EL VENENO DEL TEATRO, de Rodolf Sirera

Intérprets:

Miguel Ángel Solá (El señor marqués)
Daniel Freire (Gabriel de Beaumont, comediante)
Versió: José María Rodríguez Méndez 
Direcció: Mario Gas
Teatre Romea

El 2 de març 2006 en aquest blog vaig comentar aquesta obra, aleshores en català, a l'ESPAI BROSSA, interpretada per Muntsa Alcañiz i Manel Dueso i em referia a l'obra en aquests termes: "és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació".

Si ens atenem que en poc temps aquesta obra s'ha representat vàries vegades és que ha esdevingut un clàssic i si hi afegim aquesta producció dirigida per Mario Gas i dos actors argentins, aleshores ha assolit el cim perquè el treball que fan amb el text del valencià Rodol Sirera sembla insuperable. La primera escena és quasi màgica per la intensitat i fredor que posa i imposa Daniel Freire que assegut, amb el bastó a la mà va marcant el temps, com un rellotge. Quan hom arriba al final de l'obra i recorda aquesta escena té la sensació que aleshores el temps ja marcava el final. Un final, però, imprevist, executat per l'altre, Miguel Freire Solá que, fent d'amant del teatre es converteix en una mena d'entomòleg, però que enlloc d'estudiar el comportament d'un mosquit ho fa amb un ésser humà.

El nucli de l'obra està en l'engany del marquès que li diu al comediant que representi davant seu i amb la màxima convicció, la mort de Sòcrates, punt culminant de l'obra que ell mateix ha escrit, l'espectador se sent captivat davant d'aquest plantejament que sembla rebuscat, però que a poc a poc hi anirà entrant, gràcies al text, al treball dels actors que han estat molt ben organitzat per Mario Gas. 

ANOMIA, d'Eugenio Amaya

Intérprets:

María Luisa Borruel, Elías Sánchez, Pablo Bigeriego, Quino Diez, Cándido Gómez.
Direcció: Eugenio Amaya
Teatre Tantarantana

Comencem per dir que "anomia", en castellà, significa el trencament del conjunt organitzat de normes que regeixen la conducta comuna en una societat o grup. Una paraula que ens pot resultar estranya i que, no obstant, té una enorme actualitat en la situació política que vivim, ja no ara sinó des de fa uns anys.

Aquesta obra de teatre és una producció del  Centro Dramático Nacional i la companyia extremenya Arán i que arriba gairebé d’amagat al Tantarantana tot i tractar amb notable perícia la corrupció política del nostre país i el domini de la partitocràcia per damunt de qualsevol interès.

La ficció ens la podem imaginar a qualsevol capital de província en la que les eleccions estan al caure. S'ha descobert un greu cas de corrupció en l'equip municipal que porta governant els darrers anys, en el que el principal encausat és la responsable d'urbanisme, Carmen, perfectament interpretada per María Luisa Borruel. El cas és que des de la seu central de Madrid ha arribat un dirigent per treure-la de les llistes en les properes eleccions. Ella es defensa demostrant que tots són igual de culpables i que si la treuen posará el ventilador, però al final acaba bé. Ella continuarà al seu lloc, es farà un aeroport que permetrà que tothom es forri, el fiscal està controlat i, per tant, tot seguirà igual.

No cal dir que l'obra és tant realista, tan versemblant que un es pot imaginar que els actors que són dalt de l'escenari són els mateixos polítics representats que han tingut la gentilesa d'explicar-nos com es fan les coses pel bé del país perque, no ens hem pas d'enganyar, l'aeroport anirà molt bé a la ciutat, portarà turisme i negocis.

És una llàstima que acabi aquest diumenge perquè el públic de Barcelona es mereix veure-la.

L'ACCIDENT, de Carme Cané

Textros d'Albert Camus. Traducció i adaptació de Carme Cané. Intèrprets: Tilda Espluga, Nies Jaume, Xavier Ripoll i Jacob Torres. Escenografia i vestuari: CaboSanRoque. Il·luminació: STEM, SCCL. Concepció sonora i composició musical: CaboSanRoque. Imatge i vídeo: Jordi Crusats. Direcció: Carme Cané, amb la col·laboració de Rosa Maria Sardà. Grec 2013. 

Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc.

Fa un mes en aquest blog es parlava de L'ESTRANGER, d'Albert Camus, i ara toca Albert Camus. Sembla doncs que el centenari del seu naixement és propici per a recordar-lo. 

Aquest obra es dedica doncs a recordar-lo. La petita contradicció és que celebrem el seu naixement tot recordant la seva mort, que es podria interpretar que en realitat celebrem la seva mort. Tot i que sabem que no ha estat mai cert perquè quan va morir, fins i tot, els seus enemics ho van sentir i li varen dedicar el seus millors elogis. De tota manera no està de més assenyalar que va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1957.

El títol de l'obra ve donat perquè comença amb l'accident de trànsit mortal que va compartir Camus i el seu editor Gallimard. El cotxe el portava l'editor. A partir d'aquí tot és una ficció feta per a divertir perquè encara que les seves obres tenen molt de drama, les escenes triades de les seves principals obres estan presentades en un envoltori que pel pública resulta distès i moltes vegades divertit. 

També hi ha possibles diàlegs d'Albert Camus amb la seva parella Maria Casares, gran actriu francesa filla de Casares Quiroga, ex cap de govern de la República Espanyola quan era presidida per Azaña.

Combinant biografia i obra se'n presenta un Camus intel.lectual i persona. Això vol dir que no sé si aquest obra pot servir com una mena d'introducció a l'obra de Camus, l'única cosa certa és que els qui l'han gaudida de veritat són els que coneixen alguna de les seves obres importants i també els seus aspectes biogràfics perquè no hi ha dubte que Albert Camus, arran del seu enfrontament amb Jean-Paul Sartre, van compartir un protagonisme, potser exagerat, perquè les picabaralles entre intel.lectuals solen caducar malgrat que se'n faci una llegenda.

HANNAH ARENDT, un film de Margarethe von Trotta

Entrevista subtitulada en castellà


Hannah Arendt ha estat l'única que he vist en els darrers mesos, que són molts perquè no vaig gaire al cine i faig molt bé d'anar-hi tant poc. Un cop al cine, abans de la pel·lícula he vist tres tràilers i m'ha semblant que els tràilers eren tots de la mateixa pel·lícula, grans màquines que es mouen per l'espai, molt de foc, grans herois, molts superhomes i moltes superdones i, en un dels trailers, el propi Superman, que no sé què hi pinta avui, quan es va crear era l'únic, però cada pel·lícula d'aquestes ja té uns quants.

Quan tenia setze anys els diaris anaven plens d'un tal Adolf Eichman, per ser responsable de la mort de molts jueus. Amb el temps un va sabent més coses. L'Estat d'Israel no va ser cosa fàcil tampoc ho és ara.

Segurament no és imprescindible, però crec que és força convenient conéixer una mica la història dels primers anys de l'Estat d'Israel per tal d'entendre tot el significat de la pel.lícula o, altrament dit, del que passava a Israel en el temps històric de la pel.lícula.

David ben Gurion és possiblement un dels polítics més intel.ligents del segles XX i això ho va demostrar ja quan va omplir de jueus que fugien d'Europa en el vaixell "Exodus" sense tenir cap port mediterrani que poguessin desembarcar i, al mateix temps, estava negociant a Nova York la fundació de l'Estat d'Israel. Després d'aquest èxit va aconseguir d'Alemanya una compensació econòmica pels sufriments causats al poble jueu quan, de fet, la indemnització no tenia cap sentit perquè la xoà tingué lloc quan l'Estat d'Israel no existia, per tant, no era una part damnificada per la xoà.

David ben Gurion va donar la consignar als esdevinguts ciutadans de l'Estat d'Israel de OBLIDAR, calia oblidar el que s'havia patit perquè "si continuem parlant d'això la gent s'en cansarà". Així que es parlava dels "presents absents" malgrat que, com hem dit, gràcies al preu posat als "absents".

Des del mateix moment de néixer l'Estat d'Israel va ser amenaçat de mort per tots els seus veïns i, lògicament, Israel es va preparar per a la guerra, mentre que Nasser, amic de Hitler, feia uns discursos radiofònics clarament antisemites i amenaçadors.

Per altra banda la intel.ligència israelita sabia a on era Adolf Eichman el 1954, però aquesta informació es va congelar per a fer-la servir quan calgués. Relacionat amb el que s'ha dit de l'amenaçada continuada sota la qual vivia Israel el moment necessari va arribar el 1960. Aleshores es va detenir a Eichman i va ser portat a Israel per a jutjar-lo. Es volia fer u judici o un circ? El judici va ser manipulat des del principi perquè abans es va haver de canviar la llei perquè sí Eichman s'hagués declarat culpable, aleshores el judici s'hauria acabat automàticament i ben Gurion no podia córrer el risc d'aquesta possibilitat perquè no hauria pogut aixecar el circ. Evidentment alguns d'aquests aspectes apuntats no els sabia Hannah Arendt, però sí que era conscient del caràcter espectacular que agafava el judici, el primer judici televisat a la història.

El cas dels jueus còmplices amb els nazis no cal que siguin comentats aquí perquè la pel.lícula ja ho mostra clarament i, per altra banda, és, com la corrupció, natura humana.

Per a David ben Gurion el judici representa l'exercici per part d'Israel de la seva legítima voluntat i deia que quan escolto a Nasser penso en Hitler, és a dir, ja no toca OBLIDAR, cal utilitzar el passar cara al futur perquè cal evitar una segona xoà.

El judici era part de l'equipatge per a què l'Estat d'Israel tregui pit i es prepari per a la guerra, caldrà fer un atac preventiu, del contrari Nasser destruirà Israel i el poble viurà un segon Auschwitz. Israel es prepararà doncs per a la Guerra del Sis Dies. La preparació d'aquesta guerra va començar doncs amb el judici a Adolf Eichman.


Es tractava doncs de venjar-se, però evidentment no es podia dir així. El problema era el presoner/botxí/víctima perquè hi havia ganes, per part dels polítics, d'anar pel botxí.

En el judici va quedar clar que Eichman era un pobre home, s'havia limitat a seguir les ordres que havia rebut, no es podia imaginar fer una altra cosa. Tenia clar que haviaa de fer bé la feina i la seva feina era que els jueus detinguts pugessin al tren. Un cop al tren acabava la responsabilitat d'Eichman perquè a ell no li afectava si el tren els duia a un forn crematori o a una platja. Se li preguntava perquè ell, sabent a on anaven els jueus, no s'havia declarat incompetent a fer la feina. La resposta ja es pot imaginar. Eichman no entenia que se'l jutgés per una cosa de la que ell no era el responsable, ell era un simple executor de les ordres que arribaven de dalt.

El tema doncs de la pel·lícula és que la filòsofa Hannah Arendt va a Jerusalem per a seguir el judici com a corresponsal del "New Yorker". Naturalment s'adona del circ mediàtic muntat per Ben Gurion i de què Adolf Eichman és un pobre funcionari que compleix ordres.

Naturalment no va agradar a molts jueus que Arendt no tractés a Eichman com un botxí perquè Arendt va anar massa lluny. Arendt va inventar el concepte de la "banalitat del mal", un mal que és generalitzable, més ben dit, generalitzat, que habita entre nosaltres. Ho veiem aquí quan s'utilitza la Constitució per anar en contra de la Democràcia, ho veiem quan un policia colpeja estúpidament i convulsiva a una persona que és a terra indefensa, ho veiem quan es fa un desnonament per no pagar, fa molt de temps que ho sabem: "Luces de Bohemia" (1924), de Valle Inclán, un personatge conservador diu: "la ley es inescrutable". És clar que la llei, la constitució o les ordres internes del departament K no estan fetes al servei de l'home, sinó al servei del sistema, per això la darrera banalitat del mal és que s'ha fet veritat la profecia de George Orwell "Big Brother is watching us".

Per a Arendt l'ésser ve del saber i el saber ve l'entendre, mentre que Eichmann no podia ésser perquè no podia pensar i no pensar significa no estar en un mateix. Així Arendt descobreix que l'absolut extrem del mal no ve d'un pensament malvat, sinó de la incapacitat de pensar, que pensar és just allò que ens permet diferenciar entre allò lleig i allò bell, entre el que és just i el que és injust, entre el bo i el dolent.

Això significa que Eichmann no era el culpable total, sinó un culpable banal, una simple peça entre moltes altres peces perquè la banalitat de negar-se a pensar vol dir negar-se a ésser. L'absoluta negació de la veritat de l'ésser és la mort, per tant, Eichmann era un portador de la mort. Eichmann no podia dir la veritat perquè abans de morir ja estava mort.

Per altra banda, Arendt va veure en el judici com alguns testimonis eren escridassats per altres jueus perquè havien col·laborat amb els nazis. Evidentment Ben Gurion no va preveure aquest problema.

El resultat de tot plegat va ser l'execució d'Eichman i l'ostracisme d'Arendt que va ser declarada persona no grata per l'Estat d'Israel i, per descomptat, per moltes de les comunitats jueves d'arreu del món.

La pel·lícula reflecteix perfectament el problema i, per això, és tracta com poc cinematogràfica i és una pena que "Fotogramas" la puntuï amb un 3/5. Sembla que els cinèfils ja no els agraden les paraules, volen: "action!".

Per una banda es recomanen les entrevistes a Hanna Arendt subtitulades en castellà. Si es va a la que hi ha aquí posada, es podrà continuar amb les següents si s'entra a YouTube.

Part de la informació que figura aquí en el seu moment no era coneguda per Hanna Arendt perquè qui va fer la recerca va ser Idith Zertal, l'autora de "La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel". Cal dir que aquesta autora tampoc és grata a l'Estat d'Israel. Només la trobem a la Wikipèdia en català i francès. També la trobem a la Wikipedia en hebreu, però ens permetem dubtar de la seva fiabilitat.

LUCES DE BOHEMÍA, de Valle Inclán

de Valle-Inclán

Direcció: Carlos Martín
Coordinació: Alfonso Plou
Intérprets:
Mariano Anos
Jorge Basanta
Gabriel Latorre
Francisco Fraguas
Laura Plano
Rafa Blanca
Amanda Recacha
Néstor Arnas
Escenografia: Tomás Ruata
Vestuari: Beatriz Fdez. Barahona
Il.luminació: Bucho Cariñena
Caracterització: Virginia Maza
Música original: Miguel Ángel Remiro
Producció: Teatro del Temple
Teatre Goya

Anar a veure un clàssic té un gran avantatge, si el director de l'obra ha respectat com a mínim el text original, per l'espectador, que l'èxit és garantit, de la mateixa manera que quan es compra un rellotge de marca.

Evidentment aquesta obra també peca del mateix que l'anterior, d'un grau de sobreactuació, però és lògic, especialment si apliquem la mesura d'allò que el mateix Valle-Inclán es va inventar: l'esperpento. En un dels moments de l'obra Valle-Inclán fa allò que se'n diu metaliteratura, és a dir, literatura dins de l'obra literària, que en aquest cas concret consisteix en explicar el significat de esperpento, consisteix a posar els personatges deformats com si els veiessim a través dels miralls còncaus.

Aquest fet explica la teatralitat afegida que té Feréstecs o Luces de Bohemia. No perquè comparteixin l'estil, sinó perquè en els dos casos hi ha una mena d'exageració que fan que els diàlegs no siguin versemblants, però mentre en el primer cas reforça la comèdia, en el segon cas reforça el drama. Així, quan el personatge principal sent els gemecs de la mare pel seu fill mort per la policia en un to grandiloqüent diu Esta voz me traspasa. Perquè a la tragèdia els personatges són vistos des debaix, són gairebé majestàtics, mentre que a la comèdia són vistos des de dalt, com si fossin mirats des d'una alta torre.

Aquest producció que fan al Goya està molt ben interpretada i val la pena mira de no perdre-se-la.

ELS FERÉSTECS

de Carlo Goldoni.

Direcció: Lluís Pasqual
Traducció del venecià Lluís Pasqual / escenografia Paco Azorín / vestuari Alejandro Andújar i Luis Espinosa / caracterització Eva Fernández / il·luminació Rai Garcia i Lluís Pasqual / vídeo Marc Lleixà
ajudant de direcció Juan Carlos Martel / ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli / ajudant de vestuari Adriana Parra / assessorament lingüístic Noëlia Motlló (Oficina d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu UdL) / alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre Aleix Duarri / alumna en pràctiques de vestuari de l’Institut del Teatre Maria Albadalejo
intèrprets
Laura Aubert Llucieta / Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Pol López Quimet / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina
Teatre Lliure de Montjuïc

 

 

Si la primera exigència que li fem a una obra de teatre és el factor espectacle, aquesta producción del Teatre Lliure és una de les seves millors. A més, cal dir, que és un magnífic espectacle en el millor sentit de la paraula perquè l'espectacularitat no està en l'escenografia, sinó la que hi posen els mateixos actors. Cal agrair a Lluís Pasqual la idea de ser fidel en el llenguatge, de manera que si en l'original es parlen diferents dialectes italians a Montjuïc es parlen diferents parles de la Península, com gallec, castellà, lleidetà, etc. Si en l'original tenim la societat burgesa de la Venècia del XVIII aquí hi tenim la Catalunya de la I República, el XIX.

 

L'obra és una farsa plena de gresca i d'humor, en la que no hi ha res de versemblant, però com es respira la de Commedia dell'Arte, amb uns personatges carnavalescs fins al punt que sembla que el director els ha donat llibertat absoluta per a què facin i diguin els que els vingui amb gana; de forma que tot plegat és una disbauxa teatral.

 

Els actors i actrius són de categoria i ho demostren, de forma que gràcies a les seves facultats teatrals i el domini de l'espai, pero no dir, el cosmos teatral de Lluís Pasqual, tenim a Montjuïc el millor espectacle del món amb el permís de Cecil B. DeMille.

 

 

El Cesc, Colom i l'esport

Els dibuixos d'en Cesc (Francesc Vila i Rufas) han estat per mi entranyables perquè ja de noi seguia els seus ninots del Diario de Barcelona. Arran dels Jocs Olímpics va fer aquest simpàtic dibuix que Dry Martini va convertir en postal de la seva publicitat.

Fa anys que vaig perdre la postal i la casualitat ha fet que avui, remenant llibres, ha aparegut. Dic casualitat perquè l'anterior entrada meva al blog va ser la samarreta del Barça vestint a Colom, mentre que el Colom d'en Cesc fa jocs malabars amb les anelles olímpiques.

Amb aquesta postal recuperada aprofito fer un modest homenatge a en Cesc que va morir el 2006 i de qui, estic segur, que arran de la ridícula polèmica amb la samarreta hauria fet un dels seus irònics, que no innocents, gargots.

Colom, el Barça i allò políticamente correcte

Colom vestit de culé

No tinc cap dubte que els catalans som un poble acomplexat. En temps de Franco ens vam arribar a creure que no era de bona educació parlar en català amb una persona que se'ns dirigeix en castellà. Crec que gràcies a la campanya de l'Aina Moll aquest punt de vista va canviar i ara ja no ens aixequen la camisa amb la llengua a la primera de canvi perquè qui porta 20 o 30 anys a Catalunya no se'l pot forçar a què parli català, però sí que l'entén. Aquesta observació demostro que els catalans hem estat pioners al món d'allò "políticament correcte".

Crec que allò del "políticament correcte" és l'absurditat més gran de la modernitat, evidentment els campions en la materia van ser els nordamericans quan van establir i formalitzar la collonada que els negres van deixar de ser negres per ser afroamericans. Malgrat la cançó "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud", de James Brown, va ser l'himne dels negres.

Khivà, Uzbekistan, Àsia Central

El cas és que el Barça i l'Espanyol no són pas el duet de clubs de futbol que hi ha a la ciutat de Barcelona, que jo sàpiga a més del meu Martinenc hi ha l'Europa, el Sant Andreu, el Júpiter, etc. Això vol dir que si l'Espanyol veu una injusta jerarquització entre els dos clubs grans de Barcelona, vol dir que l'Espanyol també practica la mateixa jerarquització que critica. Amb altres paraules, es pretén que hi ha quelcom de no "políticament correcte" quan el Barça apareix com a representant de la ciutat quan queda clar que l'Espanyol tampoc és políticament correcte en sentir-se ofès perquè a Barcelona hi ha més de dos clubs. Si l'Espanyol vol polititzar el futbol de la ciutat és perquè té un greu complex; la prova n'ha estat la broma de dir que preguntaria a l'Ajuntament què costaria posar la samarreta de l'Espanyol per un dia al monument de Rafael de  Casanova. Joan de Sagarra ha escrit que l'Ajuntament ha fet el ridícul, quan és l'Espanyol o el seu president que fan el ridícul per dir que ""Si l'Espanyol no hagués protestat, possiblement seríem un club petit, però som un club amb dignitat", és a dir, els clubs petits són indignes segons el president.

El Barça no és solament un club que té el nom de la ciutat, sinó que a més l'escut -segons Armand de Fluvià- s'explica així: "se blasonaría de la siguiente manera: semipartido y truncado. 1º de plata, una cruz plena de gules o de san Jorge. 2º de oro, cuatro palos de gules. 3º de azur, tres palos de gules. Sobre esta partición, balón de futbol antiguo marrón. Sobre el todo, una faja de oro con las letras FCB de sable". No cal dir, doncs, que la part superior de l'escut és una adaptació de l'escut de la Ciutat de Barcelona.

Casablanca, Marroc, Magreb.

Què podem dir de l'escut de l'Espanyol? Certament s'afirma nominalment com a club barceloní, però no té res de barceloní, ni de català en termes heràldics, el que més destaca de l'escut és la corona borbònica.

Com pot l'Espanyol reclamar la figura de Rafael de Casanova amb la corona monàrquica al cap?

La qüestió no és, per altra banda, quantes copes ha guanyat el Barça i quantes l'Espanyol. Ja hem dit que no es tracta dels únics clubs de futbol a ciutat. El que sí és vàlid, encara que sigui resultat de les copes, és que quan un viatge i et pregunten d'on ets, quan dius que ets de Barcelona et responien amb "Cruiff" i ara amb "Messi", "Barça". A vegades, per fer la guitza, poques, diuen "Madrid", però mai he sentit "Espanyol".


Asilah, Marroc, Magreb.

Finalment, com sembla que el tema que preocupa és la samarreta, també moltes vegades en els viatges he vist xicots amb la samarreta del Barça.
No tinc un interès especial en defensar l'Alcalde de la ciutat, però hi ha una cosa que tots sabem. Avui la competència no solament és entre empreses, la globalització ha generat la ciutat global i Barcelona es posiciona o es vol posicionar per ser una ciutat global, una ciutat que es vol igualar amb les grans, mentre que les que ja són grans, fan tot el que poden per mantenir-s'hi. Una de les maneres és que la ciutat sigui marca, fet que implica tenir un "skyline" reconegut i unes icones que siguin reconegudes, com la Sagrada Família o la Torre Agbar, però amb respecte pels altres clubs esportius de tota mena que hi ha a la ciutat, la icona més potent que té avui Barcelona és el Barça.

Barcelona és reconeguda com la tercera ciutat més feliç del planeta i no es dubte que un dels motius és la trajectòria futbolítica de Barcelona

Casablanca, Marroc, Magreb.

Fa anys el Monument a Colom, a les targetes postals, era també la principal icona i penso que per la seva situació geogràfica es mereix ser reconeguda, especialment en uns temps que arriben molts creueristes. Crec doncs que el que l'Ajuntament ha cobrat per a deixar posar la samarreta d'una marca comercial a Colom no té cap importància, el fet que la imaginació del publicista va tenir aquesta idea mereix el meu aplaudiment perquè els colors de l'equip de futbol que té més socis de la ciutat sigui vist arreu del món junt amb Colom, un monument que quan es va fer (1888) va ser una obra d'enginyeria important i que si no és tant alta com la Torre Eiffel sí té el mèrit d'estar de cara a la mar nostra.

Conclusió
Si parlar en castellà a un castellanoparlant que portava dècades a Catalunya va ser una forma mal entesa de ser ben educats, una mena de covarda correcció política, igualment és una absurda, ridícula i ximple correcció política aquesta falsa pretensió que tots els clubs de futbol de Barcelona són iguals i, a més a més, com a Barcelona hi ha més de dos clubs de futbol, el paper o joc brut polític fet per l'Espanyol demostra una manca de respecte envers els altres clubs de futbol de la ciutat perquè pretén fer veure que està al mateix nivell que el Barça pel fet de ser la Primera Divisió. Si aquesta pertànyer a la Primera Divisió li fa creure a l'Espanyol que té els mateixos mèrits del Barça, aleshores pateix de la mateixa arrogància i incorrecció política que critica; tanmateix, el Barça no solament té més copes, sinó que hi ha raons objectives per ser considerat el genuí representant de la ciutat en termes futbolístics, i si algú en dubte que compari els escuts.

 

BARCELONA

Autor/Director
Pere Riera
Núria
Míriam Iscla
Elena
Emma Vilarasau
Joan Vila
Jordi Banacolocha
Victòria
Anna Moliner            
Simó
Pep Planas
Nati
Pepa López
Tinet
Carlos Cuevas
Ramon
Joan Carreras

Teatre Nacional de Catalunya

Aquesta obra se li pot dir retrat o retaula en el millor sentit de la paraula perquè el que fa és pintar-nos com es vivia a Barcelona mentre queia en la dissort de convertir-se en la primera capital del món que era bombardejada des de l'aire (.), aquest retrat es fa sempre en el saló d'una casa burgesa i en la que coincideixen personatges de distintes procedències vitals per tal de fer un quadre el més ampli possible des del punt de vista social.

El protagonisme de l'obra se l'emporta la guerra perquè està al darrera de cada paraula que es diu, tant si és la preocupació de la minyona (Nati) per la falta de menjar, o de veure com el món i la casa s'ensorren pel que d'alguna manera és el cap de casa (Joan Vila) o el noi de casa que es passa l'estona dient que vol regals pel seu aniversari, però que és més aviat un crit de desesper que no pas una criaturada. També, per descompatat, en les baralles entre dos que no són de la casa i que ideològicament estan enfrontats.

Tots aquesta diàlegs són molt vius i punyents; tanmateix, en el diàleg que porten les dues amigues de tota la vida, la Núria i l'Elena, és on l'obra es fa dir "chapeau" perquè hi trobem tot allò que té la guerra des de les dues perspectives humanes. Un representa la de qui ha marxat i l'altra de la que s'hi ha quedat. Naturalment la que s'ha quedat considera que ha fet el que calia i a més es pensa que aquesta mena d'emigració és un viatge turístic en el que a cada lloc hi ha un senyor que t'agafa les maletes i t'obsequia amb una copa de suc de taronja o de cava, segons l'hora. Inevitablement aquest enfrontament dura gairebé tota l'obra, però sempre, no ho oblidem, amb uns diàlegs magistrals amb unes interpretacions perfectes.

L'aspecte que també cal valorar de manera molt favorable d'aquesta producció del TNC és un punt que no és mèrit de l'autor com a tal, sinó del director, encara que sigui el mateix: la coreografia.

A la festa de l'aniversari del xicot no va haver cap regal, però sí ball. La veritat és que els meus ulls no estan acostumats de veure un bon ball per actors i actrius de teatre, doncs aqu´´i vam tenir la primera excepció. La segona va ser que el duel dialèctic entre Miriam Isla i Emma Vilarasau és substituït en forma de ball: tango. Magnífic: tres estrelles Michelin, que vol dir que no es pot perdre.

 

Soraya: It's the culture stupid

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en el que s'esmenten totes les llengües d'Europa i en el que curiosament no hi figura ni el valencià, ni lapao.

El problema, o un dels tants problemes, és que l'esperit de Castella, el que impera més que governa, va acomplexat pel món. Tenir una de les llengües més parlades del món no és suficient, que la seva sigui l'oficial de l'Estat espanyol tampoc, que sigui obligatòria per a tots els espanyols doncs tampoc, que pugui està cofoia de Miguel de Cervantes menys. No vol ombres. I clar, li sembla que si s'anomenés "llengua catalana" a tot allò que és català, aleshores, aquesta llengua perifèrica per uns o dialecte per uns altres, esdevindria la segona llengua d'Espanya i a molta distància, massa distància, el basc i el gallec, no diguem l'aragonès, que ara es diu "lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica (lapapyp)".

No hi ha cap dubte que és l'aplicació de la filosofia del "café para todos", que es materialitza en què d'acord amb la Constitució cada raconet d'Espanya tingui la seva pròpia llengua.

En defensa d'aquestes creacions lingüístiques del govern de l'Aragó ha sortit com l'arcàngel Sant Gabriel la Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern d'Espanya.

Les seves paraules són d'allò més surrealistes que hom es pot imaginar. De les seves declaracions d'avui, el que deia irònicament, Soraya ho ratifica. Ens diu que aquestes noves denominacions, és a dir, que el català de la Franja de Ponent es digui "lapao" i que l'aragonès es digui "lapapyp" no està amb contradicció amb la Carta Magna i que és legal, per tant, el govern de l'Estat ho respecte.

Soraya està dient doncs que cadascuna de les disset Comunitats Autònomes pot tenir legalment llengua pròpia. El que no diu Soraya és que de les tres invencions fetes pel PP dues són variants del català (valencià i lapao), la qual cosa demostra el cinisme del govern i del PP. Respecte l'aragonès, no em toca parlar-ne; s'inventaran també una Acadèmia de la Llengua d'Aragó i endavant les atxes.

Aquí no queda tot senyora Soraya. Seria interessant veure l'espectacle en el que Andalusia o Extremadura, posem per cas, decideixen declarar l'andalús i l'extremeny respectivament les seves llengües pròpies. La Constitució del 1978 sembla que ho contempla. Què dirà aleshores?

No senyora, la llengua no es una joguina política, encara que vosaltres ho feu pitjor, no la tracteu com una joguina, tant de bo, això ja ho fa i molt bé Gabriel García Márquez; per vosaltres la llengua és una arma política i dispareu.

A vegades us ompliu la boca d'Europa i canvieu la Consitució perquè ho diu Europa, però Europa no solament és Economia, també és Cultura. Heu pensat l'efecte que farà aquest afer? Clar que no diran res oficialment, com tampoc diuen res sobre el dret a decidir. I més amunt? Heu avisat a la UNESCO que ara hi ha dues llengües més? O com en els vins, dues noves D.O.

Un altre aspecte interessant. L'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona ensenya i, oportunament, acredita documentalment el coneixement del català. No li càpiga cap dubte que, si convé, allargant una mica els estudis, l'alumne pot aprendre "valencià" i "lapao". ¿S'adona del significat de què el domini de dues llengües més sigui cosa d'un trimestre d'estudi com a molt?

Aquesta és la vostra cultura, la cultura de la burocràcia, de la ignorància i de la mort.