Sauvignon 2001, D.O. Penedès, que em fotaré amb el primer guisat que se'm presenti. Aquesta ampolla duu una etiqueta que diu: El primer Cabernet Sauvignon de España desde 1969. Doncs aquesta és la qüestió. Aquest home va ser un visionari en el món del vi i va triar el Penedès èr fer Història en majúscules, clar, en el món del vi.

Jean Leon va ser taxista a Los Angeles i el número de llicència del taxi era 3055, d'aquí tenim que la pel.lícula es titul.la 3055: JEAN LEON

Saint George fusion

No és descobrir res, però sí reflectir-ho aquí que la veritable diada a Catalunya és Sant Jordi i per això sura tot el que el país duu a dins, la gent.

Constato el fet només amb imatges, per una banda tenim els partits polítics que aprofitant que el poble és al carrer, ells volen demostrar que són també poble i tenen coses per dir-nos; per altra banda, tenim tres dones sudamericanes, cadascuna amb la seva rosa, que se les veu còmodes malgrat no tenir el dret el vot i no poder-se permetre's prendre's un refresc assegudes en una terrassa.

Finalment una vestida de catalana repartint roses.

Cada fotografia té una lectura de la jornada i no sé si el Sant Jordi és poc o massa portador de fusió, però és molt lluny d'aquell en què vaig fer cua a la Ronda de San Pere per a què Manuel de Pedrolo em signés el darrer Premi Sant Jordi.

Sant Jordi, roses i llibres

Tal dia com avui, l'any passat vaig posar aquí la fotografia d'una rosa i al darrera seu la coberta del llibre The Book of Flowers: El llibre de les flors; el llibre i la flor, el conjunt que se celebra avui a casa nostra.

M'adono ara que aquest magnífic llibre de flors va ser tractat injustament, va ser un simple objecte i el protagonista va ser la rosa vermella que vaig posar en primer pla; tanmateix, aquesta diada posa la rosa i el llibre al mateix nivell.

Aquest any entrem a fons del llibre The Book of Flowers - Four centuries of flower inllustration, d'Alice M. Coats, Phaidon, Londres.

Del que he triat la il.lustració que veiem i que l'acompanya el text que segueix. Primer hi poso la meva traducció i a continuació l'original.

Em permeto assenyalar que abans de l'aparició de la fotografia, per finalitats científiques les plantes, flors, animals, etc. eren dibuixats i que bona part d'aquests dibuixos ara són reconeguts com objectes d'art i aquest llibre és un petit recull d'aquests dibuixos.

Traducció al català

70
Roses (Rosa vars.)
Il.lustració de The Temple of Flora (1799-1807), de R.J. Thornton, 1805

De l’afamat Temple of Flora del Dr. Thornton’s l’únic mot que li escau és melodramàtic perquè hi esclata allò més sensacional del món vegetal – la cua del diable, l’atzavara d’una vegada al segle, l'estapelia amb pudor de carronya, el dragó de sarriassa, etc. Fins i tot la rosa és representada dins un temple clàssic i un niu d’inversemblants orenetes. Les circumstàncies per fer el llibre varen ésser quasi tan dramàtiques com el seu estil. Va ser part d’un treball molt més important que es deia A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus (Una Nova Il.lustració del Sistema Sexual de Linneo), a guisa d’homenatge al grand botànic suec. Les delicades il.lustracions en mitjatinta i aiguatinta quedaven gastades al cap d’unes poques impressions i calia retocar-les tot sovint, de manera que rarament dos exemplars del mateix llibre eren iguals. La despesa d’una producció incompleta va dur a Thornton a la fallida, i finalment es va fer una loteria en la què les il.lustracions dels llibres es van oferir com a premis; però tot i amb això l’autor va morir pobre.

La il.lustració de roses, data del 1805, és l’única que va dissenyar el mateix Thornton, i una de les que presenta una més àmplia varietat en les diferents impressions. Les flors han estat identificades pel Dr. Stearn com el doble rosat roser romà (Rosa Centifolia); la doble blanca roser romà Unique Blanche; roser romà amb franges; el doble rosa sulfurós (R. haemispherica); i una doble vermella i una sola rosada d’identitat incerta.

Aiguafort fet a mà amb color de mitjatinta 488 x 375 mm

Original anglès

70

Roses (Rosa vars.)

Plate 7 from The Temple of Flora (1799-1807), by R.J. Thornton, 1805

Melodramatic is the only word for Dr. Thornton's famed Temple of Flora, which exploits sll that is most sensational in the vegetable world - the night-blooming cereus, the once-in-a-century agave, the carrion-smelling stapelia, the dragon arum, and so on. Even the rose is depicted with a classical temple and a nest of improbable nightingales. The circumstances of the production of the book were almost as dramatic as its style. It was part of a larger work called A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus, designed as a tribute to the memory of the great Swedish botanist. The delicate mezzotint-and-aquatint plates wore out after comparatively few impressions, and had frequently to be retouched, so that hardly two copies of the book are alike. The expense of the uncompleted production brought Thornton to bankruptcy, and eventually a lottery was organized, in which copies of the book and separate prints were offered as prizes; even so, the author died in penury.

The plate of roses, dated 1805, is the only one designed by Thornton himself, and one of the most variable in different impressions. The flowers have been indentified by Dr. Stearn as the double-pink cabbage-rose (Rosa x centifolia); the double white cabbage-rose "Unique Blanche"; the striped cabbage-rose; the double sulphur rose (R.haemispherica); and a red double and pink single rose of uncertain identity.

Hand-finished colour mezzotint and engraving, 488 x 375 mm.

"El Mentider, variacions sobre l'engany

de Jean Cocteau, traducció Lluis Anton Baulenas. Direcció/dramatúrgia/espai escènic Damià Barbany. Ajudant de direcció Abell Coll. Intérpret: Rosa Renom amb Abel Coll. Espai Brossa Escènic.

.

No puc pas negar que tinc una especial feblesa per l'Espai Broosa -com també pel teatre del carrer Muntaner. Tanmateix, l'Espai Brossa és més petit encara i el fa més acollidor i això de veure teatre com si el fessin al menjador de casa -encara que el meu menjador no sigui tan gra- ho fa més entranyable, especialment si un té la sort de seure a les primeres files.

.

I realment ha estat un gran goig tenir a prop a la Rosa Renom, que li pots veure el més petit gest i la seva viva mirada.

.

Què seria del teatre sense actrius com aquesta? Perque si molts ja l'havíem vista treballar, en aquesta estranya peça de Cocteau es posa al nivell de les nostres grans actrius. Vull dir que segur que ja era abans una bona actriu, però que amb aquest treball al Brossa ningú no li pot negar el títol. Si fos Anglaterra ara la farien Dame.

.

Si més amunt he dit que és una estranya peça de Cocteau no és pas perquè sigui complicada. El tema, la mentida i allò que l'envolta, com el desengany, és entenedor. Tanmateix, cal dir que no és una obra de teatre, sinó que són tres monòlegs: El mentider (1939) –dedicat a Jean Marais, amb qui va tenir una de les relacions més llargues, però que també li va comportar més crítiques homofòbiques–, El fantasma de Marsella (1933) i El bell indiferent’(1940) –el 1957 el mateix Cocteau el convertiria en ballet– són els tres textos seleccionats per a una posada en escena que té moments divertits i d'altres que recorden el cabaret.

.

Cal anotar que l'Institut Francès ret un homenatge a Jean Cocteau

Saint Paul de Venç, Gourdon, Cannes - Provence

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 7 Abril 2007.
La música és d'Occitània.

Saint Paul de Venç, Gourdon i Cannes

El 7 d'Abril vam començar visitant Saint Paul de Venç que se'l pot considerar com dels més bells d'aquesta comarca, que gràcies a les penúries de temps passat, com ha passa a altres pobles d'aquesta comarca, ara té les muralles del segle XVI intactes.

Així la van descobrir els artistes pel 1920 i llr amistat o regularitat amb l'hotel la Colombe d'Or ara és un hotel exclusiu que disposa d'una important col.lecció artística perquè allí es trobaven els artistes, tant els de l'espectacle com Leger, Calder i, lògicament, una coloma de Braque.

I és que si l'artista cercava una determinada llum anava a un poble de la costa, com Saint Tropez, però si li calia la llum d'un poble de muntanya, aleshores era Sain Paul de Venç.

I als afores del poble tenim la Fondation Maeght, un edifici de formigí dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert i, evidentment, recorda força a la Fundació Miró de Barcelona, que també és de Sert. L'avantatge del de Saint Paul de Venç és que disposa de més espai ajardinat o, altrament dit, que la nostra Miró és justa d'espai per posar escultures.

A la sortida de Saint Paul de Venç visitem Gourdon, que tambés es força atractiu encara que no tingui el carisma de l'anterior. De tota manera en aquest visitem el seu castell del segles XIII que té una col.lecció privada força interessant, però que la majoria de les peces han estat adquirides en subhastes, és a dir, no són del lloc. Com és el cas d'un petit armari que va pertányer a Maria Antonieta o la sopresa garantida pels de sota del Pirineu: una escultura de Greco, del que només en consten dues. El castell té un magnífic jardí francès amb una esplèndida vista.

Gourdon, per estar també a la zona de Grasse, és també un poble perfumer i també viu en part d'aquesta indústria i de la lavanda.