Any Salvador Espriu

La frase del dia:

"La lucidesa que deixa intacta l’acció irrita tothom, fins i tot el mateix lúcid"

LLIBERTAT!

de Santiago Rusiñol
Dramatúrgia: Josep Maria Mestres
Director: Josep Maria Mestres
Intérprets:
Mariona Albert
Roger Casamajor
Tilda Espluga
Jana Font
Marc Fonts
Camilo García
Maife Gil

Jordi Girabal
Òscar Kapoya
Lídia Linuesa
Jordi Martínez
Neus Pàmies
Víctor Pi
Quimet Pla
Atilà Puig
Òscar Rabadan
Artur Raurich
Aina Sánchez
Jacob Torres
Artur Trias
Ton Vieira
Teatre Nacional de Catalunya

Precisament per la simpatia i el respecte que tinc per la figura de Rusiñol no m'ha convençut aquesta pretesa actualització que s'hi ha fet. Penso que quan s'agafa un text ja antic i se'l vol actualitzar cal fer-ho amb coherència, és a dir, que sigui traslladable realment a l'actualitat, al segle XXI. Això implica assumir el risc de què en alguns aspectes les coses són o se senten diferents.

En un dels moment de l'obra el pare de la Florentina diu que ella és feminista. Com jo no he llgit el text de Rusiñol no sé si aquesta paraula hi apareix o no; m'estranya una mica, però podria ser. De tota manera aquest punt no és essencial encara que sí una pista. Se suposa que una dona feminista té una personalitat ferma i no entra en l'estranya ambigüitat d'estimar el Jaumet Negre com un germà. De fet he conegut unes poques noies que s'hi han casat amb negres (com ha anar la història no és el cas), malgrat la crítica familiar.

La meva opinió és que malgrat un evident racisme que hi ha a la nostra societat, com a totes, una noia d'avui s'hi hauria casat, per tant, Josep Maria Mestres hauria d'haver creat un escenari d'acord amb el fet que una noia d'avui si s'enamora d'un negre no hi ha qui l'aturi. Evidentment, des del meu punt de vista, el millor és deixar el text com està i sutuar-lo a l'època en què es va estrenar. Els espectadors ja sabrem fer-nos càrrec del context històric i sentir la veu de Macià o de Bush no calia. Com tampoc calia una manifestació de vaguistes i menys en una època que la majoria dels vaguistes no pertanyen a la indústria com representa a la funció.

Pel que fa a l'admiració que sento per Santiago Rusiñol val a dir que el 19 febrer 2007 vaig veure Jardí abandonat a l'Espai Escènic Joan Brossa i que el 5 febrer 2010 vaig veure L'auca del senyor Esteve al TNC amb dramatúrgia Pablo Ley i Carme Portaceli, direcció Carme Portaceli. Les dues em van agradar força.

AFTERPLAY

de Brian Friel
Directora: Imma Colomer
Intérprets: Fina Rius i Pep Ferrer
Teatre Atrium

Cap amant del teatre a Barcelona es pot perdre aquesta representació que malgrat la seva humilitat, o potser precisament per la seva humilitat, és perfecte. El text de l'irlandès Brian Fiel és tot un homenatge a Anton Txèkhov i, cal dir que se'l coneix pel Txèkhov irlandès. Cosa no estranya perquè com escriu Joan-Anton Benach a La Vanguardia del dia 7: "Més enllà de Les tres germanes i més enllà de L'oncle Vània, dos personatges, un home i una dona que havien habitat les dues històries familiars" i és que l'obra agradarà a tot txekhovià perquè malgrat estigui escrit amb una guinness a la taula al llarg de tota l'obra hi ha vodka de la millor qualitat.

Des d'aquí aplaudeixo a l'autor, a la Imma Colomer, al Pep Ferrer i, sobre tot, a la Fina Rius, que fa una de les millors interpretacions que es poden fer a l'escenari i que, per les característiques del teatre, es veu com mira o fa veure que mira, com posa la boca per estar a punt de parla i acaba no dient res, com es gira per mirar o com mira de reüll, com parla engrescada o com parla amb una veu que tremola perquè s'aguantar el plor. Sí, la Fina Rius, ella sola és art a l'escenari. I no cal dir que a la vista de la situació teatral a Catalunya els que ens han regalat aquest AFTERPLAY es mereixen molt més que el preu de l'entrada.
 

 

L'actriu Imma Colomer dirigeix "After Play", a la sala Atrium - Televisió de Catalunya

Una història catalana

Autor/Director: Jordi Casanovas

Intérprets:
Marta Verdeny / Dora / Cor
Lluïsa Castell             
Joan de Coma / Torres / Alberto Pérez «El Cani» / Cor
David Marcé
Reverendo
Pep Cruz
Gran dels Coma / José Somoza / Juan Heredia «El Muerto» / Capellà / Cor
Borja Espinosa
Luis Calanda Martínez «El Cala»
Andrés Herrera
Núria de Farràs
Alícia Pérez
Nena de Segú / Júlia Amat / Laia de Farràs / Cor
Vicky Luengo
Mare (Maria de Farràs) / Santera / Cor
Lurdes Barba
Josep Maria Gallart / Edén Pastora / Pedro Sánchez «El Moro» / Arturo Amat / Cor
David Bagés
Margarita / Mercedes Amat / Cor
Mariona Ribas
Teatre Nacional de Catalunya

Carta meva a La Vanguardia d'avui

Policía a la carta

Cartas| 13/03/2013 - 04:16h

ALBERT DE LA HOZ

Barcelona

 

Es inconcebible que Alicia Sánchez-Camacho rechace a los Mossos d'Esquadra como escolta y diga que quiere en su lugar a la Policía Nacional. Se trata de la dirigente número uno del Partido Popular en Catalunya, el partido más constitucionalista, según su cansino discurso.

Es posible que su demanda sea constitucional, pero no responde al espíritu de la Carta Magna, pues los gobiernos de todas las comunidades autónomas son parte del mismo Estado de derecho que es España, y todas las fuerzas de seguridad, también. Un ciudadano no puede escoger para sí un cuerpo policial a la carta, pues es un cometido que corresponde al Ministerio de Interior. Se trata de una decisión en la que se tienen en cuenta razones objetivas y no responden al capricho de una dama que pretende que su honor ha sido mancillado por una actuación policial, cuando todo el mundo sabe que se esconde una actuación peculiar de esta dirigente del partido más votado en España y cuarto en Catalunya

Enllaç de la carta a LA VANGUARDIA aquí

La branca morta de l'arbre d'Israel

"Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tot el món és burgès per molt obrer que sigui." (La frase del dia)




________________________________________________________________________________

de Robert Graves. Edicions Arxipièlag. Palma de Mallorca. 1986. Traducció: Lucía Graves i Natàlia Farran. Pàgines: 38

Acabo de llegir aquest llibre tot tenint en compte que el pròleg arriba a la pàgina 15. Tanmateix, és una lectura força interessant perquè com se sap l'autor és poeta i novel.lista, però un gran coneixedor de la història i com ha viscut molts anys a Palma, lògicament s'ha interessant per la seva història.

El llibret és, com es pot endevinar pel títol, una història dels jueus de Mallorca, és a dir, dels xuetes. Resulta doncs evident que qui estigui interessat per les persecucions dels jueus a Europa, aquest llibret és un bon complement.

Entre les diferents petites històries que van desfilant com quan el 1229 els cavallers de Jaume d'Aragó s'apoderaren de l'illa, però com trobaren tres sinagogues, els sacerdots que formaven part de l'equip de Jaume s'apropiaren de la més gran.

Com també quan el 1344 es presentaren dos cristians alemanys que es volien convertir al judaïsme, quan ho aconseguiren el bisbe va iniciar una acció judicial de manera que les sinagogues mallorquines van ser sancionades amb 15.000 lliiures en or per perversió de dues ànimes cristianes.

Amb consideració que ara som en un país pacífic deixo de banda tot allò de cremar sers humans en vida quan al mateix temps es qualificava de cafres els indígenes de segons quins pobles del que avui és el Tercer Món.

Per a què es vegi el tarannà de l'autor hi podeu veure la darrera pàgina del llibret, que també és interessant.

ROBERTO ZUCCO

"Qui no sàpiga conversar, sigui un individu, una col·lectivitat, un Estat, no mereix sinó el menyspreu." (La frase del dia)

_____________________________________________________________________________________

de Bernard-Marie Koltès
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Intérprets:
Pablo Derqui
Cristina Genebat
Ivan Benet
Maria Rodríguez
Xavier Boada
Rosa Gámiz
Xavier Ricart
Oriol Guinart
Teatre Romea

No sé què passa en el món del teatre, però un diria que es vol amargar la vida de molts que anem al teatre. A propòsit de l'obra que fa poc vaig veure al Teatre Lliure de Montjuïc deia que era la més dura que he vist mai; tanmateix, té un punt d'humor que com tot bon drama permet anar-la digerint, però aquesta del Romea no fa concessions a la gal.leria, menys doncs a la platea, perquè no solament és dura, sinó que és sòrdida. L'espectador queda tranquil quan s'acaba.

No cal dir que el director fa un gran treball perquè posar a l'escenari una obra d'aquestes característiques és difícil, especialment quan és fàcil passar de la sordidesa a la vulgaritat més vulgar perquè en una obra com Roberto Zucco, que es mou en el baixos fons, un director arrauxat podria haver-se deixat anar, però crec que Julio Manrique ha fet bé la feina. La qüestió és que l'obra no m'ha plagut en el sentit literal, és a dir, una copa de priorat amb plau, mentre que una copa de la millor grappa em desplau, és a dir, de gustibus non est dispuntandum. Tanmateix, entenc que el director transmet perfectament la intenció del director.

He llegit en un blog que desaprova tot, fins i tot la posta en escena, quan la considero magnífica fins al terrat, com a cim d'un edifici en la que es veuen els diferents ambients dels ocupants. L'escena en la que el germà lliura la seva germana a la prostitució està feta amb una plasticitat perfecta; no cal dir que Pablo Derqui fa magistralment el paper de l'arrauxat Roberto Zucco, que és molt mé que un enfant terrible, sinó un serial killer. Un text potent, només recomanable a espectadors potents.

LS SONATA DELS ESPECTRES / EL PELICÀ

LA SONATA DELS ESPECTRES
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Laura Aubert la filla del coronel / Andreu Benito el vell, director Hummel / Laura Conejero la cuinera / Pol López l’estudiant, Arkenholz / Carles Martínez Johansson, el criat de Hummel / Xicu Masó el coronel / Rosa Renom la núvia, antiga promesa de Hummel / Boris Ruiz Bengtsson, el majordom del coronel / Rosa Vila la mòmia, dona del coronel.
Direcció: Pau Carrió
Representació única: 16 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.

EL PELICÀ
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Muntsa Alcañiz la mare, Elise, vídua / Eva Cartanyà la filla, Gerda / Eli Iranzo Margret, la minyona / Jordi Llobet el fill, Fredrik, estudiant de dret / Jordi Oriol el gendre, Axel, casat amb Gerda
Direcció: Pau Miró
Representació única: 16 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.

LA TEMPESTA i LA CASA CREMADA

LA TEMPESTA                                                                       
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Javier Beltrán el repartidor de gel, el carter, el fanaler; el senyor Fischer, el marit de Gerda / Jordi Boixaderas el germà, cònsul / Laia Martí Lluïsa, una parenta del senyor / Bàrbara Mestanza Agnès, la filla de Stark / Lluís Pasqual el senyor, funcionari públic jubilat / Boris Ruiz el pastisser, senyor Starck / Bea Segura Gerda, l’exmuller del senyor
Direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Representació única: 13 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.

LA CASA CREMADA
d'August Strindberf
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Pere Arquillué el foraster / Laura Aubert Matilda / Javier Beltran el policia de paisà / Andreu Benito el tintorer / Jordi Boixaderas el picapedrer / Jordi Bosch Alfred / Pol López l’estudiant /Laia Martí la senyora / Carles Martínez el pintor / Xicu Masó el paleta / Rosa Renom la senyora Vesterlund / Boris Ruiz el cotxer de la funerària / David Verdaguer el pagès / Rosa Vila la vella
Representació única: 13 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.

DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX

"Tan idiota o tan intel·ligent és ser ateu com religiós. Tan idiota o tan intel·ligent és ser religiós com ateu". (La frase del dia)

_________________________________________________________________________________

 

de Mark Ravenhill
Intèrprets:
Sílvia Bel / Boré Buika / Roger Casamajor / Àlex Casanovas / Mar Casas / Gonzalo Cunill / Mónica López / Carmen Machi / Àurea Márquez / Adrià Roca / Oriol Sans

Director: Josep Maria Mestres

Traductor: Joan Sallent

Teatre Lliure de Montjuïc

Cal precisar que el títol és totalment enganyador i que es tracta d'un espectacle teatral compost per set curtes obres del mateix autor, que són:

Primera part: Les troianes, Terror i misèria, El crepuscle dels déus i La Madre
Segona part: El paradís perdut, Crim i càstig  i Guerra i Pau

Sens dubte és l'espectacle teatral més dur que he vist a la meva vida, res a veure amb aquelles obres dels anys seixanta que s'insultava al públic, però de les que ningú ja no se'n recorda, ni res a veure amb la famosa Las criadas, de Jean Genet, en la que part del públic marxava en plena representació en el Teatro Poliorama. De tota manera un matrimoni de la fila del davant va marxar abans que acabés la primera part.

Malgrat tot aquesta duresa quedava compensada per instants de la més sublim tendresa o d'una comicitat plena d'ironia. Avisem que Les troianes no són les d'Eurípides, són de Mark Ravenhill, que podrien ser de quansevol ciutat del món castigada per les bombes o el terrorisme, quan les sis troianes pregunten, dirigint-se al públic, que elles són les bones persones i perquè els hi tireu bombes; mentre que a Terror i misèria tenim un matrimoni amb un fill que no se senten segurs a casa malgrat les exagerades mesures de seguretat; però sense dubte la peça més potent és La madre en la que una parella de soldats van a infomar a la mare, una Carmen Machi en estat de gràcia, que el seu fill ha mort en combat. Ella descol.loca am  la parella amb un llenguatge groller carregat d'humor negre i ens qüestiona el paper de l'exèrcit. L'actriu Mar Casas en El crepuescle dels déus interpreta el paper d'una dona en un país ocupat per una força estrangera en nom de la llibertat i la democràcia. Aquestes dues paraules són les protagonistes d'aquest espectacle. Aquesta dona, dèiem, està prima de la fam que passa des de la invasió, mentre que abans era una feliç professora universitària i ara, al despatx d'una funcionària de les forces ocupants, té que lluita per un tros de pa que hi ha a la taula, però que no li deixa menjar perquè no és bo menjar quan es porta tant de temps sense fer-ho i efectivament, la professora acaba morint als braços de la funcionària, la Silvia Bel.

Crec que amb aquests tres resums és suficient per a adonar-se de la duresa de l'espectacle, però que és d'allò del millor que s'ha fet darrerament en aquesta ciutat. Teniu temps fins el 10 de març de veure aquest espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc.