EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lavanguardia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lavanguardia. Mostrar tots els missatges

dijous, de setembre 18, 2014

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014


Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.


La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

dilluns, d’octubre 28, 2013

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,
va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 
Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

dimecres, de març 13, 2013

Carta meva a La Vanguardia d'avui

Policía a la carta

Cartas| 13/03/2013 - 04:16h
ALBERT DE LA HOZ
Barcelona

 

Es inconcebible que Alicia Sánchez-Camacho rechace a los Mossos d'Esquadra como escolta y diga que quiere en su lugar a la Policía Nacional. Se trata de la dirigente número uno del Partido Popular en Catalunya, el partido más constitucionalista, según su cansino discurso.

Es posible que su demanda sea constitucional, pero no responde al espíritu de la Carta Magna, pues los gobiernos de todas las comunidades autónomas son parte del mismo Estado de derecho que es España, y todas las fuerzas de seguridad, también. Un ciudadano no puede escoger para sí un cuerpo policial a la carta, pues es un cometido que corresponde al Ministerio de Interior. Se trata de una decisión en la que se tienen en cuenta razones objetivas y no responden al capricho de una dama que pretende que su honor ha sido mancillado por una actuación policial, cuando todo el mundo sabe que se esconde una actuación peculiar de esta dirigente del partido más votado en España y cuarto en Catalunya

Enllaç de la carta a LA VANGUARDIA aquí

diumenge, de març 18, 2012